Theodor Billroth: (I) La operación

versió catalana | versión española

Adalbert Franz Seligmann  El Dr. Billroth operando  en el Hospital General de Viena  (1888-1890)  Óleo sobre lienzo 114 x 87 cm Österreichische Galerie Belvedere.  Viena

Recuerdo que cuando estuve delante de esta pintura, en el museo de Viena, sentí una gran emoción. No solo por la obra en sí, un buen ejemplo de arte de finales del s. XIX, sino porque representaba al famoso cirujano Theodor Billroth (1829-1894), una de las grandes figuras de la cirugía científica, operando en un anfiteatro, ante un nutrido grupo de alumnos y se efectuaban con una evidente finalidad didáctica. 

El Dr. Theodor Billroth se reconoce fácilmente por su poblada barba blanca. Está disertando al tiempo que realiza la intervención. Alrededor suyo, un grupo de siete cirujanos y anestesistas le están ayudando, mientras le escuchan con admiración. Todos llevan batas blancas, pero el profesor se ha colocado también un delantal amarillo. 

El Dr. Billroth, comentando la intervención (detalle)

Tras él se sitúa una vitrina con el material quirúrgico disponible. Algunos colaboradores sostienen en sus manos algunos instrumentos. Sobre un carro de curas podemos ver una caja de apósitos, una jofaina con un líquido rosado, probablemente el antiséptico con el que se habían desinfectado las manos los asistentes. También vemos lo que parece ser una sonda, junto con un par de instrumentos. El material usado es bastante escueto.    

Algo más atrás del grupo operatorio y la vitrina de instrumentos, unos cincuenta discípulos se disponen en las gradas. Van vestidos con ropa de calle y observan con atención. Algunos parecen tomar apuntes de las explicaciones del profesor. Toda la escena está iluminada por un gran ventanal, ya que este tipo de operaciones se realizaba con luz natural.  

Enseguida nos llaman la atención las notables diferencias de la escena con una operación quirúrgica actual. La ausencia de guantes quirúrgicos, gorros y mascarillas; la inexistencia de personal femenino (ni doctoras ni enfermeras); y sobre todo la falta de condiciones de asepsia y de iluminación adecuadas... También nos extraña que no hay ningún foco para iluminar la intervención y el hecho de realizarse ante un público numeroso, sin separación física alguna.  

Sin embargo estas eran las condiciones habituales a finales del s. XIX, como podemos ver en las pinturas de Thomas Eakins (La clínica Gross, 1875; La clínica Agnew, 1889) o la de Henri Gervex (El Dr. Péan operando en el Hospital de Saint Louis). Pero hay que destacar que en la pintura de Seligmann se incorporan algunos progresos: la anestesia (ya introducida en 1848) y el uso de batas, a pesar de que se trata de batas blancas en lugar de las de color que podemos ver actualmente en los quirófanos.   

La pintura tiene el interés añadido de estar protagonizada por el Dr. Billroth (1829-1894), una de las grandes figuras de la medicina, de la que trataremos en otro artículo del blog. 

___________________________________

Theodor Billroth. (I) L'operació

Adalbert Franz Seligmann  El Dr. Billroth operant  a l'Hospital General de Viena  (1888-1890)  Oli sobre tela 114 x 87 cm Österreichische Galerie Belvedere.  Viena

Recordo que quan vaig estar davant d'aquesta pintura, al museu de Viena, vaig sentir una gran emoció. No només per l'obra en si mateixa, un bon exemple d'art de finals del s. XIX, sinó perquè representava el famós cirurgià Theodor Billroth (1829-1894), una de les grans figures de la cirurgia científica, operant en un amfiteatre davant d'un nodrit grup d'alumnes, amb una finalitat didàctica evident.

El Dr. Theodor Billroth es reconeix fàcilment per la seva poblada barba blanca. Està dissertant alhora que realitza la intervenció. Al seu voltant, un grup de set cirurgians i anestesistes l’ajuden mentre l'escolten amb admiració. Tots porten bates blanques, però el professor també s'ha col·locat a sobre un davantal groc.

