La boda, de Goya

versió catalana | versión española

Francisco de Goya y Lucientes La boda (1792) Óleo sobre lienzo  269 x 396 cm Museo del Prado. Madrid.

La boda (1792) es un cuadro de Francisco de Goya conservado en el Museo del Prado y que pertenece a la cuarta serie de cartones para tapices (realizada entre 1788 y 1792) que elaboraba la Real Fábrica de Tapices de Santa Bárbara y estaba destinada a la decoración del gabinete de Carlos IV del monasterio de El Escorial.

La boda se considera uno de los últimos cartones para tapiz pintados por Goya, que estaba bastante aburrido de este tipo de encargos de temas populares, jocosos y alegres en los que no podía manifestar su genio libremente. Pero el rey Carlos IV le amenazó con suspenderle empleo y sueldo e hicieron que Goya aceptara seguir pintando algunos cartones de esta temática. 

En La boda Goya parodia el tema de los matrimonios desiguales. En este cuadro aparece una comitiva nupcial que atrae la curiosidad de la gente. La pareja desigual está compuesta por una bella joven y su monstruoso marido, representados ambos en el centro del cuadro con colores llamativos. La disposición de los personajes representa distintas generaciones, desde un niño a un anciano con bastón. 

En la parte izquierda de la escena aparece un niño subido a un carro. Otro niño, abajo, sostiene una de las ruedas del carro. Este pillete aparece de espaldas, ya que está girado hacia otro muchacho como si le estuviera comentando alguna cosa. Esta postura nos permite ver la zona occipital, en la que aparece claramente una curiosa calva. 

Esta zona alopécica presenta forma de trébol, como si tres placas redondeadas confluyeran entre sí. Esta disposición y la superficie lisa y lampiña de la zona permiten sospechar que el niño está afecto de una alopecia areata. 

Algunos autores piensan que la lesión correspondería más bien a una tiña (tinea capitis), enfermedad infecciosa producida por hongos y que era muy frecuente en los s. XVIII-XIX. Pero en este caso la lesión aparecería escamosa, algo inflamada, lo que no parece ser el caso. 

La alopecia areata o pelada es una enfermedad en la que el cabello no crece en una zona redonda u ovalada, dejando la piel lampiña lisa y brillante. En ocasiones pueden confluir varias de estas peladas, lo que parece ser el caso que aparece en la pintura. 

Aunque la causa de la alopecia areata ha sido muy discutida, en la actualidad se considera un fenómeno autoinmune. También se ha relacionado con algunos problemas psíquicos o con estrés. 

Francisco de Goya: La boda (Detalle)

___________________________________

"La boda", de Goya

Francisco de Goya y Lucientes La boda (1792) Oli sobre tela  269 x 396 cm Museo del Prado. Madrid.

La boda (1792) és un quadre de Francisco de Goya conservat al Museu del Prado i que pertany a la quarta sèrie de cartrons per a tapissos (realitzada entre 1788 i 1792) que elaborava la Reial Fàbrica de Tapissos de Santa Bàrbara i estava destinada a la decoració del gabinet de Carles IV del monestir de l'Escorial.

La boda es considera un dels últims cartrons per a tapís pintats per Goya, que estava força avorrit d'aquest tipus d’encàrrecs de temes populars, satírics i alegres en els que no podia manifestar el seu geni lliurement. Però el rei Carles IV el va amenaçar de suspendre'l de sou i feina i van fer que Goya acceptés seguir pintant alguns cartrons d'aquesta temàtica.

A La boda, Goya parodia el tema de les noces entre cònjuges desiguals. En aquest quadre apareix una comitiva nupcial que atrau la curiositat de la gent. La parella desigual es composa d'una bella jove i el seu monstruós marit, representats tots dos al centre del quadre amb colors llampants. La disposició dels personatges representa les diferents generacions, des d'un nen a un vell amb bastó.

A la part esquerra de l'escena apareix un nen pujat a un carro. A baix, un altre nen sosté una de les rodes del carro. Aquest brivall apareix d'esquena, ja que està girat cap a un altre noi com si li estigués comentant alguna cosa. La seva postura ens permet veure la zona occipital, on hi apareix clarament una curiosa calba.

