La rubia cabellera de Cap d'Estopes.

versió catalana | versión española

Guillem Morei Sarcófago del conde Ramón Berenguer II "Cap d'Estopes" (s. XIV)  Piedra esculpida  Catedral de Girona

Muchas veces, los motes o apodos se originan en un rasgo fácilmente reconocible de nuestra persona. El color del pelo es uno de los que con frecuencia originan estos apelativos. El pelo largo, rizado, peinado de tal o cual manera, o todavía más su color. Es fácil describir a alguien como "la rubia", o "el pelirrojo". Una manera rápida de indicar a una persona. 

Lo mismo sucedía en la Edad Media con los soberanos. Y este es el caso que comentaremos hoy, el de Ramón Berenguer II (1053 - 1082), conde soberano de Barcelona y de los condados unificados que constituían la actual Catalunya.  Por su abundante y encrespada cabellera pajiza, fué llamado "Cap d'Estopes" (ya que su color y aspecto recordaba a la estopa), y del que nos ha llegado una legendaria historia. 

Corría el año 1053. El conde Ramón Berenguer I llamado "el Viejo" y su mujer, Almodís de la Marca, tuvieron dos hijos gemelos, a los que llamaron Berenguer Ramón y Ramón Berenguer. 

Así fue. Cuando murió el viejo conde (1076), y a falta de primogenitura, ocuparon el trono los dos hermanos, Berenguer Ramón II y Ramon Berenguer II, a quien en seguida el pueblo comenzó a llamar "Cap d'Estopes" por su vistosa cabellera rubia, que recordaba un manojo de estopa o de paja. Este régimen de gobierno conjunto pronto ocasionó tensiones, desavenencias y disputas entre los dos gemelos. Una situación que se agravó todavía más por la popularidad que pronto alcanzó "Cap d'Estopes" entre sus vasallos. 

Firma de Ramon Berenguer II "Cap d'Estopes"

Un día del año 1082, "Cap d'Estopes" había ido a cazar al Montnegre, entre Hostalric y Sant Celoni, y de golpe desapareció. Al dia siguiente, encontraron su cadáver en un estanque situada en un lugar solitario, con señales claras de que había sido asesinado. El cadáver fue trasladado a Girona, en cuya catedral fue enterrado. El pueblo sospechó siempre que "Cap d'Estopes", su conde preferido, había sido asesinado por su hermano, aunque nunca pudo probarse. Berenguer Ramón II siguió gobernando en solitario, en medio de los recelos de sus súbditos. Acusado finalmente de fratricidio por un grupo de nobles, para dilucidar el caso acudió a una justa en la corte de Alfonso VI de León. El conde perdió la justa y fue considerado culpable, según las costumbres de la época, y es conocido en la historia como Berenguer Ramón II "El Fratricida". El conde partió a Jerusalén con la Primera Cruzada, junto con las huestes del conde de Tolosa de Lenguadoc. Aunque no se tienen datos documentales de su suerte, es probable que muriera en el sitio de Jerusalén de 1099. Le sucedió en el condado Ramón Berenguer III, hijo de Cap d'Estopes. Hasta aquí la historia real, la que podemos documentar. 

El halcón de Cap d'Estopa, esculpido en un arco
de la catedral de Girona www.girona.cat

Pero pronto surgieron las leyendas.  Según ellas, cuando el féretro de Cap d'Estopes llegó a la Catedral de Girona, su halcón, no se separó en ningún momento del ataúd. Cuando llegó a la Catedral, el fiel halcón - que probablemente era el único testigo del crimen - entró en el interior de la Catedral, revoloteando constantemente por el templo, como si quisiera avisar a los canónigos de quien era el asesino, hasta que el pobre animal, desfallecido, cayó muerto a los pies del ataúd de su dueño. Esta leyenda fue tan divulgada por el pueblo, que se colocó un halcón de madera en la galilea de la catedral. Años más tarde, cuando se construyó la catedral gótica se esculpió la figura de un halcón en uno de los arcos del templo. 

La segunda leyenda hace referencia a los funerales de Cap d'Estopes que tuvieron lugar poco después en la catedral de Girona, y que presidía, como es natural, su hermano el conde Berenguer Ramón II. Dicen que los canónigos, al cantar el Oficio de Difuntos, se equivocaban de antífona constantemente y que entonaban una y otra vez el canto "Ubi est Abel, frater tuus?" (¿Donde está Abel, tu hermano?). Esta frase, que según la Biblia la dirigió Dios a Caín después de su crimen fratricida era una implícita acusación al conde, y alertó a la concurrencia, desencadenando los rumores y recelos. Finalmente, el vizconde Ramón Folch de Cardona acabó desafiando a Berenguer Ramon II a un duelo para probar su inocencia, con el resultado que ya hemos comentado.  

