Santos Cosme y Damián, patronos de los médicos (I)

versió catalana | versión española

Jaume Huguet  San Cosme y San Damián (Fragmento del  Retaule dels Sants Metges)  (1460)  Temple y pan de oro sobre tabla Seu d'Ègara. Terrassa.

Se celebra hoy la festividad de los santos Cosme y Damián, patronos de médicos y cirujanos. 

Cosme y Damián  (del griego Κοσμάς y Δαμιανός) eran dos hermanos de Égea, en Cilicia, que la tradición sitúa en los tiempos del emperador Diocleciano (244-311). Sus nombres significan "el bien adornado" (Cosme) y el domador (Damián). Eran cristianos y como una forma de caridad practicaban la Medicina y la Cirugía de forma gratuita, entre los necesitados que presentaban enfermedades y males físicos. Lo hacían de forma altruista y desinteresada, no aceptando ningún pago por sus servicios. Por esto también se les conoce como los santos anargiros (En griego,  Άγιοι Ανάργυροι, de ana = nada; y argiros = plata, dinero). 

Hans von Wechtlin. Grabado con los
Santos Cosme y Damián.
En: Feldbuch der Wundtartzney.
Estrasburgo, 1517. 

Retablo de San Cosme y San Damiàn,
procedente de Sant Miquel de Verdú
Museu Episcopal de Vic (MEV).

El Imperio Romano era tolerante con las religiones, pero obligaba como prueba de lealtad a prestar culto al emperador. Cosme y Damián, como tantos otros cristianos se negaron a hacerlo, ya que creían en un Dios único. La leyenda dice que por este motivo Lisias, el gobernador de Cilicia dispuso que fueran martirizados, quemados vivos y decapitados hacia el año 300 dC.  Fueron sepultados en Siria, en donde se edificó una basílica en su honor, y más tarde su culto se extendió a toda la cristiandad. Su culto alcanzó una gran difusión en Bizancio, donde el propio emperador Justiniano (482-565) agradecido por haber sido curado gracias a la aparición de los santos, mandó erigirles una importante iglesia. 

Mosaico de la basílica de  los santos Cosme y Damián, en Roma. (s. VI). 

Abajo, detalle del mismo mosaico: San Pedro conduce a Cosme ante Cristo.
El santo anargiro lleva en sus manos la corona de mártir y colgando de la cintura, la bolsa con el material médico y los ungüentos.

En Roma, ya hay indicios de la veneración a San Cosme y San Damián desde el s. VI. El papa Félix IV (526-530) les erigió una basílica en las cercanías del Forum pacis, un lugar donde solían reunirse los médicos desde la Antigüedad, y donde según la tradición vivió Galeno. En el ábside de la basílica, un mosaico muestra a S. Pedro y S. Pablo conduciendo a los dos santos ante Cristo. Los santos anargiros llevan la bolsa con el instrumental y ungüentos. Una inscripción recuerda que los "médicos sagrados" Cosme y Damián traen a la humanidad la esperanza y la salud. 

San Cosme, con la toga ribeteada de armiño,
mostrando la lanceta que ha sacado
del estuche de instrumentos. 

Los santos médicos se suelen representar con las togas propias de los médicos y cirujanos de la época. Así los encontramos por ejemplo en el retablo "dels Sants Metges", obra de Jaume Huguet, en la Seu d'Egara de Terrassa. Es de destacar el ribete de armiño de Cosme, indudablemente el médico y la toga, algo más austera de Damián, propia de los cirujanos. 

  

Los santos Cosme y Damián aparecen en el Retaule dels Sants Metges de Jaume Huguet revestidos con las togas y birretes que usaban habitualmente los médicos y cirujanos en el s. XV. 

Jaume Huguet: Retaule dels Sants Metges. Seu d'Egara. Terrassa. 


Los atributos de los anargiros son los instrumentos propios del desempeño de su profesión. Los encontramos representados con un recipiente para contener medicinas, el bocal, e instrumentos quirúrgicos. También se les representa con un frasco de vidrio de uroscopia, lleno de orina para analizar el color y los posos de la orina del enfermo. La espátula es otro de sus símbolos, ya que se usaba para mezclar y aplicar ungüentos (no olvidemos que los santos se consideran también patronos de los farmacéuticos). Otros atributos son una bolsa de piel, una caja de instrumental: pinzas, punzones de hueso para hacer sangrías, redomas...  

Disponemos de numerosas obras de arte celebrando a los patronos de los médicos. Mañana consideraremos las referentes a sus milagros. Pero hoy avanzaremos algunas de las representaciones de los Santos Cosme y Damián que nos parecen especialmente relevantes:   

Bartolomeo Vivarini: San Cosme en traje de médico con pomo de ungüento y espátula (segunda mitad del s. XV). Colección particular. Amsterdam.

