Pickwick: de la literatura a la patología

 versió catalana | versión española

Joseph Clayton Clark "Kyd" Samuel Pickwick  (1889)  Ilustración del libro de Charles Dickens "The Pickwick papers"

No siempre los epónimos de las enfermedades rinden homenaje a los médicos que descubrieron la enfermedad. A veces hacen otro tipo de referencias, incluso literarias. En otras entradas del blog hemos aludido al síndrome de Münchhausen, al de Rapunzel,  o al angioma Cyrano. Este es el caso del síndrome de Pickwick, inspirado en uno de los personajes de las novelas de Charles Dickens,  Los papeles póstumos del club Pickwick (The posthumous papers of the Pickwick club).  Fue esta la primera novela de Dickens, que apareció por entregas en 1836 y como libro al año siguiente. 

Fascículo de The posthumous papers of the Pickwick club (1836)

La editorial Chapman&Hall quería publicar unas ilustraciones de Robert Seymour sobre "platos deportivos cockney" y necesitaba conectarlos con un entramado literario, y propuso el trabajo a Charles Dickens, un joven periodista de 24 años que había publicado algunas escenas costumbristas londinenses (Sketches by Boz) con cierto éxito. 

El editor expuso a Dickens el plan de la obra. Habría un club, cuyos miembros serían enviados en expediciones de caza y pesca al país. Sus armas se dispararían por accidente y los anzuelos quedarían atrapados en sus sombreros y pantalones, y estas y otras desventuras debían ser representadas en las láminas de historietas de Seymour. En suma, Dickens tenía que proporcionar la descripción necesaria para explicar las placas y conectarlas en una especie de novela ilustrada que estaba de moda en ese momento. Al joven escritor no le entusiasmó la idea, porque entre otras cosas no sabía nada de deporte, pero acabó por aceptar el encargo.

Pero la historia que escribió Dickens no era solamente el pretexto para engarzar ilustraciones: tenía fuerza y humor por sí misma y su fina sátira supo captar el interés del público, relegando las ilustraciones a un plano secundario. El ilustrador tuvo que realizar su trabajo siguiendo las peripecias de la historia y no al revés. Seymour entregó las ilustraciones de las dos primeras entregas, antes de suicidarse (20 de abril de 1836). La tercera entrega salió con las láminas de Robert William Buss, pero a Dickens no le gustó su estilo, así que el resto fue encargado a Phiz (Hablot Knight Browne), un dibujante que ilustró luego la mayoría de novelas de Charles Dickens. 

El protagonista de la novela, Samuel Pickwick es un anciano amable y rico,  una especie de filántropo-filósofo que, junto con tres adeptos a su hermandad, funda el club Pickwick del que él mismo es presidente perpetuo. Sugiere que él y otros tres "pickwickianos" deberían viajar a lugares remotos de Londres e informar sobre sus hallazgos a los demás miembros del club. Sus viajes por la campiña inglesa en autocar, donde les suceden un sinfín de anécdotas, constituyen el tema principal de la novela. 

Joe, el gordito, otra vez dormido

Uno de los personajes de la novela, Joe, criado de Mr. Pickwick, era un joven gordito de mejillas coloradas, que solía quedarse dormido constantemente, especialmente en los momentos más inoportunos con grandes ronquidos. La novela lo describe como ¨a fat red-faced boy in a state of somnolency¨. 

"Un clamor de incesante golpeteo acosó el alojamiento de Mr. Pickwick. Una vez abierta la puerta se dejó ver de pie la figura de un muchacho de extraordinaria gordura con los ojos cerrados como si estuviera dormido por su expresión de calma y reposo. Preguntándole a qué venía, nada dijo, pero cabeceó una vez pareciendo roncar levemente; la repetición de la pregunta tres veces no obtuvo respuesta. Cuando estaba a punto de que le cerrara la puerta, bruscamente abrió sus ojos, parpadeó varias veces y elevó su mano en ademán de tocar de nuevo"

Kyd: Anuncio de cigarrillos con The Fat Boy,
el personaje de la novela de Dickens

 

Joe tiene mucho sueño durante el día. La expresión o sus variaciones "¡Joe! Maldito chico, se ha vuelto a dormir". aparece repetida seis veces en el libro. 

"El gordo se levantó, abrió los ojos, se tragó el enorme trozo de tarta que estaba masticando la última vez que se durmió”;  

"... el gordo se acostó cariñosamente al lado del bacalao y, colocándose un barril de ostras debajo de la cabeza como almohada, se durmió instantáneamente".

Thomas Nast: The fat boy. Dibujo para un almanaque de 1860
inspirado en el personaje de Joe de The Pickwick papers 

 

Joe no sólo se dormía en cualquier lugar y circunstancia. También era muy difícil despertarlo. Así lo describe Dickens, durante una maniobra militar: 

"Todos estaban emocionados, excepto el chico gordo, y él dormía tan profundamente como si el rugido de un cañón fuera su canción de cuna ordinaria".

En la novela, también se señala que Joe roncaba: 

“… El ronquido del gordo, penetrado en un sonido bajo y monótono desde la lejana cocina”.  

"¡Dormir!'", dijo el anciano, "siempre está dormido. Hace recados profundamente dormido y ronca mientras espera en la mesa". 

Joe probablemente tenía cor pulmonale. Dos de los hallazgos más reveladores en los pacientes con cor pulmonale son la policitemia, que a menudo se manifiesta en el examen físico como cara pletórica y mejillas permanentemente enrojecidas (el libro describe que Joe tiene "la cara roja") y edema periférico. 

