Epònims per oblidar: (I) Síndrome de Reiter
Fritz Cremer
Memorial del camp de concentració Escultura de bronze
|
A Buchenwald s'alça aquest monument memorial, per conservar la memòria dels crims horribles que hi van ser perpetrats amb premeditació, sevícia i crueltat. Un record a tots els que hi van morir i van patir pel simple fet de tenir un altre origen genètic o discrepar d'unes idees sobre l'organització de la societat. Lamentablement, entre els criminals també hi van haver metges. Una pàgina fosca de la Medicina que no hem d'oblidar precisament perquè no es repeteixi.
En Medicina moltes malalties, síndromes, estructures anatòmiques, bacteris, etc. es coneixen amb el nom dels seus descobridors o de científics destacats per honorar la seva memòria i com a homenatge a les seves contribucions a la ciència.
A aquesta manera de designar se'n diu epònim, un terme que prové del mot grec ἐπώνυμος de epi (sobre) i onomos (nom) és a dir, sobrenom. En gairebé tots els casos, els noms solen referir-se al primer descobridor, inventor o persona que va descriure amb detall alguna cosa, i que normalment, la va publicar en una revista mèdica. De vegades, quan els descobriments els fa més d'un científic, es posa el nom de les diverses persones que han contribuït a fer-lo. En altres ocasions es dediquen a un altre científic destacat, com a homenatge i agraïment a les seves aportacions i com a mostra de respecte a la seva obra. Els epònims solen ser gestos per honrar i recordar a aquelles persones que han fet avançar la medicina.
En certa manera, és una espècie de monument verbal, una manera d'expressar l'orgull que ens produeixen aquestes figures i una forma de transmetre petits records de la història a les noves generacions i assegurar que persisteixi la seva memòria.
Encara que en general, l'ús d’epònims cada vegada és més restrictiu, es segueixen emprant i és una manera d'enaltir la figura dels homes de ciència, en una pràctica constant d'agraïment i de veneració.
No obstant això, de vegades el científic en qüestió, tot i haver contribuït a enriquir el bagatge de coneixements científics no ha mostrat una conducta exemplar, tot realitzant experiments contraris a l'ètica i a la dignitat humana. En aquests casos no hi trobem motius per a l'orgull ni per enaltir la seva memòria, sinó tot el contrari. Ens hem d’avergonyir com a humans i com a científics i la seva memòria no ha de perpetuar-se, si no és per reprovar i assenyalar el que no ha de ser l'ideal de l'home de ciència.
 |
Hans Reiter (1861-1969) |
Aquest és el cas, per exemple del que fins ara coneixíem com la síndrome de Reiter i que ara ha passat a denominar-se artritis reactiva postinfecciosa. Es tracta d'una afecció que sol aparèixer després d’infeccions uretrals (freqüentment de transmissió sexual). Després d'un període d'incubació d’unes 3 setmanes apareix una artritis en el 95% dels casos, amb dolor i inflamació articular, que s'acompanya de febre i alteracions oculars (conjuntivitis, queratitis, fotofòbia, blefaritis). Una de les característiques d'aquesta síndrome és l'escurçament i engruiximent dels dits de les mans que presenten un aspecte de "dit de salsitxa". A la pell el més característic és la queratodèrmia (lesions dures) a les palmes i plantes dels peus, encara que també poden observar-se en altres zones. També poden alterar-se les ungles.
El 1916, Fiesseiger i Leroy, havien assenyalat ja la tríada clàssica artritis, conjuntivitis i uretritis, secundària a un cas d'infecció per Shigella. El mateix any, un metge alemany, Hans Reiter, va descriure un cas d'artritis, uretritis no gonocòccica i conjuntivitis, en un soldat, després d'un episodi de disenteria.
Hans Reiter (1861-1969) va ser un metge infame, afiliat al partit nazi i que va ser condemnat per crims de guerra al camp de concentració de Buchenwald. Va escriure el llibre Deutsches Gold, Gesundes Leben - Frohes Schaffen, en què defensava la idea d’"higiene racial" preconitzada pel nazisme. Va impartir moltes conferències sobre la biologia de l'herència i la higiene racial, tot explicant els mecanismes coneguts a l'època de transmissió de trets físics i mentals, normals o anòmals.