Aquesta zona alopècica presenta forma de trèvol, com si tres plaques arrodonides confluïssin entre si. Aquesta disposició i la superfície llisa de la zona permeten sospitar que el nen està afectat per una alopècia areata.

Alguns autors pensen que la lesió correspondria més aviat a una tinya (tinea capitis), malaltia infecciosa produïda per fongs i que era molt freqüent als s. XVIII-XIX. Però en aquest cas la lesió apareixeria coberta d'escates i una mica inflamada, per la qual cosa no sembla ser el cas.

L'alopècia areata o pelada és una malaltia en la que els cabells no creixen en una zona rodona o ovalada, deixant la pell llisa i brillant. De vegades poden confluir diverses  pelades, que sembla ser el cas que apareix representat a la pintura.

Tot i que la causa de l'alopècia areata ha estat molt discutida, actualment es considera causat per un fenomen autoimmune. També s'ha relacionat amb problemes psíquics o amb l'estrès.

Francisco de Goya: La boda (Detalle)

El blog alcanza dos millones y medio de visitas

versió catalana | versión española

Dos millones y medio de visitas al blog 

"Un dermatólogo en el museo" 

El blog sigue su andadura. Nuestro blog (que también es vuestro) ha alcanzado hace poco dos millones y medio de visitas (2.500.000) y es un referente en muchos países. Fieles al objetivo que nos marcamos hace ya más de ocho años seguimos intentando perseverar en el empeño de enlazar la medicina con el arte, con la historia, con la memoria colectiva que hasta ahora custodiaban los museos y que ahora hemos de sacar a la calle haciendo a todos partícipes de este entramado que conforma la sociedad. Porque cada vez es más evidente que historia, medicina, arte y sociedad son indisociables, y que conforman este complejo laberinto que es el conocimiento y la cultura. En definitiva, el caldo de cultivo en el que todos estamos inmersos, y que da sentido a nuestra identidad.  

Gracias a todos los lectores del blog. A todos los que lo leéis habitualmente, a los que lo hacéis ocasionalmente y también a los que se tropiezan casualmente con alguna entrada del blog navegando por las redes. Y sobre todo a los que os tomáis la molestia de hacerme sugerencias, plantear preguntas o puntualizar alguna cuestión. Gracias a los que me habéis invitado a realizar conferencias y charlas sobre estos temas, alguna de ellas en lugares muy alejados de donde yo vivo. 

Distribución mundial de los países con más lecturas del blog

___________________________________

Dos milions i mig de visites al blog 

"Un dermatòleg al museu" 

El blog segueix el seu camí. El nostre blog (que també és el vostre) ha arribat fa poc als dos milions i mig de visites (2.500.000) i és un referent en molts països. Fidels al objectiu que ens vam marcar ja fa més de vuit anys seguim intentant perseverar en el objectiu de lligar la medicina amb l'art, amb la història, amb la memòria col·lectiva que fins ara era custodiada als museus i que ara hem de treure al carrer, fent participar a tots del nostre teixit social. Perquè cada vegada és més evident que història, medicina, art i societat són indisociables, i que construeixen aquest complex laberint del comneixement i la cultura. En definitiva, el brou de cultiu en el que tots estem immersos, i que dóna sentit a la nostra identitat.   

Gràcies a tots els lectors del blog. A tots els que el llegiu habitualment, als que ho feu de tant en tant i també als que us trobeu casualment alguna entrada del blog navegant per les xarxes. I sobre tot als que us preneu la molèstia de fer-me suggerències, discrepàncies, puntualitzacions o plantejar alguna pregunta. Gràcies als que m'heu convidat a realitzar conferències, xerrades sobre aquests temes, tant presencials com a travès d'emissions de ràdio, podcasts i conferències online, alguna d'elles en llocs molt allunyats del lloc on jo visc. 