Somnolencia constante, ronquidos y enrojecimiento de las mejillas
son síntomas característicos del síndrome de Pickwick.

En 1956, el Dr. Sidney Burwell, en un artículo publicado en American Journal of Medicine aplicó el nombre de "síndrome de Pickwick" al caso de  un varón de 51 años de edad, obeso (118 Kg), con hematocrito de 65, que padecía de somnolencia, fatiga, trastornos del sueño e insuficiencia respiratoria. Hay que señalar que con este nombre no describía los síntomas de Samuel Pickwick, sino los de Joe. 

Sin embargo, no fue Burwell el primero en asociar estos síntomas. Felix Platter (1536-1614), en sus ¨Observationes¨ describió el caso de un hombre que se dormía constantemente, incluso mientras hablaba o comía y era tan obeso que apenas podía dar un paso. William Wad, cirujano real de Londres, quien en 1810 comentó el caso de un paciente similar a Joe.  En la obra ¨The principles and practice of medicine¨ de Sir William Osler (1905) podemos leer: 

¨Un fenómeno extraordinario asociado a la excesiva obesidad de personas jóvenes es una incontrolable tendencia a dormirse –como el obeso de Pickwick-¨

El síndrome de Pickwick fue una de las primeras formas de apnea del sueño descritas, la forma de obesidad-hipoventilación. 

El síndrome de Pickwick es un síndrome que afecta principalmente a pacientes con obesidad extrema. El principal problema de salud que se presenta en pacientes con esta enfermedad es la apnea del sueño. La causa es en parte por el exceso de tejido graso que rodea los músculos pectorales. Este exceso de grasa sobre el corazón, los pulmones, y el diafragma del paciente, dificulta la respiración. Los síntomas incluyen somnolencia, falta de aliento, mejillas rojas ye incluso una cierta cianosis (color azulado de la piel) en algunas zonas. 

Somnolencia constante, mejillas enrojecidas y obesidad,
son síntomas constantes en el síndrome de Pickwick 

Las consecuencias respiratorias de la obesidad severa, se agravan cuando aparece un síndrome de apneas-hipopneas del sueño o una enfermedad pulmonar obstructiva crónica, que pueden ser la causa de una insuficiencia respiratoria y amenazar el pronóstico vital de estos enfermos. Las apneas tienen lugar durante el sueño nocturno. Es una patología relativamente frecuente y suele afectar a hombres obesos de mediana edad, que se caracteriza por la obstrucción total o parcial de la vía respiratoria. Los pacientes tienen excesiva somnolencia diurna (fatiga, ataques de sueño), ronquidos estentóreos, apnea periódica con interrupción del flujo aéreo de segundos a minutos, cientos de veces durante la noche que los despiertan momentáneamente. También hay hipoxia nocturna, hipertensión arterial y hepatomegalia.  

Sin embargo debemos decir que según algunos, el síndrome de Pickwick debe aplicarse solamente a la descripción original de Dickens: obesidad asociada a somnolencia. Para otros, corresponde a la definición de Burwell, es decir, combinación de obesidad, somnolencia, hipoventilación alveolar y cor pulmonale (también llamado síndrome cardiorrespiratorio de la obesidad). Finalmente otros lo aplican al síndrome de apneas hipopneas del sueño, que no siempre se acompaña de obesidad. 

Muchas personas tienen trastornos de la respiración durante el sueño (5-10%). Es probable que algunos presonajes históricos como el presidente de  los Estados Unidos William Howard Taft (1857-1930), tuvieran un trastorno de la respiración durante el sueño. 

Bibliografía 

Dickens C. Los papeles póstumos del Club Pickwick. Traducción de José María Valverde, Madrid. Editorial Mondadori, 2004.        

Burwell CS, Robin ED, Whaley RD, Bickelman AG. Extreme obesity associated with alveolar hypoventilation – A Pickwickian síndrome. Am J Med. 1956; 21: 811-818.  

---

 

Pickwick: de la literatura a la patologia

Joseph Clayton Clark "Kyd" Samuel Pickwick  (1889)  Il·lustració del llibre de Charles Dickens "The Pickwick papers"

No sempre els epònims de les malalties reten homenatge als metges que van descobrir la malaltia. De vegades fan un altre tipus de referències, fins i tot literàries. En altres entrades del bloc hem al·ludit a la síndrome de Münchhausen, a la de Rapunzel, o a l'angioma Cyrano. En aquest cas tractem sobre la síndrome de Pickwick, inspirat en un dels personatges de les novel·les de Charles Dickens, Els papers pòstums del club Pickwick (The Posthumous papers of the Pickwick club). Aquesta va ser la primera novel·la de Dickens, que va aparèixer per fascicles el 1836 i com a llibre a l'any següent.

Fascicle de The posthumous papers of the Pickwick club (1836)

L'editorial Chapman & Hall volia publicar unes il·lustracions de Robert Seymour sobre "plats esportius cockney" i necessitava connectar-los amb un entramat literari, i va proposar el treball a Charles Dickens, un jove periodista de 24 anys que havia publicat algunes escenes costumistes londinenques (Sketches by Boz) amb cert èxit.

L'editor va exposar a Dickens el pla de l'obra. Hi hauria un club, i els seus membres serien enviats en expedicions de caça i pesca pel país. Les seves armes es dispararien per accident i els hams quedarien atrapats en els seus barrets i pantalons, i aquestes i altres desventures havien de ser representades en les làmines de les historietes de Seymour. En definitiva, Dickens havia de proporcionar la descripció necessària per explicar les plaques i connectar-les a una mena de novel·la il·lustrada que estava de moda en aquell moment. Al jove escriptor no li va entusiasmar la idea, perquè entre altres coses no tenia gaire coneixements d'esport, però va acabar per acceptar l'encàrrec.

