lunes, 4 de octubre de 2021

Sigmund Freud (I): El padre del psicoanálisis.

 versió catalana | versión española









Salvador Dalí

Retrato de Sigmund Freud 

(1966)

Tinta sobre papel  29,5 x 26,5 cm

Colección particular






Sigmund Freud (1856-1939) fue un médico austríaco de origen judío, padre del psicoanálisis y una de las grandes figuras intelectuales del s. XX. 

Natural de Prřvor (Moravia, actualmente en la República checa), Freud se licenció en Medicina y se interesó al principio en la neurología. Tras trabajar con Joseph Breur en el Hospital General de Viena, estudió en París, con el neurólogo Jean-Martin Charcot, prestando especial atención a las aplicaciones de la hipnosis en los casos de histeria. De regreso a Viena, desarrolló con Josef Breuer el método catártico. Poco a poco fue interesándose en los aspectos psicológicos de las enfermedades mentales, a partir de los casos observados en su consultorio privado, sustituyendo la hipnosis y el método catártico por la asociación libre y la interpretación de los sueños. Pronto determinó que la hipnosis era un método ineficaz para lograr los resultados que deseaba y comenzó a implementar una terapia de conversación con sus pacientes. Este método se reconoció como una «cura parlante» y el objetivo era alentar al paciente a acceder a la mente inconsciente y soltar la energía reprimida y las emociones en ella. La rememoración de los traumas psicógenos como productores de síntomas fue abriendo paso al desarrollo de una teoría etiológica de las neurosis más diferenciada, que sentó las bases del psicoanálisis. El elemento de utilizar la terapia de conversación finalmente se convirtió en la base del psicoanálisis.

Freud postulaba una sexualidad infantil perversa, lo que dio lugar a un gran escándalo en la puritana sociedad vienesa de finales del s. XIX y principios del s. XX. A pesar de la hostilidad que tuvo que afrontar con sus revolucionarias teorías e hipótesis, Freud acabaría por convertirse en una de las figuras más influyentes de su tiempo. Sus teorías siguen siendo motivo de debate y muchos ponen en duda que el psicoanálisis pueda ser considerado un método científico. 

La psicología, la psicoterapia, la sexología y la educación se han visto profundamente modificadas por sus teorías. Un gran número de abordajes técnicos de la psicoterapia se han derivado o inspirado en él. Entre estos abordajes terapéuticos se pueden destacar: El psicodrama, la Gestalt, el análisis rogeriano, el análisis caracteriológico (Reich), la psicoterapia humanista, la sistémica, la teoría del apego, el concepto de resiliencia entre otras. Más allá de sus diferencias, todas estas líneas de intervención en psicología tienen en común que realizan una introspectiva en la vida mental.



Esbozo de Salvador Dalí. Fundación Salvador Dalí
(cedido al Museo Freud de Londres) 


Freud acuñó conceptos psiquiátricos que hoy están plenamente incorporados en la sociedad, como el inconsciente, la sexualidad infantil, el complejo de Edipo (tomado de la mitología griega), la represión, mecanismos de defensa, narcisismo (también extraído de la mitología), o esquizofrenia.

Muchos de sus conceptos se han incorporado a la cultura en general, el cine, la literatura, la pintura. Desde Lorca, a Dalí, han estado profundamente cautivados con sus ideas. 

Así pues, mientras unos consideran que Freud fue un gran científico en el campo de la medicina, que descubrió gran parte del funcionamiento psíquico humano; otros lo ven como un filósofo que replanteó la naturaleza humana y que contribuyó a superar tabúes, pero cuyas teorías en un examen riguroso no pueden ser consideradas como ciencia. De hecho, Freud recurrió en gran medida al énfasis de filósofos como Nietzsche , Dostoievski y Kant.  

Sea o no sea ciencia el psicoanálisis, la obra de Freud sigue siendo lectura de obligado interés a todos los interesados en entender la psique humana: más de veinte volúmenes y más de trescientos artículos de su trabajo teórico y clínico; que han sido traducidos a cincuenta lenguas y desde el 2010 sus obras ya son de dominio público. Existen numerosas entrevistas y los textos sobre más de 70 de sus pacientes.

La gran cantidad de sus obras, sus escritos y cartas, no dejan de consultarse, interpretarse, estudiarse por diversos psicoanalistas, historiadores, filósofos, sociólogos, médicos y psicólogos. Un hombre tan admirado, como criticado, pero en cualquier caso que no pasa desapercibido para nadie. 



Salvador Dalí: Dibujo de Sigmund Freud. 


Teorías más importantes de Sigmund Freud 


Desarrollo de las mentes inconscientes y conscientes.

Para Freud la mente consiste en la mente consciente, que contiene los pensamientos y creencias de los que somos conscientes. La mente inconsciente, por el contrario, es un depósito de recuerdos reprimidos y deseos no expresados, y los problemas con la mente inconsciente pueden conducir a problemas con el comportamiento y la regulación emocional.


Modelo estructural de la personalidad.

Basándose en su teoría de la mente inconsciente, Freud desarrolló los conceptos de Ello, Ego y Superego. El Ego o Yo es la personalidad cotidiana que presentamos al mundo, pero representa solo una fracción del verdadero ser de una persona. El superego o superyó, por el contrario, sirve como una especie de conciencia e internaliza las normas morales, sociales y culturales. El Ello es una estructura primitiva y busca el placer que está presente en el nacimiento. Forma la base de la personalidad de una persona , y los deseos de identificación inconscientes pueden explicar comportamientos aparentemente inexplicables.


