jueves, 20 de abril de 2023

Historia de la jeringa (III): La jeringa de Pravaz

versió catalana | versión española









Jeringa de Pravaz

Metal.

Colección Wellcome
Londres




En entradas anteriores nos hemos referido a la etimología de la palabra jeringa y a los diversos intentos precursores de obtener un dispositivo que permitiera inocular sustancias en la hipodermis. 

         
Charles Gabriel Pravaz (1791-1855)       


Sin embargo, dejando de lado estos antecedentes podemos considerar que la primera jeringa propiamente dicha fue descrita en 1851 por el cirujano francés Charles Gabriel Pravaz (1791-1855), de Lyon. Pravaz tomó la aguja hueca de Rynd y lo acopló como pieza separada a un cilindro de plata de 3 cm de largo y 5mm de diámetro, que llevaba unido un trocar de oro o cobre y una especie de émbolo, que mediante el giro, y no con la presión, permitía la administración de sustancias. En este modelo, el disco del pistón era de cuero. La utilizó para inyectar coagulantes químicos en los vasos sanguíneos de animales, para experimentar la esclerosis de aneurismas con percloruro férrico, pero no llegó a realizar experimentación humana. Era la primera vez que se usaba la jeringa separada de la aguja. Pravaz hizo una escasa publicidad de su invento, y sería otro cirujano francés, L. J. Béhier quien daría a conocer la invención de Pravaz en toda Europa, dándole el nombre de "aparato o jeringa de Pravaz"


            

Jeringa de Pravaz 

(foto tomada del blog de Tomás Cabacas) 














Aunque se acepta a Pravaz como inventor de la jeringa, el auténtico inventor de las inyecciones hipodérmicas fue Alexander Wood, secretario del prestigiosísimo Royal College of Physicians de Edimburgo en 1850. Wood introdujo algunos cambios sobre el modelo de Pravaz, cambiando el punto de corte de la aguja y acoplándole un tubo de vidrio, para administrar opiáceos en las neuralgias. Ya hemos visto que el desarrollo de la jeringa va bastante unido en sus inicios a los intentos de administrar opiáceos por vía parenteral.  Wood administró morfina a su esposa para tratarle una neuralgia, mediante su jeringuilla. El dolor de la Sra. Wood mejoró, aunque se volvió adicta a la aguja y más tarde murió por una sobredosis. Así la primera sustancia que fue inyectada con la jeringa hipodérmica fue la morfina. Wood mencionó la recién inventada jeringa hipodérmica, en su libro “El nuevo método para el tratamiento de las neuralgias, aplicando directamente opiáceos a los puntos dolorosos”.

El uso de la jeringuilla había propiciado el uso indiscriminado de morfina para aliviar cualquier tipo de dolores. Aunque la trágica muerte de la Sra. Wood como consecuencia de su adicción debía haber alertado de los potenciales peligros de los opiáceos, fue un incidente que apenas se tuvo en cuenta. Los médicos de la época sostenían que la vía parenteral ofrecía innegables ventajas. La administración de los opiáceos por vía oral les planteaba problemas con la dosificación, que creían mucho más exacta si se inyectaban. Los resultados eran más rápidos y -según afirmaban entonces- no producía hábito. La morfina se introdujo así como analgésico en cualquier proceso doloroso, ya que en aquel momento se la consideraba “el medicamento más notable descubierto por el hombre”. 
Jeringa de Pravaz. Colección particular. 


Posteriormente se fueron creando agujas mas finas y graduando el cuerpo de la jeringa para conocer con precisión las dosis que se administraba. 
Charrière perfeccionó la jeringa de Pravaz reemplazando el metal del cuerpo de bombeo por vidrio y el trocar-cánula, que era de incómodo manejo, por una aguja hueca cortada en bisel y que ulteriormente fueron realizadas en materiales inalterables como el oro o el platino. 



Grabado demostrativo de como 
se cargaba una jeringa de Pravaz.
(Wellcome collection)



















Pero era absolutamente necesario poder esterilizar las agujas y jeringas. El nacimiento de la bacteriología había revelado la presencia de múltiples gérmenes microscópicos que podían ser transmitidos con facilidad. Las jeringas debían poder ser desmontadas con facilidad y ser de materiales que pudiesen someterse a procedimientos de esterilización. El cuero del pistón fue pronto substituído por diversos materiales que podían ser sometidos a ebullición. Strauss y Collin lo reemplazaron por médula de saúco. Lhomme usó capas de hojas de amianto y tela fina recosidas para obtener un pistón sólido y estanco. 

