Páginas

Últimes publicacions

miércoles, 28 de diciembre de 2022

¿Por que comenzamos el año en invierno?

versió catalana | versión española








Helios, el carro del sol, en su carro 
(circa 400-300 a.C.) 

Base de cuenco de plata dorada
British Museum. Londres.





Este cuenco de plata dorada fue hallado en una tumba de Elis (sur de Grecia). En su base, una representación de Helios, el dios sol, coronado de rayos, conduciendo su carroza, probablemente una alusión simbólica a una nueva vida. El mito del eterno retorno, se basa muchas veces en los ciclos de la naturaleza, en la que cuando todo parece perdido, renace nuevamente. Como el día que amanece cada mañana; como el año, que toma nueva vida en primavera

Estas consideraciones nos plantean una pregunta: ¿por qué celebramos el cambio de año en pleno invierno? ¿no sería más lógico celebrarlo en primavera, cuando todo parece reiniciarse? 

De hecho así era en tiempos remotos. Por eso el zodíaco comienza en Aries, signo en el que tiene lugar el equinoccio de primavera. Sin embargo los romanos trasladaron el inicio del año al invierno, cuando se celebraban las saturnales, fiestas de excesos, consagradas a Saturno, el dios del Tiempo, que todo lo devora, y de que nosotros hemos transformado en nuestras fiestas de Navidad y Año Nuevo.  


Estatua de Jano, el dios de las dos caras,
que miraba a la vez al pasado
y al futuro y que dió nombre al mes de enero.
Museos Vaticanos Roma


La razón es que en este momento del solsticio invernal es cuando el sol renace. Los días comienzan a alargarse, y el sol que parecía que iba a morir toma nueva  fuerza. Es el renacimiento del sol el que celebramos. 

Así nos lo explica Ovidio, en su obra Fastos, que trataba de las fiestas del año. En esta ocasión el poeta conversa con el dios Jano, el de las dos caras, que miraba al pasado y al futuro y que dio nombre al mes de enero (Januarius). Ovidio pregunta al dios bifronte la razón de celebrar el comienzo del año en invierno, a lo que Jano le responde que Febo (el sol) y el año toman el mismo comienzo:  
“Dime, por favor, ¿por qué comienza el Año Nuevo con los fríos, cuando más bien debería comenzar en primavera? Todo florece entonces; entonces hay una fase nueva de tiempo y se hincha la yema nueva en la vid preñada; el árbol se cubre de hojas recién formadas y el tallo de la semilla asoma en la superficie del suelo;  los pájaros endulzan el aire tibio con sus cantos orquestados y los rebaños juegan y retozan en los prados. Entonces los rayos del sol son suaves y sale la golondrina exótica y fija en la viga alta su nido de barro; entonces permite el campo su cultivo y se renueva con el arado. Con justicia había que llamarlo el Año Nuevo”. 
Le había preguntado por extenso; él, sin detenerse mucho, redujo sus palabras a dos versos de la siguiente manera: 
“El invierno es lo primero del Año Nuevo y lo último del viejo; Febo y el año toman el mismo comienzo”.
Dixerat, et vultu, si plura requirere vellem,  
Se mihi difficilem non fore, fassus erat:  
Sumpsi animum, gratesque deo non territus egi, 
Verbaque sum spectans pauca locutus humum:  
Dic, age, frigoribus quare novus incipit annus,  
Qui melius per ver incipiendus erat? 
Omnia tunc florent, tunc est nova temporis aetas,  
Et nova de gravido palmite gemma tumet, 
Et modo formatis operitur frondibus arbos,  
Prodit et in summum seminis herba solum, 
Et tepidum volucres concentibus aëra mulcent,  
Ludit et in pratis luxuriatque pecus. 
Tum blandi soles, ignotaque prodit hirundo,  
Et luteum celsa sub trabe fingit opus. 
Tum patitur cultus ager, et renovatur aratro.  
Haec anni novitas jure vocanda fuit. 
Quaesieram multis: non multis ille moratus,  
Contulit in versus sic sua verba duos: 
Bruma novi prima est, veterisque novissima solis:  
Principium capiunt Phoebus et annus idem.
(Ovidio, Fastos, I, v. 145 y ss(Traducción de Bartolomé Segura Ramos. Editorial Gredos, 2001)

Sirva este fragmento para comentar la relación del ciclo anual con el solsticio solar. 