Distribució mundial dels països amb més lectures del blog

Drogas en el pelo

versió catalana | versión española

Cabellos contenidos en  un estuche funerario  (ca. 1000 a.C) Restos humanos Cova des Càrritx. Cultura talaiòtica.  Museu Municipal Can Saura.  Ciutadella (Menorca)

La cova d’Es Càrritx, en Menorca, se descubrió en 1995. El recinto había sido ocupado por primera vez hace unos 3.600 años y una de las cámaras fue usada como espacio funerario para hacer enterramientos en la época de la cultura talaiótica, hasta hace unos 2.800 años. En esta cultura, los cabellos de los difuntos estaban muy sacralizados: se ungían y se pintaban con pigmentos de color rojo y después se peinaban cuidadosamente. Algunos cabellos se conservaban en estuches de cuerno o de madera, que se colocaban al lado del cuerpo, con tapadoras frecuentemente decoradas con círculos concéntricos. Encontrar cabellos conservados de aquel tiempo en el Mediterráneo occidental es absolutamente extraordinario. No sabemos exactamente que significado tenían estos rituales funerarios, pero es evidente que los cabellos tenían para aquella cultura una especial importancia, y que seguramente eran considerados como la sede del alma o al menos como una parte muy importante de la persona. 

Reconstrucción de las ceremonias funerarias que se practicaban en la 

Cova des Càrritx, donde destaca el papel ritual de los cabellos en el proceso 

(il·lustració d'Iñaki Diéguez Uribeondo en SINTES y LEÓN, 2019: 38).

Estuche de cuerno en el que se guardaban los cabellos del difunto. 
(Cova des Càrritx, Menorca)

Ahora esta especial conservación y culto de los cabellos ha permitido un nuevo hallazgo, que ha sido publicado recientemente en la revista Scientific Reports. Los investigadores concluyen que hace unos 3.000 años, antiguas culturas como la talayótica ya usaban drogas alucinógenas derivadas de las plantas. Es por lo tanto, la primera prueba directa del consumo de drogas en Europa en la antigüedad, y que según creen los investigadores, podrían haberse usado en algunas ceremonias y rituales.  

Las pruebas anteriores del consumo prehistórico de drogas en el continente europeo se basaban en indicios indirectos, como la detección de alcaloides de opio en recipientes de la Edad del Bronce, el hallazgo de restos de plantas narcóticas en contextos rituales y la representación gráfica de plantas narcóticas en pinturas o decoraciones. 

Cabellos de la cova des Càrritx. Fotografia: Scientific Reports. 

El equipo que ha realizado el estudio, formado por investigadores de la Universitat Autònoma de Barcelona y la Universidad de Valladolid, examinó un mechón de cabellos de los disponibles, algunos de una longitud de 13 centímetros. Gracias a la cromatografía líquida de ultra alta resolución y espectroscopia de masas de alta resolución pudieron detectar la presencia de los alcaloides atropina, escopolamina y efedrina en estos cabellos. La atropina y la escopolamina se encuentran de forma natural en la familia de las solanaceas y pueden provocar delirios, alucinaciones y alteraciones de la percepción sensorial. La efedrina es un estimulante derivado de ciertas especies de arbustos y pinos, que puede aumentar la excitación, el estado de alerta y la actividad física. Los autores detectaron escopolamina, efedrina y atropina en tres muestras de cabellos.

La atropina y la escopolamina se encuentran de forma natural en la família de las solanáceas y pueden provocar delirios y alucinaciones; la efedrina es un estimulante derivado de ciertas especies de arbustos y pinos. También se pueden encontrar en la mandràgora (Mandragora autumnalis) y en el manzano espinoso (Malus sylvestris). 

Raíz de mandrágora (Mandragora autumnalis)

Los investigadores creen que estas plantas, podrían haberse usado también para usos medicinales, adivinatorios, o formando parte de ceremonias rituales mágicas oficiadas por un chamán. La escopolamina y la atropina juntas son sustancias que provocan sedación, pero su manipulación es muy arriesgada, a causa de la su alta toxicidad, lo que hace pensar más en el consumo de alucinógenos que en finalidades terapéuticas.

Tapadoras de los tubos donde se guardaban los cabellos, decoradas
con círculos concéntricos, tal vez una alusión a las pupilas dilatadas. 
(Cova des Càrritx, Menorca)

Los círculos concéntricos de las tapadoras del recipiente de madera de olivo podrían representar la midriasis de las pupilas provocada por la ingesta de sustancias. Simbólicamente, esta dilatación, podría interpretarse también como "abrir los ojos", una metáfora de la visión interior relacionada con un estado alterado de consciencia inducido por las drogas.