Hans von Kulmbach: Alas de altar en Nuremberg (circa 1500).
Los dos santos aparecen como protectores de médicos
(realizando la uroscopia) y farmacéuticos (con el pomo de ungüentos). 

Donatello: Terracota representando a los Santos Cosme y Damián.
Sacristía de San Lorenzo de Florencia (1428)
Esta obra fue ejecutada por encargo de los Médici, los gobernantes de la ciudad, que también los tenían como santos protectores (Medici = médicos)

En la tumba de Lorenzo el Magnífico también aparece la Virgen de Miguel Angel
flanqueada por los santos Cosme y Damián, protectores de la familia. 

Rogier van der Weyden. La Virgen en una "sacra conversazione": a la izquierda
S. Pedro y S. Juan Bautista. A la derecha, S. Cosme y S. Damián
con la indumentaria médica habitual. Esta obra también
fue un encargo de la familia Médici, que consideraba
a los santos médicos como sus emblemáticos patronos.  

Tiziano: San Marcos entronizado, rodeado de santos.
A la izquierda, Stos Cosme y Damián, protectores de los médicos.
A la derecha, S. Roque y S. Sebastián, abogados de la peste.
Esta obra fue encargada por la Serenísima República de Venecia
ante una epidemia de peste que asoló la ciudad (1510).
Iglesia de Santa María de la Salute, Venecia. 

Miquel Nadal: Los Stos. Cosme y Damián ante el gobernador Lísias (s. XV).
Catedral de Barcelona. 

Fra Angelico: San Cosme y San Damián ante el gobernador Lisias.
Los santos hermanos aparecen a la izquierda, con dalmáticas y birretes de médicos. 

Fra Angelico: Retablo de San Marco. Florencia.
En primer plano, arrodillados los santos Cosme y Damián,
revestidos con las togas rojas, características de los médicos.   

  

---

 

Sant Cosme i Sant Damià, 

patrons dels metges (I)

Jaume Huguet  San Cosme y San Damián (Fragmento del  Retaule dels Sants Metges)  (1460)  Temple y pan de oro sobre tabla Seu d'Ègara. Terrassa.

Avui, 26 de setembre, es celebra la festa dels Sants Cosme i Damià, patrons de metges i cirurgians. 

Cosme i Damià (del grec Κοσμάς i Δαμιανός) eren dos germans d’Egea, a Cilícia, que la tradició situa en els temps de l'emperador Dioclecià (244-311). Els seus noms signifiquen "el ben adornat" (Cosme) i el domador (Damià). Eren cristians i practicaven la Medicina i la Cirurgia com a forma de caritat, de franc, entre els necessitats que presentaven malalties i mals físics. Ho feien de forma altruista i desinteressadament, doncs no acceptaven cap pagament pels seus serveis. Per això també se'ls coneix com els sants anargirs (En grec, Άγιοι Ανάργυροι, de ana = gens; i argiros = argent, diners).

Hans von Wechtlin. Gravat amb els 
Sants Cosme i Damià.
En: Feldbuch der Wundtartzney.
Estrasburg, 1517. 

Retaule de Sant Cosme i Sant Damià,
procedent de Sant Miquel de Verdú
Museu Episcopal de Vic (MEV).

L'Imperi Romà era tolerant amb les religions, però obligava a prestar culte a l'emperador com a prova de lleialtat. Cosme i Damià, com tants altres cristians es van negar a fer-ho, ja que creien en un únic Déu. La llegenda diu que per aquest motiu Lisias, el governador de Cilícia va disposar que fossin martiritzats, cremats vius i decapitats cap a l'any 300 dC. Van ser sepultats a Síria, on es va edificar una basílica en honor seu, i més tard el seu culte es va estendre a tota la cristiandat. El seu culte va aconseguir una gran difusió a Bizanci, on el propi emperador Justinià (482-565) agraït per haver estat curat gràcies a l'aparició dels sants, va manar erigir una important església a ells dedicada.

Mosaic de la basílica dels sants Cosme i Damià, a Roma. (s. VI). 

Abaix, detall del mateix mosaic: Sant Pere condueix a Cosme davant Crist.
El sant anargir porta a les seves mans la corona de màrtir i penjant de la cintura, la bossa amb el material mèdic i els ungüents.

A Roma, ja hi ha indicis de la veneració a Sant Cosme i Sant Damià des del s. VI. El papa Fèlix IV (526-530) els va erigir una basílica a les rodalies del Fòrum Pacis, un lloc on solien reunir-se els metges des de l'Antiguitat, i on segons la tradició hi va viure Galè. A l'absis de la basílica, un mosaic mostra a S. Pere i S. Pau conduint als dos sants davant de Crist. Els sants anargirs porten la bossa amb l'instrumental i els ungüents. Una inscripció recorda que els "metges sagrats" Cosme i Damià porten l'esperança i la salut a la humanitat.

