Páginas

Últimes publicacions

viernes, 17 de diciembre de 2021

Dedos amputados en pinturas rupestres?

versió catalana | versión española









Manos   
(7.350 a.C.) 

Pintura rupestre 
Cueva de las manos. 
Santa Cruz (Argentina) 



La Cueva de las Manos es un yacimiento arqueológico con pinturas rupestres, en el cañón del río Pinturas, en la Provincia de Santa Fe (Patagonia Argentina) La cueva tiene 20 metros de profundidad, 10 metros de alto y 15 metros de ancho, y es de difícil acceso.

En el interior de la cueva se encontraron vestigios de materiales líticos, restos de fogones, huesos y pieles de animales que eran la base de la subsistencia de una sociedad de cazadores-recolectores. Pero sobre todo destaca el arte paleolítico, fiel testimonio de aquel grupo humano. .

Las pinturas rupestres son de gran belleza y su notable antigüedad que se data en el año 7.350 a. C. Se trata de una de las expresiones artísticas más antiguas de los pueblos sudamericanos. 

Para realizar la mayoría de las pinturas se usaban colores como rojo, ocre, amarillo, blanco y negro, obtenidos de frutos, plantas y rocas molidas. También se usaba la sangre de los animales cazados y la grasa de los mismos como aglutinante. 

Los temas responden a tres períodos distintos; el más antiguo —y menos abstracto— es rico en escenas de caza; en el período intermedio sobresalen las manos que se encuentran acompañadas secundariamente por la representación de animales aislados; en el último período la temática preponderante es la de motivos geométricos, líneas, puntos y otras formas, con probable significación mágica, de los cuales se desconoce su significado.

La mayoría de las manos son negativos (es decir se ponía la mano en la pared y se pintaba alrededor) aunque también hay impresiones de manos positivas. Las manos se ven enteras, con los dedos más o menos abiertos. 



Manos de la Grotte de Gargas (Francia)


En cambio, en la Grotte de Gargas (Francia), a 114 de las 231 imágenes de manos les faltan dedos, o los tienen más cortos. Esto sugiere que los dedos están mutilados. Se ha especulado mucho sobre la causa de esta amputación de las falanges. Accidentes, congelaciones, alguna enfermedad. 

Hace un par de años, los investigadores de la Universidad Simon Fraser de Canadá Brea McCauley, David Maxwell y Mark Collard, en un artículo publicado este martes en el medio especializado Journal of Paleolithic Archaeology , sostienen que las manos de dedos amputadas podrían haber sido mutiladas como consecuencia de algún ritual. 

Hay quien opina que también podria formar parte de una broma del pintor paleolítico, que habría pintado la mano con algunos dedos doblados. Los investigadores señalan que los rituales de amputación de dedos podrían adoptar muchas formas: algunas personas antiguas podrían haberlo hecho como parte de una ceremonia religiosa o como una forma de llorar la pérdida de un ser querido. A otros se les puede haber hecho esto como parte de un ritual de castigo Todavía no hay forma de probar que ocurrieron tales rituales, o que personas del Paleolítico Superior se cortaron los dedos intencionalmente, pero los investigadores sostienen que el misterio no está resuelto y que es lo suficientemente intrigante para justificar una mayor investigación.



___________________________________



Dits amputats en pintures rupestres?









Mans   
(7.350 a.C.) 

Pintura rupestre 
Cova de les mans. 
Santa Cruz (Argentina) 





La Cova de les Mans és un jaciment arqueològic amb pintures rupestres, en el canyó del riu Pintures, a la Província de Santa Fe (Patagònia Argentina). La cova té 20 metres de profunditat, 10 metres d'alt i 15 metres d'ample, i és de difícil accés.

A l'interior de la cova es van trobar vestigis de materials lítics, restes de fogons, ossos i pells d'animals que eren la base de la subsistència d'una societat de caçadors-recol·lectors. Però sobretot destaca l'art paleolític, fidel testimoni d'aquell grup humà.

Les pintures rupestres són de gran bellesa i la seva notable antiguitat es data de l'any 7.350 a. C. Es tracta d'una de les expressions artístiques més antigues dels pobles sud-americans.

