El cojo Hefesto y el arsénico .

 versió catalana | versión española

Diego Velázquez La fragua de Vulcano  (1630)   Óleo sobre lienzo. 223 x 290 cm  Museo del Prado. Madrid.

En este famoso cuadro de Velázquez se representa la fragua de Vulcano. El dios herrero, junto con sus ayudantes está ocupado forjando diversos utensilios de metal. En el lado izquierdo aparece súbitamente el dios Apolo, con su atributo, la corona de laurel, para revelar a Vulcano que su esposa Venus le engaña y está cometiendo adulterio con Marte. Velázquez pinta vívidamente la cara de indignación y cólera de Vulcano, casi en el centro del cuadro. El dios ofendido aparece en una postura contrahecha, probablemente por alguna deficiencia en las piernas y mira al inesperado mensajero con ojos desorbitados. Los otros herreros suspenden su trabajo, y miran la escena estupefactos y temerosos. Desde el fondo, uno de ellos se gira, mirando con cierta compasión a Vulcano. 

Vulcano era el nombre que los romanos daban a Hefesto, uno de los hijos de Zeus y Hera, protector de los herreros, los metales, el fuego, los artesanos y los escultores. La etimología de su nombre Ἥφαιστος Hêphaistos, probablemente deriva de φαίνω phainô, que en griego significa ‘brillar’. Tenía su propia fragua en el Olimpo, aunque también podía habitar cualquier volcán. 

Guillaume II Costou. Vulcano. Museo del Louvre. París. 

Hefesto era un dios feo, deforme y cojo. Según algunos mitos, cuando nació, al verlo tan feo, su madre lo echó del Olimpo de un puntapié, precipitándolo al fondo del mar. Otros dicen que cayó en la isla de Lemnos y que de resultas de la caída quedó lisiado. En sus representaciones aparece muchas veces desaliñado y contrahecho, a veces con un bastón o muleta y en algunas vasijas pintadas, sus pies aparecen a veces al revés. 

El mito de los dioses feos y tullidos puede estar justificado, según el historiador Arnold J. Toynbee para que los minusválidos no fueran eliminados o desterrados de la sociedad. 

Sin embargo, los herreros cojos aparecen en más mitologías. Al parecer la cojera se relaciona con el trabajo de forja por observación. Muchos herreros son representados como cojos, tuertos o mancos, ya que probablemente los que desempeñaban esta profesión tenían con frecuencia accidentes de trabajo. Es fácil que una chispa les saltara en el ojo, o que un yunque o otro objeto pesado les cayera sobre un pie o sobre un brazo. 

Además hay otra causa posible.  En la Antigüedad, el bronce se endurecía añadiéndole arsénico. El uso de arsénico con cobre, ya sea como constituyente secundario o con otro componente como el estaño, da como resultado una aleación más dura y resistente, con mejor comportamiento para la fundición. 

Pero el arsénico actúa como un desoxidante, y reacciona con el oxígeno en el metal caliente formando óxidos de arsénico que se evaporan del metal líquido, formando vapores tóxicos. El metal obtenido es mucho más duro y tiene un brillo plateado que lo hace muy atractivo. 

Jan Brueghel el Viejo: Venus, Vulcano y Cupido.
Obsérvese la forzada postura de Vulcano y su bastón. 

La intoxicación crónica por arsénico conduce a la neuropatía periférica, que puede causar debilidad en las piernas y los pies. Se ha especulado que esto producía frecuentes cojeras en los herreros, y probablemente fue recogido en el mito de Hefesto. 

Además de la polineuropatía sensitiva y motora, el arsenicismo crónico puede provocar también síntomas cutáneos como hiperqueratosis en palmas de las manos y frecuentemente cáncer de piel (carcinomas espinosos, enfermedad de Bowen).  Se han descrito también cambios en la coloración de la piel. También puede provocar neoplasias en otros órganos especialmente en el pulmón o en el aparato genito-urinario. Otro posible efecto es la anemia, trombocitopenia o leucopenia por aplasia medular. 

