
___________________________________
L'obesitat mòrbida de les Venus paleolítiques
Un museo puede interpretarse de muchas maneras. A la visión artística, histórica o antropológica, un dermatólogo puede aportar nuevos enfoques sobre patología, cosméticos, terapéutica, simbolismos, usos u otros aspectos de interés.

___________________________________
L'obesitat mòrbida de les Venus paleolítiques
versió catalana | versión española
|
"¿Cómo podría ser útil a la patria un cuerpo así, cuyo espacio entre el cuello y las ingles está todo ocupado por el vientre?"
(Plut. Cat. ma. 9).
“Pides fuerza para los músculos y para la vejez un cuerpo que no te falle. Bien, así sea. Pero grandes fuentes y conservas de carne en manteca han impedido a los dioses concedértelo y entorpecen a Júpiter cuando intenta otorgarte estos dones”
(Percio Sátiras II,41-43).
“los que son excesivamente gordos por naturaleza están más expuestos que los delgados a una muerte repentina”
(Hipócrates. Aforismos, 44).
![]() |
Estatua de Pietro Barbino, bufón de la corte de Cosme I, caractertizado de Baco. Jardines de Boboli. Florencia. |
"Se cuenta que el hijo de Lucius Apronius, que había sido cónsul, estaba tan gordo quen pidió que le quitaran el exceso de tejido adiposo, con lo que aligeró su cuerpo, ya que por el exceso de peso ya no podía moverse"
Una abdominoplàstia a Roma
Hércules borratxo (s. I d.C.) Escultura de màrmol Casa dei Cervi Herculà |
L'obesitat ja era un problema també a l'antiga Roma. A la Roma clàssica, disposar d'una bona posició social, econòmicament folgada i una vida social activa, propiciava que era bastant fàcil que es tingués sobrepès o fins i tot una declarada obesitat. La projecció social es feia generalment en festes i convits, banquets en els quals se servien nombrosos i exòtics plats i es bevia en abundància. Disposar d'un cuiner qualificat que sorprengués als comensals era gairebé una necessitat i tot això conduïa fàcilment a un pes excessiu.
El sobrepès mai va ser ben vist a Roma, ja que es relacionava directament amb la manca de control, amb la golafreria i amb la debilitat de l'esperit i s’identificava amb la mol·lície i la decadència. Així ens apareix representat en la sarcàstica estàtua d'Hèrcules borratxo a la Casa dei Cervi a Herculà. Horaci parla de "l'home gras i descolorit a força de vicis" (Serm. II, 2) i Cató el Censor, encara en temps de la República, va arribar a excloure el cens a un cavaller per gros, ja que l'obesitat li impedia complir amb les seves obligacions militars.
"Com podria ser útil a la pàtria un cos així, en el que l’espai entre el coll i les engonals està tot ocupat pel ventre?"
(Plut. Cat. ma. 9).
A les Sàtires de Persi trobem aquest passatge:
"Demanes força per als músculs i per a la vellesa un cos que no et falli. Bé, així sigui. Però grans fonts i conserves de carn en mantega han impedit als déus concedir-t’ho i entorpeixen a Júpiter quan intenta atorgar-te aquests dons "
(Persi Sàtires II, 41-43).
L'obesitat es considerava com el resultat del descontrol de qui la pateix. Per a la mentalitat romana l'obès és responsable de la seva obesitat. El gros ho està perquè no sap moderar-se a la taula. Alguns, amb escassa confiança en el seu autocontrol, recorrien a tercers. És el cas del polític, militar i conegut gourmet Luci Licini Lúcul, que tenia un esclau habilitat per retirar-li la mà del menjar quan començava a passar-se amb menjars selectes com els plats de tords i les mames de truja (Plinio NH XXVIII, 14,56).