"Dies solis". Helios en el carro del sol.
Fragmento del Tapiz de la Creación (s. XI)
Museo de la Catedral de Girona


























No en vano el emperador Constantino (que probablemente había sido un adorador del Sol en su juventud) trasladó el día de Navidad al día del solsticio solar. El Día del Sol Invicto se transformó así en la fiesta de Navidad en los países católicos  (la Iglesia Ortodoxa la sigue celebrando el día de la Epifanía, el 7 de enero). 

En todo caso, os deseo un feliz y venturoso año nuevo. Disfrutad de los beneficios del sol y recordad que os debéis exponer a sus rayos de forma prudente. ¡El radiante Helios no siempre tiene misericordia de los humanos!   



___________________________________




Per què comencem l'any a l'hivern?







Helios, el déu del sol, al seu carro 

(circa 400-300 a.C.) 

Base de bol de plata daurada
British Museum. Londres.





Aquest bol de plata daurada va ser trobat en una tomba d'Elis (al sud de Grècia). A la seva base, una representació d’Helios, el déu solcoronat de raigs, conduint la seva carrossa, probablement és una al·lusió simbòlica a una nova vida. El mite de l'etern retorn es basa moltes vegades en els cicles de la natura, en què quan tot sembla perdut, reneix novament. Com el dia que clareja cada matí; com l'any, que pren nova vida a la primavera

Aquestes consideracions ens plantegen una pregunta: per què celebrem el canvi d'any a ple hivern? No seria més lògic celebrar-ho a la primavera, quan tot sembla reiniciar-se?

De fet, així era en temps remots. Per això el zodíac comença a Àries, signe en què té lloc l'equinocci de primavera. Tot i això els romans van traslladar l'inici de l'any a l'hivern, quan se celebraven les saturnals, festes d'excessos, consagrades a Saturn, el déu del Temps, que tot ho devorai que nosaltres hem transformat en les nostres festes de Nadal i Any Nou.


Estàtua de Janus, el déu de les dues cares,
que mirava alhora al passat
i al futur i que va donar nom al mes de gener.
Museus Vaticans, Roma



La raó és que en aquest moment del solstici d’hivern és quan el sol reneix. Els dies comencen a allargar-se, i el sol que semblava que moriria pren nova força. En realitat doncs, celebrem el renaixement del sol.

Així ens ho explica Ovidi, a la seva obra Fastos, que tractava de les festes de l'any. En aquesta ocasió el poeta conversa amb el déu Janus, el de les dues cares, que mirava el passat i el futur i que va donar nom al mes de gener (Januarius). Ovidi pregunta al déu bifront la raó de celebrar el començament de l'any a l'hivern, al que Janus li respon que Febo (el sol) i l'any prenen el mateix començament:
“Digues-me, per favor, per què comença l'Any Nou amb els freds, quan més aviat hauria de començar a la primavera? Llavors és quan tot floreix; llavors hi ha una fase nova de temps i s'infla la gemma nova a la vinya prenyada; l'arbre es cobreix de fulles acabades de formar i la tija de la llavor treu el cap a la superfície del sòl; els ocells endolceixen l'aire tebi amb els seus cants orquestrats i els ramats juguen als prats. Aleshores els raigs del sol són suaus i surt l'oreneta exòtica i fixa a la biga alta el seu niu de fang; llavors permet el camp el seu cultiu i es renova amb l'arada. Amb justícia caldria anomenar-lo l'Any Nou”.
Li havia preguntat extensament però ell, sense aturar-se gaire, va reduir les seves paraules a dos versos de la següent manera:

“L'hivern és el primer de l'Any Nou i el darrer del vell; Febo i l'any prenen el mateix començament”.

