San Roque

versió catalana | versión española

Atribuído a Vicent Gosalbo  San Roque  (ca. 1658)  Óleo sobre lienzo 130 x 91,5 cm Museo de Bellas Artes. Valencia.

Un habitual seguidor del blog, Toni Rodríguez, de Tenerife, me envió hace algunas semanas estas obras de San Roque, obra del misterioso "Maestro de San Roque" nombre que le fue impuesto por Delphine Darby, y que él identifica, atribuye al pintor catalán Urbano Fos (1615-1648). Sin embargo, otro seguidor del blog, Joan Damià Bautista, historiador del arte y también seguidor del blog se inclina decididamente por considerarlas obra de Vicent Gosalbo, aportando evidencias de estilo al respecto, lo que le agradezco mucho y que comentaré hoy en este post. 

Las obras fueron atribuidas en principio a Francisco Ribalta, del que Gosalbo fue un seguidor tardío. Las estrechas concomitancias entre el rostro de Cristo en el lienzo de las Ánimas y el San Roque del Ayuntamiento de Castellón son el principal argumento que sostiene la autoría de Vicent Gosalbo. 

Vicent Gosalbo. San Roque. Ayuntamiento de Castellón

Tenemos pocos datos de la biografía de Vicent Gosalvo, pero sabemos que en 1663 residía en Castelló. Tampoco abunda su obra. Su estilo es claramente tenebrista, y se encuadra claramente como un seguidor de Ribalta. Pintó fundamentalmente pintura religiosa, entre las que se le atribuyen diversas obras dedicadas a San Roque, como la que se conserva en el Museu de Belles Arts de Valencia, con la que encabezamos este artículo, el del Ayuntamiento de Castellón o el de la iglesia arciprestal de Morella.  Unos años más tarde, en 1638, realizó dos obras para la ermita de la Mare de Déu del Lladó.  

Atribuído a Vicent Gosalbo. San Roque. Colección particular. 

San Roque es un santo tradicionalmente considerado protector de la peste, como San Sebastián. Muchas de las ciudades que tienen como patronos a uno de estos dos santos suelen haber sido liberadas de la peste por su intercesión. Todavía hoy en algunos pueblos se pueden encontrar casas con las iniciales VSR en su dintel. Su significado es "Viva San Roque" e indica que aquella casa se había librado de la peste durante una epidemia. 

San Roque había nacido en Montpellier, en una familia de clase alta (algunos afirman que su padre era el gobernador de la ciudad) probablemente a mediados del s. XIV. Quedó huérfano a los veinte años y decidió vender todas sus posesiones, repartir el dinero entre los pobres y peregrinar a Roma. 

En esta época una epidemia de peste asolaba Europa. Roque se dedicó a atender y curar a los enfermos de la peste que encontraba en su camino. Según la tradición les hacía la señal de la cruz y muchos de ellos se curaban. A los que morían, él mismo les daba sepultura, ya que nadie quería acercarse a los enfermos de peste, por temor al contagio. 

Tintoretto: San Roque cuidando a los enfermos de la peste (1549). 
Los enfermos contagiados, presentan bubones en la zona axilar,
como es habitual en la peste.
Iglesia de San Roque. Venecia. 

En Piacenza contrajo la enfermedad; su cuerpo quedó lleno de manchas negras y úlceras. Como no quería ser una carga para nadie, se arrastró hasta las afueras de la ciudad para morir solo y se refugió en un bosque; allí nació una fuente de agua con la que pudo calmar la sed. Poco después, apareció un perro con un pan en la boca y se lo dio a Roque para alimentarlo. El perro venía cada día y así pudo sobrevivir el santo peregrino. También un ángel se le aparecía para cuidarle las heridas. Cuando se recuperó, regresó a la ciudad, donde siguió curando a quien lo necesitaba.

Aunque muchos sitúan su muerte en Italia (en Venecia hay una tumba de San Roque), otra leyenda cuenta que cuando Roque regresó a Montpellier, estaba tan cambiado que lo confundieron con un espía y fue hecho prisionero y encarcelado. Así pues, murió en la cárcel de su ciudad natal.  