![]() |
Bust de l'emperador Viteli, mostrant un considerable sobrepès. |
L'obesitat va ser tractada també en els tractats mèdics. Ja en l'època imperial es considera una malaltia per si mateixa i requeria dels tractaments habituals a base de dieta, dejuni, exercici, purgues, massatges i hidroteràpia. Si bé en aquesta època es desconeixia que l'obesitat és un trastorn complex en el qual els factors endògens (genètics, hormonals, psicosomàtics, neurològics) són tan importants com els exògens (sobrealimentació, sedentarisme).
Hipòcrates ja havia observat que
"Els que són excessivament grossos per naturalesa estan més exposats a una mort sobtada que els prims"
(Hipòcrates. Aforismes, 44).
Per combatre l'obesitat es recorria a la dieta, les purgues i l'exercici. Galeno en la seva obra De Attenuante Victus Ratione ('Sobre la dieta aprimant') ja indica que els vegetals, com les verdures, les plantes amargues i les fruites serveixen per baixar pes.
Però els romans també coneixien tècniques quirúrgiques. Sabem que recorrien a la "cirurgia estètica" avant la lettre per reduir la papada, el llavi leporí, o per reconstruir la cara de gladiadors o legionaris que havien estat desfigurats en el combat.
Cristian Tolsa, fidel seguidor d'aquest bloc, historiador de ciències antigues i professor de filologia grega a la UB, m'ha enviat recentment una interessant notícia sobre aquest tema, i des d'aquí li agraeixo molt la seva col·laboració. Es tracta d'un text de Plini el Vell en el qual es recorre a la cirurgia per reduir l'excés de greix.
El noi en qüestió era fill de Lucius Apronius Caesianus, excònsol que pertanyia a una gloriosa família de militars. La seva obesitat era tal que li dificultava el moviment i no podia ni caminar. No sabem si la seva obesitat es derivava d'una vida d'excessos dietètics o era producte d'una disfunció hormonal. Tal era la seva desesperació que va demanar als metges que eliminessin el greix de la seva panxa.
![]() |
Estàtua de Pietro Barbino, bufó de la cort de Cosme I, caracteritzat com Bacus. Jardins de Boboli. Florència. |
Així ens ho relata Plini:
"S'explica que el fill de Lucius Apronius, que havia estat cònsol, estava tan gros que va demanar que li traguessin l'excés de teixit adipós, de manera que va alleugerir el seu cos, ja que per l'excés de pes ja no es podia ni moure"
Segons aquest passatge de Plini podem considerar que es tracta de la menció més antiga d'una abdominoplàstia: és a dir una cirurgia plàstica a l'abdomen. Actualment es tracta d'una intervenció gairebé rutinària, indicada quan la liposucció no és eficaç. Sol realitzar-se en diferents punts de l'abdomen, preferentment per sobre del pubis, i al costat del melic. Després de retirar la màxima quantitat possible de teixit gras, es torna a tancar, cosint per retornar la pell al seu aspecte ters.
En el cas dels cirurgians romans, la intervenció s'havia d'efectuar sense antisèpsia i sense anestèsia, recorrent només al vi com a desinfectant i a l'administració de grans dosis d'opi o de drogues similars. Pel que s'infereix del relat de Plini, el pacient no va morir a conseqüència de la intervenció, de manera que és probable que després d'una llarga convalescència, va poder reintegrar-se a la seva vida normal sense la pesada "motxilla" del seu ventre. Això sí, va haver de portar unes aparatoses cicatrius com a record d'aquesta operació.
![]() |
Cornelis de Vos: El triomf de Bacus |
versió catalana | versión española
Joseph Clayton Clark "Kyd" Samuel Pickwick (1889) Ilustración del libro de Charles Dickens "The Pickwick papers" |
"Un clamor de incesante golpeteo acosó el alojamiento de Mr. Pickwick. Una vez abierta la puerta se dejó ver de pie la figura de un muchacho de extraordinaria gordura con los ojos cerrados como si estuviera dormido por su expresión de calma y reposo. Preguntándole a qué venía, nada dijo, pero cabeceó una vez pareciendo roncar levemente; la repetición de la pregunta tres veces no obtuvo respuesta. Cuando estaba a punto de que le cerrara la puerta, bruscamente abrió sus ojos, parpadeó varias veces y elevó su mano en ademán de tocar de nuevo"
Kyd: Anuncio de cigarrillos con The Fat Boy, el personaje de la novela de Dickens |
"El gordo se levantó, abrió los ojos, se tragó el enorme trozo de tarta que estaba masticando la última vez que se durmió”;
"... el gordo se acostó cariñosamente al lado del bacalao y, colocándose un barril de ostras debajo de la cabeza como almohada, se durmió instantáneamente".