Sant Cosme, amb la toga rivetejada d'ermini,
mostrant la llanceta que ha tret
de l'estoig d'instruments. 

Els sants metges se solen representar amb les togues pròpies dels metges i cirurgians de l'època. Així els trobem per exemple en el retaule "dels Sants Metges", obra de Jaume Huguet, a la Seu d'Egara de Terrassa. En destaca el rivet d'ermini de Cosme, indubtablement el metge i la toga, aquesta una mica més austera de la de Damià, pròpia dels cirurgians.

  

Els sants Cosme i Damià apareixen al Retaule dels Sants Metges de Jaume Huguet revestits amb les togues i birrets que usaven habitualment els metges i cirurgians en el s. XV. 

Jaume Huguet: Retaule dels Sants Metges. Seu d'Egara. Terrassa. 

Els atributs dels anargirs són els instruments propis de l'exercici de la seva professió. Els trobem representats amb un recipient per contenir medicines, el bocal, i instruments quirúrgics. També se'ls representa amb un pot de vidre d’uroscòpia, ple d'orina per analitzar el color i els pòsits de l'orina del malalt. L'espàtula és un altre dels seus símbols, ja que es feia servir per barrejar i aplicar ungüents (no oblidem que els sants es consideren també patrons dels farmacèutics). Altres atributs són una bossa de pell, una caixa d'instrumental: pinces, punxons d'os per fer sagnies, fioles...

Disposem de nombroses obres d'art en honor als patrons dels metges. Demà comentarem les referents als seus miracles. Però avui avançarem algunes de les representacions dels Sants Cosme i Damià que ens semblen especialment rellevants:

Bartolomeo Vivarini: Sant Cosme abillat com a metge amb un pom d'ungüent i espàtula (segona meitat del s. XV). Col·lecció particular. Amsterdam.

Hans von Kulmbach: Laterals d'altar de Nuremberg (circa 1500).
Els dos sants apareixen com a protectors de metges 
(realitzant la uroscòpia) i farmacèutics (amb el pom d'ungüents). 

Donatello: Terracota representant als Sants Cosme i Damià.
Sagristia de San Lorenzo, de Florència (1428)
Aquesta obra fou executada per encàrrec dels Médici, els governants de la ciutat que també els tenien com a sants protectors (Mèdicis = metges) 

A la tomba de Lorenzo el Magnífic també apareix la Mare de Déu de Miguel Angel flanquejada pels sants Cosme i Damià, protectors de la família.

Rogier van der Weyden. La Verge en una "sacra conversazione": a l'esquerra S. Pere i S. Joan Baptista. A la dreta, S. Cosme i S. Damià amb la indumentària mèdica habitual. Aquesta obra també va ser un encàrrec de la família Mèdici, que considerava als sants metges com els seus patrons emblemàtics. 

Tiziano: San Marcos entronizado, rodeado de santos.
A la izquierda, Stos Cosme y Damián, protectores de los médicos.
A la derecha, S. Roque y S. Sebastián, abogados de la peste.
Esta obra fue encargada por la Serenísima República de Venecia
ante una epidemia de peste que asoló la ciudad (1510).
Iglesia de Santa María de la Salute, Venecia. 

Miquel Nadal: Els Sants Cosme i Damiàn davant del governador Lísies (s. XV).
Catedral de Barcelona. 

Fra Angelico: Sant Cosme i Sant Damià davant del governador Lísies.
Els sants germans apareixen a l'esquerra, amb dalmàtiques i birrets de metges.  

Fra Angelico: Retaule de Sant Marc. Florència. En primer pla, agenollats els sants Cosme i Damià, revestits amb les togues vermelles, característiques dels metges. 

Las venas de Miguel Ángel

versió catalana | versión española

Michelangelo Buonarroti David (detalle) (1501-1504)  Escultura de mármol  5,17 m de altura Galleria dell'Accademia Florencia

En diversas entradas de este blog hemos aludido a los elevados conocimientos anatómicos que tenía Miguel Ángel, Michelangelo Buonarroti (1475-1564), y que le permitieron reproducir el cuerpo humano con gran despliegue de detalles tanto en la escultura como en la pintura o el dibujo. No falta quien afirma que la Capilla Sixtina es un prodigio de exhibición anatómica que no podría haberse realizado sin profundos conocimientos, unidos a una atenta observación. 

Miguel Ángel no sólo se limitaba a reproducir los músculos, sino a dotarlos de movimiento, de funcionalidad, recreando muy bien la acción de cada uno de ellos, lo que los cuerpos representados no sólo son exactos en su morfología, sino que también tienen una cinética que los dota de un gran realismo. Logra transmitir al espectador, a través del lenguaje corporal, la actividad de sus personajes, e incluso sus sentimientos y emociones. 

