Museo Historia de la Medicina de Cataluña

 versió catalana | versión española

Ramon Casas  Cartel  (Prueba de impremta)  (1922) Litografia sobre papel 106,3 x 55 cm (MHMC expuesto en la  Facultad de Medicina de la UVic-CC)

Hace poco se inauguró una parte del Museu d'Història de la Medicina de Catalunya (MHMC) en la Facultad de Medicina de la Universidad de Vic (UVic-CC). 

El acto estuvo presidido por la M.H. Anna Erra, presidenta del Parlament de Catalunya; Excm. Sr. Albert Castells, Alcalde de Vic; Dr. Josep Arimany, Presidente de la Fundació Estudis Superiors en Ciencies de la Salut (FESS); Dr. Jaume Padrós, Presidente del Colegio de Médicos de Barcelona y per mí mismo, Dr. Xavier Sierra en calidad de Presidente de la Fundación del MHMC. También asistieron el Dr. Bruguera, mi predecesor en la presidencia del MHMC y el Sr. Jaume Perarnau, director del MNACTEC, así como otras autoridades académicas.

La presidencia del acto. De derecha a izquierda, Dr. Padrós, presidente del COMB; Dr. Arimany, presidente de la FESS; M.H. Anna Erra, presidenta del Parlament de Catalunya, Excm. Sr. Albert Castells, alcalde de Vic y Dr. Xavier Sierra, presidente del patronato del MHMC. 

 

Indudablemente, esta inauguración constituyó un gran día para el MHMC y para la Facultad de Medicina de la UVic, pero también fue un gran día para mí, ya que era el comienzo de la realización de un sueño. Y esto no suele pasar todos los días.  

Cuando se me hizo el honor de nombrarme Presidente del Patronato del MHMC, me encontré con una colección museística que yacía en almacenes. Parte de esta colección estaba todavía pendiente de clasificación y excepto alguna pieza que se exponía en algunas exposiciones temporales no era habitualmente accessible al público. 

En un momento de mi discurso durante el acto inaugural.

Explicando algunas vitrinas con piezas anatómicas del s. XIX al público asistente. 

Siempre he estado convencido que los museos tienen por principal finalidad la didáctica, es decir exhibir sus fondos y enseñar a la población a través de los objetos la trayectoria del pasado, del cúmulo de vicisitudes que se han tenido que pasar hasta llegar a nuestros días, y por esta razón comencé a forjar un sueño: acercar el museo al territorio, abriendo varias subsedes: Vic, Sant Feliu de Guíxols, Reus, tal vez Terrassa (en el mismo MNACTEC) y finalmente Barcelona. 

He de agradecer al Rector de la Uvic-CC, Dr. Baños, al Dr Arimany, la Dra Marina Geli, a Anna Riba y muy especialmente al constante entusiasmo y efectividad de Laia Nogué, así como a todos los representantes del profesorado su magnífica acogida a mi propuesta desde el primer momento y que en definitiva ahora ha hecho realidad el principio del mi sueño. 

Y que sitio mejor que una Facultad de Medicina para exhibir un museo de Historia de la Medicina?. Porque un museo no solo conserva las reliquias del pasado, sino que es testimonio del largo y a veces penoso camino que se ha tenido que recorrer para llegar al presente. La medicina actual (y la del immediato futuro, que forjarán los que ahora son estudiantes  de esta facultad) progresa de forma exponencial, pero esto no hubiera sido posible sin el largo camino que nos ha llevado hasta aquí, sin el esforzado trabajo de muchas generaciones y del que es testimonio esta exposición.  

El escudo heráldico en piedra de Pere Virgili,
preside la entrada de la Facultad de Medicina de UVic

Shakespeare, en su obra La tempestad, escribía: El pasado es solamente el prólogo. Y así deseo yo que sea así en esta Facultad de Medicina. Un prólogo de un pasado para poder redactar mejor el libro actual y de futuro que escriben y escribirán sin duda las nuevas promociones médicas. Mirar el pasado es como mirar nuestra trayectoria vital. Recordar aquel niño que ya no somos, pero que ha sido imprescindible para construir la persona que somos ahora. De la misma manera pasa con un museo de Historia de la Medicina, una mirada necesaria para -mientras contemplamos el pasado- comprendemos mejor la actualidad de la medicina i de las ciencias de la salud. Y también para comprender plenamente una parte importante de Cataluña, ya que nuestra historia médica, sanitaria y de investigación ha contribuido a construir, como si fueran las piezas de un rompecabezas, nuestro país, del que nos podemos sentir orgullosos. 