Etapas del desarrollo psicosexual.

Estas etapas, que incluyen oral, anal, genital, latente y fálica, representan diferentes etapas del desarrollo infantil durante las cuales un niño tiene una tarea psicológica importante que debe completar. La tarea principal de la etapa anal, por ejemplo, es el aprendizaje de la contención de esfínteres, el entrenamiento para ir al baño. El fracaso para completar competentemente una tarea de desarrollo importante puede conducir a problemas psicológicos posteriores relacionados con esa etapa. Por ejemplo, los niños que tienen problemas durante el entrenamiento para ir al baño pueden convertirse en adultos retentivos anales. Una de las subteorías más populares y ampliamente debatidas dentro de las etapas del desarrollo psicosexual es el complejo de Edipo. Durante este desafío de desarrollo, un hijo se siente incestuosamente atraído por su madre y siente rivalidad hacia su padre. Él debe resolver este desafío identificándose con su padre.


El concepto de mecanismos de defensa.

Los mecanismos de defensa de Freud -que aún son conceptos usados en la psicología contemporánea- son herramientas de la mente inconsciente que están diseñadas para alterar la realidad a fin de evitar el dolor y el sufrimiento. La represión, por ejemplo, es la tendencia a olvidar eventos preocupantes, mientras que la proyección es la tendencia a proyectar los propios rasgos en otra persona. Los mecanismos de defensa de Freud fueron desarrollados y codificados por su hija Anna Freud.


Empire Póster de Sigmund Freud Hay Algo Que dé a presión a Man'S Mind y  Accesorio para Sujetar: Amazon.es: Hogar

Caricatura satírica de Freud, alusiva a
sus teorías eróticas del inconsciente


Interpretación de sueños.

Freud creía que los sueños podían interpretarse para obtener información importante sobre la psicología y la personalidad de una persona, y creía que los sueños a menudo servían como dispositivos para cumplir deseos.

Freud ha desempeñado un papel fundamental en la cultura popular. Las imágenes de un paciente acostado en un sofá, por ejemplo, son alusiones a Freud. Los actos fallidos freudianos, ocurren cuando una persona dice lo que su mente inconsciente está pensando o desea. Por ejemplo, una mujer podría decir: «Quiero que muera mi ex novio» cuando quiso decir: «Quiero recuperar a mi ex novio».


Principales libros de Sigmund Freud

  • Estudios sobre histeria (con Josef Breuer, 1895)
  • La interpretación de los sueños (1899)
  • La psicopatología de la vida cotidiana (1901)
  • Tres ensayos sobre la teoría de la sexualidad (1905)
  • Bromas y su relación con el inconsciente (1905)
  • Delirio y sueño en el graduado de Jensen (1907)
  • Tótem y tabú (1913)
  • En el narcisismo (1914)
  • Introducción al psicoanálisis (1917)
  • Más allá del principio de placer (1920)
  • El ego y la identidad (1923)
  • El futuro de una ilusión (1927)
  • La civilización y sus descontentos (1930)
  • Moisés y el monoteísmo (1939)

  


 


Sigmund Freud (I): 

El pare de la psicoanàlisi














Salvador Dalí

Retrat de Sigmund Freud 

(1966)

Tinta sobre paper 29,5 x 26,5 cm

Col·lecció particular



Sigmund Freud (1856-1939) va ser un metge austríac d'origen jueu, pare de la psicoanàlisi i una de les grans figures intel·lectuals del segle XX.

Natural de Prřvor (Moràvia, actualment a la República Txeca), Freud es va llicenciar en Medicina i inicialment tenia especial interès en la neurologia. Després de treballar amb Joseph Breuer a l'Hospital General de Viena, va estudiar a París, amb el neuròleg Jean-Martin Charcot, prestant especial atenció a les aplicacions de la hipnosi en els casos d'histèria. De retorn a Viena, va desenvolupar el mètode catàrtic amb Joseph Breuer. A poc a poc va interessar-se en els aspectes psicològics de les malalties mentals, a partir dels casos observats en el seu consultori privat, substituint la hipnosi i el mètode catàrtic per l'associació lliure i la interpretació dels somnis. Aviat va determinar que la hipnosi era un mètode ineficaç per aconseguir els resultats que desitjava i va començar a implementar una teràpia de conversa amb els seus pacients. Aquest mètode es va reconèixer com una «cura parlant» i l'objectiu era encoratjar al pacient a accedir a la ment inconscient i deixar anar l'energia reprimida i les emocions. La rememoració dels traumes psicògens com a productors de símptomes va anar obrint pas al desenvolupament d'una teoria etiològica de les neurosis més diferenciada, que va establir les bases de la psicoanàlisi. L'element d'utilitzar la teràpia de conversa finalment va esdevenir la base de la psicoanàlisi. 

Freud postulava una sexualitat infantil perversa, el que va generar un gran escàndol en la societat vienesa puritana de finals del s. XIX i principis del s. XX. Tot i l'hostilitat que va haver d'afrontar amb les seves teories i hipòtesis revolucionàries, Freud acabaria convertint-se en una de les figures més influents del seu temps. Les seves teories segueixen sent avui un motiu de debat i molts posen en dubte que la psicoanàlisi pugui ser considerada un mètode científic.

