Prometeo y la regeneración hepática

versió catalana | versión española

Peter Paul Rubens Franz Snyders Prometeo  (1612)  Óleo sobre lienzo 243 x 209 cm Museo de Arte de Philadelphia

Esta pintura, obra de Rubens y Snyders, es una de las múltiples versiones del mito de Prometeo que encontramos a lo largo de la historia del arte. Relata el episodio mitológico de la condena a la que Zeus sometió a Prometeo, un titán que había creado a los hombres. 

Prometeo se había encariñado con sus indefensas criaturas y estaba preocupado porque estaban perdidos en las noches oscuras y pasaban frío. Decidió así una audaz hazaña. Robó el fuego sagrado de los dioses y lo llevó a los hombres en el interior de una caña. 

Salvator Rosa: El suplicio de Prometeo.(1646-48)
Galeria Nazionale d´Arte Antica Palazzo Corsini. Roma. 

Cuando Zeus se dio cuenta de la profanación de Prometeo montó en cólera, y lo encadenó a una roca en un remoto lugar. Cada día un águila acudía a devorarle el hígado con terribles picotazos. Pero el hígado del desdichado Prometeo se regeneraba por la noche, y el águila regresaba al día siguiente, con lo que el doloroso y cruento castigo se eternizaba.

El terrible castigo de Prometeo no es el único que encontramos en la mitología. El lujurioso Ticio fue condenado también a un castigo similar, por haber intentado violar a la virginal Artemisa (Odisea, IX, 576-581).

Ribera: Ticio (1632). Museo del Prado. Madrid.

En estos mitos nos llama la atención tanto el cruel tormento, como el hecho de imaginar la regeneración del hígado para así perpetuar el castigo. Sin embargo, el hígado es una víscera que puede, efectivamente, regenerarse. 

Hace unos años, un estudio realizado en la Universidad de Stanford dirigido por el Prof. Steven Artandi, reveló que la regeneración hepática es posible gracias a la expresión de un enzima, la telomerasa. 

La telomerasa se convierte así en la responsable de la "eterna juventud" del hígado. La telomerasa es un complejo proteico que "remata" los extremos de los cromosomas después de la replicación del ADN. Sin su actividad, las tapas cromosómicas protectoras llamadas telómeros se acortarían gradualmente con cada división celular. La mayoría de las células adultas tienen poca o ninguna actividad de telomerasa y el acortamiento progresivo de sus telómeros sirve como una especie de reloj molecular que limita el periodo de vida de las células. 

Theodor Rombouts: Prometeo. Real Museo de Bellas Artes. Bruselas. 

Las células madre hepáticas que expresan altos niveles de telomerasa, una proteína a menudo asociada con la resistencia al envejecimiento, actúan en ratones para regenerar el órgano durante el recambio celular normal o daño tisular.

El hígado es único entre los órganos en su capacidad para regenerarse completamente desde tan solo el 25 por ciento de su masa original. Esto puede suceder por ejemplo, cuando el hígado está dañado por alguna enfermedad. El alcoholismo crónico o la infección de hepatitis pueden causar ciclos de daño y renovación que provocan cicatrices irreversibles que afectan a la función del órgano. Pero se sabe relativamente poco sobre cómo se regenera el órgano, o qué células podrían ser responsables de los cánceres.

Francisco de Goya: Prometeo. Museo del Prado, Madrid. 

El nuevo reto de la Medicina es la Medicina regenerativa, la inducción de nuevos órganos y tejidos, que podría convertirse en el equivalente de la era de los antibióticos del siglo XX. El desarrollo de este potencial va a requerir el esfuerzo interdisciplinar de médicos, biólogos, químicos, físicos y expertos en áreas tan dispares como las ciencias de la información, los biomateriales y la ingeniería. Entre los abordajes principales que deben considerarse se debe incluir el transplante exógeno de células, la implantación de tejidos bioartificiales y, quizás, el más deseable de todos ellos, la regeneración endógena in vivo, bien a partir de células y tejidos sanos preexistentes en el individuo, o bien mediante la inducción de los mismos a través de compuestos químicos. 

Tal vez este es el camino que nos enseña Prometeo. Después de proporcionar fuego a los hombres, su tormento parece insinuarnos que la investigación sobre la regeneración de tejidos puede abrir una nueva etapa para la Medicina de nuestro tiempo. 

Pintor de Arcesilao: Cerámica de figuras negras procedente de Cerveteri (556-565 aC) 

Museo Gregoriano Etrusco. Roma

 

Bibliografía

Artandi, S. E. (2006). Telomeres, telomerase, and human disease. New England Journal of Medicine, 355(12), 1195-1197.

Grimal P. Diccionario de mitología griega y romana. Paidós 1981. 

