viernes, 25 de febrero de 2022

Frederick Banting: médico, premio Nobel y pintor.

 versió catalana | versión española





Frederick Banting 

The Lab 

(1925)

Óleo sobre lienzo. 
Colección particular




El descubrimiento de la insulina por Frederick Banting (1891-1941) y Charles Best (1899-1978) fue uno de los grandes progresos médicos del s. XX. A él le dedicamos ya otro artículo de este blog. Pero hoy nos centraremos en la figura humana del Dr. Banting. 

Frederick Grant Banting fue un médico canadiense. Natural de Alliston (Ontario), era el más pequeño de cinco hermanos. Comenzó a estudiar Teología en la Universidad de Toronto, pero pronto cambió estos estudios por los de Medicina, graduándose en 1916. 


Fred Banting: French Countryside. Óleo sobre tela, 22 x 26 cm. 



Durante la Primera Guerra Mundial ejerció de médico militar en la Canadian Army Medical Corps, y participó en la Primera Guerra Mundial en Francia. En 1918 fue herido en la batalla de Cambrai. 

Tras un período en el que practicó la Ortopedia, se interesó por la diabetes. Ya hacía tiempo que se conocía la relación entre el páncreas y la diabetes, y se sospechaba que la enfermedad estaba ocasionada por la falta de una hormona segregada por los islotes de Langerhans del páncreas, que controlaría el metabolismo del azúcar en sangre. 


Fred Banting: Elora (1927) Óleo sobre tela, 22 x 27 cm.


Banting y su ayudante, Charles Best, un estudiante de Medicina, se pusieron en contacto con el laboratorio de Mc Leod y prepararon extractos de páncreas para inocular a los enfermos de diabetes. Así descubrieron la insulina, que recibió este nombre por ser sintetizada en los islotes de Langerhans (1922). 

Banting y McLeod recibieron el Premio Nobel al año siguiente. Banting se enfadó mucho porque el premio no incluía a su ayudante Best, y estuvo a punto de rechazar la distinción. Al final la aceptó pero compartió con Best la dotación económica del premio, a partes iguales. 



Pero además de estas facetas como médico, combatiente e investigador, Banting era un notable pintor. De hecho, mientras ejerció como médico en un consultorio, pintaba mientras esperaba a sus pacientes. 

Banting era un pintor aficionado. En los años 20 formó parte de la Escuela de Algonquin, un grupo de pintores interesados en representar paisajes canadienses con un cierto dramatismo. La mayoría de estos pintores como el propio Banting aplicaban gruesas capas de pintura sobre las telas. El médico los acompañaba en sus viajes para pintar al aire libre y se dedicó a la pintura con la misma tenacidad y empeño que lo había hecho en la investigación científica. 



Fred Banting pintaba bien, pero no pasó a la historia como pintor, sino como el médico descubridor de la insulina. Pero disfrutaba pintando, como afirmaba él mismo: 
“Después de un día de pintar paisajes uno come, duerme y se siente satisfecho”
Tenía el proyecto de dedicarse plenamente a la pintura cuando cumpliera los 50 años. Pero no pudo cumplir su sueño. Falleció en un accidente de aviación en 1941, cuando solamente tenía 49 años. 

 



___________________________________



Frederick Banting, metge, premi Nobel i pintor






Frederick Banting 

The Lab 

(1925)

Oli sobre tela 
Col·lecció particular




El descobriment de la insulina per Frederick Banting (1891-1941) i Charles Best (1899-1978) va ser un dels grans avenços mèdics del segle XX sobre el que dediquem un article en aquest bloc. Però avui ens volem centrar en la figura humana del Dr. Banting.

Frederick Grant Banting va ser un metge canadenc. Natural de Alliston (Ontario), era el més petit de cinc germans. Va començar a estudiar Teologia a la Universitat de Toronto, però aviat va canviar aquests estudis pels de Medicina, graduant-se el 1916.


Fred Banting: French Countryside. Oli sobre tela, 22 x 26 cm. 


