Nubes y resistencia bacteriana

 versió catalana | versión española

Emil Nolde  Nubes de verano (1913) Óleo sobre lienzo  73,3 x 88,5 cm Museo Thyssen-Bornesmisza.  Madrid

Emil Nolde (1867-1956) fue uno de los pintores más representativos del expresionismo alemán. Algunas de las características de la pintura de Nolde son su fuerte cromatismo y la sencillez de las obras, sin grandes detalles. A veces se decanta por un cierto monocromatismo, con un fuerte componente simbólico. Es el caso de Nubes de verano, en el que refleja un paisaje marino, pintado con un grueso empaste de pinceladas vigorosas, en el que aparecen unas nubes amenazantes que parecen anunciar una violenta tormenta sobre el mar, que transmite una gran tensión al espectador. 

Esta visión amenazante de los nubarrones puede transportarnos hoy al nuevo y preocupante papel que para la medicina actual pueden tener las nubes, su relación con la resistencia bacteriana a los antibióticos. 

En 2018, la OMS alertaba de la posibilidad de encontrarnos pronto sin ningún antibiótico eficaz ante las bacterias patógenas más comunes. Actualmente la resistencia bacteriana es la causa de más de un millón de muertes anuales en todo el mundo. Y según los expertos esta cifra podría verse multiplicada por diez a mediados del s. XXI. 

Todavía más inquietante es que esta resistencia puede pasar de una especie a otra, al transmitir los genes necesarios para la resistencia. Y un nuevo aspecto es eque esta transmisión genética podría realizarse a gran distancia, a causa de las nubes. Así se afirma en un artículo publicado en la revista Science of the Total Environment (20 de marzo de 2023).

El equipo de investigadores canadienses y franceses estudiaron las nubes en la región de Puy-de-Dôme, gracias a un laboratorio especializado en el estudio de las nubes, situado a 1465 m. de altura. Los científicos han aspirado muestras de 12 nubes que pasaron por esta región entre septiembre de 2019 y octubre de 2021. Analizaron estas muestras para buscar bacterias y genes de antibiorresistencia. Sobre un total de 33 genes investigados, han encontrado 29, de los que 6 estaban presentes en un 75% de los genes estudiados. Es pues el primer estudio que demuestra que las nubes pueden transportar genes de resistencia bacteriana en concentraciones similares a otros entornos naturales. 

Emil Nolde: Landschaft unter einer grossen, blauen Wolke (Paisaje con una gran nube azul) Acuarela sobre papel ( ca.1930/1940)

Como media, cada una de las nubes contenía alrededor de 8.000 bacterias por mililitro de agua y más de 20.000 copias de genes de antibiorresistencia por mililitro de agua. Si bien esta concentración es 100 veces más baja que la que se encuentra en ríos y lagos, es superior a la de los mares. En definitiva, una concentración de unos 5.400 genes de antibiorresistencia por metro cúbico de aire. Si esto se pudiera extrapolar a todas las nubes del planeta cada año podría haber más de 10 cuatrillones (un uno seguido de 24 ceros) de copias de genes de antibiorresistencia balanceándose sobre nuestras cabezas y que podrían llegar a la tierra gracias a las precipitaciones, aumentando considerablemente el número de resistencias bacterianas. 

Los investigadores señalan también que estos genes son diferentes según su procedencia. Los que son transportados por nubes que vienen del continente son sobre todo genes de resistencia contra sulfamidas, tetraciclinas y macrólidos, antibióticos de uso veterinario frecuente en Francia. En cambio, las nubes que proceden del Atlántico transportan sobre todo genes de resistencia a las quinolonas, unos medicamentos menos usados en Europa. 

___________________________________

Núvols i resistència bacteriana

Emil Nolde  Nubes de verano (1913) Óleo sobre lienzo  73,3 x 88,5 cm Museo Thyssen-Bornesmisza.  Madrid

Emil Nolde (1867-1956) va ser un dels pintors més representatius de l'expressionisme alemany. Algunes de les característiques de la pintura de Nolde són el fort cromatisme i la senzillesa de les seves obres, sense grans detalls. De vegades es decanta per un cert monocromatisme, amb un fort component simbòlic. És el cas de Núvols d'estiu, en el qual reflecteix un paisatge marí pintat amb un gruixut empastament de pinzellades vigoroses, on apareixen uns núvols amenaçadors que semblen anunciar una tempesta violenta sobre el mar, que transmet una gran tensió a l'espectador.