![]() |
Thomas Nast: The fat boy. Dibujo para un almanaque de 1860 inspirado en el personaje de Joe de The Pickwick papers |
Joe no sólo se dormía en cualquier lugar y circunstancia. También era muy difícil despertarlo. Así lo describe Dickens, durante una maniobra militar:
"Todos estaban emocionados, excepto el chico gordo, y él dormía tan profundamente como si el rugido de un cañón fuera su canción de cuna ordinaria".
En la novela, también se señala que Joe roncaba:
“… El ronquido del gordo, penetrado en un sonido bajo y monótono desde la lejana cocina”.
"¡Dormir!'", dijo el anciano, "siempre está dormido. Hace recados profundamente dormido y ronca mientras espera en la mesa".
Joe probablemente tenía cor pulmonale. Dos de los hallazgos más reveladores en los pacientes con cor pulmonale son la policitemia, que a menudo se manifiesta en el examen físico como cara pletórica y mejillas permanentemente enrojecidas (el libro describe que Joe tiene "la cara roja") y edema periférico.
![]() |
Somnolencia constante, ronquidos y enrojecimiento de las mejillas son síntomas característicos del síndrome de Pickwick. |
¨Un fenómeno extraordinario asociado a la excesiva obesidad de personas jóvenes es una incontrolable tendencia a dormirse –como el obeso de Pickwick-¨
![]() |
Somnolencia constante, mejillas enrojecidas y obesidad, son síntomas constantes en el síndrome de Pickwick |
Dickens C. Los papeles póstumos del Club Pickwick. Traducción de José María Valverde, Madrid. Editorial Mondadori, 2004.
Burwell CS, Robin ED, Whaley RD, Bickelman AG. Extreme obesity associated with alveolar hypoventilation – A Pickwickian síndrome. Am J Med. 1956; 21: 811-818.
Pickwick: de la literatura a la patologia
![]() |
Joseph Clayton Clark "Kyd" Samuel Pickwick (1889) Il·lustració del llibre de Charles Dickens "The Pickwick papers" |
No sempre els epònims de les malalties reten homenatge als metges que van descobrir la malaltia. De vegades fan un altre tipus de referències, fins i tot literàries. En altres entrades del bloc hem al·ludit a la síndrome de Münchhausen, a la de Rapunzel, o a l'angioma Cyrano. En aquest cas tractem sobre la síndrome de Pickwick, inspirat en un dels personatges de les novel·les de Charles Dickens, Els papers pòstums del club Pickwick (The Posthumous papers of the Pickwick club). Aquesta va ser la primera novel·la de Dickens, que va aparèixer per fascicles el 1836 i com a llibre a l'any següent.
![]() |
Fascicle de The posthumous papers of the Pickwick club (1836) |
L'editorial Chapman & Hall volia publicar unes il·lustracions de Robert Seymour sobre "plats esportius cockney" i necessitava connectar-los amb un entramat literari, i va proposar el treball a Charles Dickens, un jove periodista de 24 anys que havia publicat algunes escenes costumistes londinenques (Sketches by Boz) amb cert èxit.
L'editor va exposar a Dickens el pla de l'obra. Hi hauria un club, i els seus membres serien enviats en expedicions de caça i pesca pel país. Les seves armes es dispararien per accident i els hams quedarien atrapats en els seus barrets i pantalons, i aquestes i altres desventures havien de ser representades en les làmines de les historietes de Seymour. En definitiva, Dickens havia de proporcionar la descripció necessària per explicar les plaques i connectar-les a una mena de novel·la il·lustrada que estava de moda en aquell moment. Al jove escriptor no li va entusiasmar la idea, perquè entre altres coses no tenia gaire coneixements d'esport, però va acabar per acceptar l'encàrrec.