La psicologia, la psicoteràpia, la sexologia i l'educació s'han vist profundament modificades per les seves teories. Un gran nombre d'abordatges tècnics de la psicoteràpia s'han derivat o inspirat en ell. Entre aquests abordatges terapèutics es poden destacar: el psicodrama, la Gestalt, l'anàlisi rogerià, l'anàlisi caracterològic (Reich), la psicoteràpia humanista, la sistèmica, la teoria de l'afecció, i el concepte de resiliència entre d'altres. Més enllà de les seves diferències, totes aquestes línies d'intervenció en psicologia tenen en comú que realitzen una introspectiva en la vida mental.



Esboç de Salvador Dalí. Fundació Salvador Dalí
(cedit al Museu Freud de Londres) 



Freud va encunyar conceptes psiquiàtrics que avui estan plenament incorporats a la nostra societat, com l'inconscient, la sexualitat infantil, el complex d'Èdip (pres de la mitologia grega), la repressió, mecanismes de defensa, narcisisme (també extret de la mitologia), o esquizofrènia.

Molts dels seus conceptes s'han incorporat a la cultura en general, al cinema, a la literatura i a la pintura. Des de Lorca fins a Dalí, molts artistes han estat profundament captivats amb les seves idees.

Així doncs, mentre uns consideren que Freud va ser un gran científic en el camp de la medicina que va descobrir gran part del funcionament psíquic humà; altres ho veuen com un filòsof que va replantejar la naturalesa humana i que va contribuir a superar tabús, però en un examen rigorós les seves teories no poden ser considerades com a ciència. De fet, Freud va recórrer en gran mesura a l'èmfasi de filòsofs com Nietzsche, Dostoievski i Kant.

Sigui o no sigui ciència la psicoanàlisi, l'obra de Freud segueix sent lectura obligada a tots els interessats en entendre la psique humana: més de vint volums i més de tres-cents articles del seu treball teòric i clínic; que han estat traduïts a cinquanta llengües i des del 2010 les seves obres ja són de domini públic. Hi ha nombroses entrevistes i els textos de més de 70 dels seus pacients.

Les seves obres, els seus escrits i cartes, no deixen de consultar-se, interpretar-se, estudiar-se per diversos psicoanalistes, historiadors, filòsofs, sociòlegs, metges i psicòlegs. Un home tan admirat, com criticat, però que en qualsevol cas no passa desapercebut.
 


Salvador Dalí: Dibuix de Sigmund Freud. 




Teories més importants de Sigmund Freud


Desenvolupament de les ments inconscients i conscients.

Per a Freud la ment consisteix en la ment conscient, que conté els pensaments i creences dels que som conscients. La ment inconscient, per contra, és un dipòsit de records reprimits i desitjos no expressats, i els problemes amb la ment inconscient poden conduir a problemes amb el comportament i la regulació emocional.


Model estructural de la personalitat

Basant-se en la seva teoria de la ment inconscient, Freud va desenvolupar els següents conceptes: Allò, Ego i Superego. L'Ego o Jo és la personalitat quotidiana que presentem al món, però solament representa una fracció del veritable ser d'una persona. El superego o superjò, per contra, serveix com una mena de consciència i internalitza les normes morals, socials i culturals. L'Allò és una estructura primitiva i busca el plaer que està present en el naixement. Forma la base de la personalitat d'una persona, i els desitjos d'identificació inconscients poden explicar comportaments aparentment inexplicables.


Etapes de desenvolupament psicosexual

Aquestes etapes, que inclouen oral, anal, genital, latent i fàl·lica, representen diferents etapes del desenvolupament infantil durant les quals un nen té una tasca psicològica important que ha de completar. La tasca principal de l'etapa anal, per exemple, és l'aprenentatge de la contenció d'esfínters, l'entrenament per anar al bany. El fracàs per completar competentment una tasca de desenvolupament important pot conduir a problemes psicològics posteriors relacionats amb aquesta etapa. Per exemple, els nens que tenen problemes durant l'entrenament per anar al bany poden convertir-se en adults retentius anals. Una de les subteories més populars i àmpliament debatudes dins de les etapes del desenvolupament psicosexual és el complex d'Èdip. Durant aquest desafiament de desenvolupament, un fill se sent incestuosament atret per la seva mare i sent rivalitat cap al seu pare. Ell ha de resoldre aquest desafiament identificant-se amb el seu pare.


El concepte de mecanismes de defensa

Els mecanismes de defensa de Freud -que encara són conceptes usats en la psicologia contemporània- són eines de la ment inconscient que estan dissenyades per alterar la realitat a fi d'evitar el dolor i el sofriment. La repressió, per exemple, és la tendència a oblidar esdeveniments preocupants, mentre que la projecció és la tendència a projectar els propis trets en una altra persona. Els mecanismes de defensa de Freud van ser desenvolupats i codificats per la seva filla Anna Freud.


Empire Póster de Sigmund Freud Hay Algo Que dé a presión a Man'S Mind y  Accesorio para Sujetar: Amazon.es: Hogar

Caricatura satírica de Freud, alusiva a
sus teorías eróticas del inconsciente

Interpretació dels somnis

Freud creia que els somnis podien interpretar-se per obtenir informació important sobre la psicologia i la personalitat d'una persona, i creia que els somnis sovint servien com a dispositius per a complir desitjos.

Freud ha tingut un paper fonamental en la cultura popular. Les imatges d'un pacient estirat en un sofà, per exemple, són al·lusions a Freud. Els actes fallits freudians ocorren quan una persona diu el que la seva ment inconscient està pensant o desitja. Per exemple, una dona podria dir: «Vull que mori el meu ex xicot» quan volia dir: «Vull recuperar al meu ex xicot».


