viernes, 7 de mayo de 2021

Las hemorroides del cardenal Richelieu

versió catalana | versión española


 

 



Philippe de Champaigne 

Retrato del cardenal Richelieu 

(circa 1639) 

Óleo sobre lienzo 222 x 155 cm
Museo del Louvre. París.



Armand Jean du Plessis (1585-1642), más conocido como cardenal Richelieu, fue un eclesiástico y estadista francés, que tuvo un importante papel en la historia de su país. 

Huérfano de padre desde niño, ingresó en el Colegio de Navarra, y más tarde en la Academia de Pluvinel para recibir formación militar. Pero por una serie de peripecias se vio obligado a ocupar el obispado de Luçon, que estaba tutelado por su familia, siendo ordenado obispo a los 22 años. 

Hombre inteligente, supo aprovechar la diplomacia con habilidad y astucia y pronto alcanzó un gran poder en la Iglesia y en el Reino. En 1622 fue nombrado cardenal y dos años después primer ministro del rey Luis XIII, cargo que ocupó hasta su muerte, siendo sucedido en él por otro eclesiástico, el cardenal Mazzarino. 

Su principal meta política fue consolidar la monarquía francesa frente al poder de la nobleza. Con este objetivo procedió a construir un fuerte estado centralizado, valiéndose frecuentemente de un terrorismo judicial para conseguir sus intereses políticos. 

Conocido también como l'Éminence rouge (en referencia al ropaje rojo de cardenal), Richelieu fue un destacado mecenas de las artes, impulsó la universidad de la Sorbona e instituyó la Academia francesa.  



Philippe de Champaigne: Triple retrato del cardenal Richelieu. 


El cardenal tuvo siempre una salud precaria. Desde su infancia sufrió recurrentes episodios febriles e intensos dolores de cabeza. 

En 1621 comenzó a padecer hemorroides, que se pronto complicaron, presentando  úlceras y abscesos anales, lo que requería cuidados continuos. Por este motivo permanecía permanentemente un secretario en su dormitorio, que en realidad hacía las funciones de enfermero y realizaba las curas necesarias a diario. En la mesilla de noche, al lado de su cama, tenía siempre dispuestas vendas, hilas y compresas, así como la jeringa, lancetas y ungüentos. En la declaración de gastos de su casa personal figura la cantidad de 6.042 libras de aquella época en honorarios de médicos y cirujanos. Y entre el personal de su casa se incluyen como empleados permanentes un médico, un cirujano y un boticario. Esta afección anal dio lugar a multitud de chanzas y chascarrillos populares malintencionados sobre el origen de la enfermedad de Richelieu. 

El cardenal, que era muy supersticioso, también probó todo tipo de remedios mágicos y milagrosos. Hizo que le enviaran  de Roma por medio de un banquero, un anillo que lucía siempre en su dedo anular, y que tenía un mágico poder, un verdadero antídoto contra las hemorroidesTambién llegó a llevar consigo un relicario con las reliquias de San Fiacre, abogado de las enfermedades anales. Tras los desbridamientos quirúrgicos de los abscesos anales se aplicaba a veces un poco del hueso pulverizado del santo sobre la herida de la intervención para "contribuir a su cicatrización".  

Con el tiempo, sus molestias fueron aumentando en frecuencia y gravedad. Las fístulas y abscesos acompañaban ya constantemente a los hemorroides. El hedor de su mal le acompañaba por doquier. En el Palacio del Cardenal se comentaba 

"el fétido olor que sale del culo podrido de Su Eminencia", 

y la reina Ana de Austria lo llamaba sin ningún recato "el cardenal Culo-Podrido". Richelieu recurrió a todos los remedios conocidos en su tiempo: purgas, sangrías y tratamientos balnearios. Acudió al balneario de Lancy en busca de sus reputados baños de lodo. Le recetaron láudano en varias ocasiones e incluso le fue administrado vino blanco mezclado con productos tan sorprendentes como estiércol de caballo. 