Aquesta visió amenaçadora de les nuvolades pot transportar-nos avui al nou i preocupant paper que per a la medicina actual poden tenir els núvols, la seva relació amb la resistència bacteriana als antibiòtics.

El 2018, l'OMS alertava de la possibilitat de trobar-nos properament sense cap antibiòtic eficaç davant dels bacteris patògens més comuns. Actualment la resistència bacteriana és la causa de més d'un milió de morts anuals a tot el món. I segons els experts aquesta xifra es podria veure multiplicada per deu a mitjans del s. XXI.

I més inquietant és encara que aquesta resistència pot passar d'una espècie a l'altra, en transmetre els gens necessaris per a la resistència. I un nou aspecte és que aquesta transmissió genètica podria realitzar-se a gran distància, a causa dels núvols. Així s'afirma en un article publicat a la revista Science of the Total Environment (20 de març del 2023).

L'equip d'investigadors canadencs i francesos van estudiar els núvols a la regió de Puy-de-Dôme, gràcies a un laboratori especialitzat en l'estudi dels núvols, situat a 1465 m. d'alçada. Els científics han aspirat mostres de 12 núvols que van passar per aquesta regió entre el setembre del 2019 i l'octubre del 2021. Van analitzar aquestes mostres per buscar bacteris i gens d'antibioresistència. Sobre un total de 33 gens investigats, n'han trobat 29, dels quals 6 estaven presents en un 75% dels gens estudiats. És doncs el primer estudi que demostra que els núvols poden transportar gens de resistència bacteriana en concentracions semblants a altres entorns naturals.

Emil Nolde: Landschaft unter einer grossen, blauen Wolke (Paisatge amb un gran núvol blau). Aquarel·la sobre paper ( ca.1930/1940)

De mitjana, cadascun dels núvols contenia al voltant de 8.000 bacteris per mil·lilitre d'aigua i més de 20.000 còpies de gens d'antibioresistència per mil·lilitre d'aigua. Si bé aquesta concentració és 100 vegades més baixa que la que es troba a rius i llacs, és superior a la dels mars. En definitiva, una concentració d’uns 5.400 gens d’antibioresistència per metre cúbic d’aire. Si això es pogués extrapolar a tots els núvols del planeta cada any podria haver-hi més de 10 quatrilions (un seguit de 24 zeros) de còpies de gens d'antibioresistència balancejant-se sobre els nostres caps i que podrien arribar a la terra gràcies a les precipitacions, augmentant considerablement el nombre de resistències bacterianes.

Els investigadors assenyalen també que aquests gens són diferents segons la procedència. Els que són transportats per núvols que vénen del continent són principalment gens de resistència contra sulfamides, tetraciclines i macròlids, antibiòtics d'ús veterinari freqüent a França. En canvi, els núvols que procedeixen de l'Atlàntic transporten sobretot gens de resistència a les quinolones, uns medicaments menys utilitzats a Europa.

La incredulidad de Guillermo III

 versió catalana | versión española

A la manera de Willem Wissing (atribuído a Peter Lely) Guillermo III de Inglaterra (Príncipe Guillermo de Orange) (1680-1710) Óleo sobre lienzo  113 x 89 cm   Propiedad de Royal Picture Gallery Mauritsuis.  La Haya.  (En depósito en el Rijksmuseum de Amsterdam)

Guillermo III de Inglaterra (1650-1702) --que no debe confundirse con Guillermo de Orange-Nassau el Taciturno o el Silencioso (1533-1584)-- fue protestante desde su nacimiento, como príncipe neerlandés de Orange. Era hijo póstumo de Guillermo II de Nassau (que había sido estatúder, cargo equivalente al de rey, en 1647-50). 