Durant la Primera Guerra Mundial va exercir de metge militar a la Canadian Army Medical Corps, i va participar a la Primera Guerra Mundial a França. El 1918 va resultar ferit a la batalla de Cambrai.

Després d'un període en què va practicar l'ortopèdia, es va interessar per la diabetis. Ja feia temps que es coneixia la relació entre el pàncrees i la diabetis, i se sospitava que la malaltia la provocava la manca d'una hormona segregada pels illots de Langerhans del pàncrees, que controlaria el metabolisme del sucre a la sang.


Fred Banting: Elora (1927) Oli sobre tela, 22 x 27 cm.


Banting i el seu ajudant, Charles Best, un estudiant de Medicina, es van posar en contacte amb el laboratori de Mc Leod i van preparar extractes de pàncrees per inocular els malalts de diabetis. Així van descobrir la insulina, que va rebre aquest nom per ser sintetitzada als illots de Langerhans (1922).

Banting i McLeod van rebre el premi Nobel l'any següent. Banting es va enfadar molt perquè el premi no incloïa el seu ajudant Best, i va estar a punt de rebutjar la distinció. Al final la va acceptar però va compartir la dotació econòmica del premi, a parts iguals, amb Best.




Però a més d'aquestes facetes com a metge, combatent i investigador, Banting era un pintor notable. De fet, quan va exercir com a metge en un consultori, pintava mentre esperava els seus pacients.

Banting era un pintor aficionat. Als anys 20 va formar part de l'Escola d'Algonquin, un grup de pintors interessats a representar paisatges canadencs amb un cert dramatisme. La majoria d'aquests pintors, com el mateix Banting, aplicaven gruixudes capes de pintura sobre les teles. El metge els acompanyava en els seus viatges per pintar a l'aire lliure i es va dedicar a la pintura amb la mateixa tenacitat i interès que amb la investigació científica.  




Fred Banting pintava bé, però no va passar a la història com a pintor, sinó com el metge descobridor de la insulina. Però gaudia pintant, tal com afirmava ell mateix:
“Després d'un dia de pintar paisatges un menja, dorm i se sent satisfet”
Tenia el projecte de dedicar-se plenament a la pintura quan fes els 50 anys. Però no va poder complir el somni ja que va morir en un accident d'aviació el 1941, quan només tenia 49 anys.



miércoles, 23 de febrero de 2022

El niño de las mejillas rojas

versió catalana | versión española



 




Alessandro Milesi

L'escudilla del pare 


Óleo sobre lienzo
Colección particular  



Alessandro Milesi (1856-1945) fue un artista veneciano que cultivó sobre todo la pintura de género, pintando escenas costumbristas, especialmente de los más desfavorecidos económicamente. También destacó como retratista. 

En el cuadro que aportamos hoy podemos ver a un niño de corta edad (2-3 años) que rebaña golosamente con los dedos el contenido de una escudilla. La obra se titula precisamente así: L'escudilla del pare. 

El niño llama la atención por sus ojos vivarachos y por el gesto de llevar a la boca los dedos, seguramente impregnados del contenido del recipiente. En sus mejillas destaca un enrojecimiento localizado muy evidente. En el dorso de las manos parece también afecto de un enrojecimiento difuso, e incluso pueden adivinarse algunas costras, si bien la pintura las difumina bastante.  

Estas lesiones en mejillas y dorso de las manos me recuerdan las lesiones que pueden verse en las dermatitis atópica de los niños pequeños. En estos casos es bastante habitual el llamado eritema de Tachau, un enrojecimiento de las mejillas que respeta siempre (como en este caso) el triángulo peribucal, limitado por los surcos nasogenianos y el labio superior y la nariz. 

Al eritema facial de Tachau, pueden añadirse lesiones eritematosas y costrosas en el dorso de las manos, orejas  o en otras zonas del cuerpo. 

