El estetoscopio, el invento de un tímido

versió catalana | versión española

Estetoscopio flexible biauricular (s. XX)   Óleo sobre lienzo. 183 x 244 cm National Gallery. Londres.

La creación del fonendoscopio supuso en la medicina un avance de medio siglo  en la exploración y descripción de determinadas enfermedades. Precisó su diferenciación y el diagnóstico de las mismas. Y la historia de su invención, por parte del médico bretón Laënnec es bastante curiosa.

René Laënnec (1781-1826) había nacido en Quimper, en la Bretaña francesa. Estudió medicina en París, y se formó con Jean Nicolas Corvisart (1755-1821), el gran profesor de la Charité y médico personal de Napoleón. Corvisart le enseñó a explorar los enfermos con la percusión, procedimento que permitía distinguir los espacios huecos de los órganos sólidos. Y también la auscultación directa, que se realizaba aplicando directamente la oreja sobre el cuerpo del paciente.  En 1816, Laënnec ya era jefe en el Hospital Necker-Enfants malades de París.

Estetoscopio de madera, tipo Clark (1860)
Museu d'Història de la Medicina de Catalunya (MHMC)

 

En otoño de este año, cuando se dirigía a su hospital, vio un grupo de niños jugando: mientras uno de ellos golpeaba el tronco hueco de un árbol, otro escuchaba el sonido con la oreja apoyada en el extremo opuesto de la misma y trataba de adivinar cuantos golpecitos había dado su compañero. Al llegar al Hospital, Laënnec se encontró con una mujer joven y obesa que parecía tener algún tipo de problema cardiaco. La cantidad de grasa hacía que la percusión no sirviera de mucho. Por otra parte, Laënnec era muy pudoroso y le resultaba bastante violento apoyar la oreja entre los generosos pechos de la joven. 

Laënnec entonces, recordó el juego del tronco de los niños. Cogió un cuaderno y lo enrolló. Colocó el cilindro sobre el tórax de la mujer y observó que se oía mucho mejor que cuando efectuaba una auscultación directa. Sorprendido y animado por el éxito, ese mismo día diseñó un instrumento que consistía en un cilindro de madera, hueco, con uno de sus extremos que finalizaba en forma de embudo y bautizó su invento “estetoscopio” (del griego στῆθος stethos: tórax, σκοπέιv scopein: mirar, es decir, “mirar dentro del tórax”).

Diseño y versión original del estetoscopio de Laennec, 

fabricado en madera de color claro; torneado por él mismo (circa 1819).

Musée de l'Assistence Publique - Hôpitaux de Paris. 

Entre 1816 y 1819, Laënnec estudió detalladamente con su estetoscopio los sonidos pulmonares y cardíacos de diversas entidades, correlacionándolos con sus hallazgos necrópsicos. 

En 1819 Laënnec publicó las observaciones en su obra “Traité de l’auscultation médiate et des maladies des poumons et du coeur.” En este libro, no solo describe detalladamente los sonidos que se pueden escuchar en el tórax, sino que defiende la gran importancia que tiene la observación en la práctica médica. 

Gracias a la observación, precisamente, Laënnec hizo otras aportaciones a la medicina, entre las que destacan la descripción del enfisema pulmonar, edema e infarto pulmonar, neumonía, gangrena pulmonar, bronquiectasias, neumotórax, y la tuberculosis pulmonar. 

El nombre de Laënnec está asociado a una forma de cirrosis, la cirrosis alcohólica. Curiosamente esto no se debe a que haya hecho un aporte sobre el tema, sino simplemente a una nota a pie de página proponiendo el nombre de cirrosis (del griego κιρρός kirrós, "amarillo") para el hígado granular, indurado y amarillento encontrado en la autopsia de un caso de enfisema pulmonar.  

Monumento a Laënnec, en su ciudad natal, Quimper

El estetoscopio se convirtió en un instrumento imprescindible para el médico. El primitivo tubo de madera fue perfeccionado en 1851 por Arthur Leared, que inventó un estetoscopio biauricular. Un año más tarde George Cammann perfeccionó el diseño del instrumento para la producción comercial, y desde entonces el estetoscopio se ha convertido en el símbolo por antonomasia de los profesionales de la medicina.