A San Roque se le representa vestido de peregrino, con su bordón, sombrero y capa. Muestra el bubón de la peste, aunque como esta lesión se localiza en la ingle, muchas representaciones la transforman en una llaga en la pierna, por cuestiones de pudor. El perro con el pan en la boca suele aparecer a su lado, y muchas veces, también el ángel que curaba sus lesiones. 

Francisco Ribalta: San Roque (ca. 1625)

En 1477 con ocasión de una epidemia de peste, se fundó en Venecia una cofradía que bajo su nombre, se dedicó al hospedaje de enfermos de peste y que fue conocida como Confraternità o Scuole di San Rocco. Dicha agrupación fomentó la devoción al santo construyendo capillas y más centros de acogida por toda Italia. La devoción a San Roque se extendió muy rápidamente a partir del s. XV a los Países Bajos, Alemania y Austria.  

Además de ser protector de la peste, a San Roque se le considera santo protector de los cirujanos, dermatólogos, enfermeros, peregrinos y también (como no!) el protector de los perros. 

Bibliografía

Bautista i Garcia, Joan Damià, «El pintor Vicent Gosçalvo», Estudis Castellonencs, nº 8, 1998-1999, pp. 95-117, Castelló: Diputació de Castelló

Bautista i Garcia, Joan Damià, «Una pintura erròniament atribuïda a Urbà Fos i dues atribuïbles a J.J. Espinosa i a un deixeble d'Orrente», Archivo de Arte Valenciano, nº 94, 2013, pp. 69-76, València: Academia de Bellas Artes de San Carlos

Benito Doménech, Fernando y Olucha Montins, F. (2003). Urbano Fos, pintor (1615-1658). Valencia, Generalitat Valenciana: Museo de Bellas Artes de Castellón.

 

---

Sant Roc

Atribuït a Vicent Gosalbo  Sant Roc  (ca. 1658)  Oli sobre tela 130 x 91,5 cm Museu de Belles Arts. València.

Un habitual seguidor del blog, Toni Rodríguez, de Tenerife, em va fer arribar fa algunes setmanes aquestes obres de Sant Roc, obra del misteriós "Mestre de Sant Roc" nom que li va posar Delphine Darby, i que ell identifica, com obra del pintor català Urbà Fos (1615-1648). Però un altre  seguidor del blog, Joan Damià Bautista, historiador de l'art i també seguidor del blog s'inclina decididament per considerar-les obra de Vicent Gosalbo, aportant evidències d'estil al respecte, cosa que li agraeixo molt i que comentaré avui en aquest post. 

Les obres van ser atribuïdes en principi a Francesc Ribalta, del que Gosalbo fou un seguidor tardà. Les estretes concomitàncies entre la cara del Crist a la tela de les Ànimes i el Sant Roc de l'Ajuntament de Castelló són els principals arguments que permeten defensar l'autoria de Vicent Gosalbo. 

Vicent Gosalvo. Sant Roc. Ajuntament de Castelló.

Tenim poques dades biogràfiques de Vicent Gosalvo, però sabem que el 1663 residia a Castelló. Tampoc la seva obra és abundant. El seu estil és clarament tenebrista, i cal considerar-lo clarament com un seguidor de Ribalta. Va pintar fonamentalment pintura religiosa, entre les que se li atribueixen diverses obres dedicades a Sant Roc, com la que es conserva en el Museu de Belles Arts de València, amb la que encapçalem aquest article, el del Ajuntament de Castelló o el de l'esglèsia arxiprestal de Morella.  Uns anys més tard, el 1638 va realitzar dues obres per a l'ermita de la Mare de Déu del Lladó.  

Atribuït a Vicent Gosalvo. Sant Roc. Col·lecció particular. 

