martes, 24 de mayo de 2022

Sudar sangre

versió catalana | versión española






Francesco Bassano 

Oración de Jesús en 
el huerto de Getsemaní

Óleo sobre lienzo
Galleria Doria Pamphilij. Roma




Tras la Última Cena con sus apóstoles, Jesús decidió ir al Monte de los Olivos a rezar. Eligió a tres de sus más allegados apóstoles (Pedro, Santiago y Juan) y se dirigió al huerto llamado de Getsemaní. Jesús estaba muy angustiado por los terribles momentos que se le acercaban, y sentía una intensa soledad: sus seguidores se habían dormido. Jesús velaba y su padecimiento psíquico debía ser muy intenso. En estas circunstancias extremas, el Evangelio de San Lucas nos revela que sudó sangre:

"Y estando en agonía, oraba más intensamente; y era su sudor como grandes gotas de sangre que caían hasta la tierra".  (Lucas 22:44)

 



Detalle del cuadro de Bassano donde puede apreciarse representada
la hematidrosis de Jesús cayendo en grandes goterones  


Es curioso que sea San Lucas (que la tradición dice que era médico, como se comenta en Colosenses 4:14) el único que nos transmite este detalle, que omiten los otros evangelistas.

De todas maneras cabe destacar dos  detalles. El primero es el uso del comparativo: dice "como gotas de sangre", en vez de "gotas de sangre". Otro aspecto es el estilo. Lucas, que escribía en griego, de forma muy literaria, usa en este pasaje dos vocablos que son poco usuales en su prosa. Por este motivo, y por la falta de coincidencia con los otros evangelistas, hay quien piensa que este pasaje fue añadido posteriormente por algún copista. 


Andrea Vaccaro (1604-1670) : 
Oración de Jesús en el huerto  
de Getsemaní (circa 1660).
Museu de Montserrat

Abajo: detalle





Esto es precisamente lo que intenta  plasmar este cuadro de Francesco Bassano, un pintor véneto que encontramos en la Galleria Doria Pamphilj, de Roma. Parece ser que pintó diversas versiones de este tema que se pueden ver en otros museos. También otros autores dejaron constancia de este fenómeno, como por ejemplo el napolitano Andrea Vaccaro (1604-1670) como podemos ver en la obra de la pinacoteca del Museo de Montserrat. También cabe citar algunas esculturas religiosas como algunos pasos de Semana Santa, representando "La oración en el huerto". Podemos recordar, como ejemplos, el de Fernando Ortiz (1758) de Málaga y muy especialmente el de  Salzillo (Museo Salzillo, Murcia).  

Pero ¿el relato evangélico es real o puede ser una hipérbole, un simbolismo? ¿Se puede realmente sudar sangre?

El sudor de sangre se conoce médicamente como hematidrosis (voz derivada del griego haima/haimatos αἷμα, αἵματος, sangre; hidrōs' ἱδρώς agua, sudor). Se acepta que es posible, aunque rarísimo, y se puede dar en casos de un sufrimiento psicológico extremo. Se ha descrito en algunos casos de personas que sabían que iban a morir inmediatamente de muerte violenta, como condenados a muerte o soldados a punto de entrar en combate, en situaciones bélicas.  

Aunque la causa de este fenómeno no se conoce con exactitud, se ha apuntado la hipótesis de que pueda deberse a un intenso estrés que provoca una descarga del sistema vegetativo simpático (reacción de alarma) que cursa con una fuerte vasoconstricción α-1 cutánea y abdominal (desplazando un gran volumen de sangre). Esto produciría un gran aumento de la tensión arterial, y que se active en el organismo una descarga colinérgica vasodilatadora que provoca una gran sudoración como mecanismo compensatorio para perder volumen y así disminuir la presión: la sangre expulsada del intestino y de la superficie cutánea se dirige a los puntos en donde hay vasodilatación, las glándulas sudoríparas. En estos casos, el tejido no aguanta bien la intensa presión y la sangre se puede extravasar, saliendo al exterior mezclada con el sudor. 




Hay que señalar que la hematidrosis es, en todo caso, un fenómeno excepcional, del que se han descrito muy pocos casos durante los dos últimos siglos. 

Precisamente, esta escasa incidencia y el hecho de que entre los pocos casos que se pueden observar haya muchos simuladores, hace que esta entidad no sea unánimemente totalmente aceptada por los médicos. 