Però la història que Dickens va escriure no era només el pretext per enfilar il·lustracions, sinó que tenia força i humor per si mateixa i la seva fina sàtira va saber captar l'interès del públic, relegant les il·lustracions a un pla secundari. L'il·lustrador va haver de realitzar-la seguint les peripècies de la història i no a l'inrevés. Seymour va lliurar les il·lustracions de les dues primeres entregues, abans de suïcidar-se (20 d'abril de 1836). El tercer lliurament va sortir amb les làmines de Robert William Buss, però a Dickens no li va agradar el seu estil, així que la resta es va encarregar a Phiz (Hablot Knight Browne), un dibuixant que va il·lustrar després la majoria de novel·les de Charles Dickens.

El protagonista de la novel·la, Samuel Pickwick, és un ancià amable i ric, una mena de filantrop-filòsof que, juntament amb tres adeptes de la seva germandat, funda el club Pickwick del què ell mateix n’és el president perpetu. Suggereix que ell i altres tres "pickwickians" haurien de viatjar a llocs remots de Londres i informar sobre les seves troballes als altres membres de club. Els seus viatges pel camp anglès en autocar, on els succeeixen una infinitat d'anècdotes, constitueixen el tema principal de la novel·la.

Joe, el grassonet, un altre cop adormit

Un dels personatges de la novel·la, en Joe, el criat de Mr. Pickwick, era un jove grassonet de galtes vermelles, que solia quedar-se adormit constantment, especialment en els moments més inoportuns, fent grans roncs. La novel·la ho descriu com ¨a fat red-faced boy in a state of somnolency¨.

"Un clam de cops incessants va assetjar l'allotjament de Mr. Pickwick. Un cop oberta la porta es va deixar veure de peu la figura d'un noi d'una extraordinària grossor amb els ulls tancats com si estigués adormit per la seva expressió de calma i repòs. Preguntant per què venia, no va dir res, però va fer un cop de cap una vegada que semblava que estigués roncant lleument, i la repetició de la pregunta fins a tres vegades no va obtenir resposta. Quan estava a punt que se li tanqués la porta, va obrir els seus ulls bruscament, va parpellejar diverses vegades i va elevar la seva mà en posat de tocar de nou".

Kyd: Anunci de cigarrets amb The Fat Boy, el personatge de la novel·la de Dickens 

En Joe té molta son durant el dia. L'expressió  "Joe! Maleït noi, s'ha tornat a dormir" o exclamacions semblants, apareixen repetides fins a sis vegades en el llibre.

"El gras es va aixecar, va obrir els ulls, es va empassar l'enorme tros de pastís que estava mastegant l'última vegada que es va adormir";

"... El gras es va acostar afectuosament al costat del bacallà i, col·locant-se un barril d'ostres sota el cap com a coixí, es va adormir instantàniament".

Thomas Nast: The fat boy. Dibuix per a un almanac de 1860

inspirat en el personatge de Joe a The Pickwick papers 

En Joe no només s'adormia a qualsevol lloc i circumstància. També era molt difícil despertar-lo. Així ho descriu Dickens, durant una maniobra militar:

“Tots estaven emocionats, excepte el noi gras, i ell dormia tan profundament com si el rugit d'un canó fos la seva cançó de bressol ordinària”.

A la novel·la, també s'assenyala que Joe roncava:

"... El ronc del gras, en un so baix i monòton arribava, penetrant, des de la llunyana cuina".

"Dormir!'" Va dir l'ancià, "sempre està adormit. Fa els encàrrecs profundament adormit i ronca mentre espera a la taula".

Joe probablement tenia cor pulmonale. Dues de les troballes més reveladores en els pacients amb cor pulmonale són la policitèmia, que sovint es manifesta en l'examen físic com a cara pletòrica i galtes permanentment enrogides (el llibre descriu que Joe té "la cara vermella") i l'edema perifèric.

Somnolència constant, roncs i envermelliment de les galtes

són símptomes característics de la síndrome de Pickwick.

El 1956, el Dr. Sidney Burwell, en un article publicat a American Journal of Medicine va aplicar el nom de "síndrome de Pickwick" al cas d'un home de 51 anys d'edat, obès (118 Kg), amb hematòcrit de 65, que patia somnolència, fatiga, trastorns de la son i insuficiència respiratòria. Cal assenyalar que amb aquest nom no descrivia els símptomes de Samuel Pickwick, sinó els de Joe.

No obstant això, Burwell no va ser el primer a associar aquests símptomes. Felix Platter (1536-1614), en els seus Observationes va descriure el cas d'un home que s'adormia constantment, fins i tot mentre parlava o menjava i era tan obès que amb prou feines podia donar un pas. William Wad, cirurgià reial de Londres, el 1810 va comentar el cas d'un pacient similar a Joe. En l'obra The principles and practice of Medicine de Sir William Osler (1905) podem llegir:

"Un fenomen extraordinari que s'associa a l'excessiva obesitat en persones joves és una incontrolable tendència a adormir-se -com l’obès de Pickwick-¨

La síndrome de Pickwick va ser una de les primeres formes d'apnea de la son descrites, la forma d'obesitat-hipoventilació.