Per realitzar la majoria de les pintures es feien servir colors com el vermell, l’ocre, el groc, el blanc i el negre, obtinguts de fruits, plantes i roques mòltes. També es feia servir la sang dels animals caçats i el greix dels mateixos com a aglutinant.

Els temes responen a tres períodes diferents; el més antic -i menys abstracte- és ric en escenes de caça; en el període intermedi sobresurten les mans que es troben acompanyades secundàriament per la representació d'animals aïllats; en l'últim període la temàtica preponderant és la de motius geomètrics, línies, punts i altres formes, amb probable significació màgica, dels quals es desconeix el seu significat.
La majoria de les mans són negatius (és a dir es posava la mà a la paret i es pintava el voltant) tot i que també hi ha impressions de mans positives. Les mans es veuen senceres, amb els dits més o menys oberts.



Mans de la Grotte de Gargas (França)



En canvi, a la Grotte de Gargas (França), a 114 de les 231 imatges de mans els falten dits, o els tenen més curts. Això suggereix que els dits estan mutilats. S'ha especulat molt sobre la causa d'aquesta amputació de les falanges. Accidents, congelacions, alguna malaltia.
Fa un parell d'anys, els investigadors de la Universitat Simon Fraser de Canadà Brea McCauley, David Maxwell i Mark Collard, en un article publicat aquest dimarts al mitjà especialitzat Journal of Paleolithic Archaeology, sostenen que les mans de dits amputades podrien haver estat mutilades com a conseqüència d'algun ritual.

Hi ha qui opina que també podria formar part d'una broma del pintor paleolític, que hauria pintat la mà amb alguns dits doblegats. Els investigadors assenyalen que els rituals d'amputació de dits podrien adoptar moltes formes: algunes persones antigues podrien haver-ho fet com a part d'una cerimònia religiosa o com una forma de plorar la pèrdua d'un ésser estimat. A uns altres se'ls pot haver fet això com a part d'un ritual de càstig. Si bé no es pot provar que aquests rituals van succeir, o que persones del Paleolític Superior es van tallar els dits intencionadament, els investigadors sostenen que el misteri no està resolt i que és prou intrigant per justificar-ne una major investigació.

miércoles, 15 de diciembre de 2021

El hechizo de Carlos II

versió catalana | versión española



Carlos II, el hechizado por Claudio Coello, 1685. Aparece el Rey de  rodillas adorando la Sagrada F… | Carlos ii de españa, Carlos ii el  hechizado, Historia europea





Claudio Coello

La adoración de la Sagrada Forma
(detalle)
(1690) 


Óleo sobre lienzo  

Sacristía del Real Monasterio del Escorial



Este cuadro fue encargado a Claudio Coello y muestra al rey Carlos II adorando la sagrada forma de Gorcum, una hostia que según la leyenda comenzó a sangrar durante la consagración y que se guardaba en la sacristía del Escorial. Ya hemos tratado en otras entradas del blog de los "milagros" de hostias sangrantes, que probablemente pueden explicarse por una contaminación de Serratia marcescens y a la prodigiosina, una sustancia excretada por esta bacteria que confiere un marcado color rojo. El pintor tuvo la habilidad de continuar en el cuadro la propia sacristía del monasterio, lo que le da una gran amplitud y magnificencia a la obra. 



Claudio Coello: La adoración de la Sagrada Forma (Escorial)


Pero hoy trataremos del rey Carlos II, el último monarca hispánico de la dinastía de los Habsburgo, conocido también como "El Hechizado", apodo con el que ha pasado a la historia. 

En realidad, la reiterada consanguinidad de la familia fue la causa de las numerosas patologías de este rey, entre las que figuraban hidrocefalia, probable sífilis congénita, síndrome de Klinefelter con hipogonadismo e infertilidad. Pero en aquel tiempo se carecía de conocimientos para explicar la causa de que el soberano no pudiese tener hijos, por lo que unido a su carácter enfermizo y su evidente retraso mental, se achacó a un supuesto hechizo. 

La falta de descendencia real era un problema grave. De hecho, la muerte del rey sin heredero directo desencadenó una sangrienta guerra, la Guerra de Sucesión, cuyas desafortunadas consecuencias se arrastran todavía hoy.  

