Hace 5.000 años ya existía la peste

  versió catalana | versión española

Cráneo RV2039  (ca. 5.000 años)  Restos humanos  Colección antropológica Rudolf Virchow Berlín

Cuando se habla de peste, enseguida pensamos en la peste negra, la gran epidemia que asoló Europa a partir de mediados del siglo XV, causando la muerte de casi la mitad de la población en muchas regiones. Realmente esa fue una de las más grandes epidemias de las que se conserva el recuerdo, y que causó brotes sucesivos en los siguientes siglos. Pero no fue la primera vez que la infección por la bacteria Yersinia pestis llegó a nuestro continente.

Un grupo de investigadores han podido aislar la cepa conocida más antigua del agente causal de la peste en los huesos de un cazador-recolector de más de 5.000 años de antigüedad.

La revista  Cell Reports  publica el análisis genético de esta bacteria, demostrando que apareció 2.000 años antes de lo que se pensaba, aunque era menos contagiosa y mortal que su variante medieval.

En el yacimiento arqueológico de conchas de Riņņukalns, en Letonia, cerca del río Salacia (un río que desemboca en el mar Báltico) se acumulan sobre todo conchas de mejillones y espinas de pescado, como consecuencia de la actividad humana. La primera excavación sistemática que se hizo en este yacimiento, la hizo Sievers en 1875. Allí encontró los restos humanos de una mujer de 12-18 años (RV 1852) y los de un hombre de 20 a 30 años (RV 2039).

En 1877, Sievers envió los cráneos RV 1852 y RV 2039, de Riņņukalns, a su amigo el médico alemán Rudolf Virchow (1821-1902) de Berlín. Virchow fue un médico destacado: estableció los campos de la patología celular, la base de la medicina moderna, la medicina social y fue uno de los primeros en señalar la importancia de la Historia de la Medicina. En 1869, debido a su interés por la prehistoria y la protohistoria, se convirtió en el fundador de la Sociedad de Antropología de Berlín (Berliner Gesellschaft für Anthropologie, Ethnologie und Urgeschichte).

Virchow estudió los restos humanos de Riņņukalns y publicó un primer informe. Después de la Segunda Guerra Mundial, se perdió el rastro de los cráneos de Riņņukalns. Pero en 2011 fueron redescubiertos en la Colección Antropológica Rudolf Virchow reinventariada por la BGAEU.

Poco después (2017-2018) se encontraron más restos humanos en Riņņukalns: un macho adulto (2017/1) y un neonato (2018/1). Es probable que se tratara de un asentamiento estable, en un lugar donde era fácil la pesca y la recolección de moluscos. Todos estos restos fueron fechados radiocarbono en 5.300-5050.

Izquierda: Mapa del yacimiento de Riņņukalns. 

Derecha: Cráneo y mandíbula RV2039 

No disponemos de mucha información sobre la composición genómica de los cazadores-recolectores que vivieron en el nordeste de Europa hace 5.000 años o sobre sus posibles enfermedades infecciosas, por lo que se sometieron los restos de los cuatro individuos de Riņņukalns a un análisis de ADN antiguo (ADNa) que también incluyó una detección de patógenos. Sorprendentemente, se identificó en un macho el genoma de Yersinia pestis, el agente infeccioso responsable de la peste, una enfermedad que por lo menos ha causado tres grandes epidemias desde aquel entonces hasta ahora.

La forma actual de Yersinia pestis  puede transmitirse de los animales (por ejemplo roedores) a los humanos. Es posible que los cazadores-recolectores, que frecuentemente mataban roedores como alimento o decoración personal, se contagiaran de Y. pestis o de su antecesor Y. pseudotuberculosis directamente de los animales. Curiosamente, en el yacimiento de Riņņukalns, el castor fue la especie que frecuentaba más entre los hallazgos de Sievers. Los castores son un portador común de Y. pseudotuberculosis, que precede las cepas actuales de Y. pestis.