Escena bíblica en la que Caín mata a su hermano Abel. A la derecha Dios le pregunta: "Ubi est Abel, frater tuus?" (¿Donde está Abel, tu hermano?).
Relieve del claustro de la catedral de Girona (s. XII) 

Lo cierto es que la dinastía de Barcelona fue continuada por el hijo de Cap d'Estopes, Ramón Berenguer III "el Gran", que completó la reconquista de Catalunya hasta el Ebro. En cuanto a nuestro conde de rubia y crespa melena, Cap d'Estopes reposa en un bello sarcófago sobre la puerta de la Sacristía de la Catedral. Si algún día visitáis la catedral de Girona, uno de los más bellos templos góticos de Catalunya, no dejéis de recordar la leyenda del conde asesinado y de su fiel halcón.  

Inscripción del sepulcro del conde Ramón Berenguer II, Cap d’Estopes (1053-1082) de la Catedral de Girona:

Inscripción en latín escrita por el rey Pedro III en el año 1385: 

“In hoc tumulo iacet corpus illustris ac potentis viri domini Raymundi Berengarii Comitis Barchinonae filii domini Raymundi Berengarii Comitis Barchinonae qui Usaticos condidit. Hic propter multitudinem et densitatem crinium crisporum fuit dictus Cap d’Estopes qui vulnerato decessit nonas december in civitate Gerundae anno Domini MLXXXII et fuit sepultus in quoadam tumulo constructo foris in Sede iuxta portam. Et postmodum translatus per illustrissimum principem et dominum Dominum Petrum tertium Aragonum Regem ipsius comitis octavum neptem V die novembre anno Domini MCCCLXXXXV regnique sui quinquagesimo”

“En esta tumba yace el cuerpo del ilustre y poderoso barón señor Ramón Berenguer Conde de Barcelona, hijo del señor Ramón Berenguer Conde de Barcelona quien instituyó los Usatges. Aquel a causa de la calidad y densidad de los rizos encrespados fue llamado cap d’Estopes, el cual herido murió en la ciudad de Girona el cinco de diciembre de el año MLXXXII y fue sepultado en una tumba construida en la presente Seo en el exterior al lado de la puerta. Y posteriormente trasladado  por el ilustrísimo príncipe y señor Pedro tercero Rey de Aragón, octavo descendiente del mismo conde el día cinco de noviembre del año del Señor MCCCLXXXV y quincuagésimo de su reinado”

Bibliografía

La muerte de Cap d'Estopes 

http://www.turismehostalric.cat/es/coneix_hostalric/pagina/38

El sepulcre de Ramon Berenguer II http://www.pedresdegirona.com/cap_estopa_1.htm

El falcó d'en Cap d'Estopa 

http://www.pedresdegirona.com/separata_cap_estopa.htm

Ramon Berenguer II y el halcón 

http://vacioesformaformaesvacio.blogspot.com.es/2012/08/ramon-berenguer-ii-y-el-halcon.html



Apertura de los sarcófagos de Ramon Berenguer II y de la condesa Ermessenda (1982) 

___________________________________

La cabellera rossa d'en Cap d'Estopes

Guillem Morei Sarcòfag del comte Ramon Berenguer II "Cap d'Estopes" (s. XIV)  Pedra esculpida  Catedral de Girona

Moltes vegades, els sobrenoms s'originen en un tret fàcilment reconeixible de la nostra persona. El color dels cabells és un dels que sovint originen aquests apel·latius. Els cabells llargs, arrissats, pentinats d’una determinada manera, o encara més el seu color. És fàcil descriure algú com "la rossa", o "el pèl-roig". Esdevé una manera ràpida d’identificar una persona.

El mateix passava a l'Edat Mitjana amb els sobirans. I aquest és el cas que comentarem avui, el de Ramon Berenguer II (1053-1082), comte sobirà de Barcelona i dels comtats unificats que constituïen l'actual Catalunya. Per la seva abundant i encrespada cabellera de color de palla, va ser anomenat Cap d'Estopes (ja que el seu color i aspecte recordava l'estopa). D’ell ens ha arribat una història llegendària.

Corria l'any 1053. El comte Ramon Berenguer I anomenat "el Vell" i la seva dona, Almodís de la Marca, van tenir dos fills bessons, als quals van anomenar Berenguer Ramon i Ramon Berenguer.

Així va ser. Quan va morir el vell comte (1076), i a falta de primogenitura, van ocupar el tron els dos germans, Berenguer Ramon II i Ramon Berenguer II, a qui de seguida el poble va començar a anomenar Cap d'Estopes per la seva vistosa cabellera rossa, que recordava un manat d'estopa o de palla. Aquest règim de govern conjunt aviat va generar tensions, desavinences i disputes entre els dos bessons. Una situació que es va agreujar encara més per la popularitat que va aconseguir Cap d'Estopes entre els seus vassalls.