En niños de más edad las lesiones suelen afectar electivamente los grandes pliegues de las extremidades (codos, hueco poplíteo, cuello) y se acompañan  de vivo prurito. En el adulto las lesiones de dermatitis atópica no suelen corresponderse con un patrón claro, perdiendo las localizaciones electivas y siendo de límites muy imprecisos, aunque esto sí, pruriginosas. La enfermedad suele cursar a brotes, que pueden desencadenarse por diversos factores, tanto alimentarios como de contacto (fibras textiles, lana).

La coincidencia de estas lesiones con las que aparecen en la pintura de Milesi nos permiten aventurar que el niño representado puede padecer un brote de dermatitis atópica. 


___________________________________



El nen de les galtes vermelles






Alessandro Milesi

L'escudilla del pare 


Óleo sobre lienzo
Colección particular  


Alessandro Milesi (1856-1945) va ser un artista venecià que va cultivar principalment la pintura de gènere, pintant escenes costumistes, especialment dels més desafavorits econòmicament. També va destacar com a retratista.

Al quadre que avui aportem podem veure un nen de poca edat (2-3 anys) que escura llaminerament amb els dits el contingut d'una escudella. L'obra es titula precisament així: L'escudella del pare.

El nen crida l'atenció pels seus ulls eixerits i pel gest de portar els dits a la boca, segurament impregnats del contingut del recipient. A les seves galtes destaca un envermelliment localitzat molt evident. Al dors de les mans també sembla afectat per un envermelliment difús, i fins i tot podem endevinar-hi algunes crostes, si bé la pintura les difumina força. 

Aquestes lesions a les galtes i dors de les mans em recorden les lesions que es poden veure a les dermatitis atòpica dels nens petits. En aquests casos és força freqüent l'anomenat eritema de Tachau, un envermelliment de les galtes que sempre respecta (com en aquest cas) el triangle peribucal, limitat pels solcs nasogenians, el llavi superior i el nas. 

A l'eritema facial de Tachau, s’hi poden afegir lesions eritematoses i crostes al dors de les mans, orelles o en altres zones del cos.

En nens de més edat les lesions solen afectar electivament els grans plecs de les extremitats (colzes, buit popliti, coll) i s'acompanyen de pruïja. A l'adult les lesions de dermatitis atòpica no solen correspondre's amb un patró clar, perdent les localitzacions electives i sent de límits molt imprecisos, encara que això sí, pruriginoses. La malaltia sol cursar a brots, que poden desencadenar-se per diversos factors, tant alimentaris com de contacte (fibres tèxtils, llana).

La coincidència d'aquestes lesions que apareixen a la pintura de Milesi ens permeten aventurar que el nen representat possiblement patia un brot de dermatitis atòpica.



domingo, 20 de febrero de 2022

Theodor Billroth: (III) Cirujano y músico.

versió catalana | versión española







Adalbert Franz Selingmann 

Eduard Hanslick, Johannes Brahms 
y Theodor Billroth 

(Último cuarto del s. XIX) 

Dibujo. Carboncillo sobre papel
Departamento de Historia de la Medicina 
de la Universidad de Viena. 





"Es una superficialidad de nuestro tiempo creer que arte y ciencia son opuestos. La imaginación es la madre de ambos."   (Theodor Billroth)


En otras entradas hemos hablado de Theodor Billroth, de su obra y de sus aportaciones a la cirugía científica. Pero nos queda comentar una faceta no médica del gran cirujano. Un aspecto que es de sumo interés en este blog, que intenta aunar medicina y arte: su amor por la música. 

Billroth sintió un marcado interés por la música desde su infancia. Aunque terminó por elegir la Medicina como profesión, los estudios musicales realizados en su niñez le sirvieron para ser un destacado pianista y violinista. Tal vez la pasión por la música le fue inculcada por sus abuelos, que habían sido cantantes de ópera. 


Theodor Billroth

Un día de noviembre de 1862, Theodor Billroth conoció a  Johannes Brahms en la sala de conciertos de Zurich. Aquella noche Brahms tocó su famosa Serenade en D mayor. Después de la interpretación, Billroth se encontraba tan emocionado por la música de Brahms que contrató a una orquesta la mañana siguiente para repetir la ejecución en un concierto privado.