Por eso era fundamental intentar solventar el problema dinástico. En 1698, se administraron al monarca diversos remedios para intentar solventar su infertilidad. Pero todos fracasaron. Ante la ineficacia de todos los fármacos y métodos, el confesor real fray Froilán Díaz y el inquisidor general Juan Tomás de Rocabertí, decidieron iniciar una investigación para saber si Carlos II había sido víctima de algún hechizo o brujería, una creencia que aunque hoy nos puede parecer disparatada, era acorde con la mentalidad de la época. El propio rey, en una conversación mantenida con Rocabertí en enero de 1698 había expresado su temor de haber sido víctima de algún encantamiento. 



Escudo de la Inquisición. A los lados de la cruz, la espada simboliza la lucha contra la herejía y el ramo de olivo, el arrepentimiento. 
Procede del convento de Santo Domingo, Girona (MAC)


A pesar de que el Consejo de la Inquisición desestimó tales suposiciones, Rocabertí y el confesor real continuaron la investigación sobre el posible hechizo de Carlos II.  Gracias a un documento que ha llegado hasta nosotros, titulado “Proceso criminal fulminado contra el Reverendísimo Padre Fray Froilán Díaz […]” conocemos algunos detalles de sus pesquisas.

Poco después murió Juan Tomás de Rocabertí, dejando vacante el cargo de Inquisidor General, para el que pronto es designado el cardenal de Córdoba, Alonso de Aguilar, que también se declaró partidario de continuar las investigaciones sobre el posible hechizo del soberano.



Alonso  Fernández de Córdoba y Figueroa
también conocido como Alonso de Aguilar 


El Confesor Real mantuvo correspondencia con un dominico asturiano, fray Antonio Álvarez de Argüelles, antiguo compañero de Díaz, que estaba llevando a cabo un exorcismo sobre tres monjas supuestamente endemoniadas (entre el verano de 1698 y la primavera de 1699). Díaz y Rocabertí pidieron "que interrogara a los demonios" que poseían a las monjas. Las monjas exorcizadas declararon que al Rey 
“se le hechizó cuando tenía catorce años con un chocolate en el que se disolvieron los sesos de un hombre muerto para quitarle la salud […] para corromperle el semen e impedirle la generación”.
Las monjas también culpaban a la reina Mariana de Neoburgo y al valido Manuel Joaquín Álvarez de Toledo, conde de Oropesa. 

Pero Díaz y Rocabertí, no quedaron suficientemente satisfechos con esta declaración, y decidieron usar los servicios del capuchino saboyano Mauro Tenda, que había llegado a Madrid pocos meses antes. Tenda había comentado al embajador imperial Harrach, que en 1696 había exorcizado a una mujer que le dijo que el Rey estaba hechizado. En junio 1699 fray Froilán Díaz se entrevista con Tenda por primera vez. 


CARLOS II "El Hechizado" de Austria, Rey de las Españas y de las Indias  (1661 - 1700). / Detalle del retrat… | Carlos ii de españa, Retratos,  Retratos de personajes

Retrato de Carlos II


Tenda, tras un primer contacto con el Rey, afirmó que éste no estaba endemoniado, sino solamente hechizado. Propuso, como método curativo que se le retirase un saquito que Carlos II siempre llevaba colgado en el pecho y que contenía algunas cosas que podían ser usados para la elaboración de hechizos: uñas, pelos, cáscaras de huevo, etc. Llevar colgadas cosas así era común en la época, precisamente con la función de amuleto protector. Ya nos hemos referido en otras entradas del blog, por ejemplo al papel protector que se atribuía al coral

Durante cuatro semanas Carlos II confesó y comulgó en días alternos y recibió cada tres días a Tenda, quien le realizaba los habituales exorcismos. Al cabo de un mes, el capuchino declaró que ya tenía dominado al demonio y que estaba en disposición de romper el maleficio.

Mientras, el Gran Inquisidor Córdoba había muerto siendo sustituido por Baltasar de Mendoza y Sandoval, firme partidario de la reina Neoburgo. 



Robert Gabriel: La reina Mariana de Neoburgo (1715)
Museo vasco de Bayona. 