Algunas de estas piezas y otros materiales procedentes de la cueva se han empezado a exponer en el Museu Municipal Can Saura de Ciutadella (Menorca). 

___________________________________

Drogues als cabells

Cabells continguts en  un estoig funerari  (ca. 1000 a.C) Restes humanes Cova des Càrritx. Cultura talaiòtica.  Museu Municipal Can Saura.  Ciutadella (Menorca)

La cova d’Es Càrritx, a Menorca, va ser descoberta el 1995. El recinte havia estat ocupat per primera vegada fa uns 3.600 anys i una de les cambres va ser usada com a espai funerari per fer enterraments a l'època de la cultura talaiòtica, fins fa uns 2.800 anys. En aquesta cultura els cabells dels difunts estaven molt sacralitzats: s'ungien i es pintaven amb pigments de color vermell i després es pentinaven curosament. Alguns cabells es conservaven en estoigs de banya o de fusta, al costat del cos, amb tapadores sovint decorades amb cercles concèntrics. Trobar cabells conservats d’aquella època al Mediterrani occidental és absolutament extraordinari. No sabem quin significat exacte tenien aquests rituals funeraris, però és evident que els cabells tenien per aquella cultura una especial importància, i que segurament eren considerats la seu de l'ànima o si més no com una part molt important de la persona. 

Reconstrucció de les cerimònies funeràries que es practicaven a la 

Cova des Càrritx, on destaca el paper ritual dels cabells en el procés 

(il·lustració d'Iñaki Diéguez Uribeondo en SINTES y LEÓN, 2019: 38).

Estoig de banya on es guardaven cabells del difunt. 
(Cova des Càrritx, Menorca)

Ara aquesta especial conservació i culte dels cabells ha permès una nova troballa, publicada recentment a la revista Scientific Reports. Els investigadors conclouen que fa uns 3.000 anys, antigues cultures com la talaiòtica ja feien servir drogues al·lucinògenes que obtenien de les plantes. És per tant, la primera prova directa del consum de drogues a Europa a l’antiguitat, i segons l'opinió dels investigadors, podrien haver-se utilitzat durant algunes cerimònies i rituals.  

Les proves anteriors del consum prehistòric de drogues a Europa es basaven en indicis indirectes, com ara la detecció d’alcaloides de l’opi a recipients de l’edat de bronze, la troballa de restes de plantes narcòtiques en contextos rituals i la representació gràfica de plantes narcòtiques en pintures o decoracions. 

Cabells de la cova des Càrritx. Fotografia: Scientific Reports. 

L'equip que ha realitzat l'estudi, format per investigadors,  investigadors de la Universitat Autònoma de Barcelona i la Universitat de Valladolid, va examinar un floc de cabells dels disponibles, alguns d'una longitud de fins a 13 centímetres. Gràcies a la cromatografia líquida d’ultra alta resolució i espectroscòpia de masses d’alta resolució van poder detectar la presència dels alcaloides atropina, escopolamina i efedrina en aquests cabells. L’atropina i l’escopolamina es troben de forma natural a la família de les solanàcies i poden provocar deliris, al·lucinacions i alteracions de la percepció sensorial. L’efedrina és un estimulant derivat de certes espècies d’arbusts i pins, que pot fer créixer l’excitació, l’estat d’alerta i l’activitat física. Els autors van detectar escopolamina, efedrina i atropina en tres mostres de cabells replicades.

L’atropina i l’escopolamina es troben de forma natural en la família de les solanàcies i poden provocar deliris i al·lucinacions; l’efedrina és un estimulant derivat de certes espècies d’arbustos i pins. També es poden trobar a la mandràgora (Mandragora autumnalis) i a la pomera espinosa (Malus sylvestris). 