En 1672 Guillermo III fue elegido estatúder de las Provincias Unidas del norte de los Países Bajos. Procedente de la Casa de Nassau y de la rama de Orange-Nassau, Guillermo III accedió a las coronas inglesa e irlandesa después de la Revolución Gloriosa, durante la cual depusieron a su tío y suegro a la vez, Jacobo II. Además reinó en Escocia con el nombre de Guillermo II junto a su esposa, María II, hasta la muerte de ella el 28 de diciembre de 1694. Entre los actuales unionistas de Irlanda del Norte se le conoce con el apodo de rey Billy.

Guillermo III fue nombrado estatúder de los Países Bajos en 1672 y permaneció en el cargo hasta su muerte. En ese contexto se le llama a veces "Enrique Guillermo, príncipe de Orange" como traducción de su título neerlandés, Willem Hendrik, Prins van Oranje. Probablemente, esto ha originado a veces la confusión con Guillermo de Orange el Silencioso. 

Su reinado marcó el principio de la transición entre el gobierno personal de los Estuardo y el de tipo parlamentario de la Casa de Hannover.

Como protestante, Guillermo participó en muchas guerras contra el poderoso rey católico Luis XIV de Francia. Muchos protestantes lo llamaron Campeón de su Fe, y debido a esa reputación de ferviente anticatólico consiguió la corona de Inglaterra. Sin embargo, probablemente una razón de más peso fue su poderoso ejército y la flota a su mando, la más grande desde la Armada.

El príncipe Guillermo de Orange, que sería después Guillermo III de Inglaterra
a su llegada a Brixham, Torbay, el 5 de noviembre de 1688.
Jan Wyck, óleo sobre lienzo. Museo Nacional Marítimo del Reino Unido, Londres.

Al poco tiempo de acceder al poder hubo de afrontar una guerra contra las dos potencias europeas vecinas, Inglaterra y Francia. Consiguió la retirada del ejército francés que había invadido Holanda (1672-73) y la paz con Inglaterra (1674). En 1677, se casó con la hija del heredero de los Estuardo (el futuro rey Jacobo II de Inglaterra en 1677, invirtiendo las alianzas, y formando una coalición europea opuesta a la hegemonía de la Francia de Luis XIV, a la que obligó a garantizar la independencia de los Países Bajos (Paz de Nimega, 1678).

Más tarde, Guillermo tuvo que traicionar a su suegro, el católico Jacobo II, cuando éste se vio confrontado en su país a la oposición de la Iglesia anglicana y de los protestantes que dominaban el Parlamento; éstos llamaron en su ayuda a Guillermo, quien no dudó en desembarcar con su ejército en Torbay y ponerse al frente de la «Gloriosa Revolución» inglesa de 1688. Aquella revolución, de inspiración protestante, parlamentaria y whig, destronó a Jacobo II ante el temor a ver consolidarse en el Trono inglés a una dinastía católica y tendente a imitar el absolutismo francés; los rebeldes coronaron en su lugar a Guillermo III, que podía alegar derechos al Trono tanto por ser nieto (por parte de madre) de Carlos I de Inglaterra como por estar casado con María Estuardo.

Por la Paz de Ryswick (1697), Luis XIV reconoció por fin a Guillermo como rey de Inglaterra. Sin embargo, la muerte sin descendientes del rey hispánico Carlos II (1700) y la aceptación por Luis XIV de la herencia española para la Casa de Borbón desencadenó un nuevo conflicto: Guillermo III de Inglaterra se enfrentó otra vez a las ambiciones francesas formando una nueva coalición con los Habsburgo contra la candidatura de Felipe V, apoyando a los reinos partidarios del Archiduque Carlos de Austria (principalmente los territorios de la Corona de Aragón: Cataluña, Aragón, Mallorca y Valencia). pero murió cuando realizaba los preparativos militares para la Guerra de Sucesión Española (1701-14).

Poco antes de morir, Guillermo aprobó la Ley de Asentamiento (1701), que excluía del Trono inglés a los católicos, por la cual, si bien a Guillermo III le sucedió Ana I de Gran Bretaña (hija de Jacobo II), y al morir ésta la Corona recaería sobre la Casa de Hannover.