___________________________________



Suar sang





Francesco Bassano 

Oració de Jesús a 
l'hort de Getsemaní

Oli sobre tela
Galleria Doria Pamphilij. Roma



Després de l'Últim Sopar amb els seus apòstols, Jesús va decidir anar a la Muntanya de les Oliveres a resar. Va triar tres dels seus apòstols més propers (Pere, Santiago i Joan) i es va dirigir a l'hort anomenat de Getsemaní. Jesús estava molt angoixat pels moments terribles que se li acostaven, i sentia una intensa solitud: els seus seguidors s'havien adormit. Jesús vetllava i el seu patiment psíquic havia de ser molt intens. En aquestes circumstàncies extremes, l'Evangeli de Sant Lluc ens revela que va suar sang:

"I estant en agonia, pregava més intensament; i era la seva suor com grans gotes de sang que queien fins a la terra". (Lluc 22:44)


Detall del quadre de Bassano a on es pot veure representada
la hematidrosis de Jesús caient en grans gotes  

És curiós que sigui Sant Lluc (segons diu la tradició era metge, com es comenta a Colossencs 4:14) l'únic que ens transmet aquest detall, que els altres evangelistes ometen.

De totes maneres en destaquen dos detalls. El primer és l'ús del comparatiu: diu "com gotes de sang", en comptes de "gotes de sang". Un altre aspecte és l’estil. Lucas, que escrivia en grec, de forma molt literària, utilitza en aquest passatge dues paraules que són poc usuals en la seva prosa. Per aquest motiu, i per la manca de coincidència amb els altres evangelistes, hi ha qui pensa que aquest passatge va ser afegit posteriorment per algun copista.




Andrea Vaccaro (1604-1670) : 
Oració de Jesús a l'hort  
de Getsemaní (circa 1660).
Museu de Montserrat


Andrea Vaccaro:
Pregària de Jesús a l'hort de Getsemaní (detall)


Això és precisament el que intenta plasmar aquest quadre de Francesco Bassano, un pintor vènet que trobem a la Galleria Doria Pamphilj, de Roma. Sembla que va pintar diverses versions d'aquest tema que es poden veure a altres museus. També altres autors van deixar constància d'aquest fenomen, com ara el napolità Andrea Vaccaro (1604-1670) tal com podem veure a l'obra de la pinacoteca del Museu de Montserrat. També cal esmentar algunes escultures religioses com alguns passos de Setmana Santa, representant "La pregrària a l'hort". Podem recordar, com a exemples, el de Fernando Ortiz (1758) de Màlaga i molt especialment el del Salzillo (Museu Salzillo, Múrcia).

Però és real el relat evangèlic o pot ser una hipèrbole, un simbolisme? Es pot suar sang realment?

La suor de sang es coneix mèdicament com a hematidrosi (veu derivada del grec haima/haimatos αἷμα, αἵματος, sang; hidrōs' ἱδρώς aigua, suor). S'accepta que és possible, encara que raríssim, i es pot donar en casos d'un patiment psicològic extrem. S'ha descrit en alguns casos de persones que sabien que moririen immediatament de mort violenta, com condemnats a mort o soldats a punt d'entrar en combat, en situacions bèl·liques.

Encara que la causa d'aquest fenomen no es coneix amb exactitud, s'ha apuntat la hipòtesi que pugui ser degut a un estrès intens que provoca una descàrrega del sistema vegetatiu simpàtic (reacció d'alarma) que cursa amb una forta vasoconstricció α-1 cutània i abdominal (desplaçant un gran volum de sang). Això produiria un gran augment de la tensió arterial, i que s'activi una descàrrega colinèrgica vasodilatadora a l'organisme que provoca una gran sudoració com a mecanisme compensatori per perdre volum i així disminuir la pressió: la sang expulsada de l'intestí i de la superfície cutània es dirigeix als punts on hi ha vasodilatació, les glàndules sudorípares. En aquests casos, el teixit no aguanta bé la pressió intensa i la sang es pot extravasar, sortint a l'exterior barrejada amb la suor. 


Cal assenyalar que l'hematidrosi és un fenomen excepcional, del qual s'han descrit molt pocs casos durant els dos darrers segles.