Rudolf Virchow (1821-1902) 

Hasta ahora no disponemos de información experimental sobre la patogenicidad de las cepas antiguas de Y. pestis. Por lo tanto, es difícil evaluar su capacidad para causar una epidemia. No parece que en Riņņukalns las pulgas tuvieran ningún papel en su transmisión, y en todo caso el contagio sería por gotitas de Flügge (peste neumónica) o incluso a partir de una mordedura de algún animal (forma septicémica).

Con todo, la importancia del estudio radica en la demostración de la existencia de Y. pestis hace más de 5.000 años. Y también en la importancia de la obra de Rudolf Virchow, que no disponía de los medios para diagnosticar la presencia de la bacteria, pero quien conservó los cráneos en su colección, posibilitando que fueran estudiados 145 años más tarde.

 

---

Fa 5.000 anys ja existia la pesta

Crani RV2039  (ca. 5.000 años)  Restes humanes  Col·lecció antropològica Rudolf Virchow Berlín

Quan es parla de pesta, de seguida es pensa en la pesta negra, la gran epidèmia que va assolar Europa a partir de mitjans del s. XV, causant la mort de gairebé la meitat de la població en moltes regions. Realment aquella va ser una de les més grans epidèmies de les que s'en serva record, i que va produir brots successius en els següents segles. Però no va ser aquesta la primera vegada que la infecció pel bacteri Yersinia pestis va arribar al nostre continent.  

Un grup d’investigadors han pogut aïllar la soca coneguda més antiga de l'agent causal de la pesta en els ossos d’un caçador-recol·lector de més de 5.000 anys d’antiguitat.

La revista Cell Reports publica l'anàlisi genètica d'aquest bacteri, demostrant que va aparèixer 2.000 anys abans del que es pensava, encara que era menys contagiosa i mortal que la seva variant medieval.

Al jaciment arqueològic de petxines de Riņņukalns, a Letònia, a prop del riu Salaca (un riu que desemboca al mar Bàltic) s'acumulen sobretot closques de musclos i espines de peix, com a conseqüència de l'activitat humana. La primera excavació sistemàtica que es va fer en aquest jaciment, la va fer  Sievers el 1875. Hi va trobar les restes humanes d'una dona de 12-18 anys (RV 1852) i els d'un home de 20 a 30 años (RV 2039). 

El 1877, Sievers va enviar els cranis RV 1852 i RV 2039, de Riņņukalns, al seu amic el metge alemany Rudolf Virchow (1821-1902) de Berlín. Virchow va ser un metge destacat: va establir els camps de la patologia cel·lular, la base de la medicina moderna, la medicina social i va ser un dels primers en assenyalar la importància de la Història de la Medicina. El 1869, degut al seu interés per la prehistòria i la protohistòria, es va convertir en el fundador de la Societat d'Antropologia de Berlin (Berliner Gesellschaft für Anthropologie, Ethnologie und Urgeschichte).

Virchow va estudiar les restes humanes de  Riņņukalns i va publicar un primer informe). Després de la Segona Guerra Mundial, es va perdre el rastre dels cranis de Riņņukalns. Però el 2011, van ser redescoberts a la Col·lecció Antropològica Rudolf Virchow reinventariada per la BGAEU. 

Poc després (2017-2018) es van trobar més restes humanes a Riņņukalns: un mascle adult (2017/1) i un neonat (2018/1). ës probable que es tractés d'un assentament estable, en un lloc on era fàcil la pesca i la recol·lecció de mol·luscs. Totes aquestes restes van ser datades radiocarboni en 5300-5050. 

Esquerra: Mapa del jaciment de Riņņukalns. Dreta: Crani i mandíbula RV2039 

No es té gaire informació sobre la composició genòmica dels caçadors-recolectors que van viure al nordest d'Europa fa 5.000 anys o sobre les seves possibles malalties infeccioses, per la qual cosa es van sotmetre les restes dels quatre individus de Riņņukalns a una anàlisi d'ADN antic (ADNa) que també va incloure una detecció de patògens. Sorprenentment, en un mascle es va identificar el genoma de Yersinia pestis, l'agent infecciós responsable de la pesta, una malaltia que pel cap baix ha causat tres grans epidèmies des de llavors fins ara. 