Izpisúa JC. El secreto de Prometeo. El Cultural. 25 de febrero 2011. https://elcultural.com/El-secreto-de-Prometeo

___________________________________

Prometeu i la regeneració hepàtica

Peter Paul Rubens Franz Snyders Prometeu  (1612)  Oli sobre tela 243 x 209 cm Museu d' Art de Philadelphia

Aquesta pintura, obra de Rubens i Snyders, és una de les múltiples versions del mite de Prometeu que trobem al llarg de la història de l'art. Relata l'episodi mitològic de la condemna a la que Zeus va sotmetre a Prometeu, un tità que havia creat als homes.

Prometeu s'havia encapritxat amb les seves criatures indefenses i estava preocupat perquè estaven perduts en les nits fosques que passaven fred. Va decidir així una audaç gesta. Va robar el foc sagrat dels déus i el va portar als homes a l'interior d'una canya.

Salvator Rosa: El suplici de Prometeu.(1646-48)
Galeria Nazionale d´Arte Antica. Palazzo Corsini. Roma. 

Quan Zeus es va adonar de la profanació de Prometeu va muntar en còlera, i el va encadenar a una roca en un lloc remot. Cada dia una àguila li anava a devorar el fetge amb terribles cops de bec. Però el fetge del pobre Prometeu es regenerava a la nit, i l'àguila tornava l'endemà, amb el que el dolorós i cruent càstig s'eternitzava.

El terrible càstig de Prometeu no és l'únic que trobem a la mitologia. El luxuriós Tici també va ser condemnat a un càstig similar, per haver intentat violar la virginal Artemisa (Odissea, IX, 576-581).

Ribera: Tici (1632). Museoo del Prado. Madrid.

En tots aquests mites ens crida l'atenció tant el cruel turment, com el fet d'imaginar la regeneració del fetge per perpetuar així el càstig. No obstant això, el fetge és una víscera que pot, efectivament, regenerar-se.

Fa uns anys, un estudi realitzat a la Universitat de Stanford dirigit pel Prof. Steven Artandi, va revelar que la regeneració hepàtica és possible gràcies a l'expressió d'un enzim, la telomerasa.

La telomerasa es converteix així en la responsable de "l’eterna joventut" del fetge. La telomerasa és un complex proteic que "remata" els extrems dels cromosomes després de la replicació de l'ADN. Sense la seva activitat, les tapes cromosòmiques protectores anomenades telòmers s'escurçarien gradualment amb cada divisió cel·lular. La majoria de les cèl·lules adultes tenen poca o cap activitat de telomerasa i l'escurçament progressiu dels seus telòmers serveix com una mena de rellotge molecular que limita el període de vida de les cèl·lules.

Theodor Rombouts: Prometeu. Reial Museu de Belles Arts. Brusel·les. 

Les cèl·lules mare hepàtiques que expressen alts nivells de telomerasa, una proteïna sovint associada amb la resistència a l'envelliment, actuen en ratolins per regenerar l'òrgan durant el recanvi cel·lular normal o dany tissular.

El fetge és únic entre els òrgans en la seva capacitat per regenerar-se completament a partir de només el 25 per cent de la seva massa original. Això pot succeir per exemple, quan el fetge està danyat per alguna malaltia. L'alcoholisme crònic o la infecció d'hepatitis poden causar cicles de dany i renovació que provoquen cicatrius irreversibles que afecten la funció de l'òrgan. Però no sabem encara gaire detalls sobre com es regenera l'òrgan, o quines cèl·lules podrien ser responsables dels càncers.

Francisco de Goya: Prometeu. Museo del Prado, Madrid. 

El nou repte de la medicina és la Medicina regenerativa, la inducció de nous òrgans i teixits, que podria convertir-se en l'equivalent de l'era dels antibiòtics del segle XX. El desenvolupament d'aquest potencial requerirà l'esforç interdisciplinari de metges, biòlegs, químics, físics i experts en àrees tan dispars com la ciència de la informació, els biomaterials i l'enginyeria. Entre les qüestions principals que caldrà considerar destaca el trasplantament exogen de cèl·lules, la implantació de teixits bioartificials i, potser, el més interessant de tot, la regeneració endògena in vivo, bé a partir de cèl·lules i teixits sans preexistents en l'individu, o bé mitjançant la inducció dels mateixos a través de compostos químics.

Potser aquest és el camí que ens ensenya Prometeu. Després de proporcionar foc als homes, el seu turment sembla insinuar que la investigació sobre la regeneració de teixits pot obrir una nova etapa per a la Medicina del nostre temps.

Pintor d'Arcesilau: Ceràmica de figures negres procedent de
Cerveteri (556-565 aC).  Museu Gregorià Etrusc. Roma

 

Bibliografía

Artandi, S. E. (2006). Telomeres, telomerase, and human disease. New England Journal of Medicine, 355(12), 1195-1197.

Grimal P. Diccionario de mitología griega y romana. Paidós 1981. 

Izpisúa JC. El secreto de Prometeo. El Cultural. 25 de febrero 2011. https://elcultural.com/El-secreto-de-Prometeo