El embajador inglés Stanhope afirmó: 
"Los médicos. sin saber que más hacer con el Rey, han decidido afirmar que su enfermedad [...] tiene que ser obra de hechicería [...] y se propaga por otros para servir sus fines"
Instigado por la Reina, el nuevo Inquisidor Mendoza solicitó una bula papal para hacer prender a fray Mauro Tenda e iniciar las investigaciones oportunas sobre fray Froilán Díaz. Como consecuencia, Tenda fue expulsado de España en marzo de 1700. Díaz intentó buscar refugio en Roma, pero fue prendido por el IV Duque de Uceda, que era el embajador ante el papa en la ciudad eterna. 

Así pues, la investigación sobre el hechizo de Carlos II, acabó rebotando a los que querían comprobar la hipótesis del hechizo. El confesor real fray Froilán Díaz fue juzgado en un proceso que duró bastantes años (hasta 1704) y en el que finalmente, ya durante el reinado del monarca de la nueva dinastía borbónica Felipe V, obtuvo la absolución de las acusaciones presentadas ante la Inquisición.

Por este motivo, Carlos II, el rey incapaz, enfermizo y infèrtil pasó a la historia como "El hechizado"



___________________________________


L'ecanteri de Carles II




Carlos II, el hechizado por Claudio Coello, 1685. Aparece el Rey de  rodillas adorando la Sagrada F… | Carlos ii de españa, Carlos ii el  hechizado, Historia europea





Claudio Coello

La adoración de la Sagrada Forma
(detalle)
(1690) 


Óleo sobre lienzo  

Sacristía del Real Monasterio del Escorial



Aquest quadre va ser encarregat a Claudi Coello i mostra al rei Carles II adorant la sagrada forma de Gorcum, una hòstia que segons la llegenda va començar a sagnar durant la consagració i que es guardava a la sagristia de l'Escorial. Ja hem tractat en altres entrades del bloc sobre els "miracles" d'hòsties sagnants, que probablement es poden explicar per una contaminació de Serratia marcescens i la prodigiosina, una substància excretada per aquest bacteri que confereix un marcat color vermell. El pintor va tenir l'habilitat de continuar la pròpia sagristia del monestir al mateix quadre, cosa que li dóna una gran amplitud i magnificència a l'obra.



Claudio Coello: L'adoració de la Sagrada Forma (Escorial)


Però avui parlarem sobre el rei Carles II, l'últim monarca hispànic de la dinastia dels Habsburg, conegut també com “L’encantat”, sobrenom amb el que ha passat a la història.

En realitat, la reiterada consanguinitat de la família va ser la causa de les nombroses patologies d'aquest rei, entre les quals hi havia hidrocefàlia, probable sífilis congènita, síndrome de Klinefelter amb hipogonadisme i infertilitat. Però en aquell temps no es tenia coneixements per explicar per què el sobirà no podia tenir fills, fet que sumat al seu caràcter malaltís i al seu evident retard mental, es va atribuir a un suposat encanteri.

La manca de descendència real era un problema greu. De fet, la mort del rei sense un hereu directe va desencadenar una guerra sagnant, la Guerra de Successió, les desafortunades conseqüències de la qual encara s'arrosseguen avui.

Per això era fonamental intentar resoldre el problema dinàstic. El 1698, es van administrar diversos remeis al monarca per intentar resoldre la seva infertilitat. Però tots van fracassar. Davant la ineficàcia de tots els fàrmacs i mètodes, el confessor reial fra Froilán Díaz i l'inquisidor general Juan Tomás de Rocabertí, van decidir iniciar una investigació per saber si Carles II havia estat víctima d'algun encanteri o bruixeria, una creença que encara que avui ens pot semblar absurda, era molt pròpia de la mentalitat de l'època. Fins i tot, el mateix rei, en una conversa mantinguda amb Rocabertí el gener de 1698, havia expressat el seu temor d'haver estat víctima d'algun encanteri.
 


Escut de la Inquisició. Als costats de la creu, l'espasa simbolitza
la lluita contra la heretgia i la branca d'olivera, l'apenediment. 
Procedent del convent de Sant Domènec, Girona (MAC)


Tot i que el Consell de la Inquisició va desestimar aquestes suposicions, Rocabertí i el confessor reial van continuar la investigació sobre el possible encanteri de Carles II. Gràcies a un document que ha arribat fins a nosaltres, titulat “Procés criminal fulminat contra el Reverendíssim Pare Fra Froilán Díaz […]” coneixem alguns detalls de les seves indagacions.