La síndrome de Pickwick és una síndrome que afecta principalment a pacients amb obesitat extrema. El principal problema de salut que es presenta en pacients amb aquesta malaltia és l'apnea de la son. La causa és, en part, per l'excés de teixit gras que envolta els músculs pectorals. Aquest excés de greix sobre el cor, els pulmons, i el diafragma del pacient dificulta la respiració. Els símptomes inclouen somnolència, falta d'alè, galtes vermelles i fins i tot una certa cianosi (color blavós de la pell) en algunes zones.

Somnolència constant, galtes enrogides i obesitat, 

símptomes constants en la síndrome de Pickwick

Les conseqüències respiratòries de l'obesitat severa, s'agreugen quan apareix una síndrome d'apnees-hipopnees de la son o una malaltia pulmonar obstructiva crònica, que poden ser la causa d'una insuficiència respiratòria i amenaçar el pronòstic vital d'aquests malalts. Les apnees tenen lloc quan estan dormint, durant la nit. És una patologia relativament freqüent i sol afectar homes obesos de mitjana edat, que es caracteritza per l'obstrucció total o parcial de la via respiratòria. Els pacients tenen excessiva somnolència diürna (fatiga, atacs de son), roncs estentoris, apnea periòdica amb interrupció del flux aeri de segons a minuts, que es repeteixen centenars de vegades durant la nit i que els desperten momentàniament. També hi ha hipòxia nocturna, hipertensió arterial i hepatomegàlia.

No obstant això hem de dir que per a alguns, la síndrome de Pickwick s'ha d'aplicar només a la descripció original de Dickens: obesitat associada a somnolència. Per a altres, correspon a la definició de Burwell, és a dir, combinació d'obesitat, somnolència, hipoventilació alveolar i cor pulmonale (també anomenada síndrome cardiorespiratori de l'obesitat). Finalment, altres l'apliquen a la síndrome d'apnees hipopnees de la son, que no sempre s'acompanya d'obesitat.

Moltes persones tenen trastorns de la respiració quan dormen (5-10%). És probable que alguns personatges històrics com el president dels Estats Units William Howard Taft (1857-1930), hagin patit un trastorn respiratori mentre dormien.

Bibliografia 

Dickens C. Los papeles póstumos del Club Pickwick. Traducción de José María Valverde, Madrid. Editorial Mondadori, 2004.        

Burwell CS, Robin ED, Whaley RD, Bickelman AG. Extreme obesity associated with alveolar hypoventilation – A Pickwickian síndrome. Am J Med. 1956; 21: 811-818.  

 

Nistatina, el antifúngico de N.Y.state

versió catalana | versión española

Rachel Brown y Elisabeth Hazen   en su laboratorio   Fotografia B&N Schlesinger Library on the  History of Women in America. Harvard University

Muchas veces no se divulga lo suficiente el trabajo de las mujeres que han contribuido al progreso científico, que quedan relegadas al silencio de sus laboratorios. Y sin embargo algunas de ellas han  realizado aportaciones muy importantes para la ciencia. 

Rachel Brown en el laboratorio neoyorquino donde
descubrió la nistatina

Es el caso de dos mujeres que trabajaron para desarrollar un fármaco que fuese eficaz frente a las enfermedades producidas por hongos: Rachel Fuller Brown (1898-1980) y Elizabeth Hazen (1885-1975). 

Rachel F. Brown había nacido en Springfield, Massachussets. Era muy estudiosa y trabajadora y se graduó a la vez en historia y química, gracias a la financiación de una amiga de su familia Henrietta Dexter. Antes de doctorarse, trabajó en el Departamento de Salud del Estado de Nueva York (Albany), famoso por sus investigaciones sobre agentes causantes de enfermedades humanas y por la creación de vacunas y anti-sueros. Ayudó a desarrollar una vacuna contra la neumonía que todavía se usa hoy en día. También investigó cómo mejorar las pruebas para el diagnóstico de la sífilis. 

Elizabeth Lee Hazen era natural de Rich, Mississippi y quedó huérfana de padre y madre a muy corta edad, por lo que fue criada por su abuela materna y un tío paterno. Tras licenciarse en Biología en la Universidad de Columbia, especializándose posteriormente en microbiología. En 1931 entra a trabajar en el Departamento de Salud del estado de Nueva York como bacterióloga. Algunos años más tarde, en 1944 se le encomendó estudiar específicamente las micosis, enfermedades producidas por hongos. 

En aquel momento, la aparición de la penicilina, un antibiótico producido por hongos y que era activo frente a diversas bacterias había producido una gran convulsión en el mundo de la microbiología y abría nuevas perspectivas. 

En 1948, Rachel Brown y Elizabeth Hazen a pesar de trabajar en dos laboratorios diferentes y distantes, aunaron esfuerzos en el desarrollo de un fármaco para matar varios tipos de hongos. Brown disponía de las habilidades y capacidades necesarias para identificar, caracterizar, y purificar las diferentes sustancias producidas en los cultivos microbiológicos. En su laboratorio de la Ciudad de Nueva York, Hazen cultivaba organismos encontrados en muestras del suelo y comprobaba su acción in vitro contra dos hongos, Candida albicans y Cryptococcus neoformans. Si encontraba actividad en un cultivo determinado, lo enviaba por correo a Hazen, que trabajaba en Albany en un bote de los utilizados para envasar mermeladas, frutas, etc. Brown, que ya era una reconocida micóloga, aislaba el agente activo en dicho cultivo, en una época en la que las técnicas de separación no eran muy sofisticadas. 



Así, tras meses de investigación e intercambios, llegaron a aislar un nuevo germen. Había sido aislado a partir de una muestra de tierra del solar de una fábrica de un amigo de la Dra. Hazen, Walter B. Nourses, por lo que decidieron llamarlo Streptomyces noursei. 