Signatura de Ramon Berenguer II "Cap d'Estopes"

Un dia de l'any 1082, Cap d'Estopes havia anat a caçar al Montnegre, entre Hostalric i Sant Celoni, i de cop va desaparèixer. L'endemà van trobar el seu cadàver en un estany situat en un lloc solitari, amb senyals clars que havia estat assassinat. El cadàver va ser traslladat a Girona, i enterrat a la catedral. El poble sempre va sospitar que Cap d'Estopes, el seu comte preferit, havia estat assassinat pel seu germà, encara que mai no es va poder provar. Berenguer Ramon II va continuar governant en solitari, enmig dels recels dels seus súbdits. Acusat finalment de fratricidi per un grup de nobles, per dilucidar el cas va anar a una justa a la cort d'Alfons VI de Lleó. El comte va perdre la justa i va ser considerat culpable, segons els costums de l'època, i és conegut a la història com Berenguer Ramon II "El Fratricida". El comte va partir a Jerusalem amb la Primera Croada, juntament amb les hosts del comte de Tolosa de Llenguadoc. Encara que no es tenen dades documentals de la seva sort, és probable que morís al lloc de Jerusalem el 1099. El va succeir al comtat Ramon Berenguer III, fill de Cap d'Estopes. Fins aquí la història real, la que podem documentar.

El falcó de Cap d'Estopa festà present en un arc 
de la catedral de Girona www.girona.cat

Però aviat van sorgir les llegendes. Segons diuen, quan el fèretre de Cap d'Estopes va arribar a la Catedral de Girona, el seu falcó, no es va separar en cap moment del taüt. Quan va arribar a la Catedral, el fidel falcó -que probablement era l'únic testimoni del crim- va entrar a l'interior de la Catedral, voletejant constantment pel temple, com si volgués avisar els canonges de qui era l'assassí, fins que el pobre animal, defallit, va caure mort als peus del taüt del seu amo. Aquesta llegenda va ser tan divulgada pel poble, que es va col·locar un falcó de fusta a la galilea de la catedral. Anys més tard, quan es va construir la catedral gòtica, es va esculpir la figura d'un falcó en un dels arcs del temple.

La segona llegenda fa referència als funerals de Cap d'Estopes que van tenir lloc poc després a la catedral de Girona, i que presidia, com és natural, el seu germà el comte Berenguer Ramon II. Diuen que els canonges, en cantar l'Ofici de Difunts, s'equivocaven d'antífona constantment i que entonaven una vegada i una altra el cant "Ubi est Abel, frater tuus?" (On és Abel, el teu germà?). Aquesta frase, que segons la Bíblia la va dirigir Déu a Caín després del seu crim fratricida era una implícita acusació al comte, va alertar la concurrència, desencadenant els rumors i recels. Finalment, el vescomte Ramon Folch de Cardona va acabar desafiant Berenguer Ramon II a un duel per provar la seva innocència, amb el resultat que ja hem comentat.

Escena bíblica en la que Caïm mata al seu germà Abel. A la dreta, Déu li pregunta: "Ubi est Abel, frater tuus?" (On és Abel, el teu germà?).
Relleu del claustre de la catedral de Girona (s. XII) 

La veritat és que la dinastia de Barcelona va ser continuada pel fill de Cap d'Estopes, Ramon Berenguer III "el Gran", que va completar la reconquesta de Catalunya fins a l'Ebre. Pel que fa al nostre comte de cabellera rossa i crespa, Cap d'Estopes reposa en un bell sarcòfag sobre la porta de la Sagristia de la Catedral. Si algun dia visiteu la catedral de Girona, un dels temples gòtics més bonics de Catalunya, no deixeu de recordar la llegenda del comte assassinat i del seu falcó fidel.

Inscripció del sepulcre del comte Ramon Berenguer II, Cap d’Estopes (1053-1082) de la Catedral de Girona:

Inscripció en llatí escrita pel rei Pere III l'any 1385:

“In hoc tumulo iacet corpus illustris ac potentis viri domini Raymundi Berengarii Comitis Barchinonae filii domini Raymundi Berengarii Comitis Barchinonae qui Usaticos condidit. Hic propter multitudinem et densitatem crinium crisporum fuit dictus Cap d’Estopes qui vulnerato decessit nonas december in civitate Gerundae anno Domini MLXXXII et fuit sepultus in quoadam tumulo constructo foris in Sede iuxta portam. Et postmodum translatus per illustrissimum principem et dominum Dominum Petrum tertium Aragonum Regem ipsius comitis octavum neptem V die novembre anno Domini MCCCLXXXXV regnique sui quinquagesimo”

“En aquesta tomba jeu el cos de l'il·lustre i poderós baró senyor Ramon Berenguer Comte de Barcelona, fill del senyor Ramon Berenguer Comte de Barcelona qui va instituir els Usatges. Aquest a causa de la qualitat i densitat dels rissos encrespats va ser anomenat cap d'Estopes, qui va morir ferit a la ciutat de Girona el cinc de desembre de l'any MLXXXII i va ser sepultat en una tomba construïda a la present Seu a l'exterior al costat de la porta. I posteriorment traslladat per l'il·lustríssim príncep i senyor Pere tercer Rei d'Aragó, vuitè descendent del mateix comte el dia cinc de novembre de l'any del Senyor MCCCLXXXV i cinquantè del seu regnat”

Bibliografia

La mort de Cap Estopes

http://www.turismehostalric.cat/es/coneix_hostalric/pagina/38

El sepulcre de Ramon Berenguer II 

http://www.pedresdegirona.com/cap_estopa_1.htm

El falcó d'en Cap d'Estopa 

http://www.pedresdegirona.com/separata_cap_estopa.htm

Ramon Berenguer II i el falcó 

http://vacioesformaformaesvacio.blogspot.com.es/2012/08/ramon-berenguer-ii-y-el-halcon.html

Apertura dels sarcòfags de Ramon Berenguer II i de la comtessa Ermessenda (1982) 

___________________________________

Querion de Celso

 versió catalana | versión española

Enrique Zofío Dávila (Clínica Dr. Sáinz de Aja) Kerion de Celso (Principios del siglo XX) Moldeado  (Cera madera, tela, papel, pigmentos y aglutinantes) Museo Olavide. Madrid

Este moldeado del Museo Olavide de Madrid muestra el aspecto clínico del querion de Celso, un absceso con gran inflamación, que fue bastante frecuente en el siglo XIX. 