La Y. pestis moderna pot transmetre's dels animals  (p. ex. Rosegadors) als humans. És possible que els caçadors-recolectors, que freqüentment mataven rosegadors com aliment o decoració personal, s'encomanèssin de Y. pestis o del seu antecessor Y. pseudotuberculosis directament dels animals. Curiosament, en el jaciment de Riņņukalns, el castor va ser l'espècie que sovintejava més entre les troballes de Sievers. Els castors són un portador comú de Y. pseudotuberculosis, que precedeix les soques actuals de Y. pestis. 

Rudolf Virchow (1821-1902) 

Fins ara no disposem d'informació experimental sobre la patogenicitat de les soques antigues de Y. pestis . Per tant, és difícil avaluar la seva capacitat per causar una epidèmia. No sembla que a Riņņukalns les puces tinguèssin un paper en la seva transmissió, i en tot cas el contagi seria per gotetes de Flugge (pesta pneumònica) o fins i tot a partir d'una mossegada d'algun animal (forma septicèmica). 

La importància de l'estudi radica però en la demostració de l'existència de Y. pestis fa més de 5.000 anys. I també en la importància de l'obra de Rudolf Virchow, que no disposava dels mitjans per a diagnosticar la presència del bacteri, però que va conservar els cranis en la seva col·lecció, possibilitant que fòssin estudiats 145 anys més tard. 

El médico que descubrió la buganvilla

 versió catalana | versión española

Frans Francken

Louis-Antoine de Bougainville

Busto de mármol

Museo de la Marina. París 

Paseando por las villas marineras, nos encontramos a menudo con unas magníficas plantas que cubren los muros con colores alegres. La mayoría de las veces son de una tonalidad lila vivo, pero en ocasiones son de color carmín o incluso anaranjado. Son las buganvillas. Su vista es inseparable de los paisajes mediterráneos, frente al mar, cuando llega el verano. 

Estos arbustos trepadores en forma de liana, que pueden llegar a superar los 12 metros, no son originarios de nuestras costas, sino que proceden de América del sur (Brasil, Perú, norte de Argentina...) y no llegaron a Europa hasta finales del siglo XVIII.

La Boudeuse

En 1766, el rey Luis XV auspició una expedición científica en las costas americanas. Era la primera vuelta al mundo francesa, y tenía el objetivo de descubrir nuevas tierras donde poder fundar colonias comerciales, investigar nuevas plantas y especies y abrir una nueva ruta hasta China. El comandante de la expedición fue Louis-Antoine de Bougainville (1729-1811), conde y militar francés, que había participado en varias campañas bélicas en Canadá y que era el protegido de Madame de Pompadour.

Buganvilla delante del mar (Bugainvillea spectabilis Willd.)

Jardines Mar i Murtra. Blanes (Costa Brava) 

Así partió la expedición a bordo de la fragata La Boudeuse, que salió del puerto de Nantes el 15 de noviembre de 1766, rumbo a Río de Janeiro. Allí se juntó con un segundo barco, L'Etoile, que salió de Rochefort el 1 de febrero de 1767, y que llevaba a bordo un completo equipo científico de cartógrafos, astrónomos y botánicos. Entre ellos había un médico y naturalista, Philibert de Commeson (1727-1773).

Commeson se había doctorado en la Facultad de Medicina de Montpellier en 1754. Había ejercido la medicina durante un tiempo, pero tenía gran interés por las plantas, y pronto destacó como coleccionista botánico. No pudo resistir la tentación de robar algunas plantas y frutos del jardín botánico de Montpellier, hasta el punto de que su profesor de botánica incluso le prohibió el acceso al jardín.

Vista lateral del Jardin du Roi. Acuarela pintada por Frédéric Scalberge (1636).