Esta bacteria segregaba una sustancia activa, que inhibía el crecimiento de los hongos Candida. Brown y Hazen la llamaron nistatina, por proceder de la tierra del estado de Nueva York (de N.Y. state = nystatin). 

La nistatina actuaba fijándose al ergosterol de la membrana de estos hongos levaduriformes, destruyéndola y desparramando el contenido citoplasmático. En cambio, no tenía efecto alguno sobre las células eucariotas, por lo que su toxicidad para los humanos era nula. Tampoco se absorbía y no llegaba al torrente sanguíneo. 

La fórmula de la nistatina, uno de los primeros antifúngicos

La nistatina fue aprobada por la FDA en 1954 y patentada  el 25 de junio de 1957. Desde entonces se ha usado para tratar las candidiasis humanas,  en pomadas y para tratar el tubo digestivo (sin absorberse), pero también para tratar la enfermedad del hongo holandés en árboles o para restaurar las obras de arte afectadas por ciertos mohos.  

Elizabeth Hazen y Rachel Brown recibieron varios premios y reconocimientos por su descubrimiento, entre ellos fueron las primeras mujeres en obtener el Chemical Pioneer Award del American Institute of Chemists en 1975 

Los importantes beneficios que obtuvieron por su patente (unos 13 millones de dólares) los invirtieron en Research Corporation, una Fundación de respaldo a la enseñanza e investigación en ciencias biomédicas. Gracias a esta donación se pudo instituir Brown-Hazen Research Fund para subvencionar a las mujeres que querían seguir una carrera científica. Durante más de cincuenta años, Brown participó activamente en la Asociación Americana de Mujeres Universitarias, apoyando la participación de mujeres en la ciencia. Rachel Brown, agradecida, quiso también devolver a Henrietta Dexter, la mujer que la había ayudado en su época de estudiante, el dinero que le había prestado para su formación. 

Poco antes de morir, Rachel F. Brown dejó escrito en un artículo en la revista Chemist: 

"espero que en el futuro haya igualdad de oportunidades y logros para todas las personas de ciencia, sin que importe su sexo".

---

 

 

Nistatina, l’antifúngic de N.Y. State 

 

Rachel Brown i Elisabeth Hazen   al seu laboratori   Fotografia B&N Schlesinger Library on the History of Women in America. Harvard University

Sovint no es fa prou divulgació del treball de les dones que han contribuït al progrés científic, quedant relegades al silenci dels seus laboratoris. I en canvi, algunes d'elles han fet aportacions molt importants per a la ciència.

Rachel Brown al laboratori novaiorquès on

va descobrir la nistatina

 

És el cas de dues dones que van treballar per desenvolupar un fàrmac eficaç enfront les malalties produïdes per fongs: Rachel Fuller Brown (1898-1980) i Elizabeth Hazen (1885-1975).

Rachel F. Brown havia nascut a Springfield, Massachussets. Era molt estudiosa i treballadora i es va graduar en història i química a la vegada, gràcies al finançament d'una amiga de la seva família, Henrietta Dexter. Abans de doctorar-se, va treballar al Departament de Salut de l'Estat de Nova York (Albany), famós per les seves investigacions sobre agents causants de malalties humanes i per la creació de vacunes i anti-sèrums. Va ajudar a desenvolupar una vacuna contra la pneumònia que encara es fa servir avui dia. També va investigar com millorar les proves per al diagnòstic de la sífilis.

Elizabeth Hazen era natural de Rich, Mississippi i va quedar òrfena de pare i mare molt jove, pel que va ser criada per la seva àvia materna i un oncle patern. Va llicenciar-se en Biologia a la Universitat de Columbia, especialitzant-se posteriorment en microbiologia. El 1931 va entrar a treballar al Departament de Salut de l'estat de Nova York com a bacteriòloga. Uns anys més tard, el 1944, se li va encomanar estudiar específicament les micosis, malalties produïdes per fongs.

En aquell moment, l'aparició de la penicil·lina, un antibiòtic produït per fongs i que era actiu enfront de diversos bacteris, havia produït una gran convulsió en el món de la microbiologia i obria noves perspectives.

El 1948, Rachel Brown i Elizabeth Hazen tot i treballar en dos laboratoris diferents i distants, van unir esforços en el desenvolupament d'un fàrmac per matar diversos tipus de fongs. Brown disposava de les habilitats i capacitats necessàries per identificar, caracteritzar, i purificar les diferents substàncies produïdes als cultius microbiològics. Al seu laboratori de la ciutat de Nova York, Hazen conreava organismes trobats en mostres de terra i comprovava la seva acció in vitro contra dos fongs, Candida albicans i  Cryptococcus neoformans. Si trobava activitat en un cultiu determinat, l'enviava per correu en un pot dels utilitzats per envasar melmelades, fruites, etc. a Hazen, que treballava a Albany. Brown, que ja era una reconeguda micòloga, aïllava l'agent actiu en aquest cultiu, en un temps en què les tècniques de separació no eren gaire sofisticades.

 

Així, després de mesos d'investigació i d’intercanvis, van arribar a aïllar un nou germen. Havia estat aïllat a partir d'una mostra de terra del solar d'una fàbrica d'un amic de la Dra. Hazen, Walter B. Nourses, pel que van decidir anomenar-lo Streptomyces noursei.

Aquest bacteri segregava una substància activa, que inhibia el creixement dels fongs Candida. Brown i Hazen la van batejar nistatina, per procedir de la terra de l'estat de Nova York (de N.Y. state = nystatin).