También se grabó la graduación, para facilitar el cálculo de la dosis administrada. El grabado se realizó primero sobre el émbolo y más tarde sobre el cuerpo de la jeringa. 

Bibliografía


ANÓNIMO (1966): Un innovador en la ortopedia en el siglo XIX. Charles Gabriel Pravaz. Lyon Revue Medicale, 30 diciembre, 15 (20), 937-944. Lyon.
ANÓNIMO (1988): Pravaz (Carlos Gabriel). Enciclopedia Universal Ilustrada Europeo-Americana, 46, 1301. Madrid, Espasa-Calpe.
Cabacas, T.  Jeringa de Pravaz. http://tomascabacas.com/jeringa-de-pravaz/
Pablo de Jaime Ruiz y J. M. de Jaime Loren. Epónimos científicos: Jeringa de Pravaz. https://blog.uchceu.es/eponimos-cientificos/jeringa-de-pravaz/



Jeringa hipodérmica victoriana de Pravaz, de plata








___________________________________



Història de la xeringa (III): La xeringa hipodèrmica de Pravaz







Jeringa de Pravaz

Metal.

Colección Wellcome
Londres



En entrades anteriors ens hem referit a l'etimologia de la paraula xeringa i als diversos intents precursors d'obtenir un dispositiu que permetés inocular substàncies a la hipodermis.


         
Charles Gabriel Pravaz (1791-1855)       


Però deixant de banda aquests antecedents, podem considerar que la primera xeringa pròpiament dita va ser descrita el 1851 pel cirurgià francès Charles Gabriel Pravaz (1791-1855), de Lió. Pravaz va prendre l'agulla buida de Rynd i la va acoblar com a una peça separada a un cilindre de plata de 3 cm de llarg i 5 mm de diàmetre, que estava unida a un trocar d'or o coure i a una mena d'èmbol. Girant aquest èmbol, i no mitjançant la pressió, permetia administrar  substàncies a les capes més profundes de la pell. En aquest model, el disc del pistó era de cuir. 

Pravaz va utilitzar el seu model de xeringa per injectar coagulants químics als vasos sanguinis d'animals, i per experimentar l'esclerosi d'aneurismes amb perclorat fèrric, tot i que no va arribar a experimentar-la en humans. Era la primera vegada que es feia servir la xeringa separada de l'agulla. Pravaz va fer una escassa publicitat del seu invent, i seria un altre cirurgià francès, L. J. Béhier qui donaria a conèixer la invenció de Pravaz a tota Europa, donant-li el nom d'"aparell o xeringa de Pravaz".

         

Xeringa de Pravaz 

(foto presa del blog de Tomás Cabacas) 


Encara que Pravaz és acceptat com l’inventor de la xeringa, l'autèntic inventor de les injeccions hipodèrmiques va ser Alexander Wood, secretari del prestigiosíssim Royal College of Physicians d'Edimburg, el 1850. Wood va introduir alguns canvis sobre el model de Pravaz, canviant el punt de tall de l'agulla i acoblant-li un tub de vidre, per administrar opiacis a les neuràlgies. Ja hem vist que el desenvolupament de la xeringa en els seus inicis va molt unit als intents d'administrar opiacis per via parenteral. Amb la seva xeringa, Wood va administrar morfina a la seva dona per tractar-li una neuràlgia. El dolor de la Sra. Wood va millorar, encara que es va tornar addicta a l'agulla i més tard va morir per una sobredosi. Així doncs, la primera substància que va ser injectada amb la xeringa hipodèrmica va ser la morfina. Wood va esmentar la recent inventada xeringa hipodèrmica, al seu llibre “El nou mètode per al tractament de les neuràlgies, aplicant directament opiacis als punts dolorosos”.