Esta enfermedad consiste en una infección profunda causada por hongos dermatofitos, generalmente por especies zoofílicas o geofílicas, que producen una respuesta inflamatoria más intensa en el ser humano. Frecuentemente son hongos del género Microsporum (la mayor parte de las veces por Microsporum canis y Microsporum gypseum). 

Querion de Celso. Molde de cera. 
Musée des moulages del Hospital Saint-Louis. París. 

Suele iniciarse como una tiña, sin gran componente inflamatorio. Generalmente se localiza en la cabeza (tinea capitis) aunque más raramente puede presentarse en otras localizaciones, pero siempre en zonas provistas de pelo. Posteriormente, a causa de factores inmunitarios del propio huésped (hipersensibilidad IV frente a los antígenos del hongo) se produce una inflamación muy intensa alrededor de los folículos pilosos, que generan pápulas y pústulas agrupadas formando un absceso. La abundante supuración que rodea a los folículos se comunica en planos profundos, de tal manera que al ejercer una presión lateral en un punto de la zona se observa la salida de pus por cada uno de los orificios de los folículos afectados, lo que se conoce como "signo de la espumadera" por similitud a los numerosos agujeros de este instrumento de cocina. El proceso puede acompañarse de fiebre, adenopatías y en ocasiones, se asocia con eritema nodoso. 

Cuando la supuración se seca deja costras amarillentas en la superficie de la lesión, dejando un aspecto parecido a la  miel y a la cera (costras melicéricas). El proceso cicatriza de manera fibrosa y en la gran mayoría de los casos produce la destrucción de los folículos, dejando áreas de alopecia cicatricial definitiva. 

En conjunto, la supuración presenta un aspecto de gotas de miel manando por los orificios de un panal de abejas. Fue esta imagen la que sugirió el nombre de querion (Kerion κηρίον, en griego significa panal). Este nombre y la descripción de la enfermedad se atribuye a Aulus Cornelius Celso (ca. 25 a.C - 50 d.C.)  

Retrat ideal de Cels en un gravat de 1765.
Biblioteca Nacional de Medicina de Bethesda.

Celso fue un enciclopedista romano que recogió el saber médico de su época en su obra De Medicina, en ocho libros:

• 1. Historia de la medicina
• 2. Patología General
• 3. Enfermedades específicas
• 4. Partes del cuerpo
• 5 y 6. Farmacología
• 7. Cirugía
• 8. Tratamiento de huesos: fracturas y ortopedia.

También sabemos, por el testimonio de Quintiliano, que Celso escribió sobre otros variados temas como veterinaria, agricultura, derecho, filosofía o arte militar. Su obra se perdió durante la Edad Media, pero su De medicina fue redescubierta por Guarino de Verona en 1426 y apareció editada en Verona en 1478 (fue la primera obra antigua en ser impresa). 

En el libro V de De Medicina encontramos la definición del querion: 

     "Est etiam ulceris genus, quod a favi similitudine κηρίον a Graecis nominatur, idque duas species habet. Alterum est subalbidum, furunculo simile, sed maius et cum dolore maiore. Quod ubi maturescit, habet foramina, per quae fertur umor glutinosus et purulentus; neque tamen ad iustam maturitatem pervenit. Si divisum est, multo plus intus corrupti quam in furunculo apparet altiusque descendit. Raro fit nisi in scapulis."

"Existe otra úlcera llamada κηρίον por los griegos, por su semejanza con un panal de miel. Es de dos especies; en una, el panal (favo) es de un color blancuzco, semejante al furúnculo, pero más grueso y más doloroso. En cuanto empieza a supurar tiene un cierto número de bocas, por las que despide un humor glutinoso y purulento, y sin embargo, nunca llega a su completa madurez. Cuando se le abre deja ver muchas más materias corrompidas que el furúnculo; su centro es también mucho más profundo y rara vez aparece en otra parte que en el cuero cabelludo."

(Aulus Cornelius Celso: De Medicina. Libro V, XVIII, 13)

Tylbury Fox (1846-1937)

En 1868, cuando ya la Dermatología había emergido como especialidad, un médico inglés, Tylbury Fox (1846-1937) se redescubrió la enfermedad, y se preguntaba si las lesiones que él había visto coincidían con las del autor romano: 

"...se ven exactamente como abscesos circunscritos, subcutáneos, fluctuantes, producidos por la aplicación de irritantes en las placas de tinea tonsurans. En todos estos casos, los pelos que aquí y allí tachonan la elevada e hinchada placa, y los que rodean su borde, están rotos cerca de la superficie de la piel, y como en una tiña ordinaria, repletos de elementos fúngicos más densos de lo habitual. Los pelos se desprenden muy fácilmente, y si se examinan al microscopio muestran su vaina folicular más o menos conservada, aunque frecuentemente afectada; el material gomoso también se adhiere a ella. El pus no es muy abundante."