La nistatina actuava fixant-se a l'ergosterol de la membrana d'aquests fongs levaduriformes, destruint i escampant el contingut citoplasmàtic. En canvi, no tenia cap efecte sobre les cèl·lules eucariotes, pel que la seva toxicitat per als humans era nul·la. Tampoc s’absorbia ni arribava al torrent sanguini.

La fórmula de la nistatina, un dels primers antifúngics

La nistatina va ser aprovada per la FDA el 1954 i patentada el 25 de juny de 1957. Des de llavors s'ha fet servir per tractar les candidiasi humanes, en pomades i per tractar el tub digestiu (perquè no s'absorbeix), però també per tractar la malaltia del fong holandès en arbres o per restaurar les obres d'art afectades per certs fongs.

Elizabeth Hazen i Rachel Brown van rebre diversos premis i reconeixements pel seu descobriment, entre els quals van ser les primeres dones en obtenir el Chemical Pioneer Award de l'American Institute of Chemists el 1975.

Els importants beneficis que van obtenir per la seva patent (uns 13 milions de dòlars) els van invertir en Research Corporation, una Fundació de suport a l'ensenyament i investigació en ciències biomèdiques. Gràcies a aquesta donació es va poder instituir Brown-Hazen Research Fund per subvencionar a les dones que volien seguir una carrera científica. Durant més de cinquanta anys, Brown va participar activament a l'Associació Americana de Dones Universitàries, donant suport a la participació de les dones en la ciència. Rachel Brown, agraïda, també va voler tornar a la dona que l'havia ajudat en la seva època d'estudiant, Henrietta Dexter, els diners que li havia prestat per a la seva formació. 

Poc abans de morir, Rachel F. Brown va deixar escrit en un article a la revista Chemist:

"Espero que en el futur hi hagi igualtat d'oportunitats i èxits per a tothom de la ciència, independentment del seu sexe".

Retrato del Dr. Alphonse Le Roy

versió catalana | versión española

Jacques-Louis David Retrato del Dr. Alphonse Leroy  (1783)  Óleo sobre lienzo 72 x 91 cm Museo Fabre. Montpellier

Jacques-Louis David (1748-1825) fue un pintor neoclásico francés, conocido por sus escenas con referencias mitológicas e históricas. Muy activo políticamente en la Revolución Francesa, se adaptó al régimen de Napoleón y contribuyó a crear el estilo Imperio, notable por el uso de colores cálidos al estilo veneciano. 

Cuando su esposa tuvo su primer hijo, fue atendida por el Dr. Alphonse Leroy (1742-1816), médico y profesor de la Facultad de Medicina de París. David realizó este retrato del famoso médico en 1783. 

El retrato muestra a un hombre de aspecto refinado e inteligente, vestido con turbante y una ropa cómoda pero sofisticada, que está escribiendo apoyado sobre un volumen de Hipócrates, Morbi mulierum (Las enfermedades de las mujeres).  La escena está iluminada por la luz de un quinqué, un invento reciente en aquel momento y que se popularizó rápidamente por proporcionar mucha más luz que un candelabro con varias velas. La lámpara junto al libro tiene también una interpretación simbólica como la sabiduría, o mejor todavía el estudio que es preciso para alcanzarla. 

El médico ha detenido un momento su escritura y alza su vista al espectador, como si  acabase de darse cuenta que alguien ha entrado en la sala. El brazo izquierdo, apoyado sobre el escritorio, nos oculta la mano, en un gesto algo forzado. La atención a los detalles y los tonos brillantes delatan la influencia de la pintura flamenca, adquirida durante el tiempo que pasó en este país en 1781.

Leroy se dedicó sobre todo a las enfermedades de las mujeres y de los niños recién nacidos. Fue miembro de la Facultad de Medicina de París antes de la Revolución y más tarde, profesor de Obstetricia en la nueva Escuela de Medicina. Escribía bien, aunque su temperamento exagerado e impaciente le hizo cometer importantes errores. Era muy obstinado y se opuso por ejemplo a la vacunación contra la viruela con la vacuna de Jenner, lo que provocó encendidas protestas por parte de los partidarios de la vacuna. 

La cara del médico muestra una incipiente rosácea, con el típico enrojecimiento que ocupa ambas mejillas. También puede verse algo afectada la punta de la nariz e incluso puede intuirse en en mentón.

Leroy tuvo una muerte trágica: fue degollado por sus sirvientes mientras dormía para poder robarle.  

---

Retrat del Dr. Alphonse Le Roy

Jacques-Louis David Retrat del Dr. Alphonse Leroy  (1783)  Oli sobre tela 72 x 91 cm Museu Fabre. Montpeller

Jacques-Louis David (1748-1825) va ser un pintor neoclàssic francès, conegut per escenes amb referències mitològiques i històriques. Molt actiu políticament durant la Revolució Francesa, es va adaptar al règim de Napoleó i va contribuir a crear l'estil Imperi, que es va distingir per l'ús de colors càlids a l'estil venecià. 

Quan la seva esposa va tenir el seu primer fill, va ser atesa pel Dr. Alphonse Leroy (1742-1816), metge i professor de la Facultat de Medicina de París. David va realitzar llavors aquest retrat del famós metge el 1783. 

El retrat ens mostra a un home d'aspecte refinat i intel·ligent, vestit amb un turbant i roba còmoda però sofisticada, que escriu recolzat sobre un volum d'Hipòcrates, Morbi mulierum (Les malalties de les dones).  L'escena està il·luminada per la llum d'un quinqué, un invent recent en aquell moment i que es popularitzà ràpidament per proporcionar molta més llum que un canelobre amb moltes espelmes. La presència de la làmpada a prop del llibre té també una interpretació simbòlica com la saviesa, o millor encara l'estudi que cal per arribar-hi. 