Principals llibres de Sigmund Freud


• Estudis sobre histèria (amb Josef Breuer, 1895)

• La interpretació dels somnis (1899)

• La psicopatologia de la vida quotidiana (1901)

• Tres assajos sobre la teoria de la sexualitat (1905)

• Bromes i la seva relació amb l'inconscient (1905)

• Deliri i somni en el graduat de Jensen (1907)

• Tòtem i tabú (1913)

• En el narcisisme (1914)

• Introducció a la psicoanàlisi (1917)

• Més enllà del principi de plaer (1920)

• L'ego i la identitat (1923)

• El futur d'una il·lusió (1927)

• La civilització i els seus descontents (1930)

• Moisès i el monoteisme (1939)





miércoles, 29 de septiembre de 2021

San Miguel, patrón de radiólogos y radioterapeutas.

 versió catalana | versión española







Lluís Borrassà

Retablo de San Miguel (centro)

(1416) 

Temple y pan de oro sobre tabla 556 x 330 cm
Procede del monasterio de S. Miquel de Cruïlles
Museu d'Art. Girona.




En el centro del retablo aparece el arcángel vestido con armadura y escudo, y alas multicolores que recuerdan la cola de un pavo real, mientras pisotea y clava su lanza sobre un dragón, representación del mal. En este caso, la figura del dragón sustituye a la de un demonio, como también aparece en otras iconografías. En definitiva, San Miguel vence al demonio, el bien vence al mal. Una leyenda que se pierde en la noche de los tiempos. Para algunos, ya se perfilaría en la antigua leyenda egipcia de Horus venciendo a Seth. 

En el imaginario cristiano, los ángeles glorificaban a Dios en el cielo. Eran seres puros que se dividían en nueve categorías: 

Serafines, querubines, tronos; 

dominaciones, virtudes, potestades; 

principados, ángeles y arcángeles.

Los arcángeles eran los de mayor rango. 



Pieter Brueghel: La caída de los ángeles rebeldes.
Museo Real de Bellas Artes. Bruselas.
  

Entre los arcángeles destacaba uno, Luzbel, de gran belleza. Era tan bello que un día, lleno de soberbia, quiso ser tan importante como el mismo Dios, consiguiendo tener algunos partidarios. Esto originó una gran lucha en el cielo: el arcángel Miguel capitaneó a los ángeles fieles a Dios, bajo el lema "Quien como Dios?" y lucharon  contra Luzbel y los ángeles rebeldes. 

El resultado de la batalla fue favorable a Miguel. Luzbel fue derrotado y pasó a llamarse desde entonces Lucifer, el ángel caído. El y los ángeles rebeldes fueron expulsados del cielo y se creó para ellos un terrible lugar: el infierno. Desde entonces, Lucifer y sus ángeles, ya transformados en demonios intentan inducir al mal a los humanos, para arrastrarlos al infierno. Por su parte el arcángel Miguel y sus ángeles siguen luchando denodadamente para que el bien se enseñoree del mundo. 



Luca Giordano: El arcángel San Miguel luchando contra los ángeles caídos.  

El Apocalipsis (12:7-9) relata así los hechos:
12.7. Y hubo una gran batalla en el cielo: Miguel y sus ángeles luchaban contra el dragón; y luchaban el dragón y sus ángeles,
12.8. pero no prevalecieron, ni fue hallado más su lugar en el cielo.
12.9. Y fue lanzado fuera aquel gran dragón, la serpiente antigua, que se llama Diablo y Satanás, quien engaña a todo el mundo; fue arrojado a la tierra, y sus ángeles fueron arrojados con él.

 


Monumento al Ángel caído. Parque del Retiro. Madrid. 

 

En el cristianismo, Miguel y la lucha del Bien contra el Mal retomó también el mito de la psicostasia o del peso del alma del difunto tras la muerte. Se trata también de un mito egipcio. Delante del tribunal de Osiris, Anubis pesaba el alma del muerto poniendo en un platillo de la balanza el corazón y en el otro, la pluma de Mâât, la diosa de la Verdad. En el cristianismo Anubis es sustituído por San Miguel. El demonio, tramposo, intenta falsear la pesada para hacerse con el alma del desdichado. Así lo vemos en diversas representaciones iconográficas medievales. 



San Miguel pesa en una balanza las buenas y malas obras de un difunto.
La actitud serena del arcángel se contrapone a la del demonio y sus esbirros,
que intentan falsear el resultado para llevarse al infierno el alma del desdichado. Lateral de altar de la Vall de Ribes, del maestro de Soriguerola, (finales del siglo XIII), Museu Episcopal de Vic (MEV)

 

San Miguel ha sido venerado por los cristianos como el mayor de los arcángeles. Su lema, "Quien como Dios?" lo proclama como el gran adalid de la fe. 

Desde tiempos antiguos ha sido también considerado como un ángel protector, al que se ha vinculado también con la sanación. Es también Miguel el que termina con algunas epidemias, como atestigua su estatua en el Castel de Sant'Angelo de Roma. 



Taller de Rubens: San Miguel expulsando a Lucifer y los ángeles caídos.
Museo Nacional Thyssen-Bornesmisza. Madrid. 
 
En esta versión, Miguel y sus ángeles empuñan un haz de rayos.
Probablemente este detalle justifica que se le declarara como
patrón de radiólogos y  radioterapeutas. 