El Dr. Billroth, comentant la intervenció (detall)

Darrere seu hi ha una vitrina amb el material quirúrgic disponible. Alguns col·laboradors sostenen a les mans alguns instruments. Sobre un carro de cures podem veure una capsa d'apòsits, un rentamans amb un líquid rosat, probablement l'antisèptic amb què s'havien desinfectat les mans els assistents. També veiem quelcom que sembla una sonda, juntament amb un parell d'instruments. El material usat és força escàs.

Una mica més enrere del grup operatori i la vitrina d'instruments, una cinquantena de deixebles es disposen a les grades. Van vestits amb roba de carrer i observen amb atenció. Alguns semblen prendre apunts de les explicacions del professor. Tota l'escena està il·luminada per un gran finestral, ja que aquest tipus d'operacions quirúrgiques es feien amb llum natural.

De seguida ens criden l'atenció les diferències notables de l'escena amb una operació quirúrgica actual. L'absència de guants quirúrgics, gorres i màscares; la inexistència de personal femení (ni metgesses ni infermeres); i sobretot la manca de condicions d'asèpsia i d'il·luminació adequades... També ens sorprèn que no hi ha cap focus per il·luminar la intervenció i el fet de realitzar-se davant d'un públic nombrós, sense cap mena de separació física.

Malgrat tot, aquestes eren les condicions habituals a finals del s. XIX, com podem veure a les pintures de Thomas Eakins (La clínica Gross, 1875; La clínica Agnew, 1889) o la de Henri Gervex (El Dr. Péan operant a l'Hospital de Saint-Louis). Però cal destacar que a la pintura de Seligmann s'incorporen alguns progressos: l'anestèsia (ja introduïda el 1848) i l'ús de bates, tot i que són bates blanques en lloc de les de color que podem veure actualment als quiròfans.

La pintura té l'interès afegit d'estar protagonitzada pel Dr. Billroth (1829-1894), una de les grans figures de la medicina, que tractarem en un altre article del bloc.

Los enanos de Zuloaga

 versió catalana | versión española

Ignacio Zuloaga La enana doña Mercedes  (1899)  Óleo sobre lienzo 130 x 95 Musée d'Orsay. París.

Las pinturas de enanos acondroplásicos y otras alteraciones fueron una temática frecuente en las cortes barrocas. Recordemos que Velázquez dejó numerosas obras que testimonian la función de bufones que algunos de estos personajes tuvieron en el entorno de los monarcas hispánicos de Casa de Austria. Siglos más tarde, Ignacio Zuloaga, retomó este tema, demostrando que no rehuía la representación de lo patológico. Tal vez el más famoso de ellos fue Gregorio el Botero, que llevó al salón de la Société Nationale des Beaux-Arts en 1908, el mismo año en que realizó también Gregorio en Sepúlveda (Pedraza, Museo Zuloaga). Zuloaga representó en este enano la encarnación de la España de 1898, la profunda crisis social y económica de un país que había perdido sus colonias tras haber intentado de forma vergonzosa gran cantidad de maniobras infamantes. José Gutiérrez Solana definió a Gregorio como  

"un monstruo de pesadilla, contrahecho, ridículo, espantable, con sus manos torcidas, manos de manco"

Zuloaga: Gregorio el Botero

Zuloaga: Gregorio en Sepúlveda (1908)

No fue este el único enano que representó Zuloaga. En la obra que encabeza este artículo representó a una  acondroplásica, la señorita Mercedes Bouey.  Pintó este cuadro en en el salón de Le Couénic, la casa con jardín que Marie-Louise Thierrée, segunda esposa y viuda de Albert Dethomas, poseía en la localidad de Saint-Médard-en-Jalles, cerca de Burdeos. En esta casa,  pasó el pintor el verano de 1899 con su mujer, Valentine Dethomas, pocos meses después de su boda, celebrada el 18 de mayo de ese año. La casa no existe ya en la actualidad. 