El estetoscopio pues, en cierto modo, se inventó como consecuencia de la timidez y el recato de su inventor, René Laënnec, que no se atrevió a auscultar directamente a aquella joven y exuberante paciente, en el otoño de 1816.  

Théobald Chartran: Laennec auscultando a un tísico. 
Hôpitaux de Paris. Musée de l'Assistence Publique. 

 

---

L'estetoscopi, l'invent d'un tímid 

 

Estetoscopi flexible biauricular

(s. XX)

 

Oli sobre lienzo. 183 x 244 cm

National Gallery. Londres.

 

La creació del fonendoscopi va suposar un avanç de mig segle per la medicina en l'exploració i la descripció de determinades malalties. Va precisar la seva diferenciació i poder diagnosticar-les. La història de la seva invenció, duta a terme pel mèdic bretó Laënnec és força curiosa.

René Laënnec (1781-1826) va néixer a Quimper, a la Bretanya francesa. Va estudiar medicina a París, i es va formar amb Jean Nicolas Corvisart (1755-1821), el gran professor de la Charité i metge personal de Napoleó. Corvisart li va ensenyar a explorar els malalts amb la percussió, procediment que permetia distingir els espais buits dels òrgans sòlids. I també l'auscultació directa, que es realitzava aplicant directament l'orella sobre el cos del pacient. El 1816, Laënnec ja era cap a l'Hospital Necker-Enfants Malades de París.

Estetoscopi de fusta, tipus Clark (1860)
Museu d'Història de la Medicina de Catalunya (MHMC)

 

A la tardor d'aquest any, anant cap a l’hospital va veure un grup de nens jugant. Mentre un d'ells donava cops al tronc buit d'un arbre, un altre escoltava el so amb l'orella recolzada a l'extrem oposat i intentava endevinar quants copets havia donat el seu company. A l'arribar a l'Hospital, Laënnec es va trobar amb una dona jove i obesa que semblava tenir algun tipus de problema cardíac. La quantitat de greix feia que la percussió no servís de gaire. D'altra banda, Laënnec era molt pudorós i li resultava bastant violent recolzar l’orella entre els pits generosos de la jove.

Llavors Laënnec va recordar el joc del tronc dels nens. Va agafar un quadern i el va enrotllar. Va col·locar el cilindre sobre el tòrax de la dona i va observar que se sentia molt millor que quan efectuava una auscultació directa. Sorprès i animat per l'èxit, aquest mateix dia va dissenyar un instrument que consistia en un cilindre de fusta, buit, amb un dels seus extrems que finalitzava en forma d'embut i va batejar el seu invent amb el nom "estetoscopi" (del grec στῆθος stethos: tòrax, σκοπέιv scopein: mirar, és a dir, "mirar dins del tòrax").

Disseny i versió original de l'estetoscopi de Laennec, 

fabricat en fusta de color clar; tornejat per ell mateix (circa 1819). 

Musée de l'Assistence Publique - Hôpitaux de Paris.

Entre el 1816 i el 1819, Laënnec va estudiar detalladament amb el seu estetoscopi els sons pulmonars i cardíacs de diverses entitats, correlacionant-los amb les seves troballes necròpsiques.

El 1819 Laënnec va publicar les seves observacions a l’obra "Traité de l'auscultation Mediate et donis maladies donis poumons et du coeur." En aquest llibre, no només descriu en detall els sons que es poden escoltar al tòrax, sinó que defensa la gran importància que té l'observació en la pràctica mèdica.

Gràcies a l'observació, precisament, Laënnec va fer altres aportacions a la medicina, entre les que destaquen la descripció de l'emfisema pulmonar, edema i infart pulmonar, pneumònia, gangrena pulmonar, bronquièctasis, pneumotòrax, i la tuberculosi pulmonar.

El nom de Laënnec està associat a una forma de cirrosi, la cirrosi alcohòlica. Curiosament això no és perquè hagi fet una aportació sobre aquest tema, sinó simplement a una nota a peu de pàgina proposant el nom de cirrosi (del grec κιρρός kirrós, "groc") pel fetge granulat, endurit i groguenc trobat a l’autòpsia d'un cas d'emfisema pulmonar.