Al lado del retrato del Dr. Jaume Ferran (Pintura a l'óleo)

Comentando algunas piezas del MHMC tras la inauguración. 

___________________________________

Museu d'Història de la Medicina de Catalunya a la Facultat de Medicina de la UVic

Ramon Casas  Cartell  (Prova d'impremta)  (1922) Litografia sobre paper 106,3 x 55 cm (MHMC exposat a la  Facultat de Medicina de la UVic-CC)

Fa poc es va inaugurar una part del Museu d'Historia de la Medicina de Catalunya (MHMC) a la Facultat de Medicina de la Universitat de Vic (UVic-CC). L'acte va estar presidit per la M. Avui és, sens dubte, un gran dia pel MHMC i per la Universitat de Vic-CC que comencen un camí conjunt.  L'acte va estar presidit per la M.H. Anna Erra, presidenta del Parlament de Catalunya; Excm. Sr. Albert Castells, Alcalde de Vic; Dr. Josep Arimany, President de la Fundació Estudis Superiors en Ciencies de la Salut (FESS); Dr. Jaume Padrós, President del Col·legi de Metges de Barcelona i per mi mateix, Dr. Xavier Sierra en qualitat de President de la Fundació del MHMC. També van assistir el Dr. Bruguera, el meu antecessor en la presidència del MHMC i el Sr. Jaume Perarnau, director del MNACTEC i diverses autoritats acadèmiques. 

   

La presidència del acte. De dreta a esquerra, Dr. Padrós, president del COMB; Dr. Arimany, president de la FESS; M.H. Anna Erra, presidenta del Parlament de Catalunya, Excm. Sr.  Albert Castells, alcalde de Vic i Dr. Xavier Sierra, president del patronat del MHMC. 

Indubtablement, el dia d'aquesta inauguració va ser un gran dia pel MHMC i per la Facultat de Medicina de la UVic, però també va ser un gran dia per a mi, ja que era el començament de la realització d’un somni. I això no sol passar tots els dies. 

Quan se’m va fer l’honor de nomenar-me President del Patronat del MHMC, em vaig trobar amb una col·lecció museística que jeia en magatzems. Part d’aquesta col·lecció estava encara pendent de classificació i excepte alguna peça exposta en exposicions temporals no era habitualment accessible al públic. 

En un moment del meu discurs durant la'acte inaugural.

Explicant algunes vitrines amb peces anatòmiques del s. XIX al públic assistent. 

Convençut que els museus tenen per principal finalitat la didàctica, és a dir exhibir el seu fons i ensenyar a la població a través dels objectes la trajectòria del passat, del cúmul de circumstàncies que s’han hagut de recòrrer per arribar fins als nostres dies, vaig començar a forjar un somni: acostar el museu al territori obrint diverses subseus: Vic, Sant Feliu de Guíxols, Reus, potser Terrassa (al mateix MNACTEC) i Barcelona. 

He d’agrair al Rector de la Uvic, Dr. Baños, al Dr Arimany, la Dra Marina Geli, a l’Anna Riba i molt especialment al constant entusiasme de la Laia Nogué i a tots els representants del professorat la seva magnífica acollida a la meva proposta des del primer moment i que en definitiva ara ha fet realitat el començament del meu somni. 

I quin lloc millor que una Facultat de Medicina per exhibir un museu d'Història de la Medicina?. Perquè un museu no només conserva les relíquies del passat, sinó que és testimoni del llarg i de vegades penós camí que s’ha hagut de recòrrer per arribar al present. La medicina actual (i la del immediat futur, que forjaran els que ara són estudiants d’aquesta facultat) progressa de forma exponencial, però no hagués estat possible sense el llarg camí que ens ha portat fins aquí, sense el treball de moltes generacions, i del que és testimoni aquesta exposició.  