(Fox, T. The Kerion of Celsus: A Phase of Tinea Tonsurans. Lancet, 1868, 1: 156-157) 

A partir de este "redescubrimiento" del querion en el s. XIX, la enfermedad quedó vinculada para siempre con el nombre de quien la describió primero, el romano Celso.  

___________________________________

Querion de Cels

Enrique Zofío Dávila (Clínica Dr. Sáinz de Aja) Kerion de Celso (Principis del segle XX) Motlle de cera  (Cera, fusta, tela, paper, pigments i aglutinants) Museo Olavide. Madrid

Aquest modelat del Museu Olavide de Madrid mostra l'aspecte clínic del querion de Cels, un abscés amb gran inflamació, que va ser força freqüent al segle XIX.

Aquesta malaltia consisteix en una infecció profunda causada per fongs dermatòfits, generalment per espècies zoofíliques o geofíliques, que produeixen una resposta inflamatòria més intensa a l'ésser humà. Freqüentment són fongs del gènere Microsporum (la major part de vegades per Microsporum canis i Microsporum gypseum).

Querion de Cels. Motlle de cera. 
Musée des moulages del Hospital Saint-Louis. París. 

Sol iniciar-se com una tinya, sense un gran component inflamatori. Generalment es localitza al cap (tinea capitis) encara que més rarament pot presentar-se en altres localitzacions, però sempre en zones piloses. Posteriorment, a causa de factors immunitaris del propi hoste (hipersensibilitat IV davant dels antígens del fong) es produeix una inflamació molt intensa al voltant dels fol·licles pilosos, que generen pàpules i pústules agrupades formant un abscés. L'abundant supuració que envolta els fol·licles es comunica en els plans més profunds, de tal manera que en exercir una pressió lateral en un punt de la zona s'observa la sortida de pus per cadascun dels orificis dels fol·licles afectats, cosa que es coneix com a "signe de l'escumadora" per similitud als nombrosos forats d'aquest instrument de cuina. El procés pot acompanyar-se de febre, adenopaties i de vegades s'associa amb eritema nodós.

Quan la supuració s'asseca deixa crostes groguenques a la superfície de la lesió, deixant un aspecte semblant a la mel i a la cera (crostes melicèriques). El procés cicatritza de manera fibrosa i en la gran majoria dels casos produeix la destrucció dels fol·licles, deixant àrees d'alopècia cicatricial definitiva.

En conjunt, la supuració presenta un aspecte de gotes de mel que manen pels orificis d'una bresca d'abelles. Va ser aquesta imatge la que va suggerir el nom de querion (Kerion κηρίον, en grec significa bresca). Aquest nom i la descripció de la malaltia s'atribueix a Aule Corneli Cels (ca. 25 aC - 50 dC)

Retrat ideal de Cels en un gravat de 1765.
Biblioteca Nacional de Medicina de Bethesda.

Cels va ser un enciclopedista romà que va recollir el saber mèdic de l’època a la seva obra De Medicina, en vuit llibres:

• Història de la medicina

• Patologia General

• Malalties específiques

• Parts del cos

• 5 i 6. Farmacologia

• 7. Cirurgia

• 8. Tractament d'ossos: fractures i ortopèdia.

Sabem també, pel testimoni de Quintilià, que Cels va escriure sobre altres temes diversos com veterinària, agricultura, dret, filosofia o art militar. La seva obra es va perdre durant l'Edat Mitjana, però De medicina va ser redescoberta per Guarino de Verona el 1426 i va aparèixer editada a Verona el 1478 (va ser la primera obra antiga que va ser impresa).

Al llibre V de De Medicina hi trobem la definició del querion:

    Est etiam ulceris genus, quod a favi similitudine κηρίον a Graecis nominatur, idque duas species habet. Alterum est subalbidum, furunculo simile, sed maius et cum dolore maiore. Quod ubi maturescit, habet foramina, per quae fertur umor glutinosus et purulentus; neque tamen ad iustam maturitatem pervenit. Si divisum est, multo plus intus corrupti quam in furunculo apparet altiusque descendit. Raro fit nisi in scapulis.

    "Hi ha una altra úlcera anomenada κηρίον pels grecs, per la seva semblança amb una bresca de mel. És de dues espècies; en una, la bresca és d'un color blanquinós, semblant al furóncol, però més gruixut i més dolorós. quan comença a supurar té un cert nombre de boques, per les quals emana un humor glutinós i purulent, i malgrat això, mai no arriba a la seva completa maduresa. Quan s’obre deixa veure moltes més matèries corrompudes que el furóncol; el seu centre també és molt més profund i rarament apareix en una altra zona que en el cuir cabellut."