Però la història que Dickens va escriure no era només el pretext per enfilar il·lustracions, sinó que tenia força i humor per si mateixa i la seva fina sàtira va saber captar l'interès del públic, relegant les il·lustracions a un pla secundari. L'il·lustrador va haver de realitzar-la seguint les peripècies de la història i no a l'inrevés. Seymour va lliurar les il·lustracions de les dues primeres entregues, abans de suïcidar-se (20 d'abril de 1836). El tercer lliurament va sortir amb les làmines de Robert William Buss, però a Dickens no li va agradar el seu estil, així que la resta es va encarregar a Phiz (Hablot Knight Browne), un dibuixant que va il·lustrar després la majoria de novel·les de Charles Dickens.
El protagonista de la novel·la, Samuel Pickwick, és un ancià amable i ric, una mena de filantrop-filòsof que, juntament amb tres adeptes de la seva germandat, funda el club Pickwick del què ell mateix n’és el president perpetu. Suggereix que ell i altres tres "pickwickians" haurien de viatjar a llocs remots de Londres i informar sobre les seves troballes als altres membres de club. Els seus viatges pel camp anglès en autocar, on els succeeixen una infinitat d'anècdotes, constitueixen el tema principal de la novel·la.
Un dels personatges de la novel·la, en Joe, el criat de Mr. Pickwick, era un jove grassonet de galtes vermelles, que solia quedar-se adormit constantment, especialment en els moments més inoportuns, fent grans roncs. La novel·la ho descriu com ¨a fat red-faced boy in a state of somnolency¨.
"Un clam de cops incessants va assetjar l'allotjament de Mr. Pickwick. Un cop oberta la porta es va deixar veure de peu la figura d'un noi d'una extraordinària grossor amb els ulls tancats com si estigués adormit per la seva expressió de calma i repòs. Preguntant per què venia, no va dir res, però va fer un cop de cap una vegada que semblava que estigués roncant lleument, i la repetició de la pregunta fins a tres vegades no va obtenir resposta. Quan estava a punt que se li tanqués la porta, va obrir els seus ulls bruscament, va parpellejar diverses vegades i va elevar la seva mà en posat de tocar de nou".
![]() |
Kyd: Anunci de cigarrets amb The Fat Boy, el personatge de la novel·la de Dickens
En Joe té molta son durant el dia. L'expressió "Joe! Maleït noi, s'ha tornat a dormir" o exclamacions semblants, apareixen repetides fins a sis vegades en el llibre.
"El gras es va aixecar, va obrir els ulls, es va empassar l'enorme tros de pastís que estava mastegant l'última vegada que es va adormir";
"... El gras es va acostar afectuosament al costat del bacallà i, col·locant-se un barril d'ostres sota el cap com a coixí, es va adormir instantàniament".
![]() |
Thomas Nast: The fat boy. Dibuix per a un almanac de 1860 inspirat en el personatge de Joe a The Pickwick papers |
En Joe no només s'adormia a qualsevol lloc i circumstància. També era molt difícil despertar-lo. Així ho descriu Dickens, durant una maniobra militar:
“Tots estaven emocionats, excepte el noi gras, i ell dormia tan profundament com si el rugit d'un canó fos la seva cançó de bressol ordinària”.
A la novel·la, també s'assenyala que Joe roncava:
"... El ronc del gras, en un so baix i monòton arribava, penetrant, des de la llunyana cuina".
"Dormir!'" Va dir l'ancià, "sempre està adormit. Fa els encàrrecs profundament adormit i ronca mentre espera a la taula".
Joe probablement tenia cor pulmonale. Dues de les troballes més reveladores en els pacients amb cor pulmonale són la policitèmia, que sovint es manifesta en l'examen físic com a cara pletòrica i galtes permanentment enrogides (el llibre descriu que Joe té "la cara vermella") i l'edema perifèric.