Escut heràldic en pedra de Pere Virgili,
a l'entrada de la Facultat de Medicina de UVic

Shakespeare, en la seva obra La tempestat, va escriure: El passat és només el pròleg. I així desitjo que sigui a Facultat de Medicina. Un pròleg d'un passat per poder redactar millor el llibre actual i de futur que escriuen i escriuran sens dubte les noves promocions mèdiques. Mirar el passat és com mirar la nostra trajectòria vital. Recordar aquell infant que ja no som, però que ha estat imprescindible per bastir la persona que som ara. De la mateixa manera passa amb un museu d’història de la Medicina, una mirada necessària per -tot mirant el passat- comprendre millor l’actualitat de la medicina i de les ciències de la salut. I també per comprendre plenament una part important de Catalunya, ja que la nostra història médica, sanitària i d’investigació ha contribuït a construir  com si fos un trencaclosques, el nostre país, del que ens podem sentir orgullosos. 

Después de la inauguración se realitzó una visita guiada explicando las piezas expuestas al nuevo museo.

 

Al costat del retrat del Dr. Jaume Ferran (Pintura a l'oli)

Comentant algunes de las peces del MHMC deprés de la inauguració. 

Un retrato de Sorolla, con rosácea

versió catalana | versión española

Joaquín Sorolla  Retrato de Nemesio Camino Zubalzu (1901) Óleo sobre lienzo Colección particular  (Exposición temporal "Sorolla en negro".  Bancaja. Valencia)

Sorolla es conocido por ser "el pintor de la luz". La mayoría de sus cuadros captan maravillosamente la luz del sol, en las playas y paisajes de su Valencia natal. El sol que lo inunda todo y que baña las casas blancas, el agua del mar. los cuerpos desnudos de los niños bañándose. Los colores radiantes, lucen más intensos al ser iluminados por el sol. Nadie como él captó la deslumbrante luz de las tierras valencianas. 

Sin embargo, también hay un Sorolla que pintó en negro. Su paleta de oscuros se expresa sobre todo en retratos de personajes vestidos en su mayor parte con indumentaria oscura, al uso de la época. 

Estas obras de Sorolla son menos conocidas, ya que muchas forman parte de colecciones particulares y Fundaciones. Ahora se han reunido en una exposición, "Sorolla en negro" en la Fundación Bancaja de Valencia. 

El uso del color negro ha sido muy tradicional en la pintura española del barroco, y también en el dramático simbolismo de las pìnturas negras de Goya. El profundo conocimiento que tenía Sorolla de la obra de Velázquez, el Greco o Goya le permite jugar magistralmente con una gama de negros y grises con los aparte del uso generalizado en el sobrio vestuario elegante de su tiempo, le permite añadir expresividad, y subrayar estados anímicos de los personajes representados. 

Un buen amigo, el dermatólogo valenciano Juan José Vilata, habitual seguidor de este blog, me comenta uno de los cuadros, el que encabeza este artículo. Se trata de un retrato de Nemesio Camilo Zubalzu, que aparece sentado y mirando al espectador. Va totalmente vestido con una levita negra, que contrasta con la nívea blancura de los puños y cuello de la camisa que asoman bajo ella. En la mano izquierda sostiene unos guantes de piel de color gris, en un elegante contraste cromático. El fondo, también oscuro, completa la escena.

Pero el oscuro cromatismo en esta austera gama negro-gris-blanco subraya la coloreada cara del personaje. La piel de la nariz y las mejillas es de un llamativo color rojo. 

Detalle del retrato de Nemesio Camilo Zubalzu, de Sorolla.

Tanto el Dr. Vilata como yo, con nuestra visión de dermatólogos no dudamos ni un momento que Nemesio Camilo Zubalzu padecía una importante rosácea que motivaba este eritema. 