Precisament, aquesta escassa incidència i el fet que entre els pocs casos que es poden observar hi hagi molts simuladors fa que aquesta entitat no sigui unànimement del tot acceptada pels metges.


viernes, 20 de mayo de 2022

La curación de Tobías.

versió catalana | versión española







Bernardo Strozzi

La curación de Tobías

(1640-1644)

Óleo sobre lienzo 145 x 222 cm
Museo del Prado. Madrid




Uno de los temas más representados en los siglos XVI y XVII es el de la curación de Tobías. Aportamos aquí una de las diversas versiones que de este relato bíblico pintó el capuchino Bernardo Strozzi (1581-1644), también conocido con el sobrenombre de Il prete genovese. 

El tema fue tratado también por otros pintores de la época, entre los que debemos destacar a Rembrandt (1649). En todas estas obras se representa el tema bíblico de la curación de la ceguera de Tobit, el padre de Tobías. 



Jan Sanders van Hemessen: Tobías devuelve la vista a su padre (1555)


El libro de Tobías nos narra que Tobit fue deportado a Nínive en una de las ocasiones en que los judíos fueron expulsados de sus tierras. Tobit era muy religioso y practicaba estrictamente los preceptos y costumbres judías en el exilio. Un día, después de haber cavado una tumba, le cayó a Tobit excremento de gorrión en los ojos y le aparecieron unas manchas blancas en éstos, perdiendo la vista: 
“yo no sabía que arriba, en la pared, había unos gorriones; de pronto, su estiércol caliente cayó sobre mis ojos, produciéndome unas manchas blancas. Me hice atender por los médicos, pero cuantos más remedios me aplicaban, menos veía a causa de las manchas, hasta que me quedé completamente ciego (Tobías 2:10)”.
Tobit recurrió a muchos médicos, pero no hubo curación. Tobit quería morir y envió a su hijo Tobías a recuperar un dinero que había dejado encargado, acompañado de Azarías, bajo cuyo nombre se ocultaba el arcángel Rafael. En el viaje, Tobías encontró un pez en el río y su acompañante le dijo que le sacara la hiel, el corazón y el hígado, ya que eran remedios muy preciados. El camuflado arcángel le dijo a Tobías: 
"Úntale a tu padre los ojos con la hiel del pez y el remedió hará que las manchas blancas se contraigan y se le caerán como escamas de los ojos (Tobías 11:8)"
Al regresar del viaje, Tobías llevó a cabo el procedimiento que le había indicado su amigo y Tobit recuperó la visión. 

En el cuadro de Strozzi del Museo del Prado podemos ver a Tobías aplicando las vísceras del pez sobre los ojos. El padre presenta una cara de temor (reacción lógica de quien ve que le aplican algo en los ojos), aunque la postura de su mano es la de alguien que confía en lo que le están haciendo. 

Es de destacar también la presencia del ángel, que Strozzi pinta en todas sus versiones como pelirrojo. Es probable que la escasa incidencia de este color de pelo ayudara a identificarlo como un ser sobrenatural. En este caso la identificación del ángel como pelirrojo sería una excepción, ya que en general este color se identifica en la mayoría de casos con el mal o con el demonio. 

Es de destacar también la presencia de Ana, la mujer de Tobit, representada como una mujer de edad. El pintor plasma con gran fidelidad la piel senil, cubierta de finas arrugas, e incluso una dermitis ortoérgica en las manos, una condición habitual en las personas que mantienen sus manos sumergidas en agua mucho tiempo. 

¿Cuál podía ser la causa de la ceguera de Tobit? Según el relato bíblico podríamos plantear algunas hipótesis diagnósticas:

1. Leucomas bacterianos, secundarios a úlceras corneales bacterianas agudas 

2. Tracoma. Tal vez la hipótesis más verosímil sea la de la aparición de leucomas corneales y pannus secundario a un tracoma. Este tipo de infecciones, endémicas en esta zona, eran tratadas con sustancias irritantes, siendo utilizado este tipo de tratamientos hasta mitad del siglo XX, cuando fueron descubiertos el agente causante de la enfermedad y los antibióticos.

3. Cataratas seniles, una alteración de gran frecuencia a partir de los 65 años. En este caso la pérdida de visión no hubiera sido secundaria al cuadro de conjuntivitis bacteriana que probablemente sufrió después de caerle excremento en los ojos. 


Bernardo Carvallino (1616-1656): Curación de Tobías. 