Poc després va morir Juan Tomás de Rocabertí, deixant vacant el càrrec d'Inquisidor General, per al qual aviat es va designar el cardenal de Còrdova, Alonso d'Aguilar, qui també es va declarar partidari de continuar les investigacions sobre el possible encanteri del sobirà.



Alonso  Fernández de Córdoba y Figueroa
también conocido como Alonso de Aguilar 


El Confessor Reial va mantenir correspondència amb un dominic asturià, fra Antonio Álvarez de Argüelles, antic company de Díaz, que estava duent a terme un exorcisme sobre tres monges suposadament endimoniades (entre l'estiu del 1698 i la primavera del 1699). Díaz i Rocabertí van demanar-li "que interrogués els dimonis" que posseïen a les monges. Les monges exorcitzades van declarar que el Rei

“el van encantar quan tenia catorze anys amb una xocolata en què es van dissoldre els cervells d'un home mort per treure-li la salut […] per corrompre-li el semen i impedir-li la generació”.

Les monges també culpaven a la reina Mariana de Neoburg i el vàlid Manuel Joaquín Álvarez de Toledo, comte d'Oropesa.

Però Díaz i Rocabertí, no van quedar prou satisfets amb aquesta declaració, i van decidir fer servir els serveis del caputxí savoià Mauro Tenda, que havia arribat a Madrid pocs mesos abans. Tenda havia comentat a l'ambaixador imperial Harrach, que el 1696 havia exorcitzat una dona que li va dir que el Rei estava embruixat. Al juny 1699 fra Froilán Díaz es va entrevistar amb Tenda per primera vegada.


CARLOS II "El Hechizado" de Austria, Rey de las Españas y de las Indias  (1661 - 1700). / Detalle del retrat… | Carlos ii de españa, Retratos,  Retratos de personajes

Retrat de Carles II

Tenda, després d'un primer contacte amb el Rei, va afirmar que aquest no estava endimoniat, sinó només embruixat. Va proposar, com a mètode curatiu que se li retirés un saquet que Carles II sempre portava penjat al pit i que contenia algunes coses que podien ser emprades per a l'elaboració d'encanteris: ungles, pèls, closques d'ou, etc. Portar coses penjades així era comú a l'època, precisament amb la funció d'amulet protector. Ja ens hi hem referit en altres entrades del bloc, per exemple al paper protector que s'atribuïa al corall.

Durant quatre setmanes Carles II va confessar i va combregar en dies alterns i va rebre cada tres dies a Tenda, qui li practicava els habituals exorcismes. Un mes després, el caputxí va declarar que ja tenia dominat el dimoni i que estava en disposició de trencar el malefici.

Mentrestant, el Gran Inquisidor Córdova havia mort, essent substituït per Baltasar de Mendoza i Sandoval, ferm partidari de la reina Neoburgo. La reina, Mariana de Neoburgo, assabentada de les greus acusacions que se li feien, va exigir que es deposés a Díaz, que a més de Confessor reial acabava de ser designat per Carles II com a bisbe d'Àvila. L'Inquisidor Mendoza, també indignat per aquestes acusacions, va sol·licitar que s'investigués a Díaz i a Tenda.



Robert Gabriel: La reina Mariana de Neoburg (1715)
Museu basc de Baiona. 


L'ambaixador anglès Stanhope va afirmar:
"Els metges sense saber què més fer amb el Rei, han decidit afirmar que la seva malaltia [...] ha de ser obra de fetilleria [...] i es propaga per altres per servir els seus fins"
Instigat per la Reina, el nou Inquisidor Mendoza va sol·licitar una butlla papal per fer encendre fra Mauro Tenda i iniciar les investigacions oportunes sobre fra Froilán Díaz. Com a conseqüència, Tenda va ser expulsat d'Espanya el març del 1700. Díaz va intentar buscar refugi a Roma, però va ser arrestat pel IV Duc d'Uceda, que era l'ambaixador davant el papa a la ciutat eterna.

Així doncs, la investigació sobre l'encanteri de Carles II, va acabar rebotant als qui volien comprovar la hipòtesi de l'encanteri. El confessor reial fra Froilán Díaz va ser jutjat en un procés que va durar força anys (fins al 1704) i en què finalment, ja durant el regnat del monarca de la nova dinastia borbònica Felip V, va obtenir l'absolució de les acusacions presentades davant la Inquisició.

