Páginas

Últimes publicacions

martes, 11 de enero de 2022

El descubrimiento de la insulina (1922)

versió catalana | versión española





Tibor Polya 

Retrato del Dr. Frederick Banting 

(1925)

Óleo sobre lienzo. 
Museo de Retratos del Canadá 
Ottawa



Hace ahora 100 años, tuvo lugar un hecho trascendental en la Historia de la Medicina, la introducción de insulina en el tratamiento de la diabetes mellitus. Este progreso médico representó un impacto clínico y social, similar al del descubrimiento de los antibióticos o de los corticoides.  La esperanza de vida de los diabéticos se prolongó en más de 30 años. 

El 11 de enero de 1922,  en Toronto, un muchacho de 14 años, Leonard Thompson, recibió una inyección de un extracto pancreático preparado por el Dr. Frederick Banting (1891-1941) y su alumno, el estudiante de Medicina Charles Best (1899-1978). Thompson era diabético, y tras la inyección los niveles de glucosa en sangre bajaron un poco, pero no de forma suficiente. 


A la derecha, el Dr. Frederick Banting. A la izquierda, su alumno, Charles Best.
El trabajo conjunto de ambos permitió el descubrimiento y la aplicación
terapéutica de la insulina. 



Poco después, el bioquímico Bert Collip, que trabajaba en el laboratorio del profesor McLeod en la universidad de Toronto, ideó un método para refinar el extracto. Las inyecciones de este extracto refinado se iniciaron el 23 de enero. Esta vez la mejoría fue muy clara e inmediata, y los niveles de glucosa en sangre descendieron hasta niveles normales. 

Leonard Thompson recibió este tratamiento durante el resto de su vida, consiguiendo vivir 13 años más, antes de morir de tuberculosis. 


El Dr. Banting con su ayudante, Charles Best, con quien quiso compartir
el importe del Premio Nobel, ya que consideró injusto que no incluyeran a
su alumno en el premio. Abajo, la perra Marjorie, que fue la primera en recibir
el tratamiento experimental de insulina, antes de administrarla a humanos. 


En marzo de 1922, se publicó en la revista Canadian Medical Association Journal un artículo que describía el caso de Leonard Thompson y otros seis pacientes que el equipo de Banting and Best trató con el extracto refinado. Fue el primer anuncio oficial de un extracto desarrollado para aliviar los síntomas de la diabetes. Otros artículos corroboraron en poco tiempo la eficacia de la nueva sustancia.  

El 22 de mayo de 1922, el Prof. John J. Macleod (1876-1935) entregó un documento sobre los hallazgos del equipo de la Universidad de Toronto a la Asociación Americana de Físicos Médicos en Washington. El informe causó una gran expectación. Macleod usó por primera vez el término "insulina" para referirse al extracto. Creó este neologismo por tratarse de una secreción de unas células pancreáticas conocidas como islotes de Langerhans (en honor a su descubridor, el histólogo alemán Paul Langerhans, 1847-1888).



John J. McLeod, que refinó la insulina y le dio el nombre. 



El año siguiente se concedió el Premio Nobel a Banting y McLeod por el descubrimiento de la insulina. Era la primera vez que se otorgaba a científicos canadienses. Además Banting era el científico más joven que alcanzaba esta distinción. Sin embargo, Banting se enfureció mucho al saber que compartía el premio con McLeod y no con Best, y estuvo a punto de rechazar el premio. Al final lo aceptó pero compartió la mitad de la dotación económica con su alumno Best.  

El tratamiento con insulina se generalizó rápidamente. El médico catalán Rossend Carrasco i Formiguera, que en aquel momento estaba realizando una ampliación de estudios en Toronto la aplicó en Barcelona aquel mismo año 1922. Fue la primera vez que se usó la insulina en el continente europeo. 


El médico catalán Rossend Carrasco i Formiguera (1892-1990), que fue el
primero en administrar insulina en el continente europeo (Barcelona, 1922).
Museu d'Història de la Medicina de Catalunya (MHMC)


Curiosamente, coincidiendo con el centenario de la insulina, un grupo de científicos del Instituto Salk de Estudios Biológicos han encontrado ahora una segunda molécula, producida en el tejido graso que como la insulina, también regula de forma rápida y potente la glucosa en sangre. El estudio ha sido publicado en la prestigiosa revista Cell Metabolism y puede abrir nuevas puertas al tratamiento de la diabetes. La investigación médica está siempre en marcha, aportando nuevos progresos y recursos.  
 