A veces se representa a San Miguel con una lanza, pero en otras representaciones empuña una espada flamígera o un rayo. Tal vez por esta razón en 1941, la Sagrada Congregación para el Estudio de los Ritos del Vaticano declaró al Arcángel San Miguel, patrón y protector de los radiólogos y radioterapeutas. En el documento consta: “Sanctus Michael Archangelis. Pro Radiologis et Radiumterapeuticis et Protectur Declaratur. Decret datum Romae, ex S.S. Rituum Congretatione, die 16 Januarii 1941".

Como recuerda el Dr. Albert Biete, en aquel momento, muchos médicos simultaneaban la radiología con la radioterapia, tanto de tumores malignos como benignos, y los límites de ambas especialidades no eran muy precisos. Tampoco existía todavía el concepto de Radiooncólogo o oncólogo clínico. Al parecer, el demonio en este caso se identificó con los procesos cancerosos, y la radiante espada de San Miguel con la radioterapia que podía remediar el proceso. Y realmente, el cáncer es uno de los peores males de nuestro tiempo. 



Maestro de Zafra. San Miguel arcángel (ca. 1500)
Museo del Prado. Madrid. 


Bibliografía

Biete A. Una mirada al pasado VI: Anastas Kotzareff: Un visionario en la aproximación multidisciplinar en el tratamiento del cáncer. Sociedad Española de Oncología Radioterápica. 
https://seor.es/wp-content/uploads/2020/05/Mirada_Pasado_VI.pdf

  


 


Sant Miquel, 

patró de radiòlegs i radioterapeutes






Lluís Borrassà

Retaule de Sant Miquel (centre)

(1416) 

Temple i pa d'or sobre taula 556 x 330 cm
Procedeix del monestir de St. Miquel de Cruïlles
Museu d'Art. Girona.




Al centre del retaule hi apareix l'arcàngel vestit amb armadura i escut, i ales multicolors que recorden la cua d'un paó real, mentre trepitja i clava la seva llança sobre un drac, representació del mal. En aquest cas, la figura del drac substitueix a la d'un dimoni, igual com també apareix en altres iconografies. En definitiva, Sant Miquel venç el dimoni, el bé venç al mal. Una llegenda que es perd en la nit dels temps. Per a alguns, això ja es perfilava a l'antiga llegenda egípcia d'Horus vencent a Seth.

En l'imaginari cristià, els àngels glorificaven a Déu al cel. Eren éssers purs que es dividien en nou categories:
Serafins, querubins, trons;
Dominacions, virtuts, potestats;
Principats, àngels i arcàngels.
Els arcàngels eren els de major rang.



Pieter Brueghel: La caiguda dels àngels rebels.
Museu Reial Museu de Belles Arts. Brusel·les.
  


 

Entre els arcàngels en destacava un, Luzbel, de gran bellesa. Era tan bell que un dia, ple de supèrbia, va voler ser tan important com el mateix Déu, aconseguint tenir alguns partidaris. Aquest fet va originar una gran lluita al cel: l'arcàngel Miquel va capitanejar als àngels fidels a Déu, sota el lema "Qui com Déu?" i van lluitar contra Luzbel i els àngels rebels.

El resultat de la batalla va ser favorable a Miquel. Luzbel va ser derrotat i des de llavors va passar a anomenar-se Llucifer, l'àngel caigut. Ell i els àngels rebels van ser expulsats del cel i es va crear per a ells un terrible lloc: l'infern. Des de llavors, Llucifer i els seus àngels, ja transformats en dimonis intenten induir el mal als humans, per arrossegar-los a l'infern. Per la seva banda l'arcàngel Miquel i els seus àngels segueixen lluitant aferrissadament perquè el bé rodegi al món.




Luca Giordano: L'arcàngel Sant Miquel lluitant contra els àngels caiguts

L'Apocalipsi (12: 7-9) relata així els fets:

12.7. I va haver-hi una gran batalla al cel: Miquel i els seus àngels lluitaven contra el drac; i lluitaven el drac i els seus àngels,

12.8. però no van prevaldre, ni es va tornar a trobar el seu lloc al cel.

12.9. I va ser llançat a fora aquell gran drac, la serp antiga, que es diu diable i Satanàs, qui enganya a tothom; va ser llançat a la terra, i els seus àngels van ser expulsats amb ell.



Monument a l'Àngel caigut. Parc del Retiro. Madrid. 


En el cristianisme, Miquel i la lluita del Bé contra el Mal va reprendre també el mite de la psicostàsia o del pes de l'ànima del difunt després de la mort. Es tracta també d'un mite egipci. Davant del tribunal d'Osiris, Anubis pesava l'ànima del mort posant en un platet de la balança el cor i a l'altre, la ploma de Mâât, la deessa de la Veritat. En el cristianisme Anubis és substituït per Sant Miquel. El dimoni, trampós, intenta falsejar la pesada per fer-se amb l'ànima del desgraciat. Així ho veiem en diverses representacions iconogràfiques medievals. 



Sant Miquel pesa en una balança les bones i males obres d'un difunt.
L'actitud serena de l'arcàngel es contraposa a la del dimoni i els seus esbirros,
que intenten falsejar el resultat per dur-se l'ànima del desgraciat a l'infern. 

Lateral d'altar de la Vall de Ribes, del mestre de Soriguerola (finals de segle XIII), Museu Episcopal de Vic (MEV)


Sant Miquel ha estat venerat pels cristians com el més gran dels arcàngels. El seu lema, "Qui com Déu?" el proclama com el gran defensor de la fe.