Dixerat, et vultu, si plura requirere vellem,  
Se mihi difficilem non fore, fassus erat:  
Sumpsi animum, gratesque deo non territus egi, 
Verbaque sum spectans pauca locutus humum:  
Dic, age, frigoribus quare novus incipit annus,  
Qui melius per ver incipiendus erat? 
Omnia tunc florent, tunc est nova temporis aetas,  
Et nova de gravido palmite gemma tumet, 
Et modo formatis operitur frondibus arbos,  
Prodit et in summum seminis herba solum, 
Et tepidum volucres concentibus aëra mulcent,  
Ludit et in pratis luxuriatque pecus. 
Tum blandi soles, ignotaque prodit hirundo,  
Et luteum celsa sub trabe fingit opus. 
Tum patitur cultus ager, et renovatur aratro.  
Haec anni novitas jure vocanda fuit. 
Quaesieram multis: non multis ille moratus,  
Contulit in versus sic sua verba duos: 
Bruma novi prima est, veterisque novissima solis:  
Principium capiunt Phoebus et annus idem.
(Ovidi, Fastos, I, v. 145 y ss.)

Serveixi aquest fragment per comentar la relació del cicle anual amb el solstici solar.



"Dies solis". Helios al carro del sol.
Fragment del Tapís de la Creació (s. XI)
Museu de la Catedral de Girona




























Per això, l'emperador Constantí (que probablement havia sigut un adorador del Sol en la seva joventut) també va traslladar el dia de Nadal al dia del solstici solar. El Dia del Sol Invicte es va transformar així en la festa de Nadal als països catòlics (l'Església Ortodoxa la segueix celebrant el dia de l'Epifania, el 7 de gener).

En tot cas, us desitjo un feliç i venturós any nou. Gaudiu dels beneficis del sol i recordeu que us heu d'exposar als seus raigs de forma prudent. El radiant Helios no sempre té misericòrdia dels humans!









miércoles, 21 de diciembre de 2022

El parto de María

 versió catalana | versión española






Natividad de Jesús 

(s. XII)
 
Capitel del claustro 

Monasterio de Sant Pere de Galligants
Girona



En las escenas medievales del nacimiento de Jesús, suele aparecer María recostada y muchas veces en el lecho, como corresponde a una mujer que acaba de parir. Así lo vemos en el capitel del claustro de Sant Pere de Galligants, de Girona, con el que encabezamos esta entrada: María aparece en la cama en primer término y el Niño en su cuna rodeado del buey y la mula más allá. Un modelo que encontramos repetido en otras Natividades medievales, como en otros ejemplos que aportamos. Es curioso un hecho sobre el que me ha llamado la atención Miquel del Pozo, arquitecto y un magnífico comentarista y divulgador de arte, al que le agradezco su observación y que analizaremos a continuación.. 


El Nacimiento de Jesús» de Giotto Di Bondone | Arte renacentista, Pinturas  de artistas famosos, Pinturas de pintores famosos

Giotto: Nacimiento de Jesús. Fresco. Capilla Scrovegni. Padua. 
Obsérvese que María todavía aparece en postura recostada,
y toma al Niño para que permanezca con ella en su lecho. 


El hecho es cuestión es que a finales de la Edad Media hay un cambio de paradigma en lo que se refiere a la postura de la Madre de Jesús. En muchos casos, María aparece arrodillada, de pie o sentada, pero cada vez se representa menos acostada. Por qué este cambio de posición? Es casual o tiene algún significado? 



Capitel con escena de la Natividad de Jesús (s. XII-XIII)
Claustro del monasterio de Sta. María de l'Estany (Catalunya) 


QUINA LA FEM?: [1786] Nativitat medieval

Nacimiento. Tabla de Sta. María de Sagàs (s. XII). Museu de Solsona. 


La respuesta, como señala del Pozo, es un cambio teológico a partir de una de las visiones místicas de Santa Brígida a mediados del s. XIV. 