A nuestro modo de ver, la hipótesis más probable es la del tracoma, una conjuntivitis crónica causada por Chlamydia trachomatis, y era una enfermedad endémica y muy frecuente en la zona y todavía más en tiempos antiguos. De todos modos, según datos de la OMS, el tracoma constituye todavía hoy un problema de salud pública endémico en 44 países (con una población estimada en riesgo de contraerlo de 136 millones de personas). El tracoma es la causa de la ceguera o la incapacidad visual de 1,9 millones de personas. La ceguera causada por el tracoma es irreversible. 

La infección se propaga mediante contacto personal (a través de las manos, las prendas de vestir o la ropa de cama) y por medio de moscas que han estado en contacto con secreciones oculares y nasales de personas infectadas. Cuando se producen episodios repetidos de la infección durante varios años, es posible que el borde del párpado haga frotar las pestañas contra el globo ocular, lo que provoca dolores así como daños permanentes en la córnea. 

Este tipo de infecciones, endémicas en la zona de Oriente Medio, eran tratadas antiguamente con sustancias irritantes, siendo utilizado este tipo de tratamientos hasta mitad del siglo XX, cuando fueron descubiertos el agente causante de la enfermedad y los antibióticos.

Actualmente, la estrategia de eliminación de la OMS (denominada SAFE por su acrónimo en inglés) se basa en la corrección quirúrgica para los casos de enfermedad avanzada, la administración de antibióticos para eliminar la infección por C. trachomatis, la limpieza facial y las mejoras ambientales para reducir la transmisión. La OMS se plantea como objetivo la erradicación del tracoma en 2030.  

*     *     *

Sin embargo, quiero dedicar un comentario también a las cataratas, ya que en el cuadro de Rembrandt se ve lo que parece una intervención oftalmológica de cataratas tal como se realizaba en el s. XVII y que probablemente inspiró al artista. El pintor holandés transforma la curación de Tobit en una operación de cataratas en la que Tobías, transformado en un cirujano oftálmico manipula una aguja de cirugía óptica, retratando con precisión la técnica quirúrgica del abatimiento de la catarata vigente en la Europa del s. XVII. En esta época, se consideraba que las cataratas provocaban un deterioro de la vista por exceso de humor melancólico o también por la caída de un humor que provenía del cerebro y el cual caía en forma de cataratas en los ojos. 

El término catarata fue creado por los médicos árabes, a partir del griego καταράκτης (katarates). Consta del prefijo κατὰ- (kata- = sobre, hacia abajo) y literalmente quiere decir "el que golpea hacia abajo". Por esto se empezó a usar para denominar a las cascadas. En el caso de la patología ocular, se querría aludir a que quien padece esta enfermedad ve borroso, como si mirara a través de una cortina de agua. 


Rembrandt: La curación de Tobías (1649) Galería Estatal de Stuttgart

El procedimiento quirúrgico había ya sido descrito en el texto médico indio Sushruta Samhita (s. III-IV d.C.), que incluía un capítulo llamado el Uttar Tantrum, en el que presentaba una clasificación muy detallada de diversas enfermedades de los ojos, con descripciones de enfermedades de los párpados, pestañas, conjuntiva, cataratas y traumatismos. 


Rembrandt: El abatimiento de la catarata. 


En este texto también hay una detallada descripción de la técnica quirúrgica de las cataratas, consistente en introducir una aguja por la parte temporal de la esclerótica luxando el cristalino, que tras desprenderse, caía a la cámara vítrea. La eliminación del cristalino, que se había vuelto opaco, permitía el paso de la luz y el paciente recuperaba parcialmente la visión. 


En el cuadro de Rembrandt, la postura de Tobías es la que adoptaban los cirujanos de la época cuando intervenían las cataratas (Tomado de: Güemez-Sandoval, E. Tobías cura a su padre. Rev. Mex. Oftalmol. 2011, 85, 119-123. 