(Aule Corneli Cels: De Medicina. Llibre V, XVIII, 13)

Tylbury Fox (1846-1937)

El 1868, quan la Dermatologia ja havia emergit com a especialitat, un metge anglès, Tylbury Fox (1846-1937) va redescobrir la malaltia, i es preguntava si les lesions que ell havia vist coincidien amb les de l'autor romà: 

    "...es veuen exactament com abscessos circumscrits, subcutanis, fluctuants, produïts per l'aplicació d'irritants a les plaques de tinea tonsurans. En tots aquests casos, els pèls que aquí i allà cobreixen l'elevada i inflada placa, i els que envolten la seva vora, estan trencats prop de la superfície de la pell, i com en una tinya ordinària, plens d'elements fúngics més densos del que és habitual, els pèls es desprenen molt fàcilment, i si s'examinen al microscopi mostren la beina fol·licular més o menys conservada, encara que sovint afectada; el material gomós també s'hi adhereix. El pus no és gaire abundant."

(Fox, T. The Kerion of Celsus: A Phase of Tinea Tonsurans. The Lancet, 1868, 1: 156-157)

A partir d'aquest "redescobriment" del querion al s. XIX, la malaltia va quedar vinculada per sempre amb el nom de qui la va descriure primer, el romà Cels.

Escoger las gafas de sol

versió catalana | versión española

Alex Katz Alex (1970)  Cartel sobre papel Arches  pegado a lienzo 75 x 54 cm Expo 70 - Mourlot Graphics

Alex Katz (Brooklyn, New York, 24 de julio de 1927), es un pintor y escultor figurativo, considerado uno de los precursores del arte pop. De familia hebrea, askenazi, su padre perdió la fábrica que poseía en Rusia, a manos de los soviets y emigró a los EEUU. 

Alex ingresó en 1946 en la Cooper Union School of Art and Architecture. Su obra se caracteriza por sus composiciones planas, es conocido por sus siluetas o 'cut-outs', retratos pintados sobre madera recortada, que lleva realizando desde los años 60.

Su obra forma parte de las más importantes colecciones artísticas de ambas orillas del Atlántico, entre ellas las del MoMA, el Whitney Museum, el Metropolitan Museum, el Centre Georges Pompidou, la Tate Gallery o el Museo Reina Sofía.

En este cartel de una cara masculina, destacan las gafas de sol que centran la atención de la obra. 

El origen de las gafas de sol se situó en las regiones árticas de América del Norte y parte de Siberia, donde los esquimales crearon un utensilio para proteger sus ojos de los rayos de sol. No tenía cristales, y estaba hecho de huesos y conchas, que dejaban pasar solamente una parte de la luz. 

Posteriormente en China (s.XII), desarrollaron una tecnología para ahumar los cristales para oscurecerlos, y evitar así que se pudieran ver los ojos de los jueces durante los juicios, evitando así que se pudiera deducir sus emociones o intenciones. Pero no fue hasta mediados del s. XX cuando se popularizaron para proteger los ojos en la playa o en otras actividades y deportes al aire libre.  

Aunque frecuentemente se usan solo para evitar deslumbramientos, el uso de las gafas de sol es muy conveniente para proteger los ojos frente a los rayos ultravioletas (UV), que son muy nocivos para los ojos y ejercen una influencia directa sobre algunas patologías oculares como las cataratas, la queratitis o la degeneración macular (DMLA). Además, el efecto de la exposición a los rayos UV es acumulativa, es  decir que una vez causado, no se puede reparar. 

Con frecuencia, las gafas de sol se compran en algún mercadillo o tienda de los lugares de vacaciones. En estos casos los cristales son simplemente oscuros pero no protegen adecuadamente los ojos de los potenciales efectos de los UV, y crean además una falsa sensación de seguridad. 

Antes de comprar unas gafas de sol hay que verificar que llevan la marca CE, que garantiza que han sido fabricadas según las normas de construcción adecuadas que garantizan la protección ocular. 

También es preciso que lleven una información sobre el poder de protección de los cristales. Existen cinco grados de protección ocular. 

• Grado 0. No protege de la acción de los UV, y simplemente son gafas que aportan un cierto confort frente al deslumbramiento o que se usan por motivos estéticos. 

• Grados 1 y 2. Están indicadas para proteger los ojos en ambientes de luminosidad tenue o mediana.

• Grados 3 y 4. Ideales para la práctica de actividades de larga duración en condiciones de intensa luminosidad como la montaña o el mar.  

___________________________________

Triar unes ulleres de sol

Alex Katz Alex (1970)  Cartell sobre paper Arches  enganxat a tela 75 x 54 cm Expo 70 - Mourlot Graphics

 

Alex Katz (Brooklyn, New York, 24 de juliol de 1927), és un pintor i escultor figuratiu, considerat un dels precursors de l'art pop. De família hebrea, askenazi, el seu pare va perdre la fàbrica que posseïa a Rússia, a les mans dels soviets, i va emigrar als EUA.

Alex va ingressar el 1946 a la Cooper Union School of Art and Architecture. La seva obra es caracteritza per les seves composicions planes, és conegut per les seves siluetes o ‘cut-outs’, retrats pintats sobre fusta retallada, que fa des dels anys 60.