En 1764, Commerson se trasladó a París, muy cerca del Jardín du Roi, y comenzó a frecuentar los círculos científicos de la capital. Cuando Bougainville preparaba la expedición, le propuso que se uniera al viaje. Commerson respondió que lo haría si podía llevar un ayudante.

El ayudante que quería llevar Commerson era una mujer, Jeanne Baret (1740-1807), quien  había empezado a cuidar la casa de Commerson cuando él quedó viudo. Era una mujer culta (quizás era hugonote). La relación entre ambos llegó a ser más íntima, y se convirtió no sólo en una experta botánica sino también en su amante (parece que incluso tuvieron un hijo, entregado en adopción).

Jeanne Baret, vestida de marinero, en un grabado de 1817,
posterior a su muerte.  

En el momento de la expedición Jeanne decidió acompañarle, pero en ese momento las mujeres estaban rigurosamente prohibidas en los barcos de la marina francesa, y para poder hacerlo ella no dudó en disfrazarse de hombre, trasformando su nombre en Jean Baret.

Una de las primeras escalas de la expedición fue en Montevideo (actual Uruguay). Los mareos y una úlcera de pierna recurrente incapacitaron temporalmente a Commerson, y Jeanne tuvo que hacer la mayor parte del trabajo.

En Brasil, Philibert de Commerson y Jeanne Baret descubrieron un arbusto nuevo, con una floración espectacular. Le dieron el nombre de Bougainvillea, en honor al jefe de la expedición, el conde de Bougainville.

El médico y naturalista Philibert de Commeson 

Finalmente, cuando llegaron a Tahití, la tripulación descubrió que Jeanne era una mujer, y aunque ella intentó disculparse explicando que lo habían castrado unos piratas otomanos, para evitar problemas, Bougainville decidió abandonar a Commerson y Jeanne Baret en la isla Mauricio, donde Commerson murió (1773). Después de muchas peripecias Jeanne consiguió volver a Francia, donde se enteró de que Commerson le había dejado una considerable fortuna en herencia. Años más tarde, Jeanne recibió una pensión vitalicia del gobierno francés y el reconocimiento por haber formado parte de la primera expedición francesa de vuelta al mundo. Jeanne fue pues la primera mujer en dar la vuelta al mundo. 

Las Bouganvilla (Bougainvillea spectabilis) que descubrieron Baret y Commerson son actualmente plantas ornamentales muy apreciadas en las zonas costeras. Cuando paseando junto al mar os encontréis con esta esplendorosa flor, recordad la expedición de Bougainville y las novelesques aventuras del médico y naturalista Philibert de Commerson y de Jeanne Baret, sus descubridores.

Viaje alrededor del mundo de la fragata del rey La Boudeuse,
de Louis-Antoine de Bougainville. (1771)

 

---

El metge que va descobrir la buguenvíl·lea

Frans Francken

Louis-Antoine de Bougainville

Bust de marbre

Museu de la Marina. París 

Passejant per les viles marineres, ens trobem sovint amb unes magnífiques plantes que cobreixen els murs amb alegres colors. La majoria de vegades són d'una tonalitat lila viu, però de vegades són de color carmí o fins i tot ataronjat. Són les buguenvíl·lees. La seva vista és inseparable dels paisatges mediterranis, davant del mar, quan arriba l'estiu. 

I malgrat tot aquests arbustos enfiladissos en forma de liana, que poden arribar a superar els 12 metres, no són originaris de les nostres costes, sinó que procedeixen de l'Amèrica del sud (Brasil, Perú, nord d'Argentina...), i no van arribar a Europa fins a les darreries del s. XVIII.  

La Boudeuse

El 1766, el rei Lluís XV va auspiciar una expedició científica a les costes americanes. Era la primera volta al món francesa, i tenia l'objectiu de descobrir noves terres on poder fundar colònies comercials, investigar noves plantes i espècies i obrir una nova ruta fins a la Xina. El comandant de l'expedició va ser Louis-Antoine de Bougainville (1729-1811), comte i militar francès, que havia participat en diverses campanyes bèl·liques al Canadà i que era el protegit de Madame de Pompadour.