Des de temps antics també ha estat considerat com un àngel protector, el qual s'ha vinculat també amb la sanació. És també Miguel qui acaba amb algunes epidèmies, com testifica la seva estàtua al Castel de Sant Angelo de Roma.



Taller de Rubens: Sant Miquel expulsant a Llucifer i els àngels caiguts.
Museu Nacional Thyssen-Bornesmisza. Madrid. 

En aquesta versió, Miguel i els seus àngels empunyen feixos de raigs.
Probablement aquest detall justifica que se’l declarés com 
el patró de radiòlegs i radioterapeutes.



De vegades es representa a Sant Miquel amb una llança, però en altres representacions empunya una espasa flamígera o un llamp. Potser per aquesta raó el 1941, la Sagrada Congregació per a l'Estudi dels Ritus del Vaticà va declarar a l'Arcàngel Sant Miquel, patró i protector dels radiòlegs i radioterapeutes. En el document consta: "Sanctus Michael Archangelis. Pro Radiologis et Radiumterapeuticis et Protectur Declaratur. Decret datum Romae, ex S.S. Rituum Congretatione, die 16 Januarii 1941 ".

Com recorda el Dr. Albert Biete, en aquell moment, molts metges simultanejaven la radiologia amb la radioteràpia, tant per tractar tumors malignes com benignes, i els límits d'ambdues especialitats no eren massa precisos. Tampoc no existia encara el concepte de Radiooncóleg o oncòleg clínic. Segons sembla, el dimoni en aquest cas es va identificar amb els processos cancerosos, malignes com ell, i la radiant espasa de Sant Miquel amb la radioteràpia que podia remeiar el procés. I és que certament, el càncer és un dels pitjors mals del nostre temps.


Mestre de Zafra. Sant Miquel arcàngel (ca. 1500)
Museu del Prado. Madrid. 



Bibliografía

Biete A. Una mirada al pasado VI: Anastas Kotzareff: Un visionario en la aproximación multidisciplinar en el tratamiento del cáncer. Sociedad Española de Oncología Radioterápica. 
https://seor.es/wp-content/uploads/2020/05/Mirada_Pasado_VI.pdf


lunes, 27 de septiembre de 2021

Santos Cosme y Damián, patronos de los médicos (II)

versió catalana | versión española










Jaume Huguet 

Retaule de Sant Nin i Sant Non 
o dels Sants Metges 

(1460) 

Pintura al temple y pan de oro sobre tabla
Seu d'Ègara. Terrassa






Ayer, día de San Cosme y Damián (26 de septiembre), comentábamos algunos aspectos sobre la leyenda de los patronos de los médicos y de algunas de las más destacadas representaciones artísticas. Pero continuaremos haciéndolo hoy (27 de septiembre) ya que antiguamente la festividad de estos santos anargiros tenía lugar en este día. 



Miquel Nadal: Retablo de San Cosme y San Damián.
Catedral de Barcelona.



De hecho, las leyendas sobre los santos hermanos médicos se entrecruzan y aparecen en diversos lugares y fechas. Hasta tal punto que la Iglesia Oriental festeja en tres días diferentes esta festividad. ¿Y por qué surge esta leyenda en diversos lugares a la vez? A nuestro modo de ver porque en realidad, la historia de unos hermanos médicos dotados de poderes divinos no es más que la transformación de Macaón y Podalirio, los hijos mortales de Asclepio, el dios griego de la Medicina, ya citados en la Ilíada. Muchas veces los santos cristianos recogen en todo o en parte los viejos mitos de la Antigüedad. 



Cosme y Damián transplantan una pierna (comienzos del s. XVI). 

Stuttgart, Württembergisches Landesmuseum

La significación de San Cosme y San Damián como símbolo de los médicos cristianos era tal que en ya desde tiempos antiguos algunas sagas de médicos usaban sus nombres. En la época de las Cruzadas existió también una orden caballeresca de S. Cosme y S. Damián que se dedicaba a la asistencia de los peregrinos enfermos que se dirigían a Jerusalén y al intercambio de prisioneros con los sarracenos. 

En el año de 1226 el gremio de cirujanos de París eligió a S. Cosme y S. damián como patronos y como que las reuniones de este gremio tenían lugar en la iglesia consagrada a dichos santos, ésta fue titulada "Colegio de San Cosme". poco a poco se convirtió en un centro de formación, en donde los cirujanos recibían una instrucción especializada.  Este Colegio subsistió hasta 1713, dando lugar a partir de entonces a la Academia de Cirugía de París. En Suiza, los médicos de Solothurn se reunieron en unn gremio consagrado a estos santos (1572). Así fue como progresivamente los santos Cosme y Damián fueron considerados patrones de médicos, cirujanos, farmacéuticos, dentistas, barberos, etc. En Italia los barberos celebran todavía el día de sus patronos San Cosme y San Damián. 




Goigs de Sant Cosme i Sant Damià,
copatronos del Prat de Llobregat
(Foto gentileza del Dr. Jaume Padrós) 

Una prueba de la gran devoción a estos santos son los numerosos pueblos y ciudades que en todo el mundo los veneran como patronos. Muchas veces en el origen de este patronazgo está una epidemia o alguna temible enfermedad por la que se iniciaron rogativas. Mencionemos como ejemplo las ciudades de Praga, Florencia, Salamanca, Prat de Llobregat... en Catalunya muchos lugares y ermitas están consagradas a estos "Sants Metges".