Billroth y Brahms trabaron una buena amistad, como testimonian las 331 cartas que se intercambiaron a lo largo de su vida y constantes veladas musicales. Como ya hemos visto al tratar de su vida, Billroth había llegado a Zurich como profesor poco antes, en 1860. En esta ciudad suiza se rodeó de intelectuales y amigos aficionados a tocar en cuartetos de cuerdas. Billroth tenía un excepcional oído y comenzó a tocar la viola, el violín y el piano, convirtiéndose en un músico destacable. En diversas ocasiones fue invitado por la organización musical Allgemeine Musikgesellschaft Zurich o Sociedad Musical General de Zurich. También llegó a componer obras de música de cámara. Además, se convirtió en el primer crítico musical para el diario Neue Zurcher Zeitung. Sus críticas, a veces bastante cáusticas y despiedadas revitalizaron los círculos musicales de la ciudad. En  Zúrich se le consideraba como un cirujano mundialmente reconocido y un músico amateur experto.



Johannes Brahms

Cuando Billroth fue nombrado Jefe de Cirugía en Viena (1870), la capital era el centro musical más importante del mundo, frecuentado por figuras como Clara y Robert Schumann, Anton Dvorák, Franz Liszt, Richard Wagner, Anton Bruckner, Richard Strauss y Johannes Brahms. El Josephinum era el centro de atención musical, pero a poca distancia, en el Allgemeine Krankenhaus (Hospital General), se alineaban también grandes colosos de la Medicina como Carl von Rokinansky, en patología; Joseph Skoda en medicina interna o Ferdinand von Hebra en dermatología. La llegada de Theodor Billroth y sus nuevas ideas completaba esta escogida lista de personalidades. 

Por su parte, Brahms se había trasladado a Viena en 1862, donde se había hecho amigo del crítico musical Eduard Hanslick. Era una época musicalmente muy brillante para la ciudad: en 1867 Johann Strauss había compuesto el Danubio azul, que pronto se convirtió en el emblema de la ciudad. En este contexto Brahms estrenó su Requiem alemán y pòsteriormente sus Danzas húngaras, que alcanzaron un éxito rotundo. 


Billroth y Brahms, con un amigo. 


Billroth se convirtió pronto en el consejero musical más importante de Brahms, y frecuentemente intercambiaban manuscritos no terminados. En reconocimiento a su ayuda Brahms le dedicó algunas de sus composiciones (cuarteto para cuerdas 1 y 2 del Opus 51). La capacidad del cirujano para leer, analizar e interpretar música era asombrosa, y realizaba sugerencias muy valiosas. 

La presión médica que soportaba Billroth era muy intensa, y encontraba en la música el desahogo que necesitaba. El estrés del cirujano aumentaba día a día, y no siempre cuidaba su salud. Comía y bebía excesivamente y tenía una gran afición por fumar puros habanos. 



Johannes Brahms (sentado, a la izquierda) y Theodor Billroth
(de pie a su lado, con pantalones claros) en una velada musical.


Pero en 1892, Brahms leyó una carta en la que Billroth y Hanslick se quejaban del agrio carácter del compositor y lo achacaban a la mala educación recibida en su infancia, lo que molestó considerablemente al compositor. Poco después en una velada musical en casa de Billroth, Brahms se negó a interpretar una pieza, su opus 117. 

Después de este desagradable incidente, las relaciones entre Brahms y Billroth se deterioraron mucho. Poco después, la enfermedad hepática de Billroth empeoró considerablemente, muriendo en 1894. 

___________________________________



Theodor Billroth: (i III) Cirurgià i músic






Adalbert Franz Selingmann 

Eduard Hanslick, Johannes Brahms 
i Theodor Billroth 

(Últim quart del s. XIX) 

Dibuix. Carbonet sobre paper
Departament d'Història de la Medicina 
de la Universitat de Viena. 