Arrel de mandràgora (Mandragora autumnalis)

Els investigadors creuen que aquestes plantes, podrien també haver sigut usades per ús medicinal, endivinatori, o formant part de cerimònies rituals màgiques oficiades per un xaman. L’escopolamina i l’atropina juntes són substàncies que indueixen sedació, però la seva manipulació és molt arriscada, a causa de la seva alta toxicitat, el que fa pensar més en el consum d’al·lucinògens que en finalitats terapèutiques.

Tapadores dels tubs on es guardaven els cabells, decorades amb
cercles concèntrics, potser al·lusius a les pupil·les dilatades. 
(Cova des Càrritx, Menorca)

Els cercles concèntrics de les tapadores del recipient de fusta d'olivera podrien representar la midriasi de les pupil·les vinculada amb la ingesta de substàncies. Simbòlicament, aquesta dilatació, podria interpretar-se també com "obrir l’ull", una metàfora de la visió interior relacionada amb un estat alterat de consciència induït per les drogues.

Algunes d'aquestes peces i altres materials de la cova, s’han començat a exposar al Museu Municipal Can Saura de Ciutadella (Menorca). 

Nubes y resistencia bacteriana

 versió catalana | versión española

Emil Nolde  Nubes de verano (1913) Óleo sobre lienzo  73,3 x 88,5 cm Museo Thyssen-Bornesmisza.  Madrid

Emil Nolde (1867-1956) fue uno de los pintores más representativos del expresionismo alemán. Algunas de las características de la pintura de Nolde son su fuerte cromatismo y la sencillez de las obras, sin grandes detalles. A veces se decanta por un cierto monocromatismo, con un fuerte componente simbólico. Es el caso de Nubes de verano, en el que refleja un paisaje marino, pintado con un grueso empaste de pinceladas vigorosas, en el que aparecen unas nubes amenazantes que parecen anunciar una violenta tormenta sobre el mar, que transmite una gran tensión al espectador. 

Esta visión amenazante de los nubarrones puede transportarnos hoy al nuevo y preocupante papel que para la medicina actual pueden tener las nubes, su relación con la resistencia bacteriana a los antibióticos. 

En 2018, la OMS alertaba de la posibilidad de encontrarnos pronto sin ningún antibiótico eficaz ante las bacterias patógenas más comunes. Actualmente la resistencia bacteriana es la causa de más de un millón de muertes anuales en todo el mundo. Y según los expertos esta cifra podría verse multiplicada por diez a mediados del s. XXI. 

Todavía más inquietante es que esta resistencia puede pasar de una especie a otra, al transmitir los genes necesarios para la resistencia. Y un nuevo aspecto es eque esta transmisión genética podría realizarse a gran distancia, a causa de las nubes. Así se afirma en un artículo publicado en la revista Science of the Total Environment (20 de marzo de 2023).

El equipo de investigadores canadienses y franceses estudiaron las nubes en la región de Puy-de-Dôme, gracias a un laboratorio especializado en el estudio de las nubes, situado a 1465 m. de altura. Los científicos han aspirado muestras de 12 nubes que pasaron por esta región entre septiembre de 2019 y octubre de 2021. Analizaron estas muestras para buscar bacterias y genes de antibiorresistencia. Sobre un total de 33 genes investigados, han encontrado 29, de los que 6 estaban presentes en un 75% de los genes estudiados. Es pues el primer estudio que demuestra que las nubes pueden transportar genes de resistencia bacteriana en concentraciones similares a otros entornos naturales. 

Emil Nolde: Landschaft unter einer grossen, blauen Wolke (Paisaje con una gran nube azul) Acuarela sobre papel ( ca.1930/1940)

Como media, cada una de las nubes contenía alrededor de 8.000 bacterias por mililitro de agua y más de 20.000 copias de genes de antibiorresistencia por mililitro de agua. Si bien esta concentración es 100 veces más baja que la que se encuentra en ríos y lagos, es superior a la de los mares. En definitiva, una concentración de unos 5.400 genes de antibiorresistencia por metro cúbico de aire. Si esto se pudiera extrapolar a todas las nubes del planeta cada año podría haber más de 10 cuatrillones (un uno seguido de 24 ceros) de copias de genes de antibiorresistencia balanceándose sobre nuestras cabezas y que podrían llegar a la tierra gracias a las precipitaciones, aumentando considerablemente el número de resistencias bacterianas. 