---

El coix Hefest i l'arsènic 

Diego Velázquez La farga de Vulcà  (1630)   Oli sobre tela. 223 x 290 cm Museu del Prado. Madrid.

En aquest famós quadre de Velázquez es representa la fragua de Vulcà. El déu ferrer, amb els seus ajudants està forjant diversos utensilis metàl·lics. A la banda esquerra apereix, de cop i volta, el déu Apol·lo, amb el seu  atribut, la corona de llorer, per advertir a Vulcà que la seva esposa Venus li fa el salt i està cometent adulteri amb Mart. Velázquez pinta vívidament la cara d'indignació i còlera de Vulcà, gairebé en el centre del quadre. El déu ofès hi apareix en una postura contrafeta, probablement per alguna deficiència a les cames i mira amb els ulls d'esperitat a l'inesperat missatger. Els altres ferrers suspenen la seva feina, i miren l'escena estupefactes i atemorits. Al fons, un d'ells es gira, mirant Vulcà amb certa compassió. 

Vulcà era el nom que els romans donaven a Hefest, un dels fills de Zeus y Hera, protector dels ferrers, els metalls, el foc, els artesans i els escultors. El seu nom grec Ἥφαιστος Hêphaistos, ve potser de φαίνω phainô, ‘lluir’. Tenia la seva pròpia farga a l'Olimp, tot i que també podia viure a qualsevol volcà. 

Guillaume II Costou. Vulcà. Museu del Louvre. París. 

Hefest era un déu lleig, contrafet i coix. Segons alguns mites, quan va néixer, en veure'l tan lleig, sa mare el va fer fora de l'Olimp d'una petada, fent-lo caure al fons del mar. Per a alguns va caure a l'illa de Lemnos i a conseqüència de la caiguda va quedar esguerrat. A les seves representacions el trobem desmanegat i deforme, de vegades portant una crossa o un bastó o fins i tot en algunes ceràmiques el trobem bot, o amb els peus garrells. 

El mite dels déus lletjos i esguerrats pot justificar-se, segons l'historiador Arnold J. Toynbee com una manera d'evitar que els minusvàlids no fossin eliminats o marginats de la societat. 

Ara bé, els ferrers coixos apareixen en més mitologies. Sembla ser que la coixera es relaciona amb el treball a les fargues, per observació. Molts ferrers es representen com coixos, bornis o mancos, perquè probablement sovint els ferrers patien accidents de treball. És fàcil que una espurna els saltés a l'ull o que una enclusa, un mall o d'altres objectes pesats els caiguessin a sobre d'un peu o a sobre d'un braç. 

A més hi ha una altra causa possible.  A l'Antigor, el bronze s'enduria afegint-li arsènic. L'ús d'arsènic amb coure, bé sigui com a constituent secundari o amb altres component com l'estany, dóna com a resultat un aliatge més fort i resistent, amb un millor comportament a la fundició.  

Però l'arsènic actua com un desoxidant, i reacciona amb l'oxigen en calent formant òxids d'arsènic, que desprenen vapors tòxics. El metall obtingut és molt més dur i té una lluïssor platejada que el fa molt atractiu. 

Jan Brueghel el Vell: Venus, Vulcà i Cupido.
s'observa la postura forçada de Vulcà i la seva crossa. 

La intoxicació crònica per arsènic causa la neuropatia perifèrica, que pot causar debilitat a cames i peus. S'ha especulat que això produïa freqüents coixeses als ferrers, i probablement aquest fet va ser recollit pel mite d'Hefest. 

A més de la polineuropatia sensitiva i motora, l'arsenicisme crònic pot provocar també símptomes cutanis com hiperqueratosi a les palmes de les mans i sovint càncer de pell (carcinomes espinosos, malaltia de Bowen).  S'han descrit també canvis al color de la pell. També pot provocar neoplàsies a d'altres òrgans, especialment al pulmó o a l'aparell genitourinari. Un altre possible efecte és l'anèmia, trombocitopènia o leucopènia per aplàsia medul·lar.