Santa Brígida de Suecia (1303-1376) fue una religiosa y mística escandinava, de origen aristocrático, fundadora de la Orden del Santísimo Salvador. Sostenía que estaba en contacto directo y constante con Jesús y experimentó varias visiones que sentaron una interpretación religiosa que tuvo una gran influencia en su época. Una de las visiones era sobre la naturaleza de la Santísima Trinidad, y otra de ellas, la que nos interesa en relación a la postura de María, sobre el nacimiento de Jesús.



Natividad, con María recostada (s. XII-XIII).
Santa Maria de Cardet o de les Cabanasses. Vall de Boí.  


Según su visión, santa Brígida sostenía que el parto de María fue un parto milagroso, indoloro e incruento. Un nacimiento   prodigioso, que fue expresado en las representaciones artísticas con el cambio de postura de la madre. Si el parto no había comportado dolor ni sangre, no había motivo para representar a María recostada, ya que no tenía necesidad de recuperarse. Podía representarse arrodillada (según la visión mística, Jesús nació mientras su madre estaba rezando). La virginidad de María quedó preservada, según la doctrina de la Iglesia Católica, antes, durante y después del parto, por lo que a María se le llama habitualmente la Virgen.

Además se reforzaba el aspecto divino de Jesús sobre su naturaleza humana. En vez de lavarlo, acariciarlo y arroparlo, como suelen hacer las madres mortales, María lo adora, como Dios encarnado que es.  


La Natividad» de Fra Angélico | Arte renacentista, Producción artística,  Arte en italia

Fra Angelico: Escena de Natividad. Convento de San Marco. Florencia (1441)
El Niño Jesús está casi abandonado en el centro de la escena, como personaje divino. María y José lo adoran reverencialmente, arrodillados y a una cierta distancia, a los que el pintor añade dos santos de tradición dominicana, como el propio Fra Angelico, que aparecen de forma anacrónica (en sacra conversazione): San Pedro Mártir y Santa Catalina de Siena. 


Los nacimientos con la madre en la cama suelen reservarse para el propio nacimiento de María. En este caso es su madre, Ana, la que yace en la cama, mientras que la niña es lavada y arropada por otras mujeres (generalmente fajada para prevenir la hernia umbilical). En estas escenas no suele faltar un brasero para garantizar una temperatura adecuada al bebé. También suelen llevarle a la madre caldo de ave y huevos, para que se restablezca de los trabajos pasados en el parto. Todos estos detalles nos dan una gran información de como eran los partos en la Edad Media



Hermanos Limbourg: Miniatura del libro Las muy ricas horas del duque de Berry (1415).
En este caso, el Niño parece descender suavemente en vertical, proyectado por Dios
Padre y trasladado a la tierra por un pequeño coro de ángeles.
Toda una declaracion teológica, como la que se derivade la visión de
Santa Brígida. Obsérvese también la estructura arquitectónica medio derruída. 

En cambio, nada de esto sucede en las escenas del nacimiento de Jesús. El niño es objeto de veneración y permanece muchas veces semidesnudo en el suelo, con poca relación con su Madre. A veces está recostado en un pesebre o en una cuna con aspecto de arca o de féretro, prefiguración de que se encarna para morir, que ha nacido para redimir a los humanos. Solamente la mula y el buey, con su aliento le dan el calor que necesita un recien nacido, como ya había profetizado Isaías. 

Por lo tanto, a diferencia del nacimiento de María, poca información dan las escenas del nacimiento de Cristo sobre los usos y costumbres de la época en los partos. Incluso la portura de María hay que entenderla en una clave teológica, no en un documento de información histórica. 

La Natividad (El Greco, Illescas) - Wikipedia, la enciclopedia libre

El Greco: Natividad (1603)
En este caso, María toma el lienzo en el que está depositado Jesús de forma reverente, por las puntas, más como quien toma un objeto sagrado que como haría una madre solícita con su hijo recien nacido. José también hace un ademán y se echa hacia atrás, como ante un hecho prodigioso. 