La enana doña Mercedes, no está exenta de reminiscencias históricas. Su aspecto, su mirada fija en el espectador, su vestido azul bordado, nos recuerda bastante la Maribárbola de Las Meninas de Velázquez. 

El salón muestra un ambiente antiguo, decorado con muebles franceses de color oscuro. A diferencia de los artistas del Siglo de Oro que representaban los bufones al mismo nivel que el artista, Zuloaga utiliza un punto de vista más alto, que acentúa la deformidad de la figura, baja y gruesa. La enana muestra su cabeza a un nivel más bajo del nivel de los muebles del fondo. 

El recurso de la bola de cristal aumenta la impresión óptica de volumen de la enana. La esfera produce una distorsión muy expresiva de las partes reflejadas en ella del cuerpo de la figura, y permite la incorporación del resto de la estancia en el reflejo. En éste puede verse al propio artista que. sentado ante el caballete, recibe la luz de su lado izquierdo a través del gran ventanal del fondo, probablemente uno de los que daban a la fachada principal de la casa, orientada al jardín. 

Zuloaga evoca así los precedentes pictóricos de los reflejos en espejos y superficies convexas (Van Eyck y otros artistas del Renacimiento flamenco, y ciertas pinturas holandesas del siglo XVII), en las que los espejos convexos reflejan también al artista que pinta ante su caballete. 

La cara de doña Mercedes presenta abundantes nevus pigmentarios.

Desde el punto de vista médico, aparte de la acondroplasia, bien evidente, con la macrocefalia y la nariz en silla de montar característica, la enana doña Mercedes presenta sobre su piel diversos nevus pigmentarios, bien delimitados. Tres de ellos en la frente   

___________________________________

Els nans de Zuloaga

Ignacio Zuloaga La nana donya Mercedes  (1899)  Oli sobre tela 130 x 95 cm Musée d'Orsay. París.

Les pintures de nans acondroplàsics i altres alteracions van ser una temàtica freqüent a les corts barroques. Recordem que Velázquez va deixar nombroses obres que testimonien la funció que alguns d'aquests personatges van tenir com a bufons a l'entorn dels monarques hispànics de la Casa d'Àustria. Segles més tard, Ignacio Zuloaga, va reprendre aquest tema, demostrant que no defugia la representació de patologies. Potser el més famós de tots va ser Gregorio el Botero, que va portar al saló de la Société Nationale des Beaux-Arts el 1908, el mateix any en què també va realitzar Gregorio a Sepúlveda (Pedraza, Museu Zuloaga). Zuloaga va representar en aquest nan l'encarnació de l'Espanya de 1898, la profunda crisi social i econòmica d'un país que havia perdut les colònies després d'haver intentat de manera vergonyosa gran quantitat de maniobres infamants. José Gutiérrez Solana va definir a Gregorio com 

"un monstre de malson, contrafet, ridícul, espantós, amb les mans tortes, mans de manc"

Zuloaga: Gregorio el Botero

Zuloaga: Gregorio en Sepúlveda (1908)

 

Però aquest no va ser l'únic nan que va representar Zuloaga. A l'obra que encapçala aquest article va representar una acondroplàsica, la senyoreta Mercedes Bouey. Va pintar aquest quadre al saló de Le Couénic, la casa amb jardí que Marie-Louise Thierrée, segona esposa i vídua d'Albert Dethomas, posseïa a la localitat de Saint-Médard-en-Jalles, a prop de Bordeus. En aquesta casa, el pintor va passar l'estiu del 1899 amb la seva dona, Valentine Dethomas, pocs mesos després del seu casament, celebrat el 18 de maig d'aquell any. Actualment la casa ja no existeix.

La nana Doña Mercedes no està exempta de reminiscències històriques. El seu aspecte, la seva mirada fixa a l'espectador, el vestit blau brodat, ens recorda força la Maribàrbola de Las Meninas de Velázquez.

