El hospital de leprosos de Barcelona

versió catalana | versión española

 

Ábside de la capilla del  Hospital de Leprosos (s. XII)  Arquitectura Barcelona

Durante los s. XIII y XIV la lepra fue una enfermedad de alta incidencia en Europa. El miedo a contagiarse y la existencia de pasajes bíblicos que recomendaban el aislamiento de estos enfermos causó una gran marginación. Los leprosos eran apartados de la comunidad y vivían de la mendicidad, advirtiendo de su paso con una campanilla, o permanecían recluidos en leproserías. En 1244 había unos 19.000 lazaretos en toda Europa.

En Barcelona había una leprosería, probablemente la más importante de Cataluña, en la plaza del Padró. Este hospital, fue el único que no se reunió con los otros pequeños hospitales de la ciudad en el Hospital de la Santa Cruz (1401), aunque estaba administrativamente vinculado. Actualmente el lazareto ha desaparecido y sólo queda la capilla.

La fachada de la capilla del hospital de leprosos, en la plaça del Padró. 

En sus inicios la leprosería estaba en las afueras de la ciudad, en una zona de huertos y viñedos en la confluencia de las calles Hospital y del Carme. Éste era el cruce de dos caminos importantes ya desde la época romana, que llegaban a Barcelona a través de las puertas de Boqueria y Ferrissa. Como todos los hospitales medievales, la leprosería de Barcelona era muy pequeña, con una capacidad de unos 4-5 pacientes de origen geográfico y social diferente. El lugar en el que se ubicó el hospital de leprosos era una zona más o menos aislada, pero al mismo tiempo muy bien conectada con el territorio. A finales del siglo XIV, el aislamiento del hospital era ya prácticamente inexistente y se había convertido en una zona muy urbanizada del incipiente barrio del Raval, que quedó protegido con el nuevo recinto amurallado construído por el rey Pedro el Ceremonioso. 

Vista del interior del ábside y presbiterio de la iglesia 

A pesar de que no se ha conservado ningún documento fundacional, la primera referencia documentada sobre esta institución es del 1172, donde es mencionada por primera vez como domus infirmorum (casa de los enfermos), y no será hasta el año 1218 cuando se menciona su iglesia, que originariamente fue nombrada de Santa María y Sta. Margarita, y más tarde se dedicó a San Lázaro, el santo protector de la lepra (s. XIV).

Una de las fuentes de información más importantes sobre el hospital de San Lázaro son los siete libros de cuentas datados entre 1379 y 1395, donde el administrador registró la vida cotidiana de la leprosería: la llegada de los pacientes, su salida, el proceso de diagnóstico y la percepción de la enfermedad.

En el interior de la iglesia todavía se conserva la ventana
rectangular (actualmente tapiada) por donde los leprosos
asistían a misa sin mezclarse con los otros fieles sanos.  

Desde su fundación, el Hospital de San Lázaro tenía cementerio propio. Como era tradición, la sagrera, el terreno inmediato de su entorno, servía de espacio de entierro (además del interior del templo). En la última década del s. XX, se realizaron intervenciones alrededor de la capilla románica que permitieron documentar el cementerio anexo al Hospital dels Mesells (hospital de leprosos) a lo largo de los siglos. También se localizaron varios entierros en el interior de la nave principal (s. XV-XVI-XVIII). El estudio de los restos humanos de estas inhumaciones concluyó que estas sepulturas podían corresponder a monjes, monjas y familias acomodadas, ya que ninguno de los esqueletos presentaba lesiones relacionadas con la lepra. Todas las tumbas de la fase primigenia eran sencillas, sin ajuar. Únicamente se hallaron algunas agujas de cabeza que sujetaban los sudarios.

La leprosería fue trasladada a principios del s. XX a Horta, en Can Masdeu. Hoy, en la plaza del Padró del Raval queda en pie la capilla, con un precioso ábside románico lombardo, mudo testigo del Hospital de Mesells, última reliquia de la lepra en Barcelona.

Detalle de una de las ventanas de la capilla. 