"És una superficialitat del nostre temps creure que art i ciència són oposats. La imaginació és la mare de tots dos." (Theodor Billroth)


En entrades anteriors hem parlat de Theodor Billroth, de la seva obra i de les seves aportacions a la cirurgia científica. Però ens resta comentar una faceta no mèdica del gran cirurgià. Un aspecte que és de gran interès en aquest bloc, que intenta unir medicina i art: el seu amor per la música.

Billroth va sentir un marcat interès per la música des de la seva infantesa. Encara que va acabar per triar la Medicina com a professió, els seus estudis musicals durant infància li van servir per ser un destacat pianista i violinista. Potser la passió per la música li van inculcar els seus avis, que havien estat cantants d'òpera.


Theodor Billroth


Un dia de novembre de 1862, Theodor Billroth va conèixer Johannes Brahms a la sala de concerts de Zurich. Aquella nit Brahms va tocar la seva famosa Serenade en D major. Després de la interpretació, Billroth estava tan emocionat per la música de Brahms que va contractar una orquestra el matí següent per repetir l'execució en un concert privat.

Billroth i Brahms van iniciar llavors una bona amistat, com testimonien les 331 cartes que es van intercanviar al llarg de la seva vida i constants vetllades musicals. Com ja hem vist en tractar la seva vida, Billroth havia arribat a Zuric com a professor poc abans, el 1860. En aquesta ciutat suïssa es va envoltar d'intel·lectuals i amics aficionats a tocar a quartets de cordes. Billroth tenia una excepcional oïda i va començar a tocar la viola, el violí i el piano, convertint-se en un músic destacable. En diverses ocasions va ser convidat per l'organització musical Allgemeine Musikgesellschaft Zurich o Societat Musical General de Zurich. A més, es va convertir en el primer crític musical per al diari Neue Zurcher Zeitung. Les seves crítiques, de vegades força càustiques i despietades, van revitalitzar els cercles musicals de la ciutat. A Zuric se'l considerava com un cirurgià mundialment reconegut i un músic amateur expert.



Johannes Brahms

Quan Billroth va ser nomenat Cap de Cirurgia a Viena (1870), la capital era el centre musical més important del món, freqüentat per figures com Clara i Robert Schumann, Anton Dvorák, Franz Liszt, Richard Wagner, Anton Bruckner, Richard Strauss i Johannes Brahms . El Josephinum era el centre d'atenció musical, però a poca distància, a l'Allgemeine Krankenhaus (Hospital General), també s'alineaven grans colossos de la Medicina com Carl von Rokinansky, en patologia; Joseph Skoda en medicina interna o Ferdinand von Hebra en dermatologia. L'arribada de Theodor Billroth i les seves noves idees completava aquesta escollida llista de personalitats.

Brahms s'havia traslladat a Viena el 1862, on s'havia fet amic del crític musical Eduard Hanslick. Era una època musicalment molt brillant per a la ciutat: el 1867 Johann Strauss havia compost el Danubi blau, que aviat es va convertir en l'emblema de la ciutat. En aquest context Brahms va estrenar el seu Requiem alemany i posteriorment les seves Danses hongareses, que van aconseguir un èxit rotund.



Billroth y Brahms, amb un amic. 


Billroth es va convertir aviat en el conseller musical més important de Brahms, i freqüentment intercanviaven manuscrits no acabats. La capacitat del cirurgià per llegir, analitzar i interpretar música era sorprenent, i feia suggeriments molt valuosos.

La pressió mèdica que suportava Billroth era molt intensa, i trobava en la música el desfogament que necessitava. L'estrès del cirurgià augmentava dia a dia, i no sempre tenia cura de la salut. Menjava i bevia excessivament i tenia una gran afició per fumar puros havans.



Johannes Brahms (assegut, a l'esquerrra) i Theodor Billroth
(dempeus al seu costat, amb pantalons clars) durant una vetllada musical.

Però el 1892, Brahms va llegir una carta en què Billroth i Hanslick es queixaven del caràcter agre del compositor i l'atribuïen a la mala educació rebuda en la seva infància, cosa que va molestar considerablement el compositor. Poc després en una vetllada musical a casa de Billroth, Brahms es va negar a interpretar una peça, el seu opus 117 davant dels assistents. 