Un detalle importante en la imagen de Rembrandt es que se observa a Tobías localizado por detrás de la cabeza de Tobit, y que es la posición que ocupa el oftalmólogo generalmente durante la cirugía. Probablemente Rembrandt había sido asesorado por el cirujano de Amsterdam Jakob van Meeken (1611-1666). Van Meerken  había sido uno de los discípulos del Dr. Tulp (inmortalizado por Rembrandt en La lección de Anatomía) y escribió un libro en donde muestra el arte de la cirugía en el siglo XVII. Es probable que (quizás a través de Van Meerken), Rembrandt conocía también dos libros en donde estaba descrita la técnica quirúrgica de las cataratas: Medecynboek, escrito por Oswald Gabelkowek (traducido al holandés por el médico Utrecht Karen); y  Ophthalmoduleia (que podríamos traducir por Servicio de los ojos), del cirujano alemán Georg Bartisch (1535-1606), que fue publicado en Dresde en 1583, y se puede considerar el primer atlas de oftalmología, al contener una iconografía clara y precisa que muestra la enfermedad ocular, la metodología quirúrgica y el instrumental necesario.

La operación de cataratas se extendió por Europa en el s. XVII y Rembrandt nos deja, de forma indirecta, un testimonio de como se realizaba. 


Matthis Stohmer: Tobías cura a su padre (1640) Colección Longhi. Roma.


___________________________________



La curació de Tobies






Bernardo Strozzi

La curació de Tobies

(1640-1644)

Oli sobre tela 145 x 222 cm
Museo del Prado. Madrid




Un dels temes més representats als segles XVI i XVII és el de la curació de Tobies. Aportem aquí una de les diverses versions d'aquest relat bíblic que va pintar el caputxí Bernardo Strozzi (1581-1644), també conegut amb el sobrenom d'Il prete genovese.

El tema va ser tractat també per altres pintors de l'època, entre els quals cal destacar Rembrandt (1649). En totes aquestes obres es representa el tema bíblic de la curació de la ceguesa de Tobit, el pare de Tobies.


Jan Sanders van Hemessen: Tobies retorna la vista al seu pare (1555)


El llibre de Tobies ens narra que Tobit va ser deportat a Nínive en una de les ocasions en què els jueus van ser expulsats de les terres. Tobit era molt religiós i a l'exili practicava estrictament els preceptes i costums jueus. Un dia, després d'haver cavat una tomba, li va caure un excrement de pardal als ulls i li van aparèixer unes taques blanques, perdent així la vista: 
"jo no sabia que a dalt, a la paret, hi havia uns pardals; de sobte, els seus fems calents van caure sobre els meus ulls, produint-me unes taques blanques. Em vaig fer atendre pels metges, però com més remeis m'aplicaven, menys veia a causa de les taques, fins que em vaig quedar completament cec" (Tobies 2:10).
Tobit va recórrer a molts metges, però va aconseguir guarir-se. Tobit volia morir i va enviar el seu fill Tobies a recuperar uns diners que havia deixat encarregat, acompanyat d'Azaries, sota el nom del qual s'ocultava l'arcàngel Rafael. En el viatge, Tobies va trobar un peix al riu i el seu acompanyant li va dir que li tragués la fel, el cor i el fetge, ja que eren remeis molt preuats. L’arcàngel camuflat li va dir a Tobies:
"Unta els ulls del teu pare amb la gel del peix i el remei farà que les taques blanques s'encongeixin i li cauran dels ulls, com si fòssin escates " (Tobies 11:8)
En tornar del viatge, Tobies va dur a terme el procediment que li havia indicat el seu amic i Tobit va recuperar la visió.

Al quadre de Strozzi del Museu del Prado podem veure Tobies aplicant les vísceres del peix sobre els ulls. El pare presenta una cara de temença (reacció lògica de qui veu que li apliquen alguna cosa als ulls), encara que la postura de la mà és la d'algú que confia en allò que li estan fent.

Cal destacar també la presència de l'àngel, que Strozzi pinta en totes les seves versions com a pèl-roig. És probable que l'escassa freqüència d'aquest color de cabells indiqués que es tractava d'un ésser sobrenatural. En aquest cas, la identificació de l'àngel com a pèl-roig seria una excepció, ja que en general aquest color s'identifica en la majoria de casos amb el mal o amb el dimoni.

També cal destacar la presència d'Anna, la dona de Tobit, representada com una dona d'edat. El pintor plasma amb gran fidelitat la pell senil, coberta de fines arrugues, i fins i tot una dermitis ortoèrgica a les mans, una patologia que es veu sovint entre les persones que mantenen les mans submergides en aigua durant molt de temps.