Per aquest motiu, Carles II, el rei incapaç, malaltís i infèrtil va passar a la història com "L'encantat".



domingo, 12 de diciembre de 2021

Exposición "Apuntes de Anatomía"

versió catalana | versión española







Pep Admetlla

Sin título 
(2021) 

Técnica mixta 
Exposición "Apunts d'Anatomia"
Palau de l'Abadia 
Sant Joan de les Abadesses 



Hace algunos días tuve el placer de inaugurar como presidente del Museu d'Història de la Medicina de Catalunya (MHMC), la exposición "Apunts d'Anatomia" en el Palau de l'Abadia de Sant Joan de les Abadesses. 

Se trata de una exposición singular, en la que se exponen las obras del artista contemporáneo Pep Admetlla, que ha realizado una serie de obras inspiradas en dibujos anatómicos. Sus pinturas se encaran con las figuras anatómicas del s. XIX procedentes de la colección del MHMC. 



Inaugurando la exposición. De izquierda a derecha, Dr. Vilaseca (MHMC), el artista Pep Admetlla, Dr. Xavier Sierra (MHMC) y la concejal de Cultura Rosa M. Fraixenet (Ayuntamiento St. Joan de les Abadesses) 



Pep Admetlla (Girona 1962)  cursó estudios de historia del arte en la Universidad de Girona (UdG), y el Master en Diseño Industrial y Desarrollo del Producto (UdG-UPC). 

En 1988 recibió varios reconocimientos, entre los que destaca la beca Actitudes del Instituto de la Juventud del Ministerio de Cultura, por Konstruktion/Destruktion, exposición a cargo de Glòria Bosch y realizada conjuntamente con Francesc Torres Monsó. A partir de este año, realizó exposiciones y diferentes trabajos relacionando escultura, diseño, arquitectura y pedagogía. 











Admetlla continuó investigando y participando en el diseño y montaje de exposiciones en los años siguientes. En 2001 obtuvo el Premio FAD del jurado de opinión en el apartado de Espacios Efímeros por su proyecto Un jardí al centre.

La obra de Pep Admetlla està representada en diversas colecciones particulares. En lo referente a su obra pública, encontramos sus trabajos en ciutades como Atenas (Grecia, 1989); Girona (1995); Porto Alegre (Brasil, 1996); Salt (Girona, 1998); Wangju (Corea del Sur, 2001) y Barcelona (2003). 




Admetlla está muy orgulloso también de su actividad como docente y mantiene con sus alumnos una excelente relación, planteando siempre nuevos retos e inquietudes. En su obra  tiende puentes constantes entre diferentes áreas del conocimiento: arquitectura, matemáticas, medicina... En sus pinturas no faltan referencias poéticas, con frases apuntadas de poetas italianos o portugueses, o evocaciones a graffitis callejeros con fuerte carga de simbolismo ideológico. 



Algunes figures anatòmiques del MHMC presents a l'exposició



Admetlla dibuja los órganos con verismo. Disecciona con cortes longitudinales que respetan la topografía, la estructura y funcionalidad del organismo. Arterias, nervios, glándulas, frecuentemente coloreadas con parquedad. Añade con frecuencia los nombres, manteniendo el latín original: scapula, clavicula, sternum, visceras, sentimenti. Admetlla reconoce que intenta una aproximación a las profundidades del cuerporindiendo un homenaje explícito a Vesalio: 

"Hago una interpretación del libro de Vesalio, haciendo la copia para después intervenirla. Hago el octavo libro de Vesalio". 

La serie Apunts d'Anatomia es la prueba del interés del artista en este campo, retomando el interés anatómico de los grandes artistas del renacimiento. En la exposición sus pinturas, esculturas y dibujos comparten espacio con las piezas anatómicas del MHMC, estableciendo así un "diálogo" entre las obras de arte contemporáneo y las figuras anatómicas de hace más de 150 años, también realizadas por escultores en su momento y dirigidas a la enseñanza de la anatomía en la Facultad de Medicina de Barcelona.