Otro tanto sucede con otros aspectos del pesebre. José, que no es lo que hoy llamaríamos padre biológico, se representa como un viejo (tal vez para ahuyentar toda sombra de sospecha de vida marital con María) y en todo caso, algo apartado, ajeno al misterio de la Encarnación. A veces incluso no aparece en primera línea, y frecuentemente caviloso y pensativo. 

En cuanto al entorno, suelen aparecer edificios en ruinas o con el techo semiderruído. La interpretación simbólica es que la vieja religión pagana está derrumbándose y será sustituída pronto por el cristianismo naciente. Como vemos en estas representaciones, cualquier detalle puede tener un significado. Hasta la postura de María. 


Natividad (Piero della Francesca) - Wikipedia, la enciclopedia libre

Piero della Francesca. Natividad. National Gallery. Londres. 
Obsérvese la posición reverencial de María, que no es la habitual en
una madre, a pesar que el Niño tiene un gesto algo abandonado. 



___________________________________



El part de Maria








Nativitat de Jesús 

(s. XII)
 
Capitell del claustre 
Monestir de Sant Pere de Galligants

Girona


A les escenes medievals del naixement de Jesús, normalment hi veiem a Maria estirada i moltes vegades al llit, tal com correspon a una dona que acaba de parir. Així ho veiem també al capitell del claustre de Sant Pere de Galligants, de Girona, amb el que encapçalem aquesta entrada: Maria apareix al llit en primer terme i més enllà hi trobem el Nen al seu bressol, envoltat del bou i la mula. Un model que trobem repetit en altres Nativitats medievals, com veurem en altres exemples que aportem sobre aquest tema. És curiós un fet que m’ha destacat en Miquel del Pozo, arquitecte i un magnífic comentarista i divulgador d'art, a qui agraeixo la seva observació, i que analitzarem tot seguit.



El Nacimiento de Jesús» de Giotto Di Bondone | Arte renacentista, Pinturas  de artistas famosos, Pinturas de pintores famosos

Giotto: Naixement de Jesús. Fresc. Capella Scrovegni. Pàdua. 
Podem observar que Maria encara apareix en postura reclinada
i pren el Nen perquè romangui amb ella al llit. 




El fet en qüestió és que a finals de l'Edat Mitjana hi ha un canvi de paradigma pel que fa a la postura de la Mare de Jesús. En molts casos, Maria apareix agenollada, dreta o asseguda, però cada vegada menys es representa estirada. Per què aquest canvi de posició? És casual o té algun significat?


Capitell amb escena de la Nativitat de Jesús (s. XII-XIII)
Claustre del monastir de Sta. Maria de l'Estany (Catalunya) 


QUINA LA FEM?: [1786] Nativitat medieval

Naixement. Taula de Sta. María de Sagàs (s. XII). Museu de Solsona. 


La resposta, com assenyala Del Pozo, és un canvi teològic a partir d'una de les visions místiques de Santa Brígida a mitjans del s. XIV.

Santa Brígida de Suècia (1303-1376) fou una religiosa i mística escandinava, d'origen aristocràtic, fundadora de l'Ordre del Santíssim Salvador. Sostenia que estava en contacte directe i constant amb Jesús i va experimentar diverses visions que van suscitar una interpretació religiosa que va tenir una gran influència a la seva època. Una de les visions era sobre la naturalesa de la Santíssima Trinitat, i una altra, la que ens interessa, en relació amb la postura de Maria sobre el naixement de Jesús.



Nativitat, amb Maria ajaguda (s. XII-XIII).
Santa Maria de Cardet o de les Cabanasses. Vall de Boí.
  


Segons la seva visió, santa Brígida sostenia que el part de Maria va ser un part miraculós, indolor i gens cru. Un naixement prodigiós, que va ser expressat a les representacions artístiques amb el canvi de postura de la mare. Si el part no havia comportat dolor ni sang, no hi havia motiu per representar a Maria estirada, ja que no tenia necessitat de recuperar-se. Podia representar-se agenollada (segons la visió mística, Jesús va néixer mentre la seva mare estava resant). La virginitat de Maria va quedar preservada, segons la doctrina de l'Església Catòlica, abans, durant i després del part, fet pel qual habitualment a Maria se l’anomena la Verge.