Los reyes de Inglaterra y los de Francia gozaban de una prerrogativa que era el "toque real". Se trataba de un supuesto poder taumatúrgico de los reyes que al imponer las manos en los escrofulosos, enfermos afectos de tuberculosis ganglionar, los sanaba. Esta creencia reforzaba la creencia en la monarquía como una institución emanada directamente de Dios. Los enfermos de escrófulas se reunían en gran número el día de la coronación y en otras fechas señaladas para ser sanados por el poder del soberano. Las escrófulas eran conocidas popularmente como "el mal del rey" (King's evil) y así la encontramos en Macbeth (4.3.155), de Shakespeare.  

La imposición de manos alcanzó su máximo esplendor bajo el reinado del rey Eduardo el Confesor. La ceremonia solía realizarse con el contacto de las manos del monarca sobre la cabeza o cuello de los escrofulosos, mientras se recitaba la fórmula: 

            "El rey te toca, Dios te cura" 

Después se entregaba al enfermo una medalla conmemorativa. 

        

Anverso y reverso de una medalla conmemorativa 

del toque real usada por el rey Jacobo I (1566-1655)

Guillermo III era bastante incrédulo y sufría también él mismo de tuberculosis. No era muy dado a las supersticiones ni tenía fe en sus propios poderes curativos, por lo que intentó negarse a seguir esta práctica, que encontraba absurda. Sin embargo, se encontró con una gran oposición de sus cortesanos, que insistieron en que la ceremonia debía continuar por motivos políticos y de tradición. Era la manera de representar que el poder real era un poder divino. Al fin, Guillermo tuvo finalmente que ceder a la presión de sus partidarios, si bien introdujo algún cambio en la fórmula que se pronunciaba al tocar a los enfermos. El escéptico monarca, al tocar a los enfermos del "mal del rey" murmuraba, socarrón: 

"Que Dios te dé mejor salud y más sentido común"

Dejaba así clara su falta de credulidad en la ceremonia. 

El "toque real" siguió siendo practicado por los reyes de Inglaterra y Francia como símbolo del poder divino de los monarcas. La última vez que se practicó fue en Francia, en 1824 donde el rey Carlos X "tocó" en Reims a 120 escrofulosos en presencia de prestigiosos médicos como Dupuytren y Alibert, que como monárquicos daban soporte a la ceremonia. 

___________________________________

La incredulitat de Guillem III

A la manera de Willem Wissing (atribuït a Peter Lely) Guillem III d'Anglaterra (Príncep Guillem d'Orange) (1680-1710) Oli sobre tela  113 x 89 cm   Propietat de la Royal Picture Gallery Mauritsuis.  L'Haia.  (En dipòsit al Rijksmuseum d'Amsterdam)

Guillem III d'Anglaterra (1650-1702) --que no s'ha de confondre amb Guillem d'Orange-Nassau el Taciturn o el Silenciós (1533-1584)-- fou protestant des de la naixença, com a príncep neerlandès d'Orange. Era fill pòstum de Guillem II de Nassau (que havia estat stadthouder, càrrec equivalent al de monarca el 1647-50).  1672 Guillem III va ser triat stadhouder de les Províncies Unides del nord dels Països Baixos i va romandre en el càrrec fins la seva mort. Procedent de la Casa de Nassau i de la saga Orange-Nassau, Guillem III va accedir a les corones anglesa i irlandesa després de la Revolució Gloriosa, durant la qual van deposar al seu oncle i sogre al mateix temps, Jaume II. A més va regnar a Escòcia sota el nom de Guillem II al costat de la seva esposa, Maria II, fins que ella va morir el 28 de desembre de 1694. Entre els actuals unionistes d'Irlanda del Nord se'l coneix amb el sobrenom del rei Billy. De vegades se l'anomena Enric Guillem, príncep d'Orange com a traducció del seu títol neerlandès, Willem Hendrik, Prins van Oranje. Probablement això ha originat en algunes ocasions, la confusió amb Guillem d'Orange el Silenciós.