Quina podia ser la causa de la ceguesa de Tobit? Segons el relat bíblic podríem plantejar algunes hipòtesis diagnòstiques:
1. Leucomes bacterians, secundaris a úlceres corneals bacterianes agudes.
2. Tracoma. Potser la hipòtesi més versemblant és la de l'aparició de leucomes corneals i pannus secundari a un tracoma. Aquest tipus d'infeccions, endèmiques en aquesta zona, eren tractades amb substàncies irritants, i aquest tipus de tractaments eren utilitzats fins a meitat del segle XX, quan van ser descoberts l'agent causant de la malaltia i els antibiòtics.
3. Cataractes senils, una alteració molt freqüent a partir dels 65 anys. En aquest cas la pèrdua de visió no seria secundària al quadre de conjuntivitis bacteriana que probablement va patir després de caure-li l’excrement als ulls.



Bernardo Carvallino (1616-1656): Curació de Tobies. 

 

Al nostre parer, la hipòtesi més probable és la del tracoma, una conjuntivitis crònica causada per Chlamydia trachomatis, i era una malaltia endèmica i molt freqüent a la zona i encara més en temps antics. De totes maneres, segons dades de l'OMS, el tracoma constitueix encara avui un problema de salut pública endèmic a 44 països (amb una població estimada en risc de contraure'l de 136 milions de persones). El tracoma és la causa de la ceguesa o la incapacitat visual de 1,9 milions de persones. La ceguesa causada pel tracoma és irreversible.

La infecció es propaga mitjançant contacte personal (a través de les mans, les peces de roba o la roba de llit) i per mitjà de mosques que han estat en contacte amb secrecions oculars i nasals de persones infectades. Quan es produeixen episodis repetits de la infecció durant diversos anys, és possible que la vora de la parpella fregui les pestanyes contra el globus ocular, fet que provoca dolors així com danys permanents a la còrnia.

Aquest tipus d'infeccions, endèmiques a la zona de l'Orient Mitjà, eren tractades antigament amb substàncies irritants, i aquest tipus de tractaments eren usats fins a la meitat del segle XX, quan van ser descoberts tant l'agent causant de la malaltia com els antibiòtics.

Actualment, l'estratègia d'eradicació de l'OMS (anomenada SAFE pel seu acrònim en anglès) es basa en la correcció quirúrgica per als casos de malaltia avançada, l'administració d'antibiòtics per eliminar la infecció per C. trachomatis, la higiene facial i les millores ambientals per reduir la transmissió. L'OMS es planteja com a objectiu l'eradicació del tracoma el 2030.
  

*     *     *


Tot i això, vull dedicar un comentari també a les cataractes, ja que en el quadre de Rembrandt es veu el que sembla una intervenció oftalmològica de cataractes tal com es realitzava al s. XVII i que, probablement, va inspirar l'artista. El pintor holandès transforma la curació de Tobit en una operació de cataractes en què Tobies, transformat en un cirurgià oftàlmic manipula una agulla de cirurgia òptica, retratant amb precisió la tècnica quirúrgica de l'abatiment de la cataracta vigent a l'Europa del s. XVII. En aquesta època, es considerava que les cataractes provocaven un deteriorament de la vista per excés d'humor malencònic o també per la caiguda d'un humor que provenia del cervell i que queia en forma de cataractes sobre els ulls.

El terme cataracta va ser creat pels metges àrabs, a partir del grec καταράκτης (katarates). Consta del prefix κατὰ- (kata- = sobre, cap avall) i literalment vol dir "el que colpeja cap avall". Per això es va començar a utilitzar per anomenar les cascades. En el cas de la patologia ocular, es voldria al·ludir al fet que qui pateix aquesta malaltia veu borrós, com si mirés a través d'una cortina d'aigua.


Rembrandt: La curació de Tobies (1649) Galeria Estatal de Stuttgart


El procediment quirúrgic ja havia estat descrit al text mèdic indi Sushruta Samhita (s. III-IV dC), que incloïa un capítol anomenat l'Uttar Tantrum, en el qual presentava una classificació molt detallada de diverses malalties dels ulls, amb descripcions de malalties de les parpelles, pestanyes, conjuntiva, cataractes i traumatismes.


Rembrandt: L'abatiment de la cataracta. 


En aquest text també hi ha una descripció detallada de la tècnica quirúrgica de les cataractes, consistent a introduir una agulla per la part temporal de l'escleròtica luxant el cristal·lí, que després de desprendre's, queia a la cambra vítria. L'eliminació del cristal·lí, que s'havia tornat opac, permetia el pas de la llum i el pacient recuperava parcialment la visió.  