Monument a Laënnec, a la seva ciutat natal, Quimper

L’estetoscopi es va convertir en un instrument imprescindible per al metge. El tub primitiu de fusta va ser perfeccionat per Arthur Leared l’any 1851, que va inventar un estetoscopi biauricular. Un any més tard George Cammann va perfeccionar el disseny de l'instrument per a la producció comercial, i des de llavors l'estetoscopi s'ha convertit en el símbol per antonomàsia dels professionals de la medicina.

L’estetoscopi doncs, es va inventar en certa manera, com a conseqüència de la timidesa i la cautela del seu inventor, René Laënnec, qui no es va atrevir a auscultar directament a aquella jove i exuberant pacient, la tardor de 1816. 

Théobald Chartran: Laennec auscultant un tísic. 
Hôpitaux de Paris. Musée de l'Assistence Publique. 

Letras y símbolos en el hospital de Sant Pau

versió catalana | versión española

Lluís Domènech i Muntaner  Letra "G"  (1905-1910)  Relieve de piedra Recinto modernista de Sant Pau. Barcelona

El antiguo Hospital de Sant Pau fue, sin ningún género de duda, el hospital más bonito del mundo y una de las maravillas de Barcelona. Confieso una cierta parcialidad en mi amor por este conjunto hospitalario, ya que residí en él  durante buena parte de mis años de estudiante (1969-1972) y también inicié aquí mis estudios de Medicina. En cierta manera pues, Sant Pau fue mi casa. 

Con buen conocimiento de causa pues, os recomiendo que -si todavía no lo habéis hecho- visitéis el viejo hospital, hoy rebautizado como Recinto Modernista de Sant Pau y abierto a la visita turística. Entraréis en un mundo mágico, de colores y de símbolos, lleno de formas caprichosas y referencias históricas. Aquí no hay nada gratuito: la más mínima decoración tiene un sentido, una explicación, una referencia. Una auténtica catedral de la salud, obra del insigne arquitecto Lluís Domènech i Muntaner (1849-1923).  

No entraré hoy en comentar la disposición de los pabellones, su arquitectura, el utilitarismo que se combina con la estética. Tampoco profundizaré en la historia del Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau, o como se llamaba durante la guerra de 1936-1939, el Hospital General de Catalunya. Dejaré todo eso para otro día, y lo haré en su momento, con mucho gusto. Hoy solamente me fijaré en unos detalles, unos símbolos y unas letras. 

Efectivamente, por todas partes, en todos los pabellones, en los techos, en las balaustradas, en los dinteles de las puertas y en los arcos encontraréis, repetidos machaconamente, de forma insistente y obsesiva, cuatro símbolos: una cruz patada; unas barras verticales, y las letras "P" y "G". 

Arriba, el escudo con la cruz patada, símbolo de la catedral de Barcelona.
Abajo, el escudo del Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, en el que la
mitad izquierda representa el obispado y la mitad derecha, el
Ayuntamiento de la ciudad.  

Se llama cruz patada a la que los brazos se estrechan al llegar al centro y se ensanchan en los extremos. Es el símbolo de la catedral de Barcelona. Un símbolo lógico, si tenemos en cuenta que el Hospital de Sant Pau (continuación del Hospital de la Santa Creu, del Raval, fundado en 1401) está regido a partes iguales, por representantes del obispado y del Ayuntamiento de la ciudad. Esto explica también la presencia de las barras verticales, símbolo de catalanidad y  de la mitad municipal de la MIA (Muy Ilustre Administración, órgano rector del Hospital). 

El escudo del Hospital se repite constantemente. Aquí, está sostenido por
un ángel y una águila (símbolo de dos evangelistas). El escudo está
formado por la cruz patada, símbolo del obispado (a la izquierda); el
emblema de la ciudad (a la derecha). En el centro, la espada, símbolo
de Sant Pau. Abajo, el libro abierto, con la leyenda "Paulus Apóstol".  