___________________________________

L'hospital de leprosos de Barcelona

Absis de la capella de  l'Hospital de Leprosos (s. XII)  Arquitectura Barcelona

Durant els s. XIII i XIV la lepra va ser una malaltia d'alta incidència a Europa. La por a encomanar-se i l'existència de passatges bíblics que recomanaven l'aïllament d'aquests malalts va causar-los una gran marginació. Els leprosos eren apartats de la comunitat i viure de la mendicitat, advertint del seu pas amb una campaneta, o romanien reclosos en leproseries. El 1244 hi havien uns 19.000 llatzerets a tot Europa. 

A Barcelona hi havia una leproseria, probablement la més important de Catalunya a la plaça del Padró. Aquest hospital, va ser l'únic que no es va aplegar amb els altres petits hospitals de la ciutat en el Hospital de la Santa Creu (1401), tot i que hi estava administrativament vinculat. Actualment lel llatzertet ha desaparegut i només resta dempeus la capella.  

La façana de la capella de l'hospital de leprosos, a la plaça del Padró. 

En els seus inicis la leproseria estava als afores de la ciutat en una zona d’horts i vinyes a la confluència dels carrers de l’Hospital i del Carme. Aquest era l’encreuament de dos camis importants ja des de l'època romana que arribaven a Barcelona a través de les portes de Boqueria i Ferrissa. Com tots els hospitals medievals, la leproseria de Barcelona era molt petita, amb una capacitat per uns 4-5 pacients d’origen geogràfic i social diferent. L’indret on es va ubicar l’hospital de leprosos era una zona més o menys aïllada, però alhora molt ben connectada amb el territori. A finals del segle XIV, l’aïllament de l’hospital ja era pràcticament inexistent i havia esdevingut una zona molt urbanitzada de l'incipient barri del Raval, que quedà protegit amb el nou recinte emmurallat de Pere el Cerimoniós. 

Vista de l'interior de l'absis i presbiteri de l'esglèsia 

Malgrat no s’ha conservat cap document fundacional, la primera referència documentada sobre aquesta institució data del 1172, on és esmentada per primera vegada com a domus infirmorum (casa per a malalts), i no serà fins el 1218 quan s’esmenta la seva església, que originàriament va ser anomenada de Santa Maria i Sta. Margarida, i més tard es va dedicar a Sant Llàtzer, el sant protector de la lepra (s. XIV). 

Una de les fonts d’informació més importants sobre l’hospital de Sant Llàtzer més important són els set llibres de comptes datats entre 1379 i 1395 on l’administrador va registrar la vida quotidiana de la leproseria: arribada dels pacients, la seva sortida, el procés de diagnòstic i la percepció de la malaltia. 

A l'interior de l'esglèsia encara es conserva la finestra rectangular
(actualment tapiada) per on els leprosos assistien a missa
sense barrejar-se amb els fidels sans.  

Des de la seva fundació, l’Hospital de Sant Llàtzer tenia cementiri propi. Com era tradició, la sagrera, el terreny immediat del seu entorn, servia d’espai d’enterrament a més de l’interior del temple. A la darrera dècada del s. XX, es van realitzar intervencions al voltant de la capella romànica que van permetre documentar el cementiri annex a l'hospital dels Mesells al llarg dels segles. També es van localitzar diversos enterraments a l'interior de la nau principal (s. XV-XVI-XVIII). L'estudi de les restes humanes d’aquestes inhumacions va concloure que aquestes sepultures podien correspondre a monjos, monges i famílies benestants, ja que cap dels esquelets no presentava lesions relacionades amb la lepra. Totes les tombes de la fase primigènia eren senzilles, sense aixovar. Únicament s'hi van trobar algunes agulles de cap que subjectaven els sudaris. 

La leproseria va ser traslladada a les primeries del s. XX a Horta, a Can Masdeu. Avui, a la plaça del Padró del Raval resta dempeus la capella, amb un preciós absis romànic llombard, mut testimoni de l'hospital de Mesells, darrera relíquia de la lepra a Barcelona. 

Detall d'una de les finestres de la capella.