A més, es reforçava l'aspecte diví de Jesús sobre la seva naturalesa humana. En comptes de rentar-lo, acariciar-lo i acompanyar-lo, com solen fer les mares mortals, Maria l’adora, com Déu encarnat que és.


La Natividad» de Fra Angélico | Arte renacentista, Producción artística,  Arte en italia


Fra Angelico: Escena de Nativitat. Convent de San Marco. Florència (1441)
El Nen Jesús gairebé està abandonat al centre de l'escena, com un personatge diví. Maria i Josep l’adoren reverencialment, agenollats i a una certa distància. 
El pintor hi afegeix dos sants de tradició dominicana, com el mateix Fra Angelico, 
que apareixen de forma anacrònica (en sacra conversazione): Sant Pere Màrtir 
i Santa Caterina de Siena.



Els naixements amb la mare al llit solen reservar-se pel propi naixement de Maria. En aquest cas és la seva mare, l'Anna, la que jeu al llit, mentre que la nena és rentada i acompanyada per altres dones (generalment porta una faixa per prevenir l’hèrnia umbilical). En aquestes escenes acostuma a haver-hi un braser per garantir una temperatura adequada al nadó. També solen portar a la mare brou d'au i ous, perquè es restableixi dels treballs del part. Tots aquests detalls ens donen una gran informació de com eren els parts a l'Edat Mitjana.


Germans Limbourg: Miniatura del llibre 
Les molt riques hores del duc de Berry
 (1415).
E
n aquest cas, el Nen sembla baixar suaument en vertical,
projectat per Déu Pare i traslladat a la terra per un petit cor d'angels. 
Tota una declaració teològica, com la que es deriva de la visió
de Santa Brígida. Observi's també l'estructura arquitrectònica mig enrunada. 




Tot això no sol passar a les escenes del naixement de Jesús. El nen és objecte de veneració i roman moltes vegades semidespullat a terra, amb poca relació amb la seva Mare. De vegades està recolzat en un pessebre o en un bressol amb aspecte d'arca o de fèretre, prefiguració del fet que Ell s'encarna per morir, i que ha nascut per redimir els humans. Només la mula i el bou, amb el seu alè li donen la calor que necessita el nadó, com ja havia profetitzat Isaïes.

Per tant, a diferència del naixement de Maria, les escenes del naixement de Crist donen poca informació sobre els usos i els costums de l'època en els parts. Fins i tot la postura de Maria cal entendre-la en clau teològica, i no com un document d'informació històrica. 

La Natividad (El Greco, Illescas) - Wikipedia, la enciclopedia libre

El Greco: Nativitat (1603)
En aquest cas, Maria pren el drap en què està dipositat Jesús de forma reverent, per les puntes, més com qui pren un objecte sagrat que com faria una mare sol·lícita amb el seu fill nounat. Josep també fa un posat i es fa enrere, com si estigués davant d'un fet prodigiós. 




El mateix passa amb altres aspectes del pessebre. Josep, que no és el que avui anomenaríem pare biològic, es representa com un vell (potser per espantar tota ombra de sospita de vida marital amb Maria) i en tot cas, una mica apartat, aliè al misteri de l'Encarnació. De vegades fins i tot no apareix a primera línia, i sovint el trobem cavil·lós i pensatiu.

Quant a l'entorn, solen aparèixer edificis en ruïnes o amb el sostre semiderruït. La interpretació simbòlica és que la vella religió pagana s'està esfondrant i aviat serà substituïda pel cristianisme naixent. Com veiem en aquestes representacions, qualsevol detall pot tenir un significat. Fins i tot la postura de Maria.