Al quadre de Rembrandt, la postura de Tobies és la típica 
dels cirurgians de l'època quan intervenien les cataractes 
(Font: Güemez-Sandoval, E. Tobías cura a su padre. 
Rev. Mex. Oftalmol. 2011, 85, 119-123) 


Un detall important a la imatge de Rembrandt és que s'observa Tobies situat darrere del cap de Tobit, i que és la posició que ocupa l'oftalmòleg generalment durant la cirurgia. Probablement Rembrandt havia estat assessorat pel cirurgià d'Amsterdam Jakob van Meeken (1611-1666). Van Meerken havia estat un dels deixebles del Dr. Tulp (immortalitzat per Rembrandt a "La lliçó d'Anatomia") i va escriure un llibre on mostra l'art de la cirurgia al segle XVII. És probable que (potser a través de Van Meerken), Rembrandt coneixia també dos llibres on estava descrita la tècnica quirúrgica de les cataractes: "Medecynboek", escrit per Oswald Gabelkowek (traduït a l'holandès pel metge Utrecht Karen); i "Ophthalmoduleia" (que podríem traduir per Servei dels ulls), del cirurgià alemany Georg Bartisch (1535-1606), que va ser publicat a Dresden el 1583, i es pot considerar el primer atles d'oftalmologia, en contenir una iconografia clara i precisa que mostra la malaltia ocular, la metodologia quirúrgica i l’instrumental necessari.

L'operació de cataractes es va estendre per Europa al s. XVII i Rembrandt ens deixa, de manera indirecta, un testimoni de com es realitzava.


Matthis Stöhmer: Tobies guareix a son pare (1640) Col·lecció Longhi. Roma.







miércoles, 18 de mayo de 2022

Dupuytren y la retracción palmar

versió catalana | versión española






Escuela francesa

Guillaume Dupuytren 

(s. XIX) 

Óleo sobre lienzo
Museo de Historia de la Medicina 
París





Guillaume Dupuytren (1777-1835) fue uno de los cirujanos más prestigiosos de Francia. Se había formado con Corvisart y Boyer en la Charité, con Pinel en la Salpêtrière, y con Cuvier en el Jardin des plantes. Siendo estudiante ganó el puesto de disector anatómico en el que tuvo de ayudantes a Laennec y Bayle (1795). 

Dupuytren mostró un extraordinario interés en la Anatomía y la Anatomía Patológica, convencido que el conocimiento anatómico era indispensable tanto para la Medicina como para la Cirugía y dedicó una importante suma para la creación de una cátedra de Anatomía Patológica. Sin embargo su legado no era suficiente y fue convencido por el rector Orfila para que la dedicara a la creación de un museo de Anatomía Patológica, ya que Dupuytren había reunido una gran colección de piezas patológicas que después acabarían formando el Museo Dupuytren. 

Fue el primer cirujano en conseguir extirpar el maxilar inferior, drenar con éxito un absceso cerebral y también el primero en describir claramente la patología de la dislocación congénita de cadera. Modificó la clasificación gradual de las quemaduras e ideó la cirugía para el cáncer cervical y la creación de un ano artificial, basándose en los trabajos previos de John Hunter. 

De carácter ambicioso y muy dado a las intrigas,  estuvo obsesionado por ocupar los más altos cargos. Así, ganó la cátedra  de cámara de Luis XVIII -que le concedió el título de barón- y de Carlos X. 




Se dedicó luego a la cirugía, llegando a ser profesor de cirugía en 1812. Poco después ocupó también el cargo de cirujano jefe del Hôtel-Dieu (1815). Fue elegido miembro de la Academia de las Ciencias en 1825.

De carácter ambicioso y muy dado a las intrigas,  estuvo obsesionado por ocupar los más altos cargos. Su acendrado monarquismo fue recompensado por Luis XVIII, que le concedió el título de barón (1816). Acumuló una inmensa fortuna, de más de 3 millones de francos, dedicando un tercio de ella a financiar al rey exiliado Carlos X. Fue primer cirujano en tiempos de Luis XVIII y de Luis Felipe, del que fue también médico privado, así como de su sucesor, Luis XVIII. 