Fernando del Rincón: Milagro de los
santos médicos Cosme y Damián (1510)
Óleo sobre tabla, 188 x 155 cm
Museo del Prado, Madrid. 

Precisamente me voy a referir ahora al retablo dels "Sants Metges", de Jaume Huguet, conservada en la Seu d'Egara de Terrassa. Se trata de una obra maestra del gótico catalán, de la que aportamos un detalle al comenzar estas líneas. En esta escena se representa el milagro atribuido a los santos anargiros: el transplante de una pierna de un negro a un blanco. En nuestra época no llaman mucho la atención este tipo de transplantes (aunque probablemente sí realizarlos en personas probablemente no inmunocompatibles), pero en el s. XV esto debía suscitar una gran admiración. 


Isidro de Villoldo (discípulo de Berruguete)
Museo Nacional de escultura de Valladolid (1547)


El milagro se relata en la Leyenda áurea de Jacques de la Voragine (s. XIII). El diácono Justiniano, sacristán de la iglesia dedicada a los santos Cosme y Damián presentaba úlceras de pierna que se infectaron, causándole gran dolor. Una noche, los santos patronos se le aparecieron en sueños y le transplantaron la pierna, colocándole la de un criado etíope que había fallecido el día antes. 



Escena en la que Cosme y Damián
seccionan la pierna del cadáver del etíope


En el retablo de Jaume Huguet, aparecen los santos hermanos, revestidos con su indumentaria de médicos ribeteada de armiño y con sendos birretes en la cabeza. Ya han seccionado la pierna del cadáver del etíope y la están transplantando al clérigo. La pierna seccionada del receptor yace al lado de la cama dejando bien patente la razón del transplante: está llena de úlceras de bordes netos, sin eritema subyacente. Al fondo a la derecha se ve una prefiguración en la que Cosme y Damián están seccionando la pierna del africano. Curiosamente, le seccionan la pierna derecha, cuando la que necesitan es la izquierda. Pequeños detalles que debieron pasar desapercibidos al pintar la obra. 



Maestro de los Balbases:
El milagro de los santos médicos (1495). 

Los santos reciben ayuda sobrenatural para la compleja intervención. Una ayuda que se simboliza en los dos ángeles que actúan como asistentes, portando el estuche de instrumentos y el tarro de ungüento. El paciente se muestra echado en la cama con mirada perdida y semblante macilento. Para dar una mayor teatralidad, lleva la cabeza vendada. Según la Leyenda áurea, al día siguiente el diácono Justiniano comprobó los efectos benéficos de tal intervención, y pudo andar normalmente, libre ya de las úlceras. El asombrado diácono acudió al cementerio donde con la ayuda de varias personas curiosas abrieron la tumba y hallaron el cuerpo de un hombre negro sin una pierna y a su lado la pierna enferma del diácono. Fueron así testigos del milagroso transplante. 


Jaume Huguet: Retablo de Sant Nin i Sant Non o dels Sants Metges.
Seu d'Egara. Terrassa


El milagro de la pierna no se puede ver solamente en el magnífico retablo de Terrassa. Aparece representado en numerosas obras de arte, de las que aportamos algunos ejemplos destacados en esta entrada. 



Fra Angèlico: Milagro de San Cosme y San Damián. San Marco, Florencia. 

  
El retaule de Sant Nin i Sant Non. 


Bibliografía

Alonso J.R. Neurociencia. Los milagros de San Cosme, San Damián y Pedro Cavadas. 
https://jralonso.es/2013/02/28/los-milagros-de-san-cosme-san-damian-y-pedro-cavadas/

Bruguera M. Sant Cosme i sant Damià, els sants patrons dels metges. Annals de Medicina 2021;104:92-96.
Yarza Luaces J. «DOSSIER: Jaume Huguet i el retaule dels sants Abdó i Senén». Terme, 1994, Núm. 9, p. 25-38.    https://raco.cat/index.php/Terme/article/view/40616 

 


 


Sant Cosme i Sant Damià, patrons dels metges (II)









Jaume Huguet 

Retaule de Sant Nin i Sant Non 
o dels Sants Metges 

(1460) 

Pintura al temple y pan de oro sobre tabla
Seu d'Egara. Terrassa



Ahir, dia de Sant Cosme i Damià (26 de setembre), comentàvem alguns aspectes sobre la llegenda dels patrons dels metges i algunes de les principals representacions artístiques. Avui (27 de setembre) continuarem fent-ho ja que antigament la festivitat d'aquests sants anargirs es celebrava aquest dia.


Miquel Nadal: Retaule de Sant Cosme i Sant Damià.
Catedral de Barcelona.

De fet, les llegendes sobre els sants germans metges s'entrecreuen i apareixen en diversos llocs i dates. Fins a tal punt que l'Església Oriental celebra aquesta festivitat en tres dies diferents. I per què sorgeix aquesta llegenda en diversos llocs al mateix temps? Segons la nostra manera de veure-ho, és perquè en realitat, la història d'uns germans metges dotats de poders divins no és més que la transformació de Macaó i Podaliri, els fills mortals d'Asclepi, el déu grec de la Medicina, ja citats a la Ilíada. Moltes vegades els sants cristians recullen en part o en la seva totalitat els vells mites de l'Antiguitat.


Cosme i Damià transplanten una cama (principis del s. XVI). 