Natividad (Piero della Francesca) - Wikipedia, la enciclopedia libre

Piero della Francesca. Nativitat. National Gallery. Londres.
S’observa la posició reverencial de Maria, que no és l'habitual
d’una mare, malgrat que el Nen té un gest una mica abandonat.



martes, 6 de diciembre de 2022

El documental "Xavier Sierra, un dermatòleg al museu" (Versió íntegra)

 

El documental complet d'Antoni Verdaguer "Xavier Sierra, un dermatòleg al museu", un llargmetratge sobre la meva vida i obra, amb una referència especial a aquest blog i a les meves  publicacions d'història de la medicina, i que forma part de la sèrie "Terrassenques, Terrassencs": 




_______________

Antoni Verdaguer

"Xavier Sierra, un dermatòleg al museu" (01:17:00)

Sèrie Terrassenques, Terrassencs


Egara produccions. Terrassa 2022.  

Amb el patrocini de Jané Mateu Foundation 

i Col·legi de Metges de Barcelona. 

_______________


 
                 







miércoles, 30 de noviembre de 2022

Estreno del documental "Xavier Sierra, un dermatòleg al museu"

 versió catalana | versión española






Antoni Verdaguer

Estreno de la película 
Xavier Sierra, un dermatòleg al museu 

(28 de noviembre de 2022) 

Largometraje documental 
Cine Catalunya. Terrassa


El pasado lunes 28 de noviembre tuvo lugar en el cine Catalunya de Terrassa la presentación de la película "Xavier Sierra, un dermatòleg al museu", obra del cineasta Antoni Verdaguer. 

La película, un documental de 1 hora y cuarto de duración, ha sido realizada bajo los auspicios del Colegio de Médicos de Barcelona y de la Jané Mateu Foundation, y ha contado también con la colaboración de entidades como la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya y el Centre de Lectura de Reus.

La película forma parte de la serie "Terrassenques, Terrassencs", realizada por Antoni Verdaguer, en la que se da a conocer la vida y obra de algunos ciudadanos de Terrassa que han destacado de alguna manera en diversos campos profesionales (literatura, política, música, arte, medicina...)

La película comenta algunos de los principales momentos de mi vida, incidiendo sobre todo en mi obra, en la que este blog y su repercusión mediática tiene un papel fundamental. Tanto que incluso le da el título. Pero también revisa otros aspectos previos a los que he dedicado atención: la divulgación periodística; los libros, artículos y escritos en revistas médicas y en otras publicaciones; los programas radiofónicos y podcasts; las conferencias; las traducciones; mi obra poética, etc. 


Entrevista para la televisión durante el estreno. 


En la película también intervienen algunas personas de especial significación para mí: Jaume Padrós, presidente del Colegio de Médicos de Barcelona, Lluís Guerrero, bibliotecario de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya y director de la revista Gimbernat; Rosa Taberner, dermatóloga que me enseñó cómo se hacía un blog; Antoni Parera, antiguo profesor de mis años de bachillerato; Joan Jané, presidente de la Jané Mateu Foundation de la que me honro en formar parte de su patronato... A todos ellos mi sincero agradecimiento por su colaboración y sus palabras. 



La gran afluencia de público obligó a formar colas para entrar en el local. 

Al acto del estreno acudió un numeroso público (más de 300 personas) no solamente de Terrassa, sino también de otras ciudades, algunas situadas a cierta distancia. Este reconocimiento y sobre todo la extraordinaria acogida por parte del público me han causado una viva emoción. Verme acompañado de tanta gente que me ha manifestado así su cariño y del homenaje de mis conciudadanos ha sido mi mejor premio. Encontrarme con médicos, enfermeras, antiguos pacientes y amigos de todo tipo fue muy gratificante y el mejor colofón a mi trabajo. 

La película será próximamente proyectada en el auditorio del Colegio de Médicos de Barcelona, en otras salas de proyección de diversas ciudades de Catalunya y probablemente en televisión. Posteriormente pondré en el blog el enlace correspondiente para todos los lectores que estén interesados en verla. 