El seu regnat va marcar el principi de la transició entre el govern personal dels Stuart i el de tipus parlamentari de la Casa de Hannover. Com a protestant, Guillem va participar en moltes guerres contra el poderós rei catòlic Lluís XIV de França. Molts protestants el van anomenar Campió de la seva Fe, i a causa d'aquesta reputació de fervent anticatòlic va aconseguir la corona d'Anglaterra. Probablement una altra raó de pes va ser el seu poderós exèrcit i la flota que tenia al seu comandament, la més gran des de l'Armada. 

El príncep Guillem d'Orange, que esdevindria després el rei 

Guillem III d'Anglaterra, arribant a Brixham, Torbay, el 5 de novembre de 1688.

Jan Wyck, oli sobre tela. Museu Nacional Marítim del Regne Unit, Londres.

Al cap de poc temps d'accedir al poder va haver d'afrontar una guerra contra les dues potències europees veïnes, Anglaterra i França. Va aconseguir la retirada de l'exèrcit francès que havia envaït Holanda (1672-73) i la pau amb Anglaterra (1674). El 1677, es va casar amb la filla de l'hereu dels Stuart (el futur rei Jaume II d'Anglaterra el 1677, invertint les aliances, i formant una coalició europea oposada a l'hegemonia de la França de Lluís XIV, a qui va obligar a garantir la independència dels Països Baixos (Pau de Nimega, 1678).

Més tard, Guillem va haver de trair al seu sogre, el catòlic Jaume II, quan aquest es va veure confrontat al seu país, a l'oposició de l'Església anglicana i dels protestants que dominaven el Parlament. Aquests van cridar a Guillem perquè els ajudés, i ell no va dubtar a desembarcar amb el seu exèrcit a Torbay i posar-se al capdavant de la «Gloriosa Revolució» anglesa de 1688. Aquella revolució, d'inspiració protestant, parlamentària i whig, va destronar Jaume II davant la por a veure consolidar-se al Tron anglès una dinastia catòlica i amb tendència a imitar l'absolutisme francès; els rebels van coronar al seu lloc Guillem III, que podia al·legar drets al Tron tant per ser nét (per part de mare) de Carles I d'Anglaterra com per estar casat amb Maria Stuart.

Per la Pau de Ryswick (1697), Lluís XIV va reconèixer per fi Guillermo com a rei d'Anglaterra. Tot i això, la mort sense descendents del rei hispànic Carles II (1700) i l'acceptació per Lluís XIV de l'herència espanyola per a la Casa de Borbó va desencadenar un nou conflicte: Guillem III d'Anglaterra es va enfrontar una altra vegada a les ambicions franceses formant una nova coalició amb els Habsburg contra la candidatura de Felip V, donant suport als regnes partidaris de l'Arxiduc Carles d'Àustria (principalment els territoris de la Corona d'Aragó: Catalunya, Aragó, Mallorca i València), però va morir quan realitzava els preparatius militars per a la Guerra de Successió Espanyola (1701-14).

Poc abans de morir, Guillem va aprovar la Llei d'Assentament (1701), que excloïa del Tron anglès als catòlics, per la qual cosa, si bé a Guillem III li va succeir Anna I de la Gran Bretanya (filla de Jaume II), en morir aquesta la Corona recauria sobre la Casa d'Hannover.

Els reis d'Anglaterra i els de França gaudien des de l'Edat Mitjana d'una prerrogativa que era el “toc reial”. Es tractava d'un suposat poder taumatúrgic dels reis que en imposar les mans als escrofulosos, malalts afectes de tuberculosi ganglionar, els sanava.

Aquesta creença reforçava la creença vers la monarquia com una institució emanada directament de Déu. Els malalts d'escròfules es reunien el dia de la coronació i altres dates assenyalades per ser curats pel poder del sobirà. Les escròfules eren conegudes popularment com “el mal del rei” (King's evil) i així la trobem a Macbeth (4.3.155), de Shakespeare. La imposició de mans va aconseguir la seva màxima esplendor durant el regnat del rei Eduard el Confessor. La cerimònia solia realitzar-se amb el contacte de les mans del monarca sobre el cap o coll dels escrofulosos, mentre es recitava la fórmula:

              

              "El rei et toca, Déu et guareix"

i després es lliurava al malalt una medalla commemorativa.

