La historia de la jeringa (II): Antecedentes

versió catalana | versión española

Dibujo de la jeringa de Anel Grabado

En una entrada anterior nos ocupamos de la etimología de la palabra jeringa y el bello mito de Pan y Syrinx. Vamos a ver hoy algunos datos sobre la historia de un humilde invento que sin embargo posibilitó grandes progresos médicos y terapéuticos: la jeringa. 

Aunque desde la antigüedad se reflexionaba en la forma de introducir sustancias en el interior del organismo a través de la piel, directamente en los músculos o la sangre. Así, podemos recordar algunos antecedentes de cánulas, como los intentos de los griegos, que con una vejiga unida a una caña realizaban enemas, o cuando el cirujano egipcio Ammar Ali al-Mawsili (s. XI) ideó un artilugio con un tubo de vidrio hueco con el que mediante succión intentaba remover las cataratas de los ojos de un paciente, práctica que continuó en uso hasta el año 1230.

Uno de los primeros antecedentes teóricos se debe al famoso arquitecto y científico inglés Sir Christopher Wren, conocido por el diseño de la Catedral de San Pablo en Londres. En un momento de su vida sufrió un proceso patológico que le impedía ingerir alimentos. A través de los trabajos del famoso anatomista Andreas Vesalius (considerado del padre de la anatomía moderna) llegó a la conclusión de que los alimentos absorbidos en el tracto digestivo son llevados por la vía sanguínea a todos los órganos del sistema. Por lo tanto, si se ponía la sustancia directa en un vaso sanguíneo, rápidamente se tendría el efecto esperado. De esta reflexión y de su ingenio surge la primera jeringa hipodérmica.

El libro de Dominique Anel en el que da cuenta de
su invento de la jeringa para succionar las heridas. 

Una vez tuvo claro este concepto, ideó una pluma de ave biselada en un extremo. En el extremo opuesto le adaptó una vejiga de un pequeño mamífero. La experimentó primero con un perro y luego la usó personalmente para administrarse opio. Aunque la idea era buena, el riesgo de infecciones y complicaciones era altísimo. 

En 1713 el cirujano francés Dominique Anel ideó una jeringa fina con bomba para el tratamiento de los conductos lacrimales y proceder a la limpieza de las heridas por succión.  

En 1776 el famoso cirujano londinense John Hunter usó algo parecido a una jeringa para extraer el semen de un sujeto con hipospadias (malformación congénita de la uretra masculina que desemboca a mitad del pene en vez de llegar hasta la punta). Logró así una satisfactoria inseminación artificial.

El descubrimiento de la morfina, un derivado del opio, a principios del s. XIX estuvo muy relacionado con el desarrollo de las jeringuillas. En 1809 el médico francés François Magendie había demostrado que era posible introducir medicamentos a través de la piel. Basándose en esta posibilidad, el médico francés Lafargue consiguió introducir morfina bajo la piel, mediante el empleo de una lanceta que forzó en posición casi horizontal (1836). 

Jeringa de Anel, de plata maciza (primera mitad del s, XVIII)

Siguiendo esta línea de desarrollo en el año 1839, los doctores Taylor y Washington, de Nueva York, presentaron por primera vez la forma de introducir una solución de morfina en los tejidos mediante la jeringa de Anel, la cual fue predecesora del actual instrumento hipodérmico.

En 1844, el médico irlandés Francis Rynd (1801-1861) introdujo el uso de una aguja metálica hueca lo que mejoraba las posibilidades de plantear una inyección. Lo comprobó instilando morfina en una paciente con neuralgia del trigémino. 

En la próxima entrada veremos como después de estos intentos preliminares, se llegó a un instrumento realmente eficaz para inyectar sustancias: la jeringa de Pravaz. 


Bibliografía

Historia de la jeringuilla 
https://ceheginpaco.wordpress.com/2015/03/15/historia-de-la-jeringuilla/

___________________________________

La història de la xeringa 

(II): Antecedents. 