Després d'aquest incident desagradable, les relacions entre Brahms i Billroth es van deteriorar molt. Poc després, la malaltia hepàtica de Billroth va empitjorar considerablement, morint el 1894.


viernes, 18 de febrero de 2022

Theodor Billroth: (II) Vida y obra

versió catalana | versión española








Ferdinand Dorsch 

El cirujano Theodor Billroth 

en su terraza en Sankt GilgenWolfgangsee



(1899) 

Óleo sobre tabla 97 x 88 cm



En un artículo anterior aportamos el cuadro de Seligmann, El Dr. Billroth operando en el Hospital General de Viena, donde comentamos algunos aspectos de las prácticas de cirugía a finales del s. XIX. Pero no podemos pasar por alto que el personaje central de esta obra es el insigne cirujano Theodor Billroth, del que comentaremos hoy algunos aspectos de su vida y obra. 

Theodor Billroth (1829-1894) nació en la isla de Rügen, al norte de Alemania (Prusia). Decidió estudiar Medicina, primero en Göttingen y después en Berlín, donde se graduó de médico en 1852. Su formación basada en la histología y la fisiología experimental se desarrolló junto a Rudolph Wagner y Johannes Müller, y fue asistente del famoso cirujano von Langenbeck en el hospital de la Charité. En 1856 recibió su habilitación docente en la cátedra de anatomía patológica con Rudolph Virchow. 






En 1860 aceptó el cargo de profesor de Cirugía en la Universidad de Zurich, donde alcanzó una gran reputación y publicó su obra “Patología y Terapia quirúrgica general”.

En 1867 fue nombrado profesor de la Clínica Quirúrgica II de la Universidad de Viena, practicando cirugía en el Hospital General de esta ciudad. Hacia 1870, ya había logrado reorganizar el instituto de cirugía. También renovó profundamente las ideas docentes e introdujo la antisepsia y la cirugía científica. Se rodeó de un grupo unido de discípulos proponiendo una formación quirúrgica que debía ser por lo menos de 2-3 años después de terminar los estudios de Medicina. Durante este tiempo los alumnos debían realizar prácticas en animales y cadáveres e incorporarse como asistentes en los equipos quirúrgicos. Así pronto nació una escuela que se difundió por toda Europa.

Nueve de sus principales asistentes pasaron a ocupar importantes cátedras en Europa (formando la “Escuela de Billroth”). Entre sus alumnos destacados, estuvieron von Winiwartes, Mikulicz-Radecki, Murphy y Halsted. Cuando estaba en Zúrich, lo visitó el joven Emil Theodor Kocher, de Berna, quien fue pionero de la cirugía de tiroides y el primer médico en recibir un Premio Nobel.

Theodor Billroth fue un gran docente, clínico, investigador y cirujano, y podemos considerar   que es uno de los mejores ejemplos de la nueva medicina científica. Introdujo los métodos histológicos, bacteriológicos, experimentales y estadísticos en su actividad, interrelacionándolos y contribuyendo a hacer de la cirugía una innegable actividad científica. 

Testimonio de su labor son los numerosos epónimos con lo que recordamos sus aportaciones. Algunos de estos epónimos son anatómicos, como los cordones esplénicos, también llamados cordones de Billroth. Otras veces designan ciertas enfermedades como el meningocele espurio o enfermedad de Billroth. Dio nombre a muchos instrumentos quirúrgicos y a ciertas técnicas, como la sutura en botón, ideada para evitar desgarros de la piel. Un procedimiento de extirpación de lengua ideado por él se conoce como la operación de Billroth. 



Pero tal vez por lo que más se le recuerda es por las intervenciones de extirpación gástrica, conocidas como gastrectomías Billroth I y II. 