Anvers i revers d'una medalla commemorativa 

del toc reial usada pel rey Jaume I d'Anglaterra (1566-1655)

Guillem III era força incrèdul i patia també ell mateix de tuberculosi. No era gaire donat ales supersticions ni tenia fe en els seus propis poders curatius, per la qual cosa va intentar negar-se a seguir aquesta tradició. Tot i això, es va trobar amb una gran oposició dels seus cortesans, que van insistir en què la cerimònia havia de continuar per motius polítics i de tradició. Era la manera de representar que el poder real era un poder diví. Per fi, Guillem va haver de cedir finalment a la pressió dels seus partidaris, si bé va introduir algun canvi en la fórmula que es pronunciava en tocar els malalts. L'escèptic monarca, en tocar els malalts del "mal del rei" murmurava, sorneguer:  

        "Que Déu et doni millor salut i més sentit comú"

Deixava així clara la seva manca de credulitat a la cerimònia.

El "toc real" va continuar sent practicat pels reis d'Anglaterra i França com a símbol del poder diví dels monarques. La darrera vegada que es va practicar va ser a França, el 1824 on el rei Carles X va "tocar" a Reims 120 escrofulosos en presència de prestigiosos metges com Dupuytren i Alibert, que com a bons monàrquics donaven suport a la cerimònia commemorativa.

Las caras enrojecidas de Tiépolo

versió catalana | versión española

Lorenzo Tiépolo Tipos populares (1775) Pastel sobre papel Patrimonio Nacional Palacio Real. Madrid

Lorenzo Tiépolo (1736-1776) es el tercer miembro de una familia de pintores venecianos que se trasladó a la Corte de Madrid en 1762 para pintar los frescos del Palacio Real. Lorenzo era el hijo menor de Giambattista Tiépolo. Fue el más autónomo, con un estilo diferente de los otros miembros de la familia. 

A diferencia de su padre y su hermano, que trabajaron sobre todo las pinturas al óleo, Lorenzo trabajó sobre todo la pintura al pastel, plasmando sobre todo una temática de tipos populares, reuniendo en sus cuadros una gran cantidad de personajes en un reducido espacio. El uso de esta técnica la hace especialmente frágil, por lo que han sido expuestas en contadas ocasiones. La últimas vez que se expuso al público el conjunto de los 12 pasteles fue en la exposición temporal  "Carlos III. Majestad y Ornato en los escenarios del Rey Ilustrado", en el Palacio Real de Madrid (2017). Hasta esta fecha no habían sido expuestos desde 1946.

La obra que comentamos hoy representa a un grupo de tipos populares. Muchos de ellos presentan un marcado eritema en las mejillas que plantea el diagnóstico diferencial entre una dermatitis seborreica y una rosácea. En algunos casos el marcado enrojecimiento afecta también a la nariz, en lo que podría plantear incluso la posibilidad de un rinofima incipiente. 

___________________________________

Les cares envermellides de Tiépolo

Lorenzo Tiépolo Personatges populars (1775) Pastel sobre paper Patrimoni Nacional Palacio Real. Madrid

Lorenzo Tiépolo (1736-1776) és el tercer membre d'una família de pintors venecians que es va traslladar a la Cort de Madrid el 1762 per pintar els frescos del Palau Reial. Lorenzo era el fill petit de Giambattista Tiépolo. Va ser el més autònom, amb un estil diferent dels altres membres de la família.

A diferència del seu pare i el seu germà, que van treballar principalment les pintures a l'oli, Lorenzo va treballar sobretot la pintura al pastel, plasmant sobretot una temàtica de personatges populars, reunint als seus quadres una gran quantitat de personatges en un espai reduït. L'ús d'aquesta tècnica la fa especialment fràgil, per la qual cosa han estat exposades en comptades ocasions. L'última vegada que el conjunt dels 12 pastels es va exposar al públic va ser a l'exposició temporal "Carlos III. Majestat i Ornato als escenaris del Rei Il·lustrat", al Palau Reial de Madrid (2017). Fins a aquesta data no havien estat exposats des de l’any 1946. 