El metge ha aturat un moment la seva escriptura i alça la seva mirada a l'espectador, com si s'hagués adonat de cop que algú havia entrat a l'estança. El braç esquerre, descansant sobre l'escriptori, ens amaga la mà, en un gest una mica forçat. L'atenció als detalls i els tons lluents, ens revelen la influència de la pintura flamenca, adquirida segurament l'any 1781, quan l'artista va fer una estada a aquest país.

Leroy es va dedicar sobretot a les malalties de les dones i dels nadons. Va formar part del professorat de la Facultat de Medicina de París abans de la Revolució i més tard, va arribar a ser professor d'Obstetrícia a la nova Escola de Medicina. Escrivia bé, tot i que el seu temperament exagerat i  impacient va fer que caigués en errors importants. Era molt tossut i persistia en les seves idees. Es va oposar per exemple a la vacunació contra la verola amb la vacuna de Jenner, i va provocar vives protestes per part dels partidaris de la vacuna. 

La cara del metge ens permet endevinar que patia una incipient rosàcia, amb el típic envermelliment a ambdues galtes. També hi podem veure una mica afectada la zona de la punta del nas i fins i tot podem entreveure-la a la barbeta.  

Leroy va tenir una mort tràgica: fou degollat pels seus servents, que el volien robar mentre dormia. 

Síndrome de Brueghel: un cuadro que dio nombre a una enfermedad

  versió catalana | versión española

Pieter Brueghel el Viejo  Hombre bostezando (1558)  Óleo sobre lienzo  Museo del Louvre. París.

El pintor flamenco Pieter Brueghel el Viejo (Breda 1525-Bruselas 1569) está considerado uno de los grandes maestros del s. XVI.  Su pintura es de un gran realismo son ricas en detalles de la vida de campesinos vulgares y sus trabajos cotidianos, reflejando fielmente las características del pueblo flamenco del s. XVI. 

Este artículo se encabeza con su obra Hombre bostezando pintada en 1558 y que actualmente forma parte de la colección del Museo Real de Bellas Artes de Bruselas. El cuadro representa la cara de un hombre con la boca abierta y los párpados fuertemente cerrados. 

Para algunos historiadores de arte esta pintura capta solamente un bostezo, una escena cotidiana y costumbrista, como muchas otras de las que pintó Brueghel. Sin embargo hay algunos detalles que pueden llevarnos a analizar la obra más profundamente. 

En efecto, la cara del personaje permite percibir un evidente espasmo de los músculos perioculares asociado con espasmo de la mitad inferior de la cara, mandíbula y musculatura cervical, una asociación a la que se ha dado el nombre, precisamente, de síndrome de Brueghel.

El síndrome de Brueghel fue descrito en 1972, tomando el nombre de este pintor flamenco

Este cuadro clínico fue descrito por primera vez por el neurólogo francés Henry Meige (1866-1940) en el año 1910. Describió entonces diez casos, con el nombre de convulsiones faciales. Este neurólogo, coetáneo de Babisky, La Tourette y Charcot, se dedicó especialmente al estudio de los movimientos anormales, y había ya publicado en 1902 el tratado Les tics et leur traitement (Los tics y su tratamiento (en colaboración con Feindel). 

Meingel y Feindel: Les tics et leur traitement (París 1902)

Se trata de una patología que afecta a uno de cada 25.000 habitantes, y afecta con mayor frecuencia a mujeres entre la cuarta y la séptima década de la vida. 

El síndrome se caracteriza por un cuadro de blefarospasmo y distonía oromandibular simultáneos. En ocasiones, el blefarospasmo puede presentarse de forma unilateral pero en la mayoría de casos afecta a los párpados de ambos ojos. Al mismo tiempo se producen movimientos anormales de la lengua, boca y mandíbula. 

Los movimientos involuntarios se interrumpen durante el sueño, y se agravan durante la ingesta y la fonación. La voz puede verse comprometida en algunos pacientes.

En 1972 George Paulson, un neurólogo norteamericano de Columbus (Ohio) aportó el estudio de tres pacientes con blefaroespasmo y distonía oromandibular, a la que dio el nombre de síndrome de Meige, insistiendo en que estos trastornos tenían una base fisiopatológica común. 

Sin embargo el nombre de síndrome de Meige era problemático. Dejando aparte la consideración que no fue Meige el primero en describir la combinación de blefaroespasmo y distonía de otros músculos craneales, el nombre de síndrome de Meige se puede confundir fácilmente con el síndrome de Meigs, que se define como la tríada de un tumor ovárico benigno, ascitis e hidrotórax.

Tal vez fuera por esta consideración o como una fácil regla mnemotécnica, el neurólogo británico Charles David Marsden (1938-1998) propuso en 1975 el nombre de síndrome de Brueghel para designar este cuadro clínico, señalando su coincidencia con la pintura del artista flamenco. Desde entonces es una de las denominaciones usadas para designar la enfermedad. 

  

Bibliografía

Arís A. Medicina en la pintura. Barcelona: Lunwerg Editores; 2002. 

Carelli F.  Brueghel: his art and his syndrome London Journal of Primary Care, 2017; 9: 3, 43-44, DOI: 10.1080 / 17571472.2017.1317405

Gibson WS. Bruegel. Londres: Thames Hudson; 1977. 

Hagen R, Hagen RM. Los secretos de las obras de arte, I. Colonia: Taschen; 2003.