La rosácea es una enfermedad inflamatoria crónica que afecta principalmente a la cara, especialmente nariz y zonas malares. Suele afectar a personas en la edad media de la vida y se caracteriza principalmente por el enrojecimiento de las mejillas y la nariz, la presencia de vasos sanguíneos visibles en la cara, el cuello y la frente. en fases más avanzadas puede dar lugar a la aparición de pápulas y pústulas e incluso puede llegar a producir un rinofima, enfermedad producida por una hiperplasia de glándulas sebáceas que puede causar un aumento del volumen nasal. 

Desde aquí agradezco al Dr. Vilata su aportación a nuestro blog. 

___________________________________

Un retrat de Sorolla, amb rosàcia

Joaquim Sorolla  Retrato de Nemesio Camino Zubalzu (1901) Oli sobre tela Col·lecció particular  (Exposició temporal "Sorolla en negro".  Bancaja. Valencia)

Joaquim Sorolla és conegut com “el pintor de la llum”. La majoria dels seus quadres capten meravellosament la llum del sol, a les platges i paisatges de la seva València natal. El sol ho inunda tot i banya les cases blanques, l'aigua del mar, els cossos nus dels nens banyant-se. Els colors radiants llueixen més intensos en ser il·luminats pel sol. Ningú com ell va captar la llum enlluernadora de les terres valencianes.

Tot i això, també hi ha un Sorolla que va pintar en negre. La seva paleta de colors foscos s'expressa sobretot en retrats de personatges vestits majoritàriament amb indumentària fosca, a l'ús de l'època.

Aquestes obres de Sorolla són menys conegudes, ja que moltes formen part de col·leccions particulars i fundacions. Ara s'han reunit en una exposició, "Sorolla en negre"; a la Fundació Bancaixa de València.

L'ús del color negre ha estat molt tradicional a la pintura espanyola del barroc, i també al simbolisme dramàtic de les pintures negres de Goya. El coneixement profund que tenia Sorolla de l'obra de Velázquez, el Greco o Goya li permet jugar magistralment amb una gamma de negres i grisos a banda de l'ús generalitzat del vestuari sobri i elegant del seu temps, que li permet afegir expressivitat i subratllar estats anímics dels personatges representats.

Un bon amic, el dermatòleg valencià Juan José Vilata, habitual seguidor d'aquest bloc, em comenta un dels quadres, el que encapçala aquest article. És un retrat de Nemesio Camilo Zubalzu, qui apareix assegut i mirant a l'espectador. Va totalment vestit amb una levita negra, que contrasta amb la

blancor dels punys i del coll de la camisa que sobresurten. A la mà esquerra sosté uns guants de pell de color gris, en un elegant contrast cromàtic. El fons, també fosc, completa l’escena. 

Però el cromatisme fosc d’aquesta austera gamma negre-gris-blanc subratlla l'acolorida cara del personatge. La pell del nas i les galtes és d'un color vermell intens.

Detall del retrat de Nemesio Camilo Zubalzu, de Sorolla.

Tant el Dr. Vilata com jo mateix, amb la nostra visió de dermatòlegs no vam dubtar que Nemesio Camilo Zubalzu sofria una important rosàcia que causava aquest eritema.

La rosàcia és una malaltia inflamatòria crònica que afecta principalment la cara, especialment nas i zones malars. Sol afectar persones a l'edat mitjana de la vida i es caracteritza principalment per l'envermelliment de les galtes i el nas.

La presència de vasos sanguinis visibles a la cara, el coll i el front en fases més avançades pot donar lloc a l’aparició de pàpules i pústules, i fins i tot pot arribar a produir un rinofima, malaltia produïda per una hiperplàsia de glàndules sebàcies que pot causar un augment del volum nasal.

Des d'aquí agraeixo al Dr. Vilata la seva aportació al nostre bloc.

Una puerta a la salud

versió catalana | versión española

Josep Bofill Una porta a la salut (1998) Acero cortén y resina  Hospital Vall d'Hebrón Barcelona

Josep Bofill Moliné (Barcelona, 1942) es un escultor y pintor catalán, hijo del también escultor y pintor barcelonés Josep Bofill Herrero y nieto de Antoni Moliné Sibil pesebristas de renombre internacional y creadores de la Escuela Catalana de Belenismo.