Lluís Domènech i Muntaner tenía muy presente la historia. Especialmente la historia medieval, en la que tan importante son los símbolos heráldicos. Tanto el escudo completo del Hospital como los parciales del obispado o el de la ciudad están muy presentes, especialmente en las zonas más nobles. Y también otros símbolos, como el escudo de la banca Gil, o el de la ciudad de París,  tan vinculada a Pau Gil (en las cúpulas del vestíbulo de entrada en el edificio principal, de la Administración). También encontramos un escudo alusivo a San Pablo, confeccionado con un libro abierto, en posible alusión a las Epístolas (en el que figura la leyenda Paulus Apóstol) y la espada (instrumento de su martirio, con el que lo decapitaron). En este techo de cúpulas de azulejos rosados también encontramos el Alfa y la Omega, principio y fin, y fechas conmemorativas del inicio y final de la construcción del edificio del Reloj o de la Administración.  

El escudo del Hospital: la cruz patada, el emblema heráldico de la ciudad,
y la espada y el libro con la leyenda "Paulus Apostols".

Las fechas de inicio y de final de la construcción (1905-1910), 

simbolizadas con el alfa y la omega. 

El escudo de París, ciudad muy vinculada a la Banca Gil,
también figura en la heráldica del Hospital. 

El emblema de la Banca Gil, con el lema "La dicha en la honradez"

La heráldica, omnipresente. Escudo modernista de Catalunya
en la bóveda de uno de los pasillos del edificio del Reloj o de la Administración. 

En primer término, un ejemplo de una "P", en este caso de azulejos de colores,
en uno de los templetes de los pabellones del Hospital de Sant Pau.

Los otros dos símbolos que encontramos por doquier son dos letras: la "P" i la "G". Son las iniciales de Pau Gil (1816-1896), propietario de la Banca Gil y muy vinculado con la ciudad de París. En su testamento dejó una partida de 3.600.000 ptas. (la mitad del capital) para hacer "un hospital en Barcelona con el nombre de Sant Pau, para asistir a los pobres". El nombre de Sant Pau derivaba óbviamente, de su nombre de pila. Por eso el nombre oficial del hospital, sucesor del histórico Hospital de la Santa Creu, fue el de Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau.  

A veces en vez de la inicial "G", encontramos el apellido entero: "Gil",
bien esculpido (arriba) como en mosaico (abajo).
La decoración de flores y hojas, un eterno diálogo con la zona
ajardinada del recinto es otra constante.   

El apellido entero, Gil, en uno de los mosaicos del edificio del reloj

Una de las cúpulas de la actual Sala Cambó (antigua Biblioteca del Colegio Mayor Sant Pau), de estilo modernista neomudéjar. En el centro, el año en el que se acabó el edificio del Reloj o de la Administración (1910). En círculos concéntricos, escudos de Barcelona y el nombre de Pau Gil. En este caso, la inicial de su nombre, "P", y el apellido completo "Gil".  

En algunos casos, encontramos las letras "P" y "G" esculpidas sobre un fondo hueco. Domènech i Muntaner aprovechaba estos elementos simbólicos y decorativos como aperturas de canales de ventilación. El modernismo, siempre combinando elementos prácticos con la ornamentación...!

Como que tanto el nombre como el apellido de Pau Gil, son tan breves, a veces se incluye el nombre entero, aunque esta opción es mucho menos frecuente. 

La "P" y la "G", alternadas con las barras y la cruz patada, en
los arcos y la cenefa de la entrada principal del Hospital. 

Monumento a Pau Gil, obra de Eusebi Arnau, en la escalera de acceso
al hospital. Arriba, un busto del filántropo Pau Gil; abajo, la personificación
de la Caridad, acogiendo una niña huérfana y un anciano. En los arcos de
detrás, entre los ángeles de Pablo Gargallo, los cuatro símbolos:
cruz patada, barras, P y G, las marcas omnipresentes en todo el recinto. 

El santo patrón del banquero, además de dar nombre al Hospital tiene también una marcada presencia. Desde escudos alusivos, con el libro abierto de las epístolas y la espada (símbolos de Pablo de Tarso) a la gran escultura que recibe al visitante en la puerta de la reja de entrada. 