L'ús de la xeringa havia afavorit l'ús indiscriminat de morfina per alleujar qualsevol dolor. La tràgica mort de la Sra. Wood com a conseqüència de la seva addicció, hauria d'haver alertat dels potencials perills dels opiacis, però en canvi gairebé no es va tenir en compte. Els metges de l'època sostenien que la via parenteral oferia innegables avantatges. L'administració dels opiacis per via oral els plantejava problemes amb la dosificació, ja que creien que era molt més exacta si s'injectava. Els resultats eren més ràpids i -segons afirmaven aleshores- no produïa hàbit. La morfina es va introduir així com a analgèsic en qualsevol procés dolorós, ja que en aquell moment se la considerava “el medicament més notable descobert per l'home”.
Xeringa de Pravaz. Col·lecció particular. 


Progressivament es van anar creant agulles més fines i graduant el cos de la xeringa per conèixer amb precisió les dosis administrades. Charrière va perfeccionar la xeringa de Pravaz reemplaçant el metall del cos de bombeig per vidre i el trocar-cànula, que era de maneig incòmode, per una agulla buida tallada en bisell i que ulteriorment va ser de materials inalterables com l'or o el platí.  


Gravat que demostra com e
s carregava una xeringa de Pravaz.
(Wellcome collection)


Però era absolutament necessari que les agulles i xeringues es poguèssin esterilitzar. El naixement de la bacteriologia havia revelat la presència de múltiples gèrmens microscòpics que podien ser transmesos amb facilitat. Les xeringues havien de poder desmuntar-se fàcilment i havien d'estar fetes de materials que poguessin sotmetre's a procediments d'esterilització. El cuir del pistó aviat va ser substituït per diversos materials que podien ser sotmesos a ebullició. Strauss i Collin ho van reemplaçar per medul·la de saüc. Lhomme va fer servir capes de fulles d'amiant i tela fina recosides per obtenir un pistó sòlid i totalment tancat.

També es va gravar la graduació, per facilitar el càlcul de la dosi administrada. Primerament el gravat es va realitzar sobre l'èmbol i més tard sobre el cos de la xeringa.


Bibliografia

ANÒNIM (1966): Un innovador a l'ortopèdia al segle XIX . Charles Gabriel Pravaz. Lyon Revue Medicale, 30 desembre, 15 (20), 937-944. Lyon.

ANÒNIM (1988): Pravaz (Carlos Gabriel). Enciclopèdia Universal Il·lustrada Europeu-Americana , 46, 1301. Madrid, Espasa-Calpe.

Cabacas, T.  Xeringa de Pravaz. http://tomascabacas.com/jeringa-de-pravaz/
Pablo de Jaime Ruiz i J. M. de Jaime Loren. Epònims científics: Xeringa de Pravaz https://blog.uchceu.es/eponimos-cientificos/jeringa-de-pravaz/






domingo, 9 de abril de 2023

La historia de la jeringa (II): Antecedentes

versió catalana | versión española


























Dibujo de la jeringa de Anel

Grabado 


En una entrada anterior nos ocupamos de la etimología de la palabra jeringa y el bello mito de Pan y Syrinx. Vamos a ver hoy algunos datos sobre la historia de un humilde invento que sin embargo posibilitó grandes progresos médicos y terapéuticos: la jeringa. 

Aunque desde la antigüedad se reflexionaba en la forma de introducir sustancias en el interior del organismo a través de la piel, directamente en los músculos o la sangre. Así, podemos recordar algunos antecedentes de cánulas, como los intentos de los griegos, que con una vejiga unida a una caña realizaban enemas, o cuando el cirujano egipcio Ammar Ali al-Mawsili (s. XI) ideó un artilugio con un tubo de vidrio hueco con el que mediante succión intentaba remover las cataratas de los ojos de un paciente, práctica que continuó en uso hasta el año 1230.
Uno de los primeros antecedentes teóricos se debe al famoso arquitecto y científico inglés Sir Christopher Wren, conocido por el diseño de la Catedral de San Pablo en Londres. En un momento de su vida sufrió un proceso patológico que le impedía ingerir alimentos. A través de los trabajos del famoso anatomista Andreas Vesalius (considerado del padre de la anatomía moderna) llegó a la conclusión de que los alimentos absorbidos en el tracto digestivo son llevados por la vía sanguínea a todos los órganos del sistema. Por lo tanto, si se ponía la sustancia directa en un vaso sanguíneo, rápidamente se tendría el efecto esperado. De esta reflexión y de su ingenio surge la primera jeringa hipodérmica.