Tras estudiar en la Lonja, la escuela de Artes y oficios de Barcelona, realiza diversos trabajos como diseñador, escultor (a partir de 1983) y pintor (a partir de 1994) obteniendo diversos premios y exponiendo su obra en varios museos. 

Bofill desarrolla un lenguaje muy personal, marcadamente escenográfico y caracterizado por su constante investigación con las nuevas formas y tecnologías, aunando la belleza estética con un profundo contenido filosófico. La condición humana adquiere así una vital importancia.

Con el transcurso del tiempo, los personajes representados en sus obras van siendo despojados de la identidad cultural que se podía apreciar en las primeras obras. El ser humano aparece cada vez más robotizado, desintegrándose progresivamente. Su perfil se va liberando de la masa corpórea, dejando sólo pequeñas referencias a su corporeidad. 

En la obra de Bofill podemos distinguir diversas etapas: 

1981-1983: Predomina el carácter evocativo de las piezas reseñadas junto con el concepto de espacio, el del tiempo, ligado a circunstancias y personas vinculadas a la intimidad del mismo artista.

1982-1985: Bofill se plantea agitar la figura humana como estudio de los ritmos y de la dinámica de actitudes y gestos propios de la danza, y procura la significación representativa y la trascendencia simbólica que le son habituales.

1985-1988: La noción del tiempo pasa a ocupar un lugar preeminente y frontal ya que su protagonismo es abordado abiertamente. Se trata de una noción existencialista que Bofill enlaza con raíces propias anteriores de cariz más romántico y costumbrista.

1987-1989, Estilizaciones: En esta etapa se integran una serie de figuras que se subdividen en dos grupos: los "Alados" y los "hombres-maletín", que representan la aparición de una plástica de carácter intensamente lúdico. Este carácter no figura solamente en la especial significación entre la caricatura moral y la metáfora festiva, sino en la propia adaptación matérica y formal de su índole significativa, mediante una factura irónica.

1989-1990: En las obras de esta época plantea el drama existencial vivido por el hombre. La sátira o la crítica social más o menos humorística se confronta con la impotencia del hombre ante los enigmas que su destino plantea. 

1990-2008, Composiciones Mixtas y Concentraciones: En esta etapa se persigue la cohesión del cuerpo humano con la forma abstracta. Aparecen grupos y multitudes perdidas en espacios inciertos, situados de forma aleatoria, que reflejan así la soledad y la individualidad de las concentraciones sociales contemporáneas.

2008-2017, Atmósferas : El ser humano se encuentra enmarcado dentro de un espacio, jugando con la luz y confiriéndole un marcado sentido enigmático. 

2017-2018, Entrelazados : Etapa que representa un cambio en el concepto de la figuración dejando de ser una masa sólida y utilizando el alambre para dar forma y volumen a un espacio, creando imágenes etéreas y sutiles.

2018-2020, Líneas y Perfiles: El alejamiento de la masa corpórea llega a ser tal que la figura humana se representa con líneas, en forma de perfiles o insinuaciones, que dan la posibilidad de construir estructuras figurativas indefinidas. La indefinición posibilita la búsqueda imaginativa. 

En la obra "Una porta a la salut" forma parte del párking del Hospital de la Vall d'Hebrón, dando así la bienvenida a quienes acceden al hospital. Está formado por una serie de siete cabezas desde una muy alterada hasta la más perfecta. Se simboliza así el paso de la enfermedad a la salud. El hombre enfermo llega al hospital y gracias a él y a los tratamientos que allí se le dispensan consigue salir sano, con la salud recobrada. 

___________________________________

Una porta a la salut

Josep Bofill Una porta a la salut (1998) Acer i resina  Hospital Vall d'Hebrón Barcelona

Josep Bofill i Moliné (Barcelona, 1942) és un escultor i pintor català, fill del també escultor i pintor barceloní Josep Bofill Herrero i nét d'Antoni Moliné Sibil, pessebristes de renom internacional i creadors de l'Escola Catalana de Pessebrisme.