La vena yugular externa aparece claramente marcada en el cuello de David. 

En la estatua de David, por ejemplo, una de sus obras más emblemáticas, la cabeza y la mano son más grandes de lo normal, para centrar la atención en estos dos puntos en una escultura que debía ser contemplada desde abajo. David aparece serio, con la mirada iracunda y los orificios nasales dilatados, como corresponde a la tensión de quien va a entrar en combate. Su muñeca en una flexión forzada, oculta su arma a la vista del enemigo. Casi podemos percibir su descarga de adrenalina. 

Pero hay un detalle que ha permanecido oculto a muchos observadores: en su cuello se dibuja claramente la vena yugular externa, que va desde la parte superior del busto a través del cuello. Esta vena no es visible normalmente, y solamente se percibe en individuos sometidos a altas presiones intracardíacas o disfunciones del corazón. Por qué pues Miguel Ángel la representa aquí? 

La explicación es muy sencilla: la yugular externa estirada y sobreelevada también puede visualizarse en personas sometidas a una gran emoción o tensión, que hace aumentar temporalmente la tensión sanguínea. Era el caso de David, a punto para enfrentarse en desigual batalla al gigante  Goliat, valiéndose como única arma de su coraje y de una honda. Esta interpretación ha sido defendida recientemente por Daniel Gelfman en un artículo en JAMA Cardiology.

La red venosa del dorso de la mano puede ser más marcada
durante ciertos estados emocionales

Esta distensión venosa yugular temporal se corresponde también con los prominentes vasos del dorso de la mano, que también pueden aumentar su volumen en estas circunstancias, al aumentar la presión sanguínea. Miguel Ángel no solamente es un gran anatomista sino que es un gran observador de los cambios anatómicos y fisiológicos que acontecen durante ciertos estadios emocionales. 

Porque el genial escultor no se limitó a reproducir estos cambios vasculares en el David,  sino que también, las volvemos a encontrar en el Moisés de San Pietro in vincoli. En este caso, también Moisés trasluce una emoción. En su caso, no va a entrar en una peligrosa lucha, pero se muestra encolerizado por la ingratitud del pueblo de Israel. Lo vemos haciendo el gesto de levantarse de golpe de su asiento, mientras retira su fluente barba. Lleva las tablas de la Ley bajo el brazo y mira airado como el pueblo infiel está adorando el becerro de oro. Podemos leer la rabia en su mirada. 

En el Moisés también aparece la vena
yugular externa ingurgitada

Y también en este caso, vemos como en el cuello aparece, prominente, la vena yugular externa ingurgitada y como en el dorso de su manos también sobresalen las venas metacarpianas.  Hay que decir que en este caso, las venas se marcan mucho menos que en el David, pero también la circunstancia es diferente a quien se enfrenta a una lucha a vida o muerte. En todo caso, también aquí Miguel Ángel vuelve a reflejar, a través de la anatomía vascular, las emociones de ambos personajes. 

La mano del Moisés de Miguel Ángel también presenta una red vascular marcada

Bibliografía

Gelfman D. The David sign. JAMA Cardiol. 2020;5(2):124-125.

 

  

---

 

Les venes de Miquel Àngel

Michelangelo Buonarroti David (detall) (1501-1504)  Escultura de marbre  5,17 m d'altura Galleria dell'Accademia Florència

En diverses entrades d'aquest bloc hem al·ludit als elevats coneixements anatòmics que tenia Miquel Àngel, Michelangelo Buonarroti (1475-1564), i que li van permetre reproduir el cos humà amb gran desplegament de detalls tant en l'escultura com a la pintura o el dibuix. Hi ha qui afirma que la Capella Sixtina és un prodigi d'exhibició anatòmica que no podria haver-se realitzat sense grans coneixements, units a una atenta observació.

Miquel Àngel no només es limitava a reproduir els músculs, sinó a dotar-los de moviment, de funcionalitat, recreant molt bé l'acció de cada un d'ells, el que els cossos representats no només són exactes en la seva morfologia, sinó que també tenen una cinètica que els dota d'un gran realisme. Aconsegueix transmetre a l'espectador, a través del llenguatge corporal, l'activitat dels seus personatges, i fins i tot els seus sentiments i emocions.

La vena jugular externa apareix clarament marcada al coll de David.

A l'estàtua de David, per exemple, una de les seves obres més emblemàtiques, el cap i la mà són més grans del normal, per centrar l'atenció en aquests dos punts en una escultura que havia de ser contemplada des de baix. David apareix seriós, amb la mirada iracunda i els orificis nasals dilatats, tal com correspon a la tensió d’una persona a punt d’entrar en combat. El seu canell en una flexió forçada, oculta la seva arma a la vista de l'enemic. Gairebé podem percebre la seva descàrrega d'adrenalina.