El libro de Dominique Anel en el que da cuenta de
su invento de la jeringa para succionar las heridas. 


Una vez tuvo claro este concepto, ideó una pluma de ave biselada en un extremo. En el extremo opuesto le adaptó una vejiga de un pequeño mamífero. La experimentó primero con un perro y luego la usó personalmente para administrarse opio. Aunque la idea era buena, el riesgo de infecciones y complicaciones era altísimo. 

En 1713 el cirujano francés Dominique Anel ideó una jeringa fina con bomba para el tratamiento de los conductos lacrimales y proceder a la limpieza de las heridas por succión.  
En 1776 el famoso cirujano londinense John Hunter usó algo parecido a una jeringa para extraer el semen de un sujeto con hipospadias (malformación congénita de la uretra masculina que desemboca a mitad del pene en vez de llegar hasta la punta). Logró así una satisfactoria inseminación artificial.

El descubrimiento de la morfina, un derivado del opio, a principios del s. XIX estuvo muy relacionado con el desarrollo de las jeringuillas. En 1809 el médico francés François Magendie había demostrado que era posible introducir medicamentos a través de la piel. Basándose en esta posibilidad, el médico francés Lafargue consiguió introducir morfina bajo la piel, mediante el empleo de una lanceta que forzó en posición casi horizontal (1836). 




Jeringa de Anel, de plata maciza (primera mitad del s, XVIII)


Siguiendo esta línea de desarrollo en el año 1839, los doctores Taylor y Washington, de Nueva York, presentaron por primera vez la forma de introducir una solución de morfina en los tejidos mediante la jeringa de Anel, la cual fue predecesora del actual instrumento hipodérmico.


En 1844, el médico irlandés Francis Rynd (1801-1861) introdujo el uso de una aguja metálica hueca lo que mejoraba las posibilidades de plantear una inyección. Lo comprobó instilando morfina en una paciente con neuralgia del trigémino. 

En la próxima entrada veremos como después de estos intentos preliminares, se llegó a un instrumento realmente eficaz para inyectar sustancias: la jeringa de Pravaz. 



Bibliografía

Historia de la jeringuilla 
https://ceheginpaco.wordpress.com/2015/03/15/historia-de-la-jeringuilla/



___________________________________


La història de la xeringa 

(II): Antecedents. 























Dibuix de la xeringa d'Anel

Gravat 


En una entrada anterior ens ocupem de l'etimologia de la paraula xeringa i del bell mite de Pan i Syrinx . Avui veurem algunes dades sobre la història d'un humil invent que, tanmateix, va possibilitar grans progressos mèdics i terapèutics: la xeringa.

Des de l'antiguitat es reflexionava sobre la manera d'introduir substàncies a l'interior de l'organisme a través de la pell, directament als músculs o a la sang. Així, podem recordar alguns antecedents de cànules, com els intents dels grecs, que amb una bufeta unida a una canya feien ènemes, o quan el cirurgià egipci Ammar Ali al-Mawsili (s. XI) va idear un artefacte amb un tub de vidre buit amb què mitjançant succió intentava remoure les cataractes dels ulls d'un pacient, pràctica que va continuar en ús fins a l'any 1230.

Un dels primers antecedents teòrics es deu al famós arquitecte i científic anglès Sir Christopher Wren, conegut pel disseny de la Catedral de Sant Pau a Londres. En un moment de la seva vida va patir un procés patològic que li impedia ingerir aliments. A través dels treballs del famós anatomista Andreas Vesalius (considerat el pare de l'anatomia moderna) va arribar a la conclusió que els aliments absorbits en el tracte digestiu són portats per la via sanguínia a tots els òrgans del sistema. Per tant, si es posava la substància directa en un got sanguini, ràpidament se'n tindria l'efecte esperat. D'aquesta reflexió i del seu enginy sorgeix la primera xeringa hipodèrmica.



El llibre de Dominique Anel on comenta el seu
invent de la xeringa per a succionar les ferides. 