Stuttgart, Württembergisches Landesmuseum



La significació de Sant Cosme i Sant Damià com a símbol dels metges cristians era tal que, ja des de temps antics, algunes sagues de metges empraven els seus noms. A l'època de les Croades també va existir una ordre cavalleresca de S. Cosme i S. Damià que es dedicava a l'assistència dels pelegrins malalts que es dirigien a Jerusalem i a l'intercanvi de presoners amb els sarraïns.

El 1226 el gremi de cirurgians de París va triar a S. Cosme i S. Damià com a patrons i com que les reunions d'aquest gremi tenien lloc a l'església consagrada a aquests sants, aquesta va ser anomenada "Col·legi de Sant Cosme". A poc a poc es va convertir en un centre de formació, on els cirurgians rebien una instrucció especialitzada. Aquest Col·legi va subsistir fins el 1713, donant lloc des de de llavors a l'Acadèmia de Cirurgia de París. A Suïssa, els metges de Solothurn es van reunir en un gremi consagrat a aquests sants (1572). Així va ser com progressivament els sants Cosme i Damià van ser considerats patrons de metges, cirurgians, farmacèutics, dentistes, barbers, etc. A Itàlia els barbers celebren encara el dia dels seus patrons Sant Cosme i Sant Damià.

 

Goigs de Sant Cosme i Sant Damià,
copatrons del Prat de Llobregat
(Foto gentilesa del Dr. Jaume Padrós) 


Una prova de la gran devoció a aquests sants són els nombrosos pobles i ciutats que arreu del món els veneren com a patrons. Moltes vegades l’origen d'aquest patronatge està en una epidèmia o en una malaltia temible per la qual es van iniciar rogatives. Mencionem com a exemple les ciutats de Praga, Florència, Salamanca, Prat de Llobregat ... a Catalunya molts llocs i ermites estan consagrades a aquests "Sants Metges". 



Fernando del Rincón: Miracle dels
sants metges Cosme i Damià (1510)
Oli sobre taula, 188 x 155 cm
Museu del Prado, Madrid. 


A continuació em referiré al retaule dels "Sants Metges", de Jaume Huguet, conservat a la Seu d'Egara de Terrassa. Es tracta d'una obra mestra del gòtic català, de la qual n’aportem un detall a l’inici d’aquestes línies. En aquesta escena es representa el miracle atribuït als sants anargirs: el trasplantament d'una cama d'un negre a un blanc. A la nostra època no criden especialment l'atenció aquest tipus de trasplantaments (encara que possiblement sí realitzar-los en persones probablement no immunocompatibles), però això al s. XV devia generar una gran admiració. 

El miracle es relata a la "Llegenda àuria" de Jacques de la Voragine (s. XIII). El diaca Justinià, sagristà de l'església dedicada als sants Cosme i Damià, presentava úlceres a la cama que es van infectar, provocant-li un gran dolor. Una nit, els sants patrons se li van aparèixer en somnis i li van trasplantar la cama, col·locant-li una d'un criat etíop que havia mort el dia abans.


Escena en què Cosme i Damià seccionen la cama del cadàver de l’etíop


Al retaule de Jaume Huguet, apareixen els sants germans, revestits amb la seva indumentària de metges ribetejada d'ermini i amb sengles birrets al cap. Ja han seccionat la cama del cadàver de l'etíop i l'estan trasplantant al clergue. La cama seccionada del receptor jeu a la banda del llit deixant ben palesa la raó del trasplantament: és plena d'úlceres de vores netes, sense eritema subjacent. Al fons a la dreta es veu una prefiguració en la que Cosme i Damià estan seccionant la cama de l'africà. Curiosament, li seccionen la cama dreta, quan la que necessiten és l'esquerra. Petits detalls que devien passar desapercebuts al pintar l'obra.


Mestre dels Balbases:
El miracle dels sants metges (1495). 
 

Els sants reben ajuda sobrenatural per la complexa intervenció. Una ajuda que es simbolitza en els dos àngels que actuen com a assistents, portant l'estoig d'instruments i el pot d'ungüent. El pacient es mostra estirat al llit amb mirada perduda i semblant macilent. Per donar una major teatralitat, porta el cap embenat. Segons la Llegenda àuria, l'endemà el diaca Justinià va comprovar els efectes benèfics de la intervenció, i va poder caminar normalment, ja lliure de les úlceres. El sorprès diaca va acudir al cementiri on amb l'ajuda de diverses persones curioses van obrir la tomba i van trobar el cos d'un home negre sense una cama i al seu costat la cama malalta del diaca. Van ser així testimonis del miraculós trasplantament.


Jaume Huguet: Retaule de Sant Nin i Sant Non o dels Sants Metges.
Seu d'Egara. Terrassa

 
El miracle de la cama no només es pot veure al magnífic retaule de Terrassa. Apareix representat en nombroses obres d'art, de les que aportem alguns exemples destacats en aquesta entrada.


Fra Angèlico: Miracle de Sant Cosme i Sant Damià. San Marco, Florència. 



El retaule de Sant Nin i Sant Non. 




Bibliografía

Alonso J.R. Neurociencia. Los milagros de San Cosme, San Damián y Pedro Cavadas. 
https://jralonso.es/2013/02/28/los-milagros-de-san-cosme-san-damian-y-pedro-cavadas/
    
Bruguera M. Sant Cosme i sant Damià, els sants patrons dels metges. Annals de Medicina 2021;104:92-96.

Yarza Luaces J. «DOSSIER: Jaume Huguet i el retaule dels sants Abdó i Senén». Terme, 1994, Núm. 9, p. 25-38.  https://raco.cat/index.php/Terme/article/view/40616