Però hi ha un detall que ha restat ocult per a molts observadors: al seu coll es dibuixa clarament la vena jugular externa, que va des de la part superior del bust a través del coll. Aquesta vena no és visible habitualment, i només es percep en individus sotmesos a altes pressions intracardíaques o disfuncions del cor. Per què Miguel Àngel la representa doncs aquí?

L'explicació és molt senzilla: la jugular externa estirada i sobreelevada també pot visualitzar-se en persones sotmeses a una gran emoció o tensió. Era el cas de David, a punt per enfrontar-se en desigual batalla al gegant Goliat, valent-se com a única arma del seu coratge i d'una fona.

Aquesta distensió venosa jugular temporal es correspon també amb els prominents vasos del dors de la mà que també poden augmentar el seu volum en aquestes circumstàncies. Miquel Àngel no només és un gran anatomista sinó que és un gran observador dels canvis anatòmics i fisiològics que esdevenen durant certs estadis emocionals.

El genial escultor no es va limitar a reproduir aquests canvis vasculars a David, sinó que també, les tornem a trobar al Moisès de Sant Pietro in Vincoli. En aquest cas, també Moisès trasllueix una emoció. Si és el cas, no entrarà en una perillosa lluita, però es mostra enfurit per la ingratitud del poble d'Israel. Ho veiem fent el gest d'aixecar-de cop del seu seient, mentre retira la seva fluent barba. Porta les taules de la Llei sota el braç i mira irat com el poble infidel està adorant el vedell d'or. Podem llegir la ràbia en la seva mirada.

I també en aquest cas, veiem com al coll apareix, prominent, la vena jugular externa ingurgitada i com al dors de la seva mans també sobresurten les venes metacarpianes. Cal dir que en aquest cas, les venes es marquen molt menys que en el David, però també la circumstància és diferent a qui s'enfronta a una lluita a vida o mort. En tot cas, també aquí Miguel Ángel torna a reflectir, a través de l'anatomia vascular, les emocions de tots dos personatges.

Dalibour y el agua medicinal.

 versió catalana | versión española

Escuela de Jacint Rigau 

(Hyacinthe Rigaud) 

Retrato de Jacques Dalibour 

 

Óleo sobre lienzo 

Paradero desconocido 

El cuadro que encabeza el presente artículo se encuentra hoy en paradero desconocido. Hasta mediados del s. XX se conservaba en la Facultad de Medicina de París, lugar del que actualmente ha desparecido, probablemente a consecuencia de un incendio en 1992, aunque conservamos algunos datos y alguna fotografía como la que presentamos.

Se trata de una pintura al óleo, con una leyenda: «ABUS DALIBO AQUS PPSITUS» que nos permite suponer que era un retrato del cirujano Jacques Dalibour (circa 1651-1735). 

Dalibour fue "maestro cirujano jurado en París y cirujano mayor de la Gendarmería de Francia" por la Cofradía de San Cosme y San Damián, desde 1677 hasta 1730. Fue también cirujano militar de los ejércitos de Luis XIV. En 1691 fue nombrado preboste de la comunidad de cirujanos de París. Poco antes de morir fue uno de los fundadores de la Real Academia de Cirugía. 

La importancia de Dalibour (que encontramos también con la grafía d'Alibour) como apuntaba la inscripción del cuadro, radica en que ideó y dio su nombre a diversas soluciones acuosas de sulfato de cobre y de sulfato de zinc, que usaba para el tratamiento de las heridas de guerra. El "agua de Dalibour" se ha usado en Dermatología desde 1700 y ha sido (y es) muy usada en el tratamiento de las enfermedades dermatológicas.  

La composición del agua de Dalibour (de la que nos han llegado diversas variantes) fue mantenida en secreto por el cirujano. Antes de morir confió su secreto a su yerno y a su nieto. El buen resultado terapéutico del agua Dalibour hizo que François-Alexandre de Garsault (1693-1778) la calificara como  "agua de las maravillas". 

La acción de estos preparados, que a veces también se denominan "acqua caerulea" (por presentar una tonalidad azulada pálida) es antiséptica y astringente. Disminuyen la exudación y favorece el descostrado. Tiene pues su principal indicación en el tratamiento de impétigo, eczemas, dermatitis, dermatosis exudativas y otras lesiones sobreinfectadas de la piel. 

Aunque existen diversas variantes de esta preparación, una de las fórmulas más conocidas es:

Sulfato de cobre........... 20 g 

Sulfato de cinc............. 70 g

Alcanfor......................  10 g

Azafrán pulverizado...... 4 g

Agua destilada, c.s.p. 2000 ml. 