L'obra que comentem avui representa a un grup de personatges populars. Molts d’ells presenten un marcat eritema a les galtes que planteja el diagnòstic diferencial entre una dermatitis seborreica i una rosàcia. En alguns casos el marcat envermelliment afecta també al nas, fet que podria plantejar fins i tot la possibilitat d'un rinofima incipient.

Los cabellos de Beethoven

versió catalana | versión española

Caspar Clemens von Zumbusch  (1830 - 1915) Monumento a Beethoven (1880) Escultura de bronce  Beethovenplatz. Viena.

Ludwig van Beethoven  (1770-1827) es sin duda uno de los compositores más célebres, populares e influentes de la música clásica. Sin embargo, algunos aspectos de su biografía, como sus enfermedades, no han sido del todo bien estudiados. Casi todo el mundo sabe que presentó una sordera parcial, desde los 27 años, y que evolucionó a sordera total a los 45 años. El mismo compositor quería que se encontrara la causa de su mal, ya que en su testamento pedía que se investigaran las causas de su sordera y que se hiciera pública. Pero otros aspectos de su salud son menos conocidos. 

Retrato de Beethoven (ca. 1804)
Museo de Viena

Tras su fallecimiento prematuro e inexplicado a la edad de 56 años, las causas de su muerte han propiciado todo tipo de hipótesis. El genial músico padeció de dolores abdominales crónicos (cólicos seguidos de diarrea), alcoholismo y trastornos depresivos, pero otros diagnósticos han sido propuestos como cirrosis hepática, sífilis, hepatitis aguda o la enfermedad de Paget. La tesis segun la cual el compositor sufrió de saturnismo, también tiene muchos adeptos, ya que Beethoven era un gran aficionado a los vinos húngaros, que en aquel tiempo estaban frecuentemente adulterados y contenían importantes cantidades de plomo. 

Ahora, casi 250 años después de su muerte, un nuevo análisis genético realizado por investigadores del Instituto Max Planck de Leipzig intenta aportar más datos al estado de salud del gran músico. El análisis se ha efectuado a partir de 8 mechones de cabello que fueron tomados en los últimos años de la vida de Beethoven o poco después de morir. 

El primer problema a resolver es la autenticidad de estos mechones. Los cabellos de Beethoven se convirtieron en preciadas reliquias y alcanzaron una elevada cotización, transmitiéndose de generación en generación. Algunos de estas reliquias sirvieron para pagar la fuga de judíos en la Alemania nazi. La  abundancia de mechones del compositor hace pensar en cierta fraudulencia en cuanto a su procedencia. Uno de los mechones, el denominado mechón de Hiller, que se aseguraba que fue tomada tras la muerte de Beethoven era en realidad una mecha de cabello de mujer. La coincidencia genética de diversas muestras ha permitido realizar el análisis sobre cabellos auténticos. 

El denominado mechón de Hiller, que se ha revelado como falso. 

El estudio permitió descartar el supuesto saturnismo del músico, ya que no se encontraron trazas de plomo en ningún caso. Pero en cambio los análisis efectuados mostraron que Ludwig presentaba predisposición genética para ciertas enfermedades hepáticas, especialmente en variantes de los genes HFE y PNPLA3. Esta dotación genética suele comportar en grandes bebedores, un importante riesgo de hepatopatías como la cirrosis hepática. De hecho, Beethoven sufrió en dos ocasiones de ictericia (1827). Además los investigadores han encontrado trazas del virus de la hepatitis B en los cabellos del músico. Y por las numerosa correspondencia que se conserva de Beethoven sabemos de su inmoderada afición al alcohol. Según el testimonio de algunos amigos en 1825-1826 bebía un litro de vino en cada comida. Estos tres factores (predisposición genética, alcoholismo y hepatitis B) serían suficientes para concluir que su muerte se produjo como consecuencia de una cirrosis hepática. 

En cambio, no se ha encontrado una causa clara de su sordera. Los investigadores han buscado, sin éxito, alguno de los 57 genes que pueden causar una pérdida de audición. Desde luego la genética no se puede excluir del todo, ya que es suficiente una mutación en un solo pariente para justificar en algunos casos una sordera. Los investigadores no se dan por vencidos y seguirán con sus pesquisas.    