El saló mostra un ambient antic, decorat amb mobles francesos de color fosc. A diferència dels artistes del Segle d'Or que representaven els bufons al mateix nivell que l'artista, Zuloaga utilitza un punt de vista més alt que accentua la deformitat de la figura, baixa i gruixuda. La nana té el cap a un nivell més baix del nivell dels mobles del fons.

El recurs de la bola de vidre augmenta la impressió òptica del volum de la nana. L'esfera produeix una distorsió molt expressiva de les parts on s’hi reflecteixen el cos de la figura, i permet la incorporació de la resta de l’estança al reflex. En ell s’hi pot veure el mateix artista que, assegut davant del cavallet, rep la llum del seu costat esquerre a través del gran finestral del fons, probablement un dels que donaven a la façana principal de la casa, orientada al jardí.

Zuloaga evoca així els precedents pictòrics dels reflexos en miralls i superfícies convexes (Van Eyck i altres artistes del Renaixement flamenc, i algunes pintures holandeses del segle XVII), en què els miralls convexos també reflecteixen l'artista que pinta davant del seu cavallet.

La cara de doña Mercedes presenta abundantes nevus pigmentarios.

Des del punt de vista mèdic, a banda de l'acondroplàsia, ben evident, amb la macrocefàlia i el nas en sella de muntar característics, la nana Doña Mercedes presenta diversos nevus pigmentaris a la pell, ben delimitats, tres d’ells al front.

Modelo didáctico de partos

 versió catalana | versión española

Modelo para enseñanza  de la Obstetricia  (s. XVIII)  Madera y cuero Procedente del Hospital Ceppo (Pistoia) Wellcome Collection. Londres.

Este modelo anatómico, confeccionado en madera y cuero, representa un torso femenino grávido. El "feto" de tela era móvil y podía manipularse para mostrar cómo se produce el parto y cómo las posiciones anormales del niño podían afectar al proceso. 

Este tipo de modelos se utilizaban para la enseñanza y formación de los estudiantes de Medicina. Aunque menos frecuentemente también se usaban en la formación de las comadronas sobre los problemas asociados al parto. En aquel tiempo, el parto era un acontecimiento privado que solía desarrollarse en el hogar, pero que tenía una elevada mortalidad, tanto por maniobras mal dirigidas como por la alta incidencia de fiebres puerperales. Por esta razón, con la llegada de la medicina moderna, las comadronas fueron siendo sustituidas por médicos o bien, en algunos casos recibieron una enseñanza especializada en ciertos hospitales. 

Escena de parto asistido por una comadrona, de Gustav Joseph Witkowski, "Histoire des accouchements chez tous les peuples" (París 1887).

De uno de estos hospitales, el Ospedale del Ceppo, de Pistoia procede este modelo didáctico. Se trata de un hospital medieval que, según la tradición, fue fundado en 1277 por la compañía de Santa María o "del Ceppo dei poveri" ("El cepillo de limosnas de los pobres"). En 1345 los documentos mencionan las obras en curso para un nuevo claustro, oratorio y Domus (residencia para mujeres). A raíz de las numerosas donaciones recibidas a raíz de la peste negra de 1348 se convirtió en el principal hospital de la ciudad. Cedido inicialmente al cabildo de la catedral, a partir de 1350 el municipio de Pistoia intentó absorber la dirección de la institución. 

Ospedale del Ceppo. Pistoia. 

Tras la conquista de Pistoia por la República de Florencia (1401), los florentinos confirmaron oficialmente el estatuto laico del hospital. En 1501 el hospital fue puesto bajo las directrices del Hospital de Santa María Nuova de Florencia. De este período data el friso que preside en la actualidad la fachada monumental, encargado por el "spedalingo" florentino, Leonardo Buonafede. En 1784 el Gran Duque Pietro Leopoldo de Toscana agregó el hospital a una nueva entidad que incluía el otro hospital de la ciudad, el de San Gregorio, con el nombre de Spedali Riuniti di Pistoia.