Després d'estudiar a la Llotja, l'escola d'Arts i Oficis de Barcelona, realitza diversos treballs com a dissenyador, escultor (a partir del 1983) i pintor (a partir del 1994) obtenint diversos premis i exposant la seva obra a diferents museus.

Bofill desenvolupa un llenguatge molt personal, marcadament escenogràfic i caracteritzat per la seva constant investigació amb les noves formes i tecnologies, unint la bellesa estètica amb un profund contingut filosòfic. La condició humana adquireix una vital importància.

Amb el transcurs del temps, els personatges representats van sent desposseïts de la identitat cultural que es podia apreciar a les seves primeres obres. L'ésser humà apareix cada cop més robotitzat, desintegrant-se progressivament. El seu perfil es va alliberant de la massa corpòria, deixant només petites referències a la seva corporeïtat.

A l'obra de Bofill podem distingir-hi diferents etapes:

1981-1983: Predomina el caràcter evocatiu de les peces ressenyades juntament amb el concepte d’espai, de temps, lligat a circumstàncies i persones vinculades a la intimitat del mateix artista.

1982-1985: Bofill es planteja agitar la figura humana com a estudi dels ritmes i de la dinàmica d'actituds i gestos propis de la dansa, amb la significació representativa i la transcendència simbòlica que li són habituals.

1985-1988: La noció del temps passa a ocupar un lloc preeminent i frontal ja que el seu protagonisme és abordat obertament. Es tracta d'una noció existencialista que Bofill enllaça amb arrels pròpies anteriors de caire més romàntic i costumista.

1987-1989: Estilitzacions: En aquesta etapa s'integren una sèrie de figures que se subdivideixen en dos grups: els “Alats” i els “homes-maletí”, que representen l'aparició d'una plàstica de caràcter intensament lúdic. Aquest caràcter no només figura en l’especial significació entre la caricatura moral i la metàfora festiva, sinó en la pròpia adaptació matèrica i formal del seu caràcter significatiu, mitjançant una factura irònica.

1989-1990: A les obres d'aquesta època planteja el drama existencial viscut per l'home. La sàtira o crítica social més o menys humorística es confronten amb la impotència de l'home davant els enigmes que planteja el seu destí.

1990-2008: Composicions Mixtes i Concentracions: En aquesta etapa es persegueix la cohesió del cos humà amb la forma abstracta. Apareixen grups i multituds perdudes en espais incerts, situats de manera aleatòria, que reflecteixen així la solitud i la individualitat de les concentracions socials contemporànies.

2008-2017: Atmosferes: L'ésser humà es troba emmarcat dins d'un espai, jugant amb la llum i conferint-li un marcat sentit enigmàtic.

2017-2018: Entrellaçats: Etapa que representa un canvi en el concepte de la figuració deixant de ser una massa sòlida i utilitzant el filferro per donar forma i volum a un espai, creant imatges etèries i subtils.

2018-2020: Línies i Perfils: L'allunyament de la massa corpòria arriba a ser tan gran que la figura humana es representa amb línies, en forma de perfils o insinuacions, que donen la possibilitat de construir estructures figuratives indefinides. La indefinició possibilita la cerca imaginativa.

A l'obra "Una porta a la salut" forma part del pàrquing de l'Hospital de la Vall d'Hebron, donant així la benvinguda als que accedeixen a l'hospital. Està format per una sèrie de set caps, des del més alterat fins al més perfecte. Es simbolitza així el pas de la malaltia a la salut. L'home malalt arriba a l'hospital i gràcies a aquest i als tractaments que allà se li dispensen aconsegueix sortir sa, amb la salut recobrada.

Retrato del Dr. Samuel de Pozzi

versió catalana | versión española

John Singer Sargent El Dr. Samuel Jean Pozzi en su casa (1881) Óleo sobre tela 201,6 x 102,2 cm Hammer Museum  Los Ángeles

Este gran cuadro al óleo, de tamaño natural, es el primer retrato masculino pintado por John Singer Sargent y representa a su amigo el Doctor Samuel Jean Pozzi vestido con indumentaria doméstica, con una gran bata roja. La pintura muestra una imagen atrevida y rompedora, en el que el retrato académico de un médico, que habitualmente se mostraba vestido con bata blanca o con ropa de calle, es sustituído por una bata casera de color rojo, bajo la que se entrevé una camisa byroniana, sobre una cortina de terciopelo rojo de fondo. La postura del personaje, la composición y el colorido evoca los retratos de los cardenales y aristócratas de los siglos XVI y XVII.  