Así que el blog "Un dermatólogo en el museo" ya tiene su película. Una película que es pues, en cierto modo, de todos vosotros, lectores del blog. A partir de ahora, el blog, con sus 1.800 artículos y sus 2.320.000 lecturas, y que ya ha tenido su presencia en la radio y en la prensa, también la tendrá en la cinematografía. Gracias a todos por vuestro afecto y constante apoyo. Gracias a los productores, al director y a los técnicos por hacerlo posible.  



___________________________________



Estrena del documental 

"Xavier Sierra, un dermatòleg al museu"





Antoni Verdaguer

Estrena de la pel·lícula 
Xavier Sierra, un dermatòleg al museu 

(28 de novembre de 2022) 

Largmetratge documental 
Cinema Catalunya. Terrassa


El passat dilluns 28 de novembre va tenir lloc al cinema Catalunya de Terrassa la presentació de la pel·lícula "Xavier Sierra, un dermatòleg al museu", obra del cineasta Antoni Verdaguer. 

La pel·lícula, un documental de 1 hora i quart de durada, ha sigut realitzada amb el suport del Col·legi de Metges de Barcelona i de la Jané Mateu Foundation, i amb la col·laboració d'entitats com la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya i el Centre de Lectura de Reus.

La pel·lícula forma part de la sèrie "Terrassenques, Terrassencs", realitzada per Antoni Verdaguer, en la que es dóna a conèixer la vida i obra d'alguns ciutadans de Terrassa que han destacat d'alguna manera en diversos camps professionals (literatura, política, música, art, medicina...)

La pel·lícula comenta alguns dels principals moments de la meva vida, incidint sobre tot en la meva obra, en la que aquest blog i la seva repercussió tenen un paper fonamental. Tant que fins i tot li dóna el títol. Però també revisa altres aspectes als que he dedicat atenció al llarg de la meva vida: la història de la medicina; la divulgació periodística; els llibres, artícles i escrits en revistes mèdiques i d'altres publicacions; els programes radiofònics i podcasts; les conferències; les traduccions; la meva obra poètica, etc. 


Entrevista para la televisión durante el estreno. 


A la pel·lícula també intervenen algunes persones d'especial significació per a mi: Jaume Padrós, president del Col·legi de Metges de Barcelona, Lluís Guerrero, bibliotecari de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya i director de la revista Gimbernat; Rosa Taberner, la dermatóloga que em va ensenyar com es feia un blog; Antoni Parera, antic professor dels meus anys de batxillerat; Joan Jané, president de la Jané Mateu Foundation entitat en la que m'honoro en formar part del seu patronat... A tots ells el meu sincer agraïment per la seva col·laboració i les seves paraules



La gran afluècia de públic va fer que es formèssin cues per entrar al local. 


A l'acte de l'estrena hi va assistir un nombrós públic (més de 300 persones), no només de Terrassa, sinó també d'altres ciutats, algunes situades a certa distància. Aquest reconeixement i sobre tot l'extraordinària acollida per part del públic m'han causat una viva emoció. Veure'm acompanyat de tanta gent que m'ha manifestat així el seu afecte i de l'homenatge dels meus conciutadans ha estat el meu millor premi. Retrobar-me amb metges, infermeres, antics pacients i amics de tota mena va ser molt gratificant i el millor colofóp al meu treball

La pel·lícula serà pròximament projectada a l'auditori del Col·legi de Metges de Barcelona, a altres sales de projecció de diverses ciutats de Catalunya i molt probablement a la televisió. Posteriorment posaré al blog l'enllaç corresponent per tots els lectors que estigueu interessats en veure-la. 

Així que el blog "Un dermatòleg al museu" ja té la seva pel·lícula. Una pel·lícula que és, d'alguna manera, de tots vosaltres, lectors del blog. A partir d'ara, el blog, amb els seus 1.800 articles i les seves 2.325.000 lectures, i que ja ha tingut presència a la ràdio i a la premsa, també la tindrà a la cinematografia. Gràcies a tots pel vostre afecte i constant suport. Gràcies als productors, al director i als tècnics per fer-lo possible.