El Ospedale se mantuvo bastante activo como institución hasta principios del siglo XIX. Cumplió con su servicio como hospital hasta 2013, siendo sustituído por el nuevo Ospedale de San Jacopo. Actualmente el antiguo hospital ha quedado como un complejo monumental. 

___________________________________

Model didàctic de parts

Model per l'ensenyament  de l'Obstetrícia  (s. XVIII)  Fusta i cuir Procedent de l'Hospital Ceppo (Pistoia) Wellcome Collection. Londres.

Aquest model anatòmic, construït amb fusta i cuir, representa un tors femení gràvid. El "fetus" de tela era mòbil i podia manipular-se per mostrar com es produeix el part i com les posicions anormals del nen podien afectar al procés. 

Aquest tipus de models s’usaven per l’ensenyament i formació dels estudiants de Medicina. Tot i que amb menys freqüència també s’empraven en la formació de les llevadores sobre els problemes que es poden associar al part. En aquells temps, el part era un esdeveniment privat que tenia lloc habitualment a la llar, però que comportava una mortalitat elevada, tant a causa de maniobres mal dirigides com per l’altíssima incidència de febres puerperals. Per aquesta raó, amb el desenvolupament de la medicina moderna, les llevadores van ser progressivament substituïdes per metges o bé, en alguns casos, van rebre un ensenyament especialitzat en determinats hospitals. 

Escena de part assistit per una llevadora, de Gustav Joseph Witkowski,
"Histoire des accouchements chez tous les peuples" (París 1887).

D’un d’aquests hospitals, l’Ospedale del Ceppo, de Pistoia procedeix aquest model didàctic. L’hospital en qüestió era un hospital medieval que, segons la tradició, va ser fundat el 1277 per la companyia de Santa Maria o "del Ceppo dei poveri" ("La guardiola d’almoines dels pobres"). El 1345 els documents mencionen les obres en curs per bastir un nou claustre, oratori i Domus (residència per dones). Com a conseqüència de les nombroses donacions rebudes arrel de la pesta negra de 1348 es va convertir en el principal hospital de la ciutat. Inicialment sota el control del capítol de canonges de la catedral, a partir de 1350 el municipi de Pistoia va intentar fer-se amb la direcció de la institució. 

Ospedale del Ceppo. Pistoia. 

Després de la conquesta de Pistoia per la República de Florència (1401), els florentins van confirmar oficialment l’estatut laic de l’hospital. El 1501 l’hospital fou posat sota les directrius de l’Hospital de Santa Maria Nuova de Florència. D’aquest periode data el fris que presideix actualment la façana  monumental, encarregat pel "spedalingo" florentí, Leonardo Buonafede. El 1784 el Gran Duc Pietro Leopoldo de Toscana va afegir l’hospital a una nova entitat que també gestionava l’altre hospital de la ciutat, el de San Gregorio, amb el nom de Spedali Riuniti di Pistoia.

L’Ospedale es va mantenir bastant actiu com a institució fins principis del segle XIX. Va complir amb la seva funció d’hospital fins 2013, essent substituït pel nou Ospedale de San Jacopo. Actualment les dependències de l’antic hospital han quedat com un complex monumental. 

Los mosquitos y la guerra.

 versió catalana | versión española

Anopheles maculipennis macho (1921)   Lámina del libro  Life cycle & anatomy of Anopheles mosquito. Wellcome Collection Londres

Puede parecer una adivinanza. ¿Qué animal es el responsable de más muertes humanas en todo el planeta? Probablemente no todos acertarían en la respuesta. No es uno de los grandes carnívoros, como el león o el tigre. Ni tampoco una serpiente venenosa, ni un tiburón, ni un cocodrilo. El asesino no identificado es... un mosquito!  