Samuel Jean de Pozzi (1846-1918) nació en una familia de origen italiano instalada en Francia. Estudió Medicina en París y se convirtió en uno de los discípulos favoritos de Broca. En 1875 se doctoró con una tesis sobre histerectomía para el tratamiento de la miomatosis uterina. 

En 1883 fue cirujano del Hospital Lourcine-Pascal (llamado posteriormente Broca), donde impartió clases teóricas en este hospital hasta que logró su propia cátedra de ginecología, que pronto se convirtió en el centro de una escuela reconocida de ginecología. 

Miembros de la Facultad Médica de París (1904), caricatura de Adrien Barrère.
De izquierda a derecha: André Chantemesse (1851-1919), Georges Pouchet (1833-1894), Paul Poirier (1853-1907), Paul Georges Dieulafov (1839-1911), Georges Maurice Debove (1845-1920), Paul Brouardel (1837-1906), Samuel Jean de Pozzi (1846-1918), Paul Jules Tillaux (1834-1904), Georges Hayem (1841-1933), Víctor André Cornil (1837-1908), Paul Jules (1845-1908) Jean Casimir Féix (1831-1920), Pierre-Emile Lunois (1856-1914), Adolphe Pinard (1844-1934) y Pierre-Constant Budin (1846-1907).

Pozzi era un excelente cirujano general y practicó la primera gastroenterostomía con éxito en Francia. Sin embargo, desde su nombramiento como catedrático de ginecología se dedicó cada vez más a este campo, siendo calificado como el padre de la ginecología francesa. Escribió un importante libro de referencia, "Tratado de ginecología clínica y operativa" (1890) que fue traducido a seis idiomas. Inventó varios instrumentos que llevan su nombre como fórceps, pinzas hemostáticas y jeringas para desinfectar la vagina, y fue uno de los introductores de los antisépticos y la anestesia  en su país. 

Samuel Jean de Pozzi, fotografiado por Nadar. 

Además de su profesión médica, Pozzi estuvo muy interesado en la historia antigua. Fue un activo coleccionista de monedas y estatuillas antiguas, y llegó a ser presidente en 1888 de la Sociedad de Antropología. Se interesó también vivamente por la historia de la medicina y sugirió que la última enfermedad de la princesa Henrietta, hija del rey Carlos I, se debió a la ruptura de un embarazo extrauterino. 

Era un gran viajero y se impresionó vivamente por el trabajo de Alexis Carrel en el Rockefeller Institute sobre los transplantes de órganos y el cultivo de tejidos. Fue miembro electo de la Academia de Medicina en 1896 y en 1898 senador de su distrito de nacimiento. 

Pozzi era también un conocido seductor. Algunas de sus amantes le llamaban el Doctor Amor. Entre ellas destacó la actriz Sarah Bernhardt con la que mantuvo una larga relación. Otras de sus amantes fueron Geneviève Halévy, viuda del compositor Bizet; y Emma Sedelmeyer Fishhof, cuya relación le acompañó hasta su muerte.  

Tuvo una muerte trágica: fue asesinado en su propio consultorio por un paciente que había operado dos años antes y a quién no quiso volver a operar. El hombre le disparó cuatro veces al abdomen y aunque fue conducido al hospital donde él mismo sugirió que se le practicara una laparotomía, las 12 perforaciones y la laceración del riñón causaron su muerte poco después. El asesino se suicidó.  