___________________________________



El descobriment de la insulina (1922) 





Tibor Polya

Retrat del Dr. Frederick Banting  

(1925)

Oli sobre tela
Museu de Retrats del Canadà
Ottawa




Ara fa 100 anys, va tenir lloc un fet transcendental a la Història de la Medicina: la introducció de la insulina en el tractament de la diabetis mellitus. Aquest progrés mèdic va representar un impacte clínic i social, semblant al del descobriment dels antibiòtics o dels corticoides. L'esperança de vida dels diabètics es va allargar més de 30 anys.

El dia 11 de gener de 1922, a Toronto, un noi de 14 anys anomenat Leonard Thompson, va rebre una injecció d'un extracte pancreàtic preparat pel Dr. Frederick Banting i l'estudiant de Medicina Charles Best. Thompson era diabètic, i després de la injecció els nivells de glucosa a la sang van baixar una mica, però no suficientment.


A la dreta, el Dr. Frederick Banting. A l'esquerra, el seu alumne, Charles Best.
El treball conjunt d'ambdós va permetre el descobriment i l'aplicació
terapèutica de la insulina. 


Poc després, el bioquímic Bert Collip, que treballava al laboratori del professor McLeod a la universitat de Toronto, va idear un mètode per refinar l'extracte. Les injeccions d'aquest extracte refinat van començar el 23 de gener. Aquesta vegada la millora va ser molt clara i immediata, i els nivells de glucosa a la sang van baixar fins a nivells normals.

Leonard Thompson va rebre aquest tractament durant la resta de la seva vida, aconseguint viure 13 anys més, abans de morir de tuberculosi.



El Dr. Banting amb el seu ajudant, Charles Best, amb qui va voler compartir
l'import del Premi Nobel, en considerar injust que el seu alumne no fos 
inclòs en el premi. A sota, la gossa Marjorie, que va ser la primera en rebre
el tractament experimental d'insulina, abans d'administrar-la a humans. 


El març de 1922, es va publicar a la revista Canadian Medical Association Journal un article que descrivia el cas de Leonard Thompson i de sis pacients més que l'equip de Banting and Best va tractar amb l'extracte refinat. Va ser el primer anunci oficial d'un extracte desenvolupat per alleujar els símptomes de la diabetis. Al cap de poc temps altres articles van corroborar l'eficàcia de la nova substància.

El 22 de maig de 1922 el professor John J. Macleod (1876-1935) va lliurar un document sobre les troballes de l'equip de la Universitat de Toronto a l'Associació Americana de Físics Mèdics a Washington. L'informe va causar una gran expectació. Macleod va fer servir per primera vegada el terme "insulina" per referir-se a l'extracte. Va crear aquest neologisme per tractar-se de la secreció d'unes cèl·lules pancreàtiques conegudes com a illots de Langerhans (en honor al seu descobridor, l'històleg alemany Paul Langerhans, 1847-1888).


John J. McLeod, que va refinar la insulina i l'hi va donar el nom. 


L'any següent es va concedir el premi Nobel a Banting i McLeod pel descobriment de la insulina. Era la primera vegada que s'atorgava a científics canadencs. A més, Banting era el científic més jove que aconseguia aquesta distinció. Tot i això, Banting es va enfurismar molt en saber que compartia el premi amb McLeod i no amb Best, i va estar a punt de rebutjar el premi. Al final ho va acceptar però va compartir la meitat de la dotació econòmica amb el seu alumne Best.

El tractament amb insulina es va generalitzar ràpidament. El metge català Rossend Carrasco i Formiguera (1892-1990), que en aquell moment estava ampliant els seus estudis a Toronto, la va aplicar a Barcelona aquell mateix any 1922. Va ser la primera vegada que es va fer servir la insulina al continent europeu.


El metge català Rossend Carrasco i Formiguera (1892-1990), el primer
en administrar insulina en el continent europeu (1922).
Museu d'Història de la Medicina de Catalunya (MHMC)


Curiosament, coincidint amb el centenari de la insulina, un grup de científics de l'Institut Salk d'Estudis Biològics han trobat una segona molècula, produïda al teixit gras que, com la insulina, també regula de forma ràpida i potent la glucosa a la sang. L'estudi s’ha publicat a la prestigiosa revista Cell Metabolism i pot obrir noves portes al tractament de la diabetis. La investigació mèdica sempre està en marxa, aportant nous progressos i recursos.

lunes, 10 de enero de 2022

Las uñas del viejo mendigo

versió catalana | versión española









Giacomo Cerruti llamado "il Pittochetto" 

Tres mendigos 
(1736)

Óleo sobre lienzo. 
Colección Thyssen-Bornemisza. Madrid 
Cedido temporalmente al MNAC. Barcelona. 