Efectivamente, es el causante de 830.000 muertes al año. Y si esto lo extrapolamos a las muertes de humanos que ha producido en toda la historia obtenemos la astronómica cifra de 52.000 millones de víctimas. Es decir, casi la mitad de los seres humanos que han poblado la Tierra (que se calcula en unos 108.000 millones). Su potencial mortífero pues, no tiene comparación con ningún otro ser vivo. Ni siquiera con las muertes producidas por el propio Homo sapiens, que mata cada año a 580.000 de nuestros semejantes.  

Nos hemos referido en otras ocasiones al papel de los mosquitos en las invasiones que sufrió Roma.  Hasta el punto de que los mosquitos (transmisores del paludismo) fueron considerados los guardianes de la ciudad, protegiéndolas en buena parte de las invasiones. Incluso grandes líderes invasores y reyes, como Alarico, sucumbieron a su amenaza. Julio César y Napoleón quisieron drenar las marismas pontinas, cercanas a Roma, conocidas como "el valle de la muerte". 

Los mosquitos jugaron un papel no desdeñable en la conquista de América. El transporte involuntario de larvas de estos insectos en las bodegas de los barcos proporcionó a los invasores  -muchos de ellos con cierta inmunidad-  un arma de destrucción masiva más efectiva que las armas de fuego. 

Luis Fernández Gordillo: La flota británica atacando
la ciudad de Cartagena de Indias. 

También jugaron un papel en ciertas guerras coloniales en el Caribe. Este fue el caso de la expedición militar británica comandada por el almirante Vernon en 1741 que disputaba a España el control de las colonias lanzada por la Gran Bretaña contra España, se vio atacada por mosquitos en los sitios de Cartagena de Indias y de Santiago de Cuba. Los mosquitos transmitían el paludismo y la fiebre amarilla y liquidaron a 22.000 de los 29.000 sitiadores en pocos meses. Si comparamos estas cifras con los muertos en combate (solamente 1.000 soldados ingleses) deduciremos que la mayor parte de aquella campaña la decidieron los insectos.

Algo similar sucedió en la Habana. En 1762, el conde de Albemarle consiguió cercar con su ejército la ciudad, en poder de la Corona española. Parecía inminente que los británicos se adueñaran de la ciudad. Pero los sitiados consiguieron resistir hasta la llegada de la estación de las lluvias, época en la aparecen nubes de mosquitos, que en poco tiempo acabaron con la vida de 10.000 sitiadores. En cambio, solamente 700 soldados ingleses cayeron en combate.  Aunque la villa finalmente cayó, el precio que pagaron los británicos por la ocupación fue muy alto. 

El mosquito Anopheles, transmisor de la malaria
suele levantar las patas traseras al picar. 

El mosquito pues, fue el verdadero conquistador de América y también factor decisivo de que se consiguiera su emancipación e independencia de la ocupación española. De los 16.000 soldados que Fernando VII envió a América para subyugar los países que declaraban su independencia, el 90% perecieron por las enfermedades tropicales. Sus organismos forasteros eran absolutamente indefensos. 

En el libro El mosquito (2019), el historiador canadiense Timothy C. Winegard sostiene que gran parte de las bajas de la Primera Guerra Mundial fueron a causa de enfermedades transmitidas por mosquitos. También durante la Segunda Guerra Mundial muchas bajas estuvieron causadas por las enfermedades inoculadas por mosquitos, e incluso los nazis incluyeron mosquitos infectados entre sus armas secretas. 

Hay 110 billones de mosquitos en el mundo, divididos en 3.500 especies diferentes. La acción de los más que incómodos insectos alados han influido en guerras e invasiones como en la caída del Imperio romano, la independencia de los Estados Unidos o la Revolución Francesa.  Un ejército temible y difícil de vencer. 

Aedes aegypti, mosquito transmisor del dengue

___________________________________

Els mosquits i la guerra

Anopheles maculipennis macho (1921)   Lámina del libro  Life cycle & anatomy of Anopheles mosquito. Wellcome Collection Londres

Pot semblar una endevinalla. Quin animal ha estat el responsable de més morts humanes a tot el planeta? Probablement no tothom encertaria en la resposta. No és un dels grans carnívors, com ara el lleó o el tigre. Ni tampoc una serp verinosa, ni un tauró, ni un cocodril. L'assassí no identificat és... un mosquit!