Buguenvíl·lea davant del mar (Bugainvillea spectabilis Willd.)

Jardins Mar i Murtra. Blanes (Costa Brava) 

Així va partir l'expedició a bord de la fragata La Boudeuse, que va sortir del port de Nantes el 15 de novembre de 1766, rumb a Rio de Janeiro. Allà se li va ajuntar un segon vaixell, L'Etoile que va sortir de Rochefort l'1 de febrer de 1767, i que portava a bord un complet equip científic de cartògrafs, astrònoms i botànics. Entre ells hi havia un metge i naturalista, Philibert de Commeson (1727-1773). 

Commeson s'havia doctorat a la Facultat de Medicina de Montpeller el 1754. Havia exercit la medicina durant un temps, però tenia un gran interés per les plantes, i va destacar aviat com a col·leccionista botànic. Fins i tot no havia pogut resistir la temptació de robar algunes plantes i fruits del jardí botànic de Montpeller, fins el punt que el seu professor de botànica fins i tot li va prohibir l'accès al jardí. 

Vista lateral del Jardin du Roi . Aqüarel·la pintada per Frédéric Scalberge (1636).

En 1764, Commerson es va traslladar a París, molt a prop del Jardin du Roi, i va començar a freqüentar els cercles científics de la capital. Quan Bougainville preparava l'expedició, li va proposar que s'apuntés al viatge.  Commerson va respondre que ho faria si podia portar un ajudant. 

L'ajudant que volia portar Commerson era una dona, Jeanne Baret (1740-1807), que havia començat a cuidar la casa de Commerson quan ell va quedar vidu. Era una dona culta (potser era una huguonot). La relació entre ambdós va arribar a ser més íntima, i es va convertir no només en una experta botànica sinó també en la seva amant (sembla que fins i tot van tenir un fill, entregat en adopció). 

Jeanne Baret, vestida de mariner, en un gravat de 1817,
posterior a la seva mort. 

En el moment de l'expedició Jeanne va decidir acompanyar-lo, però les dones estaven rigurosament prohibides en els vaixells de la marina francesa en aquell moment, i per poder fer-ho ella no va dubtar en disfressar-se d'home, trasformant el seu nom en Jean Baret. 

Una de les primeres escales de l'expedició va ser a  Montevideo (actual Uruguay). Els marejos i una úlcera de cama recurrent van incapacitar temporalment a Commerson, i Jeanne va haver de fer la major part de la feina. 

Al Brasil, Philibert de Commerson i Jeanne Baret van descobrir un arbust nou, amb una floració espectacular. Li van donar el nom de Buguenvíl·lea, en honor al cap de l'expedició, el comte de Bougainville. 

El metge i naturalista Philibert de Commeson 

Al final, en arribar a Tahití, la tripulació va descobrir que Jeanne era una dona, i tot i que ella va intentar disculpar-se explicant que l'havien castrat uns pirates otomans, Bougainville va decidir per evitar problemes abandonar a Commerson i Jeanne Baret a la illa Maurici, on Commerson va morir (1773). Després de moltes peripècies Jeanne va aconseguir tornar a França, on va assabentar-se que Commerson li havia deixat una considerable fortuna en herència. Anys més tard, Jeanne va rebre una pensió vitalícia del govern francès iel reconeixement per haver format part de la primera expedició francesa de volta al món. Jeanne va ser doncs la primera dona en donar la volta al món. 

Les bouganvíl·lees (Bougainvillea spectabilis) que van descobrir Baret i Commerson són actualment plantes ornamentals molt apreciades a les zones costaneres. Quan tot passejant vora la mar us trobeu amb aquesta esplendorosa flor, recordeu l'expedició de Bougainville i les novelesques aventures del metge i naturalista Philibert de Commerson i de Jeanne Baret, els seus descobridors.  

Viatge al voltant del món de la fragata del rei La Boudeuse,
de Louis-Antoine de Bougainville. (1771)