La seva obra forma part de les col·leccions artístiques més importants de les dues ribes de l'Atlàntic, entre elles les del MoMA, el Whitney Museum, el Metropolitan Museum, el Centre Georges Pompidou, la Tate Gallery o el Museu Reina Sofia.

En aquest cartell amb una cara masculina, destaquen les ulleres de sol que centren l'atenció de l'obra.

L'origen de les ulleres de sol es va situar a les regions àrtiques d'Amèrica del Nord i part de Sibèria, on els esquimals van crear un utensili per protegir els ulls dels raigs de sol. No tenia vidres, i estava fet d'ossos i petxines, que deixaven passar només una part de la llum.

Posteriorment, a la Xina (s.XII), van desenvolupar una tecnologia per fumar els vidres i enfosquir-los, evitant així que es poguessin veure els ulls dels jutges durant els judicis, i que es poguessin deduir les seves emocions o intencions. Però no va ser fins a mitjans del s. XX quan es van popularitzar per protegir els ulls a la platja o en altres activitats i esports a l'aire lliure.

Encara que sovint es fan servir només per evitar enlluernaments, l'ús de les ulleres de sol és molt convenient per protegir els ulls dels raigs ultraviolats (UV), que són molt nocius i exerceixen una influència directa sobre algunes patologies oculars com les cataractes, la queratitis o la degeneració macular (DMLA). A més, l'efecte de l'exposició als raigs UV és acumulativa, és a dir, que una vegada causat no es pot reparar.

Amb freqüència, les ulleres de sol es compren en algun mercat ambulant o botiga d’indrets de vacances. En aquests casos els vidres són simplement foscos però no protegeixen adequadament els ulls dels potencials efectes dels UV, i creen a més a més una falsa sensació de seguretat.

Abans de comprar unes ulleres de sol cal verificar que porten la marca CE, que garanteix que han estat fabricades segons les normes de construcció adequades que garanteixen la protecció ocular.

També cal que portin una informació sobre el poder de protecció dels vidres. Hi ha cinc graus de protecció ocular.

• Grau 0. No protegeix de l'acció dels UV, i simplement són ulleres que aporten un cert confort davant de l'enlluernament o que es fan servir per motius estètics.

• Graus 1 i 2. Estan indicades per protegir els ulls en ambients de lluminositat tènue o mitjana.

• Graus 3 i 4. Ideals per a la pràctica d'activitats de llarga durada en condicions de lluminositat intensa com la muntanya o el mar.

 

Diarreas en tiempos bíblicos

 versió catalana | versión española

Michael Avi-Yonah

Ciudad de Jerusalén

(fragmento)

(1966)

Maqueta  269 x 396 cm

Museo de Israel. Jerusalén 

La diarrea causada por parásitos intestinales era frecuente en Jerusalén en el s. VII a.C. según prueban recientes investigaciones. Hasta ahora se conocían algunos textos médicos mesopotámicos en los que se menciona la diarrea con el nombre de "Sà si-sá" (s. II a.C.) pero los recientes descubrimientos arqueológicos evidencian que este mal, que debía ser muy común, afectaba a la población de Jerusalén por lo menos desde quinientos años antes. Según un estudio de las Universidades de Cambridge y Tel-Aviv publicado en la revista Parasitology, una de las causas de la diarrea, la giardiasis, era frecuente en la época en la que Jerusalén era la capital del reino de Judá (s. VII a.C.)

La giardiasis es una parasitosis digestiva debida a un protozoo flagelado (Giardia duodenalis, antes conocida como Giardia lamblia o Giardia intestinalis). En la mayoría de los casos el parásito no causa síntoma alguno, pero en otras ocasiones puede causar diarreas graves, acompañadas de náuseas y vómitos. Los investigadores han encontrado trazas de Giardia en dos letrinas que databan del s. VIII-VII de nuestra era. Las letrinas, en un magnífico estado de conservación, eran mansiones de clase alta y fueron destruídas por la invasión de las huestes babilónicas de Nabucodonosor II (586 a.C.). Estas versiones antiguas de los actuales W.C. consistían en un bloque de piedra con un agujero grande para la defecación y uno más pequeño para orinar, que desembocaban en una cloaca que recogía las deyecciones. 

Una de las letrinas estudiadas fue descubierta en 2019 y corresponde
a la época del rey Manasés, que gobernó Judá durante 55 años. 

Que los parásitos se hayan encontrado en las dos letrinas prueba que debían ser infestaciones muy comunes en la época en el Reino de Judá. Algunos estudios anteriores habían identificado otros parásitos intestinales, entre los que destacaban gusanos como la tenia, huevos de oxiuros y tricocéfalos. Las clases populares no disponían de letrinas en sus domicilios.  

Giardia duodenalis

Por otra parte este hallazgo se corresponde con uno similar en Çatalhöyük, una ciudad de Anatolia, probablemente una de las primeras ciudades del Neolítico, habitada entre el 7.500 y el 5.600 a.C. En esta ciudad se encontraron coprolitos con huevos microscópicos de parásitos intestinales.  