Bibliografía

Begg et al., 2023, Current Biology 33, 1–17 April 24, 2023  https://doi.org/10.1016/j.cub.2023.02.041

___________________________________

Els cabells de Beethoven

Caspar Clemens von Zumbusch  (1830 - 1915) Monumento a Beethoven (1880) Escultura de bronce  Beethovenplatz. Viena.

Ludwig van Beethoven (1770-1827) és sens dubte un dels compositors més cèlebres, populars i influents de la música clàssica. Tot i això, alguns aspectes de la seva biografia, com les seves malalties, no han estat del tot estudiats. Gairebé tothom sap que va presentar una sordesa parcial, des dels 27 anys, i que va evolucionar a sordesa total als 45 anys. El mateix compositor volia que es trobés la causa del seu mal, ja que al seu testament demanava que s'investiguessin les causes de la seva sordesa i que es fes pública. Però hi ha altres aspectes de la seva salut que són menys coneguts.

Retrat de Beethoven (ca. 1804)
Museu de Viena

Després de la seva mort prematura i inexplicada a l'edat de 56 anys, les causes per les quals va morir han propiciat tota mena d'hipòtesis. El genial músic va patir dolors abdominals crònics (còlics seguits de diarrea), alcoholisme i trastorns depressius, però també han estat proposats altres diagnòstics com la cirrosi hepàtica, sífilis, hepatitis aguda o la malaltia de Paget. La tesi segons la qual el compositor va patir de saturnisme, també té molts adeptes, ja que Beethoven era un gran aficionat als vins hongaresos, que en aquell temps estaven freqüentment adulterats i contenien quantitats importants de plom.

          

Actualment, gairebé 250 anys després de la seva mort, una nova anàlisi genètica realitzada per investigadors de l'Institut Max Planck de Leipzig intenta aportar més dades a l'estat de salut del gran músic. L'anàlisi s'ha efectuat a partir de 8 flocs de cabell dels darrers anys de la vida de Beethoven o poc després de morir.

El primer problema que cal resoldre és l'autenticitat d'aquests flocs. Els cabells de Beethoven es van convertir en preuades relíquies i van aconseguir una elevada cotització, transmetent-se de generació en generació. Algunes d'aquestes relíquies van servir per pagar la fugida de jueus a l’Alemanya nazi. L'abundància de flocs del compositor fa pensar en certa fraudulència pel que fa a la seva procedència. Un dels flocs, l'anomenat floc de Hiller, que s'assegurava que va ser pres després de la mort de Beethoven era en realitat una metxa de cabell de dona. La coincidència genètica de diverses mostres ha permès fer l'anàlisi sobre cabells autèntics.

L'anomenat floc de Hiller, que s'ha revelat com a fals. 

L'estudi va permetre descartar el suposat saturnisme del músic, ja que no es van trobar traces de plom en cap cas. Però en canvi les anàlisis efectuades van mostrar que Ludwig presentava predisposició genètica a certes malalties hepàtiques, especialment en variants dels gens HFE i PNPLA3. Aquesta dotació genètica sol comportar en grans bevedors un risc important d'hepatopaties com la cirrosi hepàtica. De fet, Beethoven va patir dues vegades d'icterícia (1827). 

Els investigadors també han trobat traces del virus de l'hepatitis B als cabells del músic. I per la nombrosa correspondència que es conserva de Beethoven sabem de la seva immoderada afició a l'alcohol. Segons el testimoni d'alguns amics el 1825-1826 bevia un litre de vi a cada àpat. Aquests tres factors (predisposició genètica, alcoholisme i hepatitis B) serien suficients per concloure que la seva mort es va produir com a conseqüència d’una cirrosi hepàtica.

En canvi, no s'ha trobat una causa clara de la seva sordesa. Els investigadors han buscat sense èxit algun dels 57 gens que poden causar una pèrdua d'audició. Per descomptat, la genètica no es pot excloure del tot, ja que n'hi ha prou amb una mutació en un sol parent per justificar una sordesa en alguns casos. Els investigadors no es donen per vençuts i seguiran amb les seves indagacions.