Los investigadores señalan también que estos genes son diferentes según su procedencia. Los que son transportados por nubes que vienen del continente son sobre todo genes de resistencia contra sulfamidas, tetraciclinas y macrólidos, antibióticos de uso veterinario frecuente en Francia. En cambio, las nubes que proceden del Atlántico transportan sobre todo genes de resistencia a las quinolonas, unos medicamentos menos usados en Europa. 

___________________________________

Núvols i resistència bacteriana

Emil Nolde  Nubes de verano (1913) Óleo sobre lienzo  73,3 x 88,5 cm Museo Thyssen-Bornesmisza.  Madrid

Emil Nolde (1867-1956) va ser un dels pintors més representatius de l'expressionisme alemany. Algunes de les característiques de la pintura de Nolde són el fort cromatisme i la senzillesa de les seves obres, sense grans detalls. De vegades es decanta per un cert monocromatisme, amb un fort component simbòlic. És el cas de Núvols d'estiu, en el qual reflecteix un paisatge marí pintat amb un gruixut empastament de pinzellades vigoroses, on apareixen uns núvols amenaçadors que semblen anunciar una tempesta violenta sobre el mar, que transmet una gran tensió a l'espectador.

Aquesta visió amenaçadora de les nuvolades pot transportar-nos avui al nou i preocupant paper que per a la medicina actual poden tenir els núvols, la seva relació amb la resistència bacteriana als antibiòtics.

El 2018, l'OMS alertava de la possibilitat de trobar-nos properament sense cap antibiòtic eficaç davant dels bacteris patògens més comuns. Actualment la resistència bacteriana és la causa de més d'un milió de morts anuals a tot el món. I segons els experts aquesta xifra es podria veure multiplicada per deu a mitjans del s. XXI.

I més inquietant és encara que aquesta resistència pot passar d'una espècie a l'altra, en transmetre els gens necessaris per a la resistència. I un nou aspecte és que aquesta transmissió genètica podria realitzar-se a gran distància, a causa dels núvols. Així s'afirma en un article publicat a la revista Science of the Total Environment (20 de març del 2023).

L'equip d'investigadors canadencs i francesos van estudiar els núvols a la regió de Puy-de-Dôme, gràcies a un laboratori especialitzat en l'estudi dels núvols, situat a 1465 m. d'alçada. Els científics han aspirat mostres de 12 núvols que van passar per aquesta regió entre el setembre del 2019 i l'octubre del 2021. Van analitzar aquestes mostres per buscar bacteris i gens d'antibioresistència. Sobre un total de 33 gens investigats, n'han trobat 29, dels quals 6 estaven presents en un 75% dels gens estudiats. És doncs el primer estudi que demostra que els núvols poden transportar gens de resistència bacteriana en concentracions semblants a altres entorns naturals.

Emil Nolde: Landschaft unter einer grossen, blauen Wolke (Paisatge amb un gran núvol blau). Aquarel·la sobre paper ( ca.1930/1940)

De mitjana, cadascun dels núvols contenia al voltant de 8.000 bacteris per mil·lilitre d'aigua i més de 20.000 còpies de gens d'antibioresistència per mil·lilitre d'aigua. Si bé aquesta concentració és 100 vegades més baixa que la que es troba a rius i llacs, és superior a la dels mars. En definitiva, una concentració d’uns 5.400 gens d’antibioresistència per metre cúbic d’aire. Si això es pogués extrapolar a tots els núvols del planeta cada any podria haver-hi més de 10 quatrilions (un seguit de 24 zeros) de còpies de gens d'antibioresistència balancejant-se sobre els nostres caps i que podrien arribar a la terra gràcies a les precipitacions, augmentant considerablement el nombre de resistències bacterianes.

Els investigadors assenyalen també que aquests gens són diferents segons la procedència. Els que són transportats per núvols que vénen del continent són principalment gens de resistència contra sulfamides, tetraciclines i macròlids, antibiòtics d'ús veterinari freqüent a França. En canvi, els núvols que procedeixen de l'Atlàntic transporten sobretot gens de resistència a les quinolones, uns medicaments menys utilitzats a Europa.