Després d'estudiar Medicina a Leipzig i Breslau, va ampliar estudis a Anglaterra i França. Durant la Primera Guerra Mundial, Reiter va treballar primer com a metge militar alemany al front francès, on va tenir l'oportunitat d'atendre diversos casos de malaltia de Weil, descobrint que un dels bacteris causants era Leptospira icterohaemorrhagica. Més tard, va ser traslladat als Balcans com a metge consultor de l'exèrcit hongarès. Allà va descriure la tríada d'uretritis, artritis i conjuntivitis pròpies de l'artritis reactiva en un tinent alemany. La va publicar poc després a la revista mèdica Deutsche Medizinische Wochenschrift.
La malaltia no era totalment nova, ja que la combinació de dos elements (uretritis i artritis) ja havia estat entrevista per Sir Benjamin Collins Brodie (1783-1862). I pocs mesos abans de Reiter, l'havien descrit els metges francesos Fiessinger i Leroy.
Després de la guerra, Reiter va ser nomenat cap de departament d'higiene de Rostock. El 1931 es va afiliar amb gran entusiasme al partit nazi NSPD (número de carnet 621.885) i un any més tard (novembre de 1932) va signar el manifest "Professors universitaris per Hitler". Forma part de la Lliga Nacional Socialista de Mestres (Nationalsozialistische Lehrerbund), i com a metge, a l'NSDÄB, l'Associació Nacional Socialista de Metges Alemanys (Nationalsozialistischer Deutscher Ärztebund), prenent part activa en l'expulsió de científics jueus de les universitats alemanyes. També va participar en el projecte T4, que tenia per objectiu realitzar la castració i l'esterilització forçosa de molts minusvàlids físics i mentals per tal de "millorar la raça".
Aquestes proves de lleialtat a la ideologia nazi li van permetre ocupar càrrecs cada vegada més importants: Director de departament de l'Institut de Teràpia Experimental Kaiser Wilhelm (1933), director del departament de salut de Mecklenberg-Schwerin i catedràtic honorari a Berlín (1936). Antisemita furibund, va ser un dels més ferms defensors de les lleis d'eugenèsia racial. D'aquesta època són ben conegudes les seves excel·lents relacions amb importants jerarques nazis com Rudolf Hess o Goebbels.
 |
Presos del camp de concentració nazi de Buchenwald.
|
Reiter es va incorporar a les SA com Standartenführer i va ser membre de la Schutzstaffel (SS) durant la Segona Guerra Mundial (núm. Carnet R2366) i va prendre part activa en els experiments mèdics realitzats pels nazis.
Després de la derrota de les tropes del II Reich, va ser empresonat per l'Exèrcit Roig a la zona d'Alemanya ocupada per la Unió Soviètica i juntament amb altres caps nazis va ser jutjat per crims de guerra a Nuremberg. Durant la seva detenció, va admetre que coneixia l'esterilització forçosa, l’"eutanàsia" i els nombrosos assassinats de pacients d'un hospital psiquiàtric ja que actuava recopilant estadístiques i com a oficial de "control de qualitat". També va reconèixer la seva responsabilitat en experiments explícitament criminals a Buchenwald, un camp de concentració on es recloïen 100.000 presoners. Allà va practicar nombroses esterilitzacions forçades i va inocular als interns una vacuna contra el tifus "experimental", el que va provocar més de 250 morts:
"Un comandant de camp solia deixar anar gossos ferotges contra els presos gitanos que es negaven a l'esterilització. Les víctimes eren destrossades (...) els presoners homosexuals van ser sotmesos a experiments pseudocientífics en els quals se'ls va injectar bacils de tifus."
(Crònica de l’Holocaust. Libsa. Madrid, 2002. p. 116-117)
Després de la condemna de Nuremberg, Reiter va ser alliberat de forma anticipada del seu internament, molt probablement perquè va ajudar als russos amb els seus coneixements de la guerra bacteriològica.
Malgrat aquesta trajectòria tenebrosa, l’epònim "síndrome de Reiter" havia aconseguit una gran popularitat i era utilitzat habitualment per a designar l'artritis reactiva postinfecciosa. Aquesta denominació havia estat proposada per Bauer i Engelman el 1942, en plena expansió del III Reich. Després de la guerra, i tot i la condemna de Nuremberg, el passat de Reiter es va anar difuminant (segurament gràcies al seu pacte de cedir informació sobre guerra bacteriològica) i gairebé es va oblidar. Quan va morir, el 1969, la revista Arthritis and Rheumatism fins i tot li va dedicar una nota necrològica elogiant el seu paper de pioner de la reumatologia i de l'estudi de les vacunes.