___________________________________

Retrat del Dr. Samuel de Pozzi

John Singer Sargent El Dr. Samuel Jean Pozzi en su casa (1881) Óleo sobre tela 201,6 x 102,2 cm Hammer Museum  Los Ángeles

Aquest gran quadre a l'oli, de mida natural, és el primer retrat masculí pintat per John Singer Sargent i representa al seu amic, el doctor Samuel Jean Pozzi, vestit amb indumentària domèstica, amb una gran bata vermella. La pintura mostra una imatge atrevida i trencadora, en la qual el retrat acadèmic d'un metge, que habitualment es mostrava vestit amb bata blanca o amb roba de carrer, és substituït per una bata casolana de color vermell, sota la qual s'entreveu una camisa byroniana, sobre una cortina de vellut vermell al fons. La postura del personatge, la composició i el colorit evoca els retrats dels cardenals i aristòcrates dels segles XVI i XVII.

Samuel Jean de Pozzi (1846-1918) va néixer en una família d'origen italià instal·lada a França. Va estudiar Medicina a París i es va convertir en un dels deixebles favorits de Broca. El 1875 es va doctorar amb una tesi sobre histerectomia per al tractament de la miomatosi uterina.

El 1883 va ser cirurgià de l'Hospital Lourcine-Pascal (anomenat posteriorment Broca), on va impartir classes teòriques en aquest hospital fins que va aconseguir la seva pròpia càtedra de ginecologia, que aviat es va convertir en el centre d'una reconeguda escola de ginecologia.

Membres de la Facultat de Medicina de París (1904), caricatura de Adrien Barrère; d'esquerra a dreta: André Chantemesse (1851-1919), Georges Pouchet (1833-1894), Paul Poirier (1853-1907), Paul Georges Dieulafov (1839-1911), Georges Maurice Debove (1845-1920), Paul Brouardel (1837-1906), Samuel Jean de Pozzi (1846-1918), Paul Jules Tillaux (1834-1904) Georges Hayem (1841-1933) Víctor André Cornil (1837-1908) Paul Jules (1845-1908) Jean Casimir Féix (1831-1920) Pierre-Emile Lunois (1856-1914) Adolphe Pinard (1844-1934) Pierre-Constant Budin (1846-1907).

Pozzi era un excel·lent cirurgià general, i fins i tot va practicar la primera gastroenterostomia amb èxit a França. No obstant això, des del seu nomenament com a catedràtic de ginecologia es va dedicar cada cop més a aquest camp, sent qualificat com el pare de la ginecologia francesa. Va escriure un important llibre de referència, "Tractat de ginecologia clínica i operativa" (1890) que va ser traduït a sis idiomes. Va inventar diversos instruments que porten el seu nom, com els fòrceps, pinces hemostàtiques i xeringues per desinfectar la vagina, i va ser un dels introductors dels antisèptics i l'anestèsia al seu país.

Samuel Jean de Pozzi, fotografiat per Nadar. 

A més de la seva professió mèdica, Pozzi va estar molt interessat en la història antiga. Va ser un col·leccionista molt actiu de monedes i estatuetes antigues, i va arribar a ser president de la Societat d'Antropologia l’any 1888. També es va interessar vivament per la història de la medicina i va suggerir que l'última malaltia de la princesa Henrietta, filla del rei Carles I, va ser deguda a la ruptura d'un embaràs extrauterí. 

Era un gran viatger i va quedar impressionat pel treball d'Alexis Carrel al Rockefeller Institute sobre els trasplantaments d'òrgans i el cultiu de teixits. Va ser membre electe de l'Acadèmia de Medicina el 1896 i el 1898 senador del seu districte de naixement.

Pozzi era també un reconegut seductor. Algunes de les seves amants li deien el Doctor Amor. Entre elles va destacar l'actriu Sarah Bernhardt amb qui va mantenir una llarga relació. Altres amants van ser Geneviève Halévy, vídua del compositor Bizet; i Emma Sedelmeyer Fishhof, amb qui va mantenir una relació fins a la seva mort.

Va tenir una mort tràgica: va ser assassinat al seu propi consultori per un pacient a qui havia operat dos anys abans i a qui no va voler tornar a operar. L'home li va disparar quatre vegades a l'abdomen i encara que va ser conduït a l'hospital on ell mateix va suggerir que se li practiqués una laparotomia, les 12 perforacions i la laceració del ronyó van causar-li la mort. L'assassí es va suïcidar.