Dibuix de la xeringa d'Anel Gravat

En una entrada anterior ens ocupem de l'etimologia de la paraula xeringa i del bell mite de Pan i Syrinx . Avui veurem algunes dades sobre la història d'un humil invent que, tanmateix, va possibilitar grans progressos mèdics i terapèutics: la xeringa.

Des de l'antiguitat es reflexionava sobre la manera d'introduir substàncies a l'interior de l'organisme a través de la pell, directament als músculs o a la sang. Així, podem recordar alguns antecedents de cànules, com els intents dels grecs, que amb una bufeta unida a una canya feien ènemes, o quan el cirurgià egipci Ammar Ali al-Mawsili (s. XI) va idear un artefacte amb un tub de vidre buit amb què mitjançant succió intentava remoure les cataractes dels ulls d'un pacient, pràctica que va continuar en ús fins a l'any 1230.

Un dels primers antecedents teòrics es deu al famós arquitecte i científic anglès Sir Christopher Wren, conegut pel disseny de la Catedral de Sant Pau a Londres. En un moment de la seva vida va patir un procés patològic que li impedia ingerir aliments. A través dels treballs del famós anatomista Andreas Vesalius (considerat el pare de l'anatomia moderna) va arribar a la conclusió que els aliments absorbits en el tracte digestiu són portats per la via sanguínia a tots els òrgans del sistema. Per tant, si es posava la substància directa en un got sanguini, ràpidament se'n tindria l'efecte esperat. D'aquesta reflexió i del seu enginy sorgeix la primera xeringa hipodèrmica.

El llibre de Dominique Anel on comenta el seu
invent de la xeringa per a succionar les ferides. 

Una vegada va tenir clar aquest concepte, va idear una ploma d'ocell bisellada en un extrem. A l'extrem oposat li va adaptar una bufeta d'un mamífer petit. La va experimentar primer amb un gos i després la va fer servir personalment per administrar-se opi. Tot i que la idea era bona, el risc d'infeccions i de complicacions era altíssim.

El 1713 el cirurgià francès Dominique Anel va idear una xeringa fina amb bomba per al tractament dels conductes lacrimals i procedir a la neteja de les ferides per succió.

El 1776 el famós cirurgià londinenc John Hunter va fer servir una cosa semblant a una xeringa per extreure el semen d'un subjecte amb hipospàdies (malformació congènita de la uretra masculina que desemboca a meitat del penis en comptes d'arribar fins a la punta). Va aconseguir així una satisfactòria inseminació artificial.

El descobriment de la morfina, derivat de l'opi, a principis del s. XIX va estar molt relacionat amb el desenvolupament de les xeringues. El 1809 el metge francès François Magendie havia demostrat que era possible introduir medicaments a través de la pell. Basant-se en aquesta possibilitat, el metge francès Lafargue va aconseguir introduir morfina a sota la pell, fent servir una llanceta que va forçar en posició gairebé horitzontal (1836).

Xeringa de Anel, de plata massissa (primera meitat del s.XVIII)

Seguint aquesta línia de desenvolupament l'any 1839, els doctors Taylor i Washington, de Nova York, van presentar per primera vegada la manera d'introduir una solució de morfina als teixits mitjançant la xeringa d'Anel, la qual va ser predecessora de l'actual instrument hipodèrmic.

El 1844, el metge irlandès Francis Rynd (1801-1861) va introduir l'ús d'una agulla metàl·lica buida, cosa que millorava les possibilitats de plantejar una injecció. Ho va comprovar instil·lant morfina en una pacient amb neuràlgia del trigèmin.

A la propera entrada veurem com després d'aquests intents preliminars, es va arribar a un instrument realment eficaç per injectar substàncies: la xeringa de Pravaz.

Bibliografia

Història de la jeringa

https://ceheginpaco.wordpress.com/2015/03/15/historia-de-la-jeringuilla/