Síndrome de LeDoux Mark S. Meige: ¿qué hay en un nombre? Parkinsonismo Relat. Desorden . 2009; 15: 483–489.

Martí Villalta JL. Neurología en el Arte. Barcelona: Lundwerg; 2007.

Santos-Bueso E, Sáenz-Francés F, García-Sánchez J. Patología ocular en la obra de Pieter Bruegel el Viejo (II). Patología orbitaria. Arch Soc Esp Oftalmol. 2011;86:339–40.

Santos-Bueso E, Vico-Ruiz E, García-Sánchez J. Patología ocular en la obra de Pieter Bruegel el Viejo (II). Patología orbitaria. Arch Soc Esp Oftalmol. 2011;86:339–40.

 

---

Síndrome de Brueghel: 

Un quadre que va donar el nom a una malaltia

Pieter Brueghel el Vell Home badallant (1558)   Oli sobre tela  Museu del Louvre. París.

El pintor flamenc Pieter Brueghel el Vell (Breda 1525-Brussel·les 1569) està considerat un dels grans mestres del segle XVI. La seva pintura és d'un gran realisme, amb abundants detalls de la vida dels senzills camperols i els seus treballs quotidians, reflectint fidelment les característiques de vida d'una vila flamenca del segle XVI.

Aquest article s'encapçala amb la seva obra Home badallant pintada el 1558 i que actualment forma part de la col·lecció del Museu Reial de Belles Arts de Brussel·les. El quadre representa la cara d'un home amb la boca oberta i les parpelles fortament tancades.

Per a alguns historiadors d'art aquesta pintura capta només un badall, una escena quotidiana i costumista, com moltes altres de les que va pintar Brueghel. Però hi trobem alguns detalls que ens conviden a analitzar l'obra amb més profunditat.

En efecte, la cara del personatge permet percebre un espasme evident dels músculs perioculars, associat amb un espasme de la meitat inferior de la cara, mandíbula i musculatura cervical, una associació a la qual s'ha donat el nom, precisament, de síndrome de Brueghel.

 

La síndrome de Brueghel va ser descrita el 1972,
prenent el nom d'aquest pintor flamenc.

Aquest quadre clínic va ser descrit per primera vegada pel neuròleg francès Henry Meige (1866-1940) l'any 1910. Va descriure deu casos, amb el nom de convulsions facials. Aquest neuròleg, coetani de Babisky, la Tourette i Charcot, es va dedicar especialment a l'estudi dels moviments anormals, i el 1902 ja havia publicat el tractat Les tics et leur traitement, (Els tics i el seu tractament) en col·laboració amb Feindel.

 

Meingel i Feindel: Les tics et leur traitement (París 1902)

 

Es tracta d'una patologia que afecta un de cada 25.000 habitants, i es veu amb més freqüència en dones entre la quarta i la setena dècada de la vida.

La síndrome es caracteritza per un quadre simultani de blefarospasme i distonia oromandibular. De vegades, el blefarospasme pot presentar-se de forma unilateral però en la majoria de casos afecta les parpelles de tots dos ulls. Al mateix temps es produeixen moviments anormals de la llengua, boca i mandíbula.

Els moviments involuntaris s'interrompen durant el son, i s'agreugen durant la ingesta i la fonació. La veu es pot veure compromesa en alguns pacients.

El 1972 en George Paulson, un neuròleg nord-americà de Columbus (Ohio) va aportar l'estudi de tres pacients amb blefaroespasme i distonia oromandibular, a la qual va donar el nom de síndrome de Meige, insistint que aquests trastorns tenien una base fisiopatològica comuna.

Però el nom de síndrome de Meige era problemàtic. Deixant a banda la consideració que no va ser Meige el primer a descriure la combinació de blefaroespasme i distonia d'altres músculs cranials, el nom de síndrome de Meige es pot confondre fàcilment amb la síndrome de Meigs, que es defineix com la tríada d'un tumor ovàric benigne, ascites i hidrotòrax.

Bé sigui per aquesta consideració o per proposar una  regla mnemotècnica fàcil, el neuròleg britànic Charles David Marsden (1938-1998) va proposar el 1975 el nom de síndrome de Brueghel per designar aquest quadre clínic, assenyalant la coincidència semiològica amb la pintura de l'artista flamenc. Des de llavors és una de les denominacions que s'empren per designar la malaltia. 

Bibliografia

Arís A. Medicina en la pintura. Barcelona: Lunwerg Editores; 2002. 

Carelli F.  Brueghel: his art and his syndrome London Journal of Primary Care, 2017; 9: 3, 43-44, DOI: 10.1080 / 17571472.2017.1317405

Gibson WS. Bruegel. Londres: Thames Hudson; 1977. 

Hagen R, Hagen RM. Los secretos de las obras de arte, I. Colonia: Taschen; 2003.

Síndrome de LeDoux Mark S. Meige: ¿qué hay en un nombre? Parkinsonismo Relat. Desorden . 2009; 15: 483–489.

Martí Villalta JL. Neurología en el Arte. Barcelona: Lundwerg; 2007.

Santos-Bueso E, Sáenz-Francés F, García-Sánchez J. Patología ocular en la obra de Pieter Bruegel el Viejo (II). Patología orbitaria. Arch Soc Esp Oftalmol. 2011;86:339–40.

Santos-Bueso E, Vico-Ruiz E, García-Sánchez J. Patología ocular en la obra de Pieter Bruegel el Viejo (II). Patología orbitaria. Arch Soc Esp Oftalmol. 2011;86:339–40.