(Virey Traité de pharmacie théorique et pratique, 1819)  

 

Más tarde se incorporaron algunas variantes: 

Agua Dalibour débil 

Sulfato de cobre........... 1 g 

Sulfato de cinc...........    3'5 g

Alcohol alcanforado...  10 g

Tintura de azafrán........ 1 g

Agua destilada, c.s.p. 1000 ml. 

Agua Dalibour fuerte 

Sulfato de cobre............ 10 g 

Sulfato de cinc............    35 g

Alcohol alcanforado......  10 g

Tintura de azafrán........... 1 g

Agua destilada, c.s.p. 1000 ml. 

La primera fórmula se usaba directamente en fomentos, con una gasa o una torunda de algodón, impregnando las lesiones. El agua de Dalibour fuerte se solía mezclar con agua hervida, para efectuar lavados de la zona. 

Es conveniente que el envase en el que se contiene la preparación sea opaco, para mejor conservación del producto y menor exposición a la luz. Si se mantiene a una temperatura inferior a 30ºC su vida útil puede alcanzar 30-40 días. En la actualidad existen preparados ya comercializados. 

La ingesta accidental de este preparado puede causar trastornos neurológicos y también problemas gastroenterológicos graves. Por eso debe mantenerse fuera del alcance de los niños y personas poco prudentes. 

En todo caso, conservemos el recuerdo del cirujano que ideó una fórmula que ha demostrado su utilidad terapéutica a lo largo de tres siglos.

 

 

---

Dalibour i l'aigua medicinal

Escola de Jacint Rigau 

(Hyacinthe Rigaud) 

Retrat de Jacques Dalibour 

 

Oli sobre tela 

Localització desconeguda 

El quadre que encapçala aquest article es troba avui en un parador desconegut. Fins a mitjans del segle XX es conservava a la Facultat de Medicina de París, d’on actualment ha desaparegut, probablement a conseqüència d'un incendi l’any 1992, si bé en conservem algunes dades i alguna fotografia d'arxiu com la que presentem aquí.

Es tracta d'una pintura a l'oli, amb una llegenda: «ABUS DALIBO AQUS PPSITUS» que ens permet suposar que era un retrat del cirurgià Jacques Dalibour (circa 1651-1735).

Dalibour va ser "mestre cirurgià jurat a París i cirurgià major de la Gendarmeria de França" per la Confraria de Sant Cosme i Sant Damià, des de 1677 fins el 1730. També fou cirurgià militar dels exèrcits de Lluís XIV. El 1691 va ser nomenat prebost de la comunitat de cirurgians de París. Poc abans de morir va ser un dels fundadors de la Reial Acadèmia de Cirurgia.

La importància de Dalibour (que trobem també citat amb la grafia d'Alibour, com apunta la inscripció del quadre), radica en què va idear i va donar el seu nom a diverses solucions aqüoses de sulfat de coure i de sulfat de zinc, que s'empraven per al tractament de les ferides de guerra. L’"aigua de Dalibour" s'ha utilitzat en dermatologia des del 1700 i ha estat (i encara és) molt usada en el tractament de les malalties dermatològiques.

La composició de l'aigua de Dalibour (de la qual ens han arribat diverses variants) va ser mantinguda en secret pel cirurgià. Abans de morir va confiar el secret al seu gendre i al seu nét. El bon resultat terapèutic de l'aigua Dalibour va fer que François-Alexandre de Garsault (1693-1778) la qualifiqués com l’"aigua de les meravelles".

L'acció d'aquests preparats, que de vegades també s’anomenen "acqua caerulea" (per presentar una tonalitat blavosa pàl·lida) és antisèptica i astringent. Disminueixen l'exsudació i afavoreix el descrostat. Té doncs la seva principal indicació en el tractament d’impetigen, èczemes, dermatitis, dermatosi exudatives i altres lesions sobreinfectades de la pell.

Encara que existeixen diverses variants d'aquesta preparació, una de les fórmules més conegudes és la següent:

Sulfat de coure........... 20 g 

Sulfat de zinc............. 70 g

Càmfora......................  10 g

Safrà polvoritzat...... 4 g

Aigua destil·lada, c.s.p. 2000 ml.

 (Virey. Traité de pharmacie théorique et pratique, 1819)  

 

Més tard es van incorporar algunes variants:

Aigua Dalibour dèbil 

Sulfat de coure........... 1 g 

Sulfat de zinc...........    3'5 g

Alcohol camforat...  10 g

Tintura de safrà........ 1 g

Aigua destil·lada, q.s.p. 1000 ml. 

Agua Dalibour forta 

Sulfat de coure............ 10 g 

Sulfat de zinc............    35 g

Alcohol camforat......  10 g

Tintura de safrà........... 1 g

Aigua destil·lada, q.s.p. 1000 ml. 