Operación de cataratas realizada por Guillaume Dupuytren (1777-1835) 

en presencia del rey Carlos X (1757-1836) en el Hôtel-Dieu



Dupuytren introdujo muchos progresos quirúrgicos. Fue el primer especialista en conseguir extirpar el maxilar inferior, drenar con éxito un absceso cerebral y también el primero en describir claramente la patología de la dislocación congénita de cadera. Modificó la clasificación gradual de las quemaduras e ideó la cirugía para el cáncer cervical y la creación de un ano artificial, basándose en los trabajos previos de John Hunter. 



Evolución de la retracción palmar de Dupuytren (síndrome de Dupuytren) 


Pero se le recuerda especialmente por haber descrito la enfermedad de Dupuytren, una contractura de la palma de la mano que suele aparecer en edades avanzadas de la vida. La fibrosis afecta al tejido subcutáneo de la palma de la mano, formándose nudos de tejido debajo de la piel que eventualmente crean un cordón grueso que causa la retracción permanente de uno o varios dedos, provocando una posición de flexión forzada. Los dedos afectados (generalmente el cuarto y quinto dedo) no se pueden estirar por completo, quedando a veces la extremidad incapacitada, complicando las actividades diarias, como colocar las manos en los bolsillos, ponerse guantes o dar la mano. 


Dupuytren también introdujo diversas técnicas quirúrgicas para corregir la retracción palmar que lleva su nombre. 


___________________________________



Dupuytren i la retracció palmar






Escola francesa

Guillaume Dupuytren 

(s. XIX) 

Oli sobre tela
Museu d'Història de la Medicina 
París



Guillaume Dupuytren (1777-1835) fou un dels cirurgians més prestigiosos de França. S'havia format amb Corvisart i Boyer a la Charité, amb Pinel a la Salpêtrière, i amb Cuvier al Jardin des plantes.


Dupuytren va mostrar un interès extraordinari per l'anatomia i l'anatomia patològica, convençut de que el coneixement anatòmic era indispensable tant per a la medicina com per a la cirurgia. Encara d'estudiant va guanyar el lloc de dissector anatòmic en el que va tenir d'ajudants a Laennec i Bayle (1795). Més tard va anar reunint una gran col·lecció de peces patològiques que després formarien part del que arribaria a ser el Museu Dupuytren.




Posteriorment es va dedicar a la cirurgia, arribant a ser professor de cirurgia el 1812. Poc després també va ocupar el càrrec de cap de cirurgia de l'Hôtel-Dieu (1815). I el 1825 va ser elegit membre de l'Acadèmia de les Ciències.


De caràcter ambiciós i molt donat a les intrigues, estava obsessionat per ocupar els càrrecs més alts. El seu radical monarquisme va ser recompensat per Lluís XVIII, que li va concedir el títol de baró (1816). Va acumular una immensa fortuna, de més de 3 milions de francs, dedicant-ne un terç a finançar l'exili del rei Carles X. Va ser primer cirurgià en temps de Lluís XVIII i Lluís Felip, de qui fou metge privat, així com també del seu successor, Lluís XVIII.



Operació de cataractes realitzada per Guillaume Dupuytren (1777-1835) 

en presència del rei Carles X (1757-1836) a l'Hôtel-Dieu



Dupuytren va introduir molts progressos quirúrgics. Va ser el primer especialista que va aconseguir extirpar el maxil·lar inferior, drenar amb èxit un abscés cerebral i també el primer a descriure clarament la patologia de la dislocació congènita de maluc. Va modificar la classificació gradual de les cremades i va idear la cirurgia per al càncer cervical i la creació d'un anus artificial, basant-se en els treballs previs de John Hunter.



Evolució de la retracció palmar de Dupuytren (síndrome de Dupuytren)



Però se'l recorda especialment per haver descrit la malaltia de Dupuytren, una contractura del palmell de la mà que sol aparèixer en edats avançades de la vida. La fibrosi afecta el teixit subcutani del palmell de la mà, formant-se nusos de teixit sota la pell que eventualment creen un cordó gruixut que causa la retracció permanent d'un o diversos dits, provocant una posició de flexió forçada. Els dits afectats (generalment el quart i cinquè dit) no es poden estirar del tot, quedant de vegades l'extremitat incapacitada, complicant les activitats diàries, com col·locar les mans a les butxaques, posar-se guants o donar la mà.


Dupuytren també va introduir diverses tècniques quirúrgiques per corregir la retracció palmar que porta el seu nom.