A la izquierda, esqueleto 30928, que probablemente corresponde a una mujer
de 35-50 años encontrado en Çatalhöyük (Turquía), datado en 6.700-6.500 a.C.
A la derecha, huevo microscópico de Trichiuris trichiura. La barra negra de la derecha marca marca 20 micrómetros. 
(Foto de Evilena Anastasiou publicada en Ancient Origins)

Se calcula que en aquel tiempo Jerusalén era una ciudad bastante importante (entre 8.000 y 25.000 habitantes) y Çatalhöyuk entre 5.000 y 8.000 habitantes. La presencia de estas parasitosis intestinales puede explicarse por el paso de la sociedad nómada de cazadores recolectores a la de agricultores y ganaderos. La concentración humana en las ciudades facilitaría la transmisión de estos parásitos. Por otra parte la convivencia cercana con otras especies animales y el uso de heces como abono de los campos de cultivo puede también explicar los contagios y la expansión de este tipo de infestaciones. Otros factores que favorecerían el contagio podrían ser la abundancia de moscas y la escasez de agua corriente. Este tipo de investigaciones arqueológicas son útiles para reconstruir la vida de estos primitivos pobladores de ciudades, ya que la escritura no aparecería hasta 3.000 años después.

___________________________________

Diarrees en temps bíblics

Michael Avi-Yonah

Ciutat de Jerusalén

(fragment)

(1966)

Maqueta  269 x 396 cm

Museu d'Israel. Jerusalem 

La diarrea causada per paràsits intestinals era freqüent a Jerusalem al s. VII aC. segons proven recents investigacions. Fins ara es coneixien alguns textos mèdics mesopotàmics en els quals s'esmenta la diarrea amb el nom de "Sà si-sà" (s. II aC.) però els recents descobriments arqueològics evidencien que aquest mal, que havia de ser molt comú, afectava a la població de Jerusalem almenys des de cinc-cents anys abans. Segons un estudi de les Universitats de Cambridge i Tel-Aviv publicat a la revista Parasitology, una de les causes de la diarrea, la giardiosi, era freqüent a l'època en què Jerusalem era la capital del regne de Judà (s. VII aC.)

La giardiosi és una parasitosi digestiva causada per un protozou flagel·lat (Giardia duodenalis, abans coneguda com Giardia lamblia o Giardia intestinalis). En la majoria dels casos el paràsit no causa cap símptoma, però en altres ocasions pot causar diarrees greus, acompanyades de nàusees i vòmits. Els investigadors han trobat traces de Giardia en dues latrines que dataven del s. VIII-VII de la nostra era. Les latrines, en un magnífic estat de conservació, eren mansions de classe alta i van ser destruïdes per la invasió de les tropes babilòniques de Nabucodonosor II (586 aC). Aquestes versions antigues dels actuals W.C. consistien en un bloc de pedra amb un forat gran per a la defecació i un de més petit per a orinar, que desembocaven en una claveguera que recollia les dejeccions.

Una de les latrines estudiades fou descoberta el 2019 i correspon
a l'època del rei Manassès, que va governar Judà durant 55 anys. 

El fet que s'hagin trobat paràsits a les dues latrines prova que havien de ser infestacions molt comunes a l'època del Regne de Judà. Alguns estudis anteriors havien identificat altres paràsits intestinals, entre els quals destacaven cucs com la tènia, ous d’oxiürs i tricocèfals. Les classes populars no disposaven de latrines als seus domicilis.

Giardia duodenalis

D'altra banda aquesta troballa es correspon amb una de similar de Çatalhöyük, una ciutat d'Anatòlia, probablement una de les primeres ciutats del Neolític, habitada entre el 7.500 i el 5.600 aC. En aquesta ciutat es van trobar copròlits amb ous microscòpics de paràsits intestinals.

A l'esquerra, l'esquelet 30928, que probablemente correspon a una dona
de 35-50 anys trobat a Çatalhöyük (Turquia), datat el 6.700-6.500 a.C.
A la dreta, ou microscòpic de Trichiuris trichiura. 
La barra negra de la dreta marca 20 micròmetres. 
(Foto d'Evilena Anastasiou publicada a Ancient Origins)

Es calcula que en aquell temps Jerusalem era una ciutat força important (entre 8.000 i 25.000 habitants) i Çatalhöyuk tenia entre 5.000 i 8.000 habitants. La presència d'aquestes parasitosis intestinals es pot explicar pel pas de la societat nòmada de caçadors recol·lectors a la de pagesos i ramaders. La concentració humana a les ciutats facilitaria la transmissió d'aquests paràsits. D'altra banda, la convivència propera amb altres espècies animals i l'ús de femtes com a adob dels camps de cultiu també pot explicar els contagis i l'expansió d'aquest tipus d'infestacions. Altres factors que afavoririen el contagi podrien ser l’abundància de mosques i l’escassetat d'aigua corrent. Aquest tipus d'investigacions arqueològiques són útils per a reconstruir la vida d'aquests pobladors primitius de ciutats, ja que l'escriptura no apareixeria fins 3.000 anys després.