La operación de Billroth I es la de elección en la patología no maligna del estómago o en las úlceras duodenales que requieren gastrectomía. Consiste en la extirpación de los dos tercios distales del estómago con nueva anastomosis del remanente de estómago a la primera porción duodenal, como técnica de reconstrucción del tránsito alimentario. 

La operación de Billroth II consiste en la extirpación del 75-80% del estómago distal, con cierre de la primera porción duodenal, que queda como asa ciega (asa aferente) y la reconstrucción del tránsito del alimento, mediante la sutura del remanente de estómago al yeyuno proximal, de forma lateral, creando, a partir de ahí, un asa aferente que recoge el alimento que viene del estómago y lo mezcla con el líquido biliar y el pancreático que viene del duodeno.




Esquema de la operación de Billroth II



Bibliografía


Beger HG. 145 years of Langenbeck’s Archives. Langenbeck’s Archives for Surgery. 2005; 390:75–76.

Bonner TN. American doctors and German universities. 1870–1914. Lincoln: University of Nebraska Press; 1963.

Bonner TN. Becoming a physician: medical education in Britain, France, Germany and the United States, 1750–1945. New York: Oxford University Press; 1995.

Buklijas T. Surgery and national identity in late nineteenth-century Vienna. Stud Hist Philos Biol Biomed Sci. 2007 Dec; 38(4): 756–774.

Kern E. Theodor Billroth 1829–1894: Biographie anhand von Selbstzeugnissen. Munich: U&S; 1994.

Lesky, E. (1966) Billroth als Mensch und Arzt. Dtsch med J,17,739-743.

Lesky, E. (1974) La cirugía austriaca. En: P. Laín Entralgo (1972-1975) Historia universal de la medicina. Salvat, 7 vols. Vol. 6, pp. 276-279.

Sigerist, H.E. (1949) Los grandes médicos. Historia biográfica de la medicina, trad. de F. Arasa y M. Scholz, Barcelona, Ave, pp. 261-264.

Villanueva-Meyer, M. Theodor Billroth (1829-1894) : Pionero de la cirugía científica moderna. Galenus. https://www.galenusrevista.com/?Theodor-Billroth

Zimmermann, L.; Veith, I. (1961) Great ideas in the history of surgery, Baltimore, pp. 488-498.


___________________________________



Theodor Billroth: (II) Vida i obra







Ferdinand Dorsch 

El cirurgià Theodor Billroth 

a la seva terrassa a Sankt GilgenWolfgangsee



(1899) 

Oli sobre tabla 97 x 88 cm



En un article anterior hem comentat el quadre de Seligmann, El Dr. Billroth operant a l'Hospital General de Viena, destacant alguns aspectes de les pràctiques de cirurgia a finals del s. XIX. Però no podem passar per alt que el personatge central d'aquesta obra és l'insigne cirurgià Theodor Billroth, de qui explicarem alguns aspectes de la seva vida i obra.

Theodor Billroth (1829-1894) va néixer a la illa de Rügen, al nord d'Alemanya (Prússia). Va decidir estudiar Medicina, primer a Göttingen i després a Berlín, on es va graduar de metge l’any 1852. La seva formació basada en la histologia i la fisiologia experimental es va desenvolupar al costat de Rudolph Wagner i Johannes Müller, i va ser assistent del famós cirurgià von Langenbeck a l'hospital de la Charité. El 1856 va rebre la seva habilitació docent a la càtedra d'anatomia patològica amb Rudolph Virchow.




El 1860 va acceptar el càrrec de professor de Cirurgia a la Universitat de Zuric, on va aconseguir una gran reputació i va publicar la seva obra “Patologia i Teràpia quirúrgica general”.
El 1867 va ser nomenat professor de la Clínica Quirúrgica II de la Universitat de Viena, practicant cirurgia a l'Hospital General d'aquesta ciutat. Cap al 1870, ja havia aconseguit reorganitzar l'institut de cirurgia, introduint l'antisèpsia i la cirurgia científica. També va renovar profundament les idees docents. Es va envoltar d'un grup unit de deixebles proposant una formació quirúrgica que havia de ser com a mínim 2-3 anys després d'acabar els estudis de Medicina. Durant aquest temps els alumnes havien de fer pràctiques amb animals i cadàvers i incorporar-se com a assistents als equips quirúrgics. Així fou com aviat va néixer una escola que es va difondre per tota Europa.