Una vegada va tenir clar aquest concepte, va idear una ploma d'ocell bisellada en un extrem. A l'extrem oposat li va adaptar una bufeta d'un mamífer petit. La va experimentar primer amb un gos i després la va fer servir personalment per administrar-se opi. Tot i que la idea era bona, el risc d'infeccions i de complicacions era altíssim.

El 1713 el cirurgià francès Dominique Anel va idear una xeringa fina amb bomba per al tractament dels conductes lacrimals i procedir a la neteja de les ferides per succió.

El 1776 el famós cirurgià londinenc John Hunter va fer servir una cosa semblant a una xeringa per extreure el semen d'un subjecte amb hipospàdies (malformació congènita de la uretra masculina que desemboca a meitat del penis en comptes d'arribar fins a la punta). Va aconseguir així una satisfactòria inseminació artificial.

El descobriment de la morfina, derivat de l'opi, a principis del s. XIX va estar molt relacionat amb el desenvolupament de les xeringues. El 1809 el metge francès François Magendie havia demostrat que era possible introduir medicaments a través de la pell. Basant-se en aquesta possibilitat, el metge francès Lafargue va aconseguir introduir morfina a sota la pell, fent servir una llanceta que va forçar en posició gairebé horitzontal (1836).



Xeringa de Anel, de plata massissa (primera meitat del s.XVIII)


Seguint aquesta línia de desenvolupament l'any 1839, els doctors Taylor i Washington, de Nova York, van presentar per primera vegada la manera d'introduir una solució de morfina als teixits mitjançant la xeringa d'Anel, la qual va ser predecessora de l'actual instrument hipodèrmic.

El 1844, el metge irlandès Francis Rynd (1801-1861) va introduir l'ús d'una agulla metàl·lica buida, cosa que millorava les possibilitats de plantejar una injecció. Ho va comprovar instil·lant morfina en una pacient amb neuràlgia del trigèmin.

A la propera entrada veurem com després d'aquests intents preliminars, es va arribar a un instrument realment eficaç per injectar substàncies: la xeringa de Pravaz.


Bibliografia

Història de la jeringa
https://ceheginpaco.wordpress.com/2015/03/15/historia-de-la-jeringuilla/

lunes, 3 de abril de 2023

La historia de la jeringa (I): El mito de Syrinx

versió catalana | versión española









Atribuído a Tiziano Aspetti

Pan y Siringa
(1605)

Mármol 43 x 60 x 6 cm. 24,4 kg 
Museo del Prado. Madrid. 




La introducción de la jeringa fue un gran progreso médico. Posibilitó la administración de sustancias por vía parenteral garantizando un efecto rápido y evitando algunos problemas de otras vías de administración. También fue útil para realizar extracciones de sangre y otros fluidos sin contaminar y potenciando así las determinaciones analíticas en el laboratorio.  




Hendrick van Balen el Viejo:
Pan persiguiendo a Syrinx.
National Gallery. Londres. 


Este instrumento tubular, dotado de un émbolo, se parecía mucho a una caña hueca, por lo que su nombre se hizo derivar del griego σύριγγα siringa (caña). Así sucede en muchas lenguas: jeringa (castellano), syringe (inglés), seringue (francés), siringa (italiano), xeringa (catalán), xiringa (gallego)...

Lo que frecuentemente se suele olvidar es que a su vez la palabra que designa a las cañas en griego deriva de un personaje mitológico, la náyade Syrinx, que solía cazar en los bosques de Arcadia con su arco de cuerno. Había consagrado su vida a la diosa Artemisa, protectora de los cazadores y había hecho voto de virginidad. 




Jean-François de Troy: Pan y Syrinx.



François Boucher: Pan y Syrinx (1759)




Un día, bajando del monte Liceo, el dios Pan la encontró y al verla tan bella la deseó y la empezó a perseguir. La ninfa, horrorizada del aspecto monstruoso de Pan (que tenía un aspecto terrorífico, con cuernos y pies de cabra) corrió intentando zafarse del sátiro, hasta que quedó acorralada en el río Ladón. Viendo que el lascivo Pan la iba a alcanzar irremisiblemente, pidió ayuda a sus hermanas las ninfas, que compasivas la transformaron en un cañaveral. 