El 1977, un grup de metges va iniciar una campanya per reemplaçar el terme "síndrome de Reiter" per "artritis reactiva". Entre els seus arguments van assenyalar que a més del vergonyós passat de criminal de guerra, Reiter no va ser el primer a descriure la síndrome, ni les seves conclusions eren correctes respecte a la patogènia (que va atribuir a una espiroqueta diferent de la sífilis, que ell mateix va anomenar Treponema forans). Entre altres es va unir al grup el Dr. Ephraïm Engelman, un dels autors del primer article de revista en anglès que havia usat el terme "síndrome de Reiter". Engelman encara practicava la medicina 65 anys després i va declarar que no sabia res de les activitats criminals del metge alemany quan ell va suggerir l'epònim.
Els investigadors jueus Yoav Keynan i Doron Rimar, de l'Institut Technion de Haifa van comentar el 2008 en un article de l'Israel Medical Association Journal:
"Reiter va difamar a tota la professió i a la ciència mèdica. És inconsistent amb els principis mèdics honrar aquesta abominació. El terme síndrome de Reiter ha de ser esborrat de les publicacions mèdiques, principalment per criteris morals".
La campanya va guanyar impuls gradualment i el terme "síndrome de Reiter" s'ha convertit actualment en una denominació anacrònica i obsoleta.
El Dr. Gabe Mirkin escriu la seva contundent opinió referent a això en el seu llibre "El menyspreable Dr. Hans Reiter":
"Un dels majors tributs que pot rebre un metge és que s'anomeni amb el seu nom una afecció mèdica. (...) És un honor tan gran que no hauria d’atorgar-se a cap persona que traeix el jurament hipocràtic, on jura que no practicarà la medicina d'una manera que perjudiqui al seu proïsme.
"El menyspreable i verinós Dr. Hans Conrad Julius Reiter va ser un dels primers metges en prestar jurament de lleialtat a Adolph Hitler en 1932 i va ser un dels membres més destacats del moviment eugenèsic que advocava per matar a totes les persones amb algun problema físic o discapacitat mental. El 1937, com a resultat de les seves creences repugnants, va ser anomenat president de l'Oficina de Salut del Reich. Va declarar que és responsabilitat de la medicina aturar la transmissió de gens inferiors. El repugnant Dr. Reiter va aprovar experiments mèdics que van matar a milers de persones, d’éssers humans desafortunats, al camp de concentració de Buchenwald. Ell va donar les ordres per a realitzar i supervisar moltes atrocitats mèdiques. Un experiment documentat va ser infectar a 250 presoners a Buchenwald amb Rickettsia i després matar-los.
"La Societat d’Espondilitis, que representa pacients que tenen artritis, va votar recentment per anomenar a la síndrome de Reiter, artritis reactiva. Amb sort, la resta de la professió mèdica ho anomenarà cremor a l'orinar, dolor en els ulls i artritis reactiva i deixarà de retre homenatge a l’immoral assassí, el Dr. Hans Reiter, que va mentir quan va fer el jurament hipocràtic. A la cap i a la fi, un metge promet en primer lloc que no farà mal. La síndrome es diu artritis reactiva. Cap metge com cal hauria de tornar a fer servir el nom síndrome de Reiter."

Jedem das seine (A cadascú el seu). Inscripció a la porta del camp
de concentració de Buchenwald, on va treballar Reiter com a metge de les SS.
Bibliografia
Cuerda E, González-López E, López-Estebaranz JL. Dermatología en la Alemania nazi. Actas Dermo-Sif, 2011; 102: 423-428
Cuerda E. López-Muñoz F (ed) Cuando la Medicina no cura. La participación del personal sanitario en torturas, genocidios y experimentos al margen de los códigos éticos. Delta Delta pub. Madrid, 2016.
Sierra X. Los dermatólogos judíos en la Alemania nazi. En: Sierra X (ed) 100 años de Dermatología. p. 57-70. Grupo Aula Médica SA. Madrid, 2001
Sierra X. Los dermatólogos judíos bajo el III Reich. Piel, 2011, 16, 120-124.
Weyers W. Death of Medicine in Nazi Germany. Dermatology and dermatopathology under the swastika. Madison Books. Oxford 1998