Efectivament, el mosquit és el causant de 830.000 morts cada any. I si això ho extrapolem a les morts humanes que ha produït en tota la història obtenim la xifra astronòmica de 52.000 milions de víctimes. És a dir, gairebé la meitat dels éssers humans que han poblat la Terra (que es calcula en uns 108.000 milions). El seu potencial mortífer doncs, no té comparació amb cap altre ésser viu. Ni tan sols amb les morts produïdes pel mateix Homo sapiens, que mata cada any 580.000 dels nostres semblants.

Ens hem referit en altres ocasions al paper dels mosquits en les invasions que va patir Roma. Fins al punt que els mosquits (transmissors del paludisme) van ser considerats els guardians de la ciutat, protegint-les en bona part de les invasions. Fins i tot grans líders invasors i reis, com Alaric, van sucumbir a la seva amenaça. Juli Cèsar i Napoleó van voler drenar les maresmes pontines, properes a Roma, conegudes com "la vall de la mort".

Els mosquits van jugar un paper que no cal menystenir en la conquesta d'Amèrica. El transport involuntari de larves d'aquests insectes als cellers dels vaixells va proporcionar als invasors –molts d'ells amb certa immunitat– una arma de destrucció massiva més efectiva que les mateixes armes de foc.

Luis Fernández Gordillo: La flota britànica atacant
la ciutat de Cartagena d'Índies. 

També van jugar un paper destacat en certes guerres colonials al Carib. Va ser el cas de l'expedició militar britànica comandada per l'almirall Vernon l’any 1741 que disputava a Espanya el control de les colònies llançada per la Gran Bretanya contra Espanya; es va veure atacada per mosquits a Cartagena d'Índies i a Santiago de Cuba. Els mosquits transmetien el paludisme i la febre groga i van liquidar 22.000 dels 29.000 assetjadors en pocs mesos. Si comparem aquestes xifres amb els morts en combat (només 1.000 soldats anglesos) deduirem que bona part d'aquella campanya la van decidir els insectes.

Una cosa semblant va passar a l'Havana. El 1762, el comte d'Albemarle va aconseguir tancar la ciutat amb el seu exèrcit, en poder de la Corona espanyola. Semblava imminent que els britànics s'apoderessin de la ciutat. Però els assetjats van aconseguir resistir fins a l'arribada de l'estació de les pluges, època en què apareixen núvols de mosquits, que en poc temps van acabar amb la vida de 10.000 assetjadors. En canvi, només van caure en combat 700 soldats anglesos. Tot i que la vila finalment va caure, el preu que van pagar els britànics per a l'ocupació va ser molt alt.  

El mosquit Anopheles, transmissor de la malària
aixeca habitualment las potes del darrere al picar. 

El mosquit va ser, doncs, el veritable conqueridor d'Amèrica i també un factor decisiu que s'aconseguís l’emancipació i independència de l'ocupació espanyola. Dels 16.000 soldats que Ferran VII va enviar a Amèrica per subjugar els països que declaraven la seva independència, el 90% van morir per les malalties tropicals. Els seus organismes forasters eren absolutament indefensos.

Al llibre El mosquit (2019), l'historiador canadenc Timothy C. Winegard sosté que gran part de les baixes de la Primera Guerra Mundial van ser a causa de malalties transmeses per mosquits. També durant la Segona Guerra Mundial les malalties inoculades per mosquits van provocar moltes baixes, i fins i tot els nazis van incloure mosquits infectats entre les seves armes secretes.

Hi ha 110 bilions de mosquits al món, dividits en 3.500 espècies diferents. L'acció dels més que incòmodes insectes alats han influït en guerres i invasions com la caiguda de l'Imperi romà, la independència dels Estats Units o la Revolució Francesa. Un exèrcit temible i molt difícil de vèncer.