He aquí pues la razón de las letras repetidas. Pero hay que recordar que la donación de Pau Gil no fue suficiente para pagar la totalidad del hospital. La magnífica arquitectura y la profusa decoración acabaron el generoso presupuesto en 1911. El pabellón de Sant Rafael, por ejemplo, fue costeado por Rafael Rabell i Patxot (y por eso recibió el nombre de Sant Rafael). En este pabellón, las "P" y "G" se substituyeron por la R de su mecenas.  Se construyó entre 1914 y 1918.

Decoración cerámica en el interior del pabellón de Sant Rafael, amb la "R" (de Rafael Rabell i Patxot, mecenas que lo financió y que dió el nombre al pabellón). 

Esta es la historia y estos son los símbolos. Símbolos de instituciones, marcas de mecenas. Todos dejaron constancia de su filantropía, de su contribución, y en definitiva de su apoyo. Una prueba más de la vocación de vinculación y de la implicación de la sociedad con la obra sanitaria y benéfica del Hospital. 

Xavier Sierra Valentí   

 

---

Lletres i símbols de l'Hospital de Sant Pau

Lluís Domènech i Muntaner  Lletra "G"  (1905-1910)  Relleu de pedra Recinte modernista de Sant Pau. Barcelona

L'antic hospital de Sant Pau ha estat, sens dubte, l'hospital més bonic del món i una de les meravelles de Barcelona. Confesso una certa parcialitat en el meu amor per aquest conjunt hospitalari, ja que hi vaig residir durant bona part dels meus anys d'estudiant (1969-1972) i també vaig iniciar aquí els meus estudis de Medicina. En certa manera doncs, Sant Pau va ser casa meva. 

Amb bon coneixement de causa doncs, us recomano que -si encara no ho heu fet- visiteu el vell hospital, avui rebatejat com a Recinte Modernista de Sant Pau i obert a la visita turística. Entrareu en un món màgic, de colors i de símbols, ple de formes capricioses i referències històriques. Aquí res no és gratuït: la més mínima decoració té un sentit, una explicació, una referència. Una autèntica catedral de la salut, obra de l'insigne arquitecte Lluís Domènech i Muntaner (1849-1923).  

Avui no entraré a comentar la disposició dels pavellons, la seva arquitectura, l'utilitarisme combinat amb l'estètica. Tampoc aprofundiré en la història de l'Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau, o com es deia durant la guerra de 1936-1939, l'Hospital General de Catalunya. Deixaré tot això per un altre dia, i hi tornaré amb molt de gust. Avui només em quedaré amb uns detalls, uns símbols i unes lletres. 

Efectivament, per tot arreu, a tots els pavellons, als sostres, a les baranes, a les portes i als arcs hi trobareu, repetits de forma insistent i objectiva, quatre símbols: una creu patent; unes barres verticals, i les lletres "P" i  "G". 

A dalt, l'escut amb la creu patent, símbol de la catedral de Barcelona.
A sota, l'escut de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, on la meitat
esquerra representa el bisbat ila meitat dreta, l'Ajuntament de la ciutat.  

La creu patent és aquella en la que els braços s'estrenyen en arribar al centre i s'eixamplen en els extrems. És el símbol de la catedral de Barcelona. Un símbol lògic, si tenim en compte que l'Hospital de Sant Pau (continuació de l'Hospital de la Santa Creu, del Raval, fundat el 1401) està governat a parts iguals, per representants del bisbat i de l'ajuntament de la ciutat. Això explica també les barres verticals, símbol de catalanitat i de la meitat municipal de la MIA (Molt Il·lustre Administració, òrgan rector de l'Hospital). 

L'escut de l'Hospital es repeteix en molts punts. Aquí, està sostingut per un  àngel i una àliga (símbol de dos evangelistes). L'escut està format per la creu patent, símbol del bisbat (a l'esquerra); l'emblema de la ciutat (a la dreta). Al centre, l'espasa, símbol de Sant Pau. A baix, el llibre dels Fets dels Apòstols, obert.  