La primera fórmula s'utilitzava directament en foments, amb una gasa o un tampó de cotó, impregnant les lesions. L'aigua de Dalibour forta se solia barrejar amb aigua bullida, per efectuar rentats de la zona. 

És convenient que l'envàs en el qual es conté la preparació sigui opac, per a una millor conservació del producte i menor exposició a la llum. Si es manté a una temperatura inferior a 30ºC la seva vida útil pot arribar a 30-40 dies. En l'actualitat hi ha preparats ja comercialitzats.

La ingesta accidental d'aquest preparat pot causar trastorns neurològics i també problemes gastroenterològics greus. Per això s'ha de mantenir fora de l'abast dels nens i de persones poc prudents.

En tot cas, recordem al cirurgià que va idear una fòrmula que ha demostrat la seva utilitat terapèutica al llarg de tres segles.

La ascitis de Sileno

 versió catalana | versión española

Jusepe de Ribera 

Sileno borracho 

(1626)

 

Óleo sobre lienzo 185 x 228 cm

Museo de Capodimonte. Nápoles. 

Entre las primeras obras de Jusepe de Ribera, llamado "El Españoleto" es esta la primera que conocemos con fecha y firma del autor. En el ángulo inferior izquierdo de la obra, una serpiente sostiene un pergamino en donde está escrito: "Josephus de Ribera, Hispanus, Valentín/ et academicus Romanus faciebat/ partenope 1626". 

El cuadro formó parte de la extensa colección pictórica del mercader flamenco Gaspare Roomer (1606-1674), aunque seguramente no fue el el que le encargó el cuadro al artista, ya que la adquirió en 1653, casi treinta años después de que se pintara el cuadro. 

La escena de Sileno borracho fue muy popular, ya que Ribera la reprodujo en un grabado, dos años más tarde de su versión al óleo. Este aguafuerte se considera el de mayor calidad de la obra gráfica de Ribera. En el grabado la escena se simplifica, eliminando varios elementos, y el ambiente es más diáfano, con un paisaje al fondo que le confiere amplitud. Como es habitual en los grabados, la imagen impresa es invertida ya que debido al efecto especular las impresiones salen al revés.  

Ribera: Sileno ebrio (1628). Grabado 
L'Hermitage. San Petersburgo. 

La figura central de la escena es la de Sileno, el más destacado y fiel compañero de Baco. Aparece junto a una gran tina de madera (usada para exprimir la uva en la vendimia) y tiende una copa hecha de una concha a un personaje situado detrás, que se la llena del vino de un pellejo que lleva al hombro. A la derecha podemos ver al padre de Sileno, Pan, representado como es habitual con cuernos, orejas, y pezuñas de cabra. Pan está coronando a su hijo con unas hojas de parra. También aparecen a su alrededor otros atributos de Pan, como el cayado (alusivo al pastoreo), la tortuga (símbolo de la pereza) y una caracola vacía (que se ha interpretado como un anuncio de la muerte). 

La escena se completa con otros personajes, como una ninfa (a la derecha) que es mirada con deseo por un personaje en la penumbra, tal vez Apolo o Príapo; un sátiro joven (a la izquierda) elevando una copa; tras él, un asno que rebuzna (el asno era el animal que solía llevar a Sileno en las fiestas báquicas). 

Cesare Fracanzano: Sileno ebrio. Museo del Prado. 

El Dr. Rafael P. Huacuja, de México, lector habitual de nuestro blog, me hace notar ciertas características físicas de esta representación de Sileno, que nos permite sospechar un cuadro clínico de insuficiencia hepatocelular con probable hipertensión portal. La gran distensión abdominal, por ejemplo, puede interpretarse probablemente por la ascitis. La distribución ginecoide y la disminución del vello corporal es otro signo semiológico en este sentido, así como la ginecomastia (por la alteración del metabolismo de los estrógenos). Esta patología cuadra con el mito del personaje, ya que su etiología es frecuentemente causado por el abuso de alcohol. Concuerdo con la opinión del Dr. Huacuja y le agradezco su colaboración. 

La ascitis es la acumulación de líquido en la cavidad abdominal que causa el aspecto de "vientre de bartracio". Es muy frecuente en personas con cirrosis y generalmente se desarrolla cuando el hígado comienza a fallar. En general, el desarrollo de la ascitis indica una enfermedad hepática avanzada, muchas veces asociada a ingesta habitual y excesiva de alcohol. 

Por otra parte, estas características pueden encontrarse en otras versiones de Sileno borracho, como en diversas obras de Rubens, por ejemplo, la de Van Dyck o la de Cesare Fracanzano. En ellas también se aprecia la ascitis y la característica distribución del vello de las hepatopatías. Frecuentemente se asocia también un marcado enrojecimiento de la cara (eritrosis facial), que es habitual tras el consumo excesivo de alcohol. 