En definitiva una exposición donde la ciencia y el arte se dan la mano en un campo compartido, el de la anatomía humana.







___________________________________



Exposició "Apunts d'Anatomia" 








Pep Admetlla

Sin título 
(2020) 

Técnica mixta 
Exposición "Apunts d'Anatomia"
Palau de l'Abadia 
Sant Joan de les Abadesses 




Fa alguns dies vaig tenir el goig d'inaugurar com a president del Museu d'Història de la Medicina de Catalunya (MHMC), l'exposició "Apunts d'Anatomia" al Palau de l'Abadia de Sant Joan de les Abadesses. 

Es tracta d'una exposició singular, on s'exposen les obres del artista contemporani Pep Admetlla, que ha realitzat una sèrie d'obres inspirades en els dibuixos anatòmics. Les seves obres s'encaren amb figures anatòmiques del s. XIX procedents de la col·lecció del MHMC. 



Inaugurant l'exposició. D'esquerra a dreta, Dr. Vilaseca (MHMC), l'artista Pep Admetlla, Dr. Xavier Sierra (MHMC) i la regidora de Cultura Rosa M. Fraixenet (Ajuntament St. Joan de les Abadesses) 



Pep Admetlla (Girona 1962)  va cursar estudis d'història de l'art a la Universitat de Girona (UdG), el Màster en Disseny Industrial i Desenvolupament del Producte (UdG-UPC), i en preparació, el lliurament de la tesina del Màster en Arquitectura, Art i Espai Efímer (UPC-ETSAB).

L'any 1988 va rebre diversos reconeixements, entre els que destaca la beca Actitudes de l'Institut de la Joventut del Ministeri de Cultura, per Konstruktion/Destruktion, exposició a cura de Glòria Bosch i realitzada conjuntament amb Francesc Torres Monsó. A partir d'aquest any, realitzà exposicions i diferents treballs que posen en relació l'escultura, el disseny, l'arquitectura i la pedagogia. 











Admetlla va seguir investigant i participant en el disseny i el muntatge d'exposicions en els anys posteriors. L'any 2001 va obtenir el Premi FAD del jurat de l'opinió en l'apartat d'Espais Efímers pel projecte Un jardí al centre.

L'obra de Pep Admetlla està representada a diverses col·leccions particulars. Quant a la seva obra pública, trobem treballs seus en ciutats com Atenes (Grècia, 1989); Girona (1995); Porto Alegre (Brasil, 1996); Salt (Girona, 1998); Wangju (Corea del Sud, 2001) i Barcelona (2003). 




Admetlla está molt satisfet també de la seva activitat docent i manté una excel·lent relació amb els seus deixebles, plantejant sempre nous reptes i inquietuds. La seva obra construeix constantment ponts entre diferents àrees del coneixement: arquitectura, matemàtiques, medicina... No hi falten tampoc referències poètiques, apuntant frases de poetes italians i portuguesos, o evocacions a graffitis de carrer amb una gran càrrega de simbolisme ideològic. 



Algunes figures anatòmiques del MHMC presents a l'exposició



Admetlla dibuixa els òrgans amb veracitat. Dissecciona amb talls longitudinals que respecten la topografia , l'estructura i funcionalitat de l'organisme. Artèries, nervis, glàndules, sovint colorejades amb pocs colors. Hi afegeix sovint noms, mantenint el llatí original: scapula, clavicula, sternum, visceras, sentimenti. Admetlla reconeix que intenta una aproximació al fons del cos, retent un homenatge explícit a Vesal: 

"Faig una interpretació del llibre de Vesal, de qui faig la còpia per després intervenir-la. Faig el vuitè llibre de Vesal". 

La sèrie d'Apunts d'Anatomia és la prova de l'interés de l'artista en aquest camp, reprenent l'interés anatòmic dels grans artistes del renaixement. A l'exposició, les seves pintures, escultures i dibuixos comparteixen espai amb les peces anatòmiques del MHMC, establint així un "diàleg" entre les obres d'art contemporànies i les figures anatòmiques de fa més de 150 anys, també realitzades per escultors i dirigides a l'ensenyament de l'anatomia a la Facultat de Medicina de Barcelona.


En definitiva, una exposició on la ciència i l'art es donen la mà en un camp compartit, el de l'anatomia humana.