Nou dels seus principals assistents van passar a ocupar càtedres importants a Europa (formant l'Escola de Billroth). Entre els seus alumnes destacats, hi trobem von Winiwartes, Mikulicz-Radecki, Murphy i Halsted. Quan era a Zuric, el va visitar el jove Emil Theodor Kocher, de Berna, que va ser pioner de la cirurgia de tiroide i el primer metge a rebre un Premi Nobel. 
Theodor Billroth va ser un gran docent, clínic, investigador i cirurgià, i podem considerar que és un dels millors exemples de la nova medicina científica. Va introduir els mètodes histològics, bacteriològics, experimentals i estadístics en la seva activitat, interrelacionant-los i contribuint a fer de la cirurgia una innegable activitat científica.

En són testimoni de la seva tasca els nombrosos epònims amb què recordem les seves aportacions. Alguns d'aquests epònims són anatòmics, com els cordons esplènics, també anomenats cordons de Billroth. Altres vegades designen certes malalties com el meningocele espuri o malaltia de Billroth. Va donar nom a molts instruments quirúrgics i a determinades tècniques, com la sutura en botó, ideada per evitar esquinços de la pell. Un procediment d'extirpació de llengua ideat per ell es coneix com l'operació de Billroth.


Però potser pel que més se'l recorda és per les intervencions d'extirpació gàstrica, conegudes com a gastrectomies Billroth I i II.

L'operació de Billroth I és la d'elecció a la patologia no maligna de l'estómac o a les úlceres duodenals que requereixen gastrectomia. Consisteix en l'extirpació dels dos terços distals de l'estómac amb nova anastomosi del romanent d'estómac a la primera porció duodenal, com a tècnica de reconstrucció del trànsit alimentari.

L'operació de Billroth II consisteix en l'extirpació del 75-80% de l'estómac distal, amb tancament de la primera porció duodenal, que queda com a nansa cega (ansa aferent) i la reconstrucció del trànsit de l'aliment, mitjançant la sutura del romanent d'estómac al jejú proximal, de forma lateral, creant, a partir d'aquí, una nansa aferent que recull l'aliment que ve de l'estómac i el barreja amb el líquid biliar i el pancreàtic que ve del duodè.



Esquema de l'operació de Billroth II




Bibliografia


Beger HG. 145 years of Langenbeck’s Archives. Langenbeck’s Archives for Surgery. 2005; 390:75–76.

Bonner TN. American doctors and German universities. 1870–1914. Lincoln: University of Nebraska Press; 1963.

Bonner TN. Becoming a physician: medical education in Britain, France, Germany and the United States, 1750–1945. New York: Oxford University Press; 1995.

Buklijas T. Surgery and national identity in late nineteenth-century Vienna. Stud Hist Philos Biol Biomed Sci. 2007 Dec; 38(4): 756–774.

Kern E. Theodor Billroth 1829–1894: Biographie anhand von Selbstzeugnissen. Munich: U&S; 1994.

Lesky, E. (1966) Billroth als Mensch und Arzt. Dtsch med J,17,739-743.

Lesky, E. (1974) La cirugía austriaca. En: P. Laín Entralgo (1972-1975) Historia universal de la medicina. Salvat, 7 vols. Vol. 6, pp. 276-279.

Sigerist, H.E. (1949) Los grandes médicos. Historia biográfica de la medicina, trad. de F. Arasa y M. Scholz, Barcelona, Ave, pp. 261-264.

Villanueva-Meyer, M. Theodor Billroth (1829-1894) : Pionero de la cirugía científica moderna. Galenus. https://www.galenusrevista.com/?Theodor-Billroth

Zimmermann, L.; Veith, I. (1961) Great ideas in the history of surgery, Baltimore, pp. 488-498.