![]() |
Somnolència constant, roncs i envermelliment de les galtes són símptomes característics de la síndrome de Pickwick. |
El 1956, el Dr. Sidney Burwell, en un article publicat a American Journal of Medicine va aplicar el nom de "síndrome de Pickwick" al cas d'un home de 51 anys d'edat, obès (118 Kg), amb hematòcrit de 65, que patia somnolència, fatiga, trastorns de la son i insuficiència respiratòria. Cal assenyalar que amb aquest nom no descrivia els símptomes de Samuel Pickwick, sinó els de Joe.
No obstant això, Burwell no va ser el primer a associar aquests símptomes. Felix Platter (1536-1614), en els seus Observationes va descriure el cas d'un home que s'adormia constantment, fins i tot mentre parlava o menjava i era tan obès que amb prou feines podia donar un pas. William Wad, cirurgià reial de Londres, el 1810 va comentar el cas d'un pacient similar a Joe. En l'obra The principles and practice of Medicine de Sir William Osler (1905) podem llegir:
"Un fenomen extraordinari que s'associa a l'excessiva obesitat en persones joves és una incontrolable tendència a adormir-se -com l’obès de Pickwick-¨
La síndrome de Pickwick va ser una de les primeres formes d'apnea de la son descrites, la forma d'obesitat-hipoventilació.
La síndrome de Pickwick és una síndrome que afecta principalment a pacients amb obesitat extrema. El principal problema de salut que es presenta en pacients amb aquesta malaltia és l'apnea de la son. La causa és, en part, per l'excés de teixit gras que envolta els músculs pectorals. Aquest excés de greix sobre el cor, els pulmons, i el diafragma del pacient dificulta la respiració. Els símptomes inclouen somnolència, falta d'alè, galtes vermelles i fins i tot una certa cianosi (color blavós de la pell) en algunes zones.
![]() |
Somnolència constant, galtes enrogides i obesitat, símptomes constants en la síndrome de Pickwick |
Les conseqüències respiratòries de l'obesitat severa, s'agreugen quan apareix una síndrome d'apnees-hipopnees de la son o una malaltia pulmonar obstructiva crònica, que poden ser la causa d'una insuficiència respiratòria i amenaçar el pronòstic vital d'aquests malalts. Les apnees tenen lloc quan estan dormint, durant la nit. És una patologia relativament freqüent i sol afectar homes obesos de mitjana edat, que es caracteritza per l'obstrucció total o parcial de la via respiratòria. Els pacients tenen excessiva somnolència diürna (fatiga, atacs de son), roncs estentoris, apnea periòdica amb interrupció del flux aeri de segons a minuts, que es repeteixen centenars de vegades durant la nit i que els desperten momentàniament. També hi ha hipòxia nocturna, hipertensió arterial i hepatomegàlia.
No obstant això hem de dir que per a alguns, la síndrome de Pickwick s'ha d'aplicar només a la descripció original de Dickens: obesitat associada a somnolència. Per a altres, correspon a la definició de Burwell, és a dir, combinació d'obesitat, somnolència, hipoventilació alveolar i cor pulmonale (també anomenada síndrome cardiorespiratori de l'obesitat). Finalment, altres l'apliquen a la síndrome d'apnees hipopnees de la son, que no sempre s'acompanya d'obesitat.
Moltes persones tenen trastorns de la respiració quan dormen (5-10%). És probable que alguns personatges històrics com el president dels Estats Units William Howard Taft (1857-1930), hagin patit un trastorn respiratori mentre dormien.
Bibliografia
Dickens C. Los papeles póstumos del Club Pickwick. Traducción de José María Valverde, Madrid. Editorial Mondadori, 2004.
Burwell CS, Robin ED, Whaley RD, Bickelman AG. Extreme obesity associated with alveolar hypoventilation – A Pickwickian síndrome. Am J Med. 1956; 21: 811-818.