Sant Roc és un sant tradicionalment considerat protector de la pesta, juntament amb Sant Sebastià. Moltes ciutats que tenen com a patró a un d'aquests dos sants sovint és perquè han estat lliurades de la pesta per la seva intercessió. Encara podem trobar en alguns pobles cases amb les lletres VSR a la llinda de la porta. Signifiquen "Visca Sant Roc" i indiquen que aquella casa s'havia lliurat de la pesta durant l'epidèmia. 

Sant Roc va néixer a Montpeller, de família benestant (alguns afirmen que el seu pare era el governador de la ciutat) probablement cap a mitjans del s. XIV. Va quedar orfe als vint anys i va decidir vendre totes les seves propietats, repartir el diner entre els pobres i marxar cap a Roma com a pelegrí. 

En aquesta època una epidèmia de pesta s'estenia per Europa. Roc es va dedicar a atendre i curar els malalts de la pesta que es trobava al seu camí. Segons la tradició els feia el senyal de la creu i molts d'ells es guarien. Als que morien, ell mateix els enterrava, ja que ningú volia acostar-se als malalts de pesta, per por al contagi. 

Tintoretto: Sant Roc atenent malalts de la pesta (1549). 
Els malalts encomanats, presenten vinoves a les aixelles,
com és habitual a la pesta.
Esglèsia de San Rocco. Venècia. 

Estant a la ciutat de Piacenza es va encomanar de la pesta. El seu cos va omplir-se de taques negres i de nafres. Com que no volia ser una càrrega per a ningú, es va arrossegar fins als afores de la ciutat, a un bosc, per morir tot sol. A prop d'on ell estava va brollar una font i amb la seva aigua va poder calmar la set. Poc després va aparèixer un gos, amb un pa a la boca i li va donar. El gos hi anava cada dia, i així el sant pelegrí es va poder alimentar. També baixava un àngel del cel per curar-li les llagues. Quan finalment es va recuperar, va tornar a la ciutat, on va seguir curant a qui en tenia necessitat. 

Encara que molts situen la seva mort a Itàlia (a Venècia hi ha una tomba de Sant Roc), una altra llegenda diu que Roc va tornar a Montpeller, però que estava tan canviat que el van confondre amb un espia i va ser empresonat. Així hauria mort a la presó de la ciutat que el va veure néixer. 

A Sant Roc el representen vestit de pelegrí, amb bordó, barret i capa. Mostra el bubó o vinova (adenopatia) de la pesta, si bé com que aquesta lesió es localitza a l'engonal, sovint la iconografia la transforma en una úlcera a la cama, per qüestions de pudor. El gos amb el pa a la boca sol estar al seu costat, i moltes vegades, també l'àngel que el curava. 

Francesc Ribalta: Sant Roc (ca. 1625)

El 1477, durant una epidèmia de pesta, es va fundar a Venècia una confraria amb el seu nom, que es dedicava a l'hostatge de malalts de pesta (Confraternità o Scuole di San Rocco). Aquesta agrupació va fomentar la devoció al sant construint capelles i més centres d'acollida per tota Itàlia. La devoció a Sant Roc es va estendre ràpidament a partir del s. XV als Països Baixos, Alemanya i Àustria.  

A més de ser el guaridor de la pesta, a Sant Roc se'l considera sant patró dels cirurgians, dermatòlegs, infermers, pelegrins i també (com no!) el protector dels gossos. 

Bibliografía

Bautista i Garcia, Joan Damià, «El pintor Vicent Gosçalvo», Estudis Castellonencs, nº 8, 1998-1999, pp. 95-117, Castelló: Diputació de Castelló

Bautista i Garcia, Joan Damià, «Una pintura erròniament atribuïda a Urbà Fos i dues atribuïbles a J.J. Espinosa i a un deixeble d'Orrente», Archivo de Arte Valenciano, nº 94, 2013, pp. 69-76, València: Academia de Bellas Artes de San Carlos

Benito Doménech, Fernando y Olucha Montins, F. (2003). Urbano Fos, pintor (1615-1658). Valencia, Generalitat Valenciana: Museo de Bellas Artes de Castellón.