Ignaz Elhafen: Pan persiguiendo a Syrinx (1690-1695). Marfil.
Los Angeles County Museum of Art

Cuando Pan llegó se vio burlado, ya que sólo pudo abrazar las cañas mecidas por el viento. Pero el rumor que producían le agradó tanto que decidió construir un nuevo instrumento, a la que llamó siringa en recuerdo de la ninfa Syrinx. Este fue en adelante el instrumento que lo caracterizó y que por este motivo también se conoce como flauta de Pan. Está formado por varias cañas unidas y cortadas en escala decreciente a fin de que, soplando en ellas se obtienen varias notas y es una flauta que se hizo muy popular entre los pastores y en escenas bucólicas. 



Pan enseña a Siringa a tocar la flauta (s. II) Mármol. 161 cm.
Museo Archeologico Nazionale. Nápoles.


En próximas entradas del blog trataremos de la historia de la jeringa, como se inventó y de los prefeccionamientos ulteriores que posibilitan tanto las extracciones de sangre y otros fluidos corporales como la administración de fármacos por vía parenteral.






___________________________________



La història de la xeringa (I): 

El mite de Syrinx








Atribuït a Tiziano Aspetti

Pan i Siringa
(1605)

Marbre 43 x 60 x 6 cm. 24,4 kg 
Museo del Prado. Madrid. 




La introducció de la xeringa va ser un gran progrés mèdic. Va fer possible l'administració de substàncies per via parenteral garantint un efecte ràpid i evitant alguns problemes d'altres vies d'administració. També va ser útil per realitzar extraccions de sang i altres fluids sense contaminar i potenciant així les determinacions analítiques al laboratori.




Hendrick van Balen el Vell:
Pan perseguint a Syrinx.
National Gallery. Londres. 


Aquest instrument tubular, dotat d'un èmbol, s'assemblava molt a una canya buida, per la qual cosa el seu nom va derivar del grec σύριγγα siringa (canya). Així passa en moltes llengües: jeringa (castellà), syringe (anglès), seringue (francès), siringa (italià), xeringa (català), xiringa (gallec)...

El que sovint se sol oblidar és que la paraula que alhora designa les canyes en grec deriva d'un personatge mitològic, la nàiade Syrinx, que solia caçar als boscos d'Arcàdia amb el seu arc de banya. Havia consagrat la seva vida a la deessa Artemisa, protectora dels caçadors i havia fet vot de virginitat. 



Jean-François de Troy: Pan y Syrinx.



François Boucher: Pan y Syrinx (1759)


Un dia, baixant de la muntanya Liceu, el déu Pan la va trobar i en veure-la tan bella la va desitjar i la va començar a perseguir. La nimfa, horroritzada de l'aspecte monstruós de Pan (que tenia un aspecte terrorífic, amb banyes i peus de cabra) va córrer intentant desfer-se del sàtir, fins que va quedar acorralada al riu Ladón. Veient que el lasciu Pan l'aconseguiria irremissiblement, va demanar ajuda a les seves germanes les nimfes, qui compassives, la van transformar en un canyar. 



Ignaz Elhafen: Pan perseguint a Syrinx (1690-1695). Ivori.
Los Angeles County Museum of Art


Quan Pan va arribar-hi es va sentir burlat, ja que només podia abraçar les canyes bressolades pel vent. Però la remor que produïen li va agradar tant que va decidir construir un nou instrument, al qual va anomenar siringa en record de la nimfa Syrinx. Aquest va esdevenir l'instrument que el va caracteritzar i per aquest motiu també se’l coneix com la flauta de Pan. Està format per diverses canyes unides i tallades en escala decreixent per tal que, bufant-hi s'obtenen notes diverses, i és una flauta que es va fer molt popular entre els pastors i en escenes bucòliques.



Pan ensenya a Siringa a tocar la flauta (s. II) Marbre. 161 cm.
Museo Archeologico Nazionale. Nápoles.

En properes entrades del bloc tractarem la història de la xeringa, com es va inventar i els perfeccionaments ulteriors que possibiliten tant les extraccions de sang i altres fluids corporals com l'administració de fàrmacs per via parenteral.


VI: La era de las jeringas desechables