En este cuadro se representan tres viejos mendigos, vestidos de harapos. Uno de ellos, con larga barba canosa presenta una pierna vendada. Parece presentar algún problema de movilidad y se vale de un bastón. 

Si nos fijamos en la mano de este mismo personaje podemos entrever en sus uñas lo que parece ser una estriación longitudinal. En algún punto, la uña pierde su brillo, recordando el aspecto de una traquioniquia. La uña del pulgar parece despegada del lecho ungueal.

Naturalmente hay que ser muy prudente al interpretar este aspecto. Ciertamente, puede tratarse simplemente de un  recurso pictórico sin mayor significación. La estriación longitudinal de las uñas, si es regular, se suele ver con frecuencia en las personas de edad. A veces, algunos déficits de aminoácidos o vitaminas pueden acentuarlo. 





La traquioniquia o pérdida del brillo de las uñas puede reflejar un problema general como liquen, psoriasis, alopecia areata o ictiosis. También puede estar causado por ciertos agentes externos. Naturalmente, la escasa precisión de la pintura no permite descartar totalmente la presencia de una micosis ungueal. 

En todo caso, todos estas posibles alteraciones podrían cuadrar con el entorno del personaje. 





___________________________________




Les ungles del vell captaire










Giacomo Cerruti anomenat "il Pittochetto" 

Tres captaires 
(1736)

Oli sobre tela. 
Col·lecció Thyssen-Bornemisza. Madrid 
En préstec temporal al MNAC. Barcelona. 




En aquesta obra de Giacomo Ceruti (1698-1767), es representen tres vells mendicants, vestits amb parracs. Ceruti, que també era conegut com “Il pittochetto” fou un pintor del barroc italià tardà, actiu en el nord de la península itàlica, on va ser molt valorat sobretot pels quadres de grans dimensions amb escenes humils, sovint protagonitzades per captaires.

En aquesta obra apareixen doncs, tres pidolaires. Un d’ells, amb una llarga barba blanca, presenta una cama embenada. Sembla que pateix algun problema de mobilitat i li cal fer servir un bastó per caminar. Si ens fixem en la mà d’aquest mateix personatge, podem entrellucar que les ungles presenten una certa estriació longitudinal, cosa que es veu habitualment en les persones d’edat avançada. Però en algunes zones, l’ungla perd la lluïssor, recordant l’aspecte de la traquioníquia. La traquioníquia és una alteració de la làmina ungueal que es caracteritza per un augment de les estriacions longitudinals, depressions i uns punts enfonsats (com la  superfície d’un didal). El resultat és una ungla deformada, aspre al tacte, amb un aspecte deslluït, sense la lluïssor habitual. L’ungla del dit gros també sembla una mica desenganxada del llit ungueal.

Naturalment cal ser molt prudent en interpretar tots aquests detalls. És cert que ho podem considerar com un recurs pictòric sense més significació. Però no hem de menystenir les qualitats d’observació dels artistes, i més en una època que la pintura intentava reflectir amb els mínims detalls la realitat que els rodejava. Com ja he dit, l’estriació longitudinal de les ungles, si és regular, es veu sovint a les persones d’edat, com sembla ser el cas del personatge. Però de vegades, alguns dèficits de nutrició, com ara la manca d'aminoàcids o vitamines poden accentuar-ho, donant-nos així un testimoni pictòric sobre la pobra alimentació que previsiblement tenien els personatges representats.



La traquioníquia o pèrdua de la lluïssor de les ungles pot ser també un símptoma de certes malalties generals com liquen, psoriasi, alopècia areata o ictiosi. I també pot estar causadaper certs agents externs. Naturalment, l’escassa precisió de la pintura no permet descartar totalment la presència d’una micosi ungueal, que era un trastorn molt freqüent y que podem trobar clarament representada a altres pìntures, com al Retrat d’un matrimoni, de Gabriel Zahender, de 1525 (Museo Thyssen-Bornemisza, Madrid). 

En tot cas, fixar-nos en aquestes alteracions de les ungles ens permet fer més creïble el relat de Ceruti, i demostra la gran precisió i meticulositat en representar els més mínims detalls dels captaires que va prendre com a models pel seu quadre.