Lluís Domènech i Muntaner tenia molt present la història. Especialment la història medieval. L'heràldica, tant el complet de l'Hospital com els parcials del bisbat o de la ciutat hi és molt present, sobretot en les zones més nobles. I també altres símbols, com l'escut de la banca Gil, o el de la ciutat de París,  tan vinculada a Pau Gil (al sostre del vestíbul d'entrada a l'edifici principal, de l'Administració). També hi trobem l'escut de Sant Pau, confeccionat amb un llibre (les epístoles) i l'espasa (instrument de martiri, amb la que el van decapitar). En aquest sostre de voltes de rajoles rosades també hi trobem l'Alfa i l'Omega, principi i fi, i dates vinculades amb l'inici de la construcció de l'Hospital. 

L'escut de l'Hospital: la creu patent, l'emblema heràldic de la ciutat,
i l'espasa i el llibre amb la llegenda "Paulus Apostols".

Les dates d'inici i finalització de la construcció (1905-1910), 

simbolitzades amb l'alfa i l'omega. 

L'escut de París, ciutat molt vinculada a la Banca Gil,
també hi figura a l'heràldica de l'Hospital. 

L'emblema de la Banca Gil, amb el lema "La dicha en la honradez"

L'heràldica, omnipresent. Escut modernista de Catalunya
al sostre d'un dels passadissos de l'edifici del rellotge. 

En primer terme, un exemple d'una "P", aquest cop en rajoles ceràmiques
de colors, en un dels templets dels pavellons de l'Hospital de Sant Pau.

Els altres dos símbols escampats arreu són dues lletres. La "P" i la "G". Són les inicials de Pau Gil (1816-1896), propietari de la Banca Gil i molt vinculat amb la ciutat de París. Va deixar en el seu testament una partida de 3.600.000 ptes. (la meitat del capital) per fer "un hospital a Barcelona amb el nom de Sant Pau, per assistir als pobres". El nom de Sant Pau derivava, òbviament, del seu nom de pila. Per això el nom oficial de l'hospital, successor de l'històric Hospital de la Santa Creu, va ser Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau.  

En alguns casos, trobem les lletres "P" i "G" esculpides sobre un fons buit. Domènech i Muntaner aprofitava aquests elements simbòlics i decoratius per abocar-hi canals de ventilació. El modernisme, sempre combinant elements pràctics amb ornamentació...!

Com que els noms de Pau i Gil, són tan breus, de vegades s'inclou el nom sencer, tot i que aquesta opció sigui molt menys freqüent. 

De vegades, enlloc de la inicial "G", hi podem trobar el cognom sencer: "Gil", bé esculpit (a dalt) o en mosaic (a baix). La decoració de flors i fulles, un etern diàleg amb la zona enjardinada del recinte, és una altra constant.   

La "P" i la "G", alternades amb les barres i la creu patent,
a sobre els arcs i a la sanefa de l'entrada principal de l'Hospital. 

Monument a Pau Gil, obra d'Eusebi Arnau, a les escales d'entrada de l'hospital. A dalt, el bust del filantrop Pau Gil; a sota, la personificació de la Caritat, acollint una nena òrfena i un vell. Als arcs de darrere, entre els àngels de Pau Gargallo, els quatre símbols: creu patent, barres, P i G, les marques omnipresents al recinte. 

El sant patró del banquer, a més de donar el seu nom a l'Hospital també té una presència molt marcada. Des d'escuts amb el llibre d'epístoles i l'espasa (símbols de Pau de Tars) a la gran escultura que rep al visitant a la porta de la reixa d'entrada. 

Vet aquí l'explicació de les lletres repetides. Val a dir que la donació de Pau Gil no va ser suficient per pagar la totalitat de l'hospital. La magnífica arquitectura i la profusa decoració van acabar el generós pressupost l'any 1911. El pavelló de Sant Rafael, per exemple, va ser costejat per Rafael Rabell i Patxot (i per això se'n diu de Sant Rafael). En aquest pavelló, les "P" i "G" es substitueixen per la R del seu mecenes.  Es va construir entre 1914 i 1918.

Decoració ceràmica a l'interior del pavelló de Sant Rafael, amb la "R" (de Rafael Rabell i Patxot, mecenes que va costejar i donar nom al pavelló). 

Aquesta és la història i aquests són els símbols. Símbols d'institucions, símbols de filantrops. Una prova més de la vocació de vinculació de la societat i l'obra sanitària i benèfica de l'Hospital.  

Xavier Sierra i Valentí