El ADN de los esqueletos de Pompeya

versió catalana | versión española

Esqueletos hallados en la  Casa del Fabbro  (79 d.C.) Yacimiento arqueológico de Pompeya

Por primera vez, se ha conseguido secuenciar todo el ADN perteneciente a un habitante de Pompeya. Los restos humanos habían sido conservados por la lava del Vesubio y ha podido ser analizado con las tecnologías actuales. 

Sin embargo, estudiar el material genético de los restos hallados en Pompeya no ha sido tarea fácil. La exposición a altas temperaturas del material volcánico destruye la matriz ósea y disminuye la cantidad y calidad del ADN que puede recuperarse de los esqueletos. Aunque por otra parte puede ser que la deposición de roca volcánica los haya protegido de factores ambientales posteriores, como el oxígeno atmosférico, que degrada el ADN.

Los investigadores tomaron dos esqueletos, uno de un hombre de 35 años y el de una mujer de 40. Ambos esqueletos se habían encontrado juntos en el triclinio de la "Casa del Fabbro" y su posición  revelaba que habían muerto instantáneamente, al irrumpir una nube de ceniza volcánica a alta temperatura. 

No es esta la primera vez que se intenta analizar el ADN de restos humanos y animales encontrados en Pompeya, aunque hasta ahora se habían limitado a fracciones cortas de ADN mitocondrial. Afortunadamente, los nuevos métodos de secuenciación y extracción de ADN cada vez más precisos y avanzados, han aumentado la cantidad de datos que se pueden obtener de las muestras. Las áreas anatómicas donde el ADN antiguo se conserva mejor son los dientes y el peñasco (huesos del cráneo que rodean el oído interno). De los dos esqueletos analizados solo el ADN del individuo masculino, el más joven de los dos, tenía la calidad suficiente para ser secuenciado por completo.

El análisis genético ha revelado otro dato importante. El esqueleto del varón de Pompeya presentaba lesiones características de la enfermedad, y los estudios genéticos han corroborado la presencia de rastros de ADN que probablemente pertenecen a la bacteria Mycobacterium tuberculosis. De no haber muerto en la erupción del Vesubio, el joven pompeyano habría muerto por la tuberculosis. 

Ya se conocía la presencia de la tuberculosis en la Roma imperial, a partir de escritos y descripciones de la época. El aumento de población urbana que caracterizó a la sociedad romana del s. I d.C. favoreció la propagación de la tuberculosis por toda la península itálica. 

El estudio del ADN corrobora además la gran diversidad genética que había en este momento en la sociedad romana. Comparado con el genoma de 471 euroasiáticos modernos (Europa, Irán, Turquía...) el de los pompeyanos parece cercano a las poblaciones modernas del Mediterráneo y Oriente Próximo, como los griegos, los malteses, los chipriotas y los turcos. Lo que demuestra la gran diversidad étnica de étnica de los romanos: el mestizaje no es una característica moderna!

___________________________________

L'ADN dels esquelets de Pompeia

Esquelets trobats a la  Casa del Fabbro  (79 d.C.) Jaciment arqueològic de Pompeia

Per primera vegada, s'ha aconseguit seqüenciar tot l'ADN d’un habitant de Pompeia. Les restes humanes havien estat conservades per la lava del Vesuvi i s’han pogut analitzar amb les tecnologies actuals.

Tot i això, estudiar el material genètic de les restes trobades a Pompeia no ha estat una tasca fàcil. L'exposició del material volcànic a altes temperatures destrueix la matriu òssia i disminueix la quantitat i la qualitat de l'ADN que es pot recuperar dels esquelets. D'altra banda, però, pot ser que la deposició de roca volcànica les hagi protegit de factors ambientals posteriors, com l'oxigen atmosfèric, que degrada l'ADN. 

Els investigadors van analitzar dos esquelets, un d'un home de 35 anys i el d'una dona de 40 anys. Tots dos esquelets es van trobar junts al triclini de la “Casa del Fabbro” i la seva posició revelava que havien mort instantàniament, en irrompre un núvol de cendra volcànica a alta temperatura.

No és la primera vegada que s'intenta analitzar l'ADN de restes humanes i animals trobades a Pompeia, encara que fins ara s'havien limitat a fraccions curtes d'ADN mitocondrial. Afortunadament, els nous mètodes de seqüenciació i extracció d'ADN cada cop més precisos i avançats, han augmentat la quantitat de dades que es poden obtenir de les mostres. Les àrees anatòmiques on l'ADN antic es conserva millor són les dents i el penyal (ossos del crani que envolten l'orella interna). Dels dos esquelets analitzats només l'ADN de l'individu masculí, el més jove dels dos, tenia prou qualitat per ser seqüenciat del tot.

L'anàlisi genètica ha revelat una altra dada important. L'esquelet de l'home de Pompeia presentava lesions característiques de la malaltia, i els estudis genètics han corroborat la presència de rastres d'ADN que probablement pertanyen al bacteri Mycobacterium tuberculosi. Si no hagués mort en l'erupció del Vesuvi, el jove pompeià hauria mort per tuberculosi.

Ja es coneixia la presència de tuberculosi a la Roma imperial a partir d'escrits i descripcions de l'època. L'augment de població urbana que va caracteritzar la societat romana del s. I dC. va afavorir la propagació de la tuberculosi per tota la península itàlica.

L'estudi de l'ADN corrobora a més, la gran diversitat genètica que hi havia en aquest moment a la societat romana. Comparat amb el genoma de 471 euroasiàtics moderns (Europa, Iran, Turquia...) el dels pompeians sembla proper a les poblacions modernes del Mediterrani i el Pròxim Orient, com els grecs, els maltesos, els xipriotes i els turcs. Aquesta és doncs una mostra de la gran diversitat ètnica dels romans: el mestissatge no és una característica moderna!