Así pues, las características clínicas de los bebedores inmoderados y su asociación con el mito de Sileno, un borracho habitual seguidos de Baco, no pasaron desapercibidos a los ojos de los pintores del barroco. 

P. P. Rubens: Sileno borracho. Alte Pinakothek. Munich. 

 

---

L'ascitis de Silè 

Josep (Jusepe) de Ribera 

Sileno borracho 

(1626)

 

Óleo sobre lienzo 185 x 228 cm

Museo de Capodimonte. Nápoles. 

Entre les primeres obres del xativí Josep de Ribera, anomenat "Lo Spagnoletto" aquesta és la primera que coneixem amb data i signatura de l'autor. A l'angle inferior esquerre de l'obra, una serp sosté un pergamí on hi ha escrit: "Josephus de Ribera, Hispanus, Valentín / et academicus Romanus faciebat / Partenope 1626". 

El quadre va formar part de l'extensa col·lecció pictòrica del mercader flamenc Gaspare Roomer (1606-1674), tot i que segurament no va ser ell qui li va encarregar el quadre a l'artista, ja que sabem que la va adquirir el 1653, gairebé trenta anys després que es pintés el quadre.

L'escena de Silè borratxo va ser molt popular, ja que Ribera la va reproduir en un gravat, dos anys després de la seva versió a l'oli. Aquest aiguafort es considera el de més qualitat de l'obra gràfica de Ribera. En el gravat l'escena es simplifica, eliminant diversos elements, i l'ambient és més diàfan, amb un paisatge al fons que li confereix amplitud. Com és habitual en els gravats, la imatge impresa és invertida ja que a causa de l'efecte especular les impressions surten a l'inrevés.

Ribera: Silè ebri (1628). Gravat 
L'Hermitage. Sant Petersburg. 

La figura central de l'escena és la de Silè, el més destacat i fidel company de Bacus. El veiem al costat d'una gran tina de fusta (utilitzada per esprémer el raïm a la verema) i inclina una copa feta amb una petxina vers un personatge situat a darrera seu, que li omple amb el vi d'un bot de pell, que porta a l'espatlla. A la dreta podem veure al pare de Silè, Pan, representat amb banyes, orelles i peülles de cabra, com és habitual. Pan està coronant al seu fill amb uns pàmpols de vinya. També hi trobem al seu voltant atributs de Pan, com el bastó (que fa al·lusió a la feina de pastor), la tortuga (símbol de la mandra) i un cargol de mar buit (que s'ha interpretat com un anunci de la mort). 

L'escena es completa amb altres personatges, com una nimfa (a la dreta) que és mirada de forma luxuriosa per un personatge que es mantè en la penombra, potser Apol·lo o Príap; un sàtir jove (a l'esquerra) elevant una copa; i a l'àngle superior esquerre, un ase bramant (l'ase era l'animal que solia cavalcar Silè a les festes bàquiques).

El Dr Rafael P. Huacuja, de Mèxic, lector habitual del nostre bloc, em fa notar certes característiques físiques d'aquesta representació de Silè, que ens permet sospitar un quadre clínic d'insuficiència hepatocel·lular amb probable hipertensió portal. La gran distensió abdominal, per exemple, pot interpretar-se probablement com una ascitis. La distribució ginecoide del pèl, força escàs, així com la ginecomàstia (per l'alteració del metabolisme dels estrògens) són signes semiològics que ens reafirmen en la sospita d'una hepatopatia. Aquests signes lliguen a la perfecció amb el mite del personatge, tota vegada que sovint l'etiologia és l'abús d'alcohol. Coincideixo amb l'opinió del Dr. Huacuja i li agraeixo la seva col·laboració.

L’ascitis és l'acumulació de líquid en la cavitat abdominal que causa l'aspecte de "ventre de batraci". És molt freqüent en persones amb cirrosi i generalment es desenvolupa quan el fetge comença a fallar. En general, el desenvolupament de l'ascitis indica una malaltia hepàtica avançada, moltes vegades associada a una ingesta habitual i excessiva d'alcohol.

Aquestes característiques poden trobar-se també en altres versions de Silè borratxo, com en les de Rubens, per exemple, la de Van Dyck o la de Cesare Fracanzano. A totes elles també s'hi aprecia l'ascitis i la distribució característica del borrissol de les hepatopaties. Freqüentment s'associa també un marcat envermelliment de la cara (eritrosi facial), habitual després del consum excessiu d'alcohol.

Així doncs, les característiques clíniques dels bevedors immoderats i la seva associació amb el mite de Silè, un borratxo habitual seguidor de Bacus, no van passar desapercebuts als ulls dels pintors del barroc. 

P. P. Rubens: Silè borratxo. Alte Pinakothek. Munich.