Les hemorroides del cardenal Richelieu



Philippe de Champaigne 

Retrat del cardenal Richelieu 

(circa 1639) 

Oli sobre tela 222 x 155 cm
Museo del Louvre. París.


Armand Jean du Plessis (1585-1642), més conegut com el cardenal Richelieu, va ser un eclesiàstic i estadista francès, que va tenir un paper destacat en la història del seu país.

Orfe de pare des de nen, va ingressar al Col·legi de Navarra, i més tard a l'Acadèmia de Pluvinel per rebre formació militar. Però per una sèrie de peripècies es va veure obligat a ocupar el bisbat de Luçon, que estava tutelat per la seva família, essent ordenat bisbe als 22 anys.

Home intel·ligent, va saber aprofitar la diplomàcia amb habilitat i astúcia i aviat va aconseguir un gran poder a l'Església i al Regne. El 1622 va ser nomenat cardenal i dos anys després primer ministre del rei Lluís XIII, càrrec que va ocupar fins a la seva mort, essent succeït per un altre eclesiàstic, el cardenal Mazzarino.

La seva principal meta política va ser consolidar la monarquia francesa davant el poder de la noblesa. Amb aquest objectiu va procedir a construir un fort estat centralitzat, valent-se freqüentment d'un terrorisme judicial per aconseguir els seus interessos polítics.

Conegut també com l'Éminence rouge (en referència al vestit vermell de cardenal), Richelieu va ser un destacat mecenes de les arts, va impulsar la universitat de la Sorbona i va instituir l'Acadèmia francesa.


Philippe de Champaigne: Triple retrat del cardenal Richelieu. 


El cardenal va tenir sempre una salut precària. Des de la seva infància va patir recurrents episodis febrils i intensos mals de cap.

El 1621 va començar a patir hemorroides, que aviat es van complicar, presentant úlceres i abscessos anals, els quals requerien cures contínues. Per aquest motiu, romania permanentment un secretari en el seu dormitori, que en realitat feia les funcions d'infermer i realitzava les cures diàries necessàries. A la tauleta de nit, a la banda del seu llit, sempre hi tenia disposades benes, files i compreses, així com la xeringa, llancetes i ungüents. En la declaració de despeses de la seva casa personal hi figura la quantitat de 6.042 lliures d'aquella època en concepte d'honoraris de metges i cirurgians. I entre el personal de la seva casa s’hi inclouen com a treballadors permanents un metge, un cirurgià i un apotecari. Aquesta afecció anal va donar lloc a multitud de bromes i acudits populars malintencionats sobre l'origen de la malaltia de Richelieu. 

El cardenal, que era molt supersticiós, va provar tot tipus de remeis màgics i miraculosos. Va fer que li enviessin de Roma per mitjà d'un banquer, un anell que lluïa sempre en el seu dit anular, i que tenia un poder màgic, un veritable antídot contra les hemorroides. També va arribar a portar un reliquiari amb les relíquies de Sant Fiacre, advocat de les malalties anals. Després dels desbridaments quirúrgics dels abscessos anals, de vegades s'aplicava una mica de l'os polvoritzat del sant sobre la ferida de la intervenció per "contribuir a la seva cicatrització". 

Amb el temps, les seves molèsties van anar augmentant en freqüència i gravetat. Les fístules i abscessos acompanyaven ja constantment als hemorroides. La mala olor del seu mal l'acompanyava per tot arreu. Al Palau del Cardenal es comentava 
"la fètida olor que surt de cul podrit de la seva Eminència"
i la reina Anna d'Àustria l'anomenava sense cap pudor "el cardenal Cul-Podrit". Richelieu va recórrer a tots els remeis coneguts en el seu temps: purgues, sagnies i tractaments balnearis. Va anar al balneari de Lancy a la recerca dels reputats banys de fang. Li van receptar làudan en diverses ocasions i fins i tot li van administrar vi blanc barrejat amb productes tan sorprenents com fems de cavall.



No hay comentarios: