La muerte de una monja

  versió catalana | versión española

Isidor Pils  Muerte de una hermana de la caridad (1918)   Óleo sobre lienzo  241 x 305 cm Museo de Orsay. París.

Isidor Pils (1815-1875) fue un pintor francés, que pertenecía a una generación de pintores realistas que siguiendo los pasos de Gustave Courbet y de Jean-François Millet apareció tras la revolución de 1848. Tras el Salon de 1850-51 en el que Courbet expuso su polémico "Entierro en Ornans" empezaron a surgir obras que no reflejaban las actividades de reyes y nobles, sino basadas en la gente del pueblo, trabajadores urbanos o campesinos. Este mismo año, Isidor Pils presenta esta obra, "Muerte de una hermana de la caridad", que inaugura una nueva temática, de escenas de apología religiosa. En esta obra aparece la madre Saint-Prosper en su lecho de muerte, en el hospital de Saint-Louis de París, rodeada de los enfermos y menesterosos que socorría habitualmente. 

Isidor Pils: Anciana y niña. Estudio preparatorio para el cuadro de Muerte de una hermana de la caridad. Lápiz, sanguina y tiza sobre papel. Museo de Grenoble

Isidor Pils había sido ingresado en el hospital de Saint-Louis por una tuberculosis (1845). Ahí fue donde conoció personalmente a la carismática monja, a la que rinde homenaje en esta pintura.  

El pintor fue así un testigo presencial de este hecho, que expresa con realismo y con cierto sentimentalismo, plasmándolo luego en un gran formato, al modo de las grandes pinturas religiosas del s. XVII, como las que había pintado de Philippe de Compiègne. Así pues Pils otorga a un hecho contemporáneo la categoría de un tema histórico y hagiográfico.  

Disponemos de algunos bocetos previos de la obra, especialmente de los beneficiados por la caridad de la monja, que se muestran en posturas que expresan de forma evidente el dolor que les produce la pérdida de su benefactora. 

Esbozo preparatorio de la obra. 

Por los detalles de la pintura no podemos saber la causa médica exacta de la muerte de la madre Saint-Prosper, aunque por la morbilidad habitual en la época pudiera tratarse de tuberculosis. Pils plasma una muerte suave, casi como si se durmiera, como era el beatífico traspaso la que se atribuía a las santas. Evidentemente, el cuadro no es del todo realista, sino que está clara la intención simbólica del artista, expresada en el nutrido grupo de los que se beneficiaron de su caridad. Este es el mensaje de la obra: un panegírico de una monja con fama de gran virtud, que es representada de una manera que podríamos calificar como épica. 

Isidor Pils nos dejó otras obras sobre las hermanas de la caridad, que en aquel momento solían atender a los ingresados de hospitales. En otra entrada del blog nos hemos referido a "La oración de los niños tiñosos", en donde podemos ver representada con gran realismo la tiña de la cabeza, una enfermedad muy frecuente en la época, para la que no se disponía de tratamiento. Precisamente al lado del Hospital de Saint-Louis se situaban las escuelas Laillier, fundadas por Charles Laillier (1822-1893) insigne dermatólogo, para los niños afectos de tiña. Al no disponer de remedio efectivo para curar las tiñas de la cabeza, la única solución que se encontró fue dedicar una escuela a todos los niños con tiña, evitando al menos que se contagiaran otros escolares. 

Isidor Pils: La oración de los niños tiñosos.

Pils representa los niños de un orfanato, afectos de esta enfermedad.
Muchos de ellos llevan la cabeza cubierta para proteger la zona afecta, pero el niño del centro muestra claramente las lesiones de tiña en su cuero cabelludo. 

 

 

---

La mort d'una monja 

Isidor Pils  Mort d'una germana de la caritat (1851)   Oli sobre tela  241 x 305 cm Museu d'Orsay. París.

Isidor Pils (1815-1875) va ser un pintor francès, que pertanyia a una generació de pintors realistes que, seguint els passos de Gustave Courbet i de Jean-François Millet, va aparèixer després de la revolució de 1848. Posteriorment, al Saló de 1850-51 en el que Courbet va exposar el seu polèmic "Enterrament a Ornans" van començar a sorgir obres que no reflectien les activitats de reis i nobles, sinó basades en la gent del poble, treballador urbans o camperols. Aquest mateix any, Isidor Pils va presentar l’obra, "Mort d'una germana de la caritat", amb la que inaugura una nova temàtica, d'escenes religioses. En aquesta obra apareix la mare Saint-Prosper al seu llit de mort, a l'hospital de Sant-Louis de París, envoltada de les persones malaltes i necessitades a qui ajudava habitualment.  

Isidor Pils: Vella i nena. Estudi preparatori per el quadre de Mort d'una germana de la caritat. Llapis, sanguina i guix sobre paper. Museu de Grenoble

Isidor Pils havia estat ingressat a l'hospital de Sant-Louis per una tuberculosi (1845). Aquí va conèixer personalment a la carismàtica monja, a la qual ret homenatge en aquesta pintura.

El pintor va ser així un testimoni presencial d'aquest fet, que expressa amb realisme i amb cert sentimentalisme, plasmant-lo després en un gran format, a la manera de les grans pintures religioses del segle XVII, com les que havia pintat Philippe de Compiègne. Així doncs, Pils atorga a un fet contemporani la categoria d'un tema històric i hagiogràfic, com els que havia pintat tantes vegades.

Disposem d'alguns esbossos previs de l'obra, especialment de les persones beneficiades per la caritat de la monja, que ocupen bona part de la pintura, adoptant postures que expressen de manera clara i evident el dolor que els produeix la pèrdua de la seva benefactora.

Esbós preparatori de l'obra. 

Pels detalls del quadre no podem saber la causa mèdica exacta de la mort de la mare Saint-Prosper, encara que per la morbiditat habitual de l'època podem sospitar una possible tuberculosi. Pils representa una mort suau, gairebé com si s’adormís, tal com era el beatífic traspàs que s'atribuïa a les santes. Evidentment, el quadre no és del tot realista, sinó que representa clarament la intenció simbòlica de l'artista, expressada en el grup nodrit dels que es van beneficiar de la seva caritat. Aquest és el missatge de l'obra: un panegíric d'una monja amb fama de gran virtut, que és representada d'una manera que podríem qualificar com a èpica.

Isidor Pils també ens va deixar altres obres sobre les germanes de la caritat, que en aquell moment solien atendre als ingressats d'hospitals. En una altra entrada d’aquest bloc ens hem referit a "L'oració dels nens tinyosos", on podem veure representada amb gran realisme la tinya del cap, una malaltia molt freqüent a l'època, per a la qual no es disposava de tractament. Precisament, just al costat de l'Hospital de Sant-Louis es situaven les escoles Laillier, fundades per l’insigne dermatòleg Charles Laillier (1822-1893), i que acollien els nens amb tinya. En no disposar de remei efectiu per curar les tinyes del cap, l'única solució que es va trobar va ser dedicar una escola a tots els infants amb tinya, evitant almenys així que es contagiessin els altres escolars.

Isidor Pils: L'oració dels nens tinyosos.

Pils representa els nens d'un orfenat, amb tinyes del cap.
Molts d'ells porten el cap cobert per protegir la zona afectada, però el nen
del centre mostra clarament les lesions de tinya en el seu cuir cabellut. 

La mucormicosis, el llamado "hongo negro".

 versió catalana | versión española

Esporas productoras de mucormicosis 

 

Fotografía al microscopio

Archivo 

La mucormicosis es una micosis de muy baja incidencia. Hasta hace poco, era prácticamente desconocida en Occidente. Según  The New York Times solamente se producen 1-2 casos al año en EEUU y en Europa. Pero recientemente han aparecido numerosos casos, especialmente en la India, que afectaban a los enfermos de covid19, aprovechando sus precarias condiciones inmunitarias. Y se expande con rapidez a otros países (Brasil, Uruguay, México, Argentina). Como dice la revista Scientific American  se trata de una auténtica epidemia dentro de la pandemia. 

Los medios de comunicación han hecho referencia a esta hasta ahora olvidada enfermedad, que se caracteriza por producir zonas de necrosis. El color negro de estas zonas necrosadas ha hecho volar la imaginación de los periodistas que han acuñado un nuevo término: "el hongo negro". Una denominación que nadie había usado hasta ahora, pero que se repite cada vez más: por una parte evita la difícil pronunciación de mucormicosis y además confiere un cierto dramatismo a esta patología (ya que recuerda la legendaria peste negra). 

Aunque no hace falta dramatizar. La situación ya es bastante dramática en sí misma. En la India, donde habitualmente la incidencia era mayor que en Europa antes de la pandemia (unos 50 casos/año), se ha alcanzado ya este año 28.252 casos (entre enero y junio 2021). El 86% de los casos tienen relación con la covid19; y un 62,3% en enfermos diabéticos. 

Colonia de Mucor sp. sobre un tomate. 

Esta enfermedad fue ya descrita por Friedrich Küchenmeister en 1855 y puede estar producida por diversas especies de hongos saprofitos, especialmente del orden Mucorales (Mucor, Rhizopus...), que se encuentra comúnmente en el suelo, las plantas, el estiércol y las frutas y verduras en descomposición. También se puede encontrar en el interior de la nariz de personas sanas.  

La enfermedad no se transmite de persona a persona. Las esporas están presentes en el aire, en las salas de los hospitales, por lo que es muy difícil de evitar. Tras inhalar las esporas, pueden llegar a la mucosa nasal o incluso a los pulmones. En personas sanas, este hecho no constituye ningún peligro. Pero en personas inmunodeprimidas, las esporas pueden afectar los tejidos de los senos nasales, colonizar los huesos de la cara, los ojos, y finalmente afectar directamente el cerebro. Los candidatos a sufrir la infección son pues los enfermos de sida, linfomas, leucemias, o los pacientes con covid19 tratados con altas dosis de corticoides. La coincidencia de diabetes (una enfermedad de alta incidencia en la India) y el tratamiento del covid19 con corticoides predispone claramente a sufrir la infección. 

Un caso de mucormicosis y el hongo responsable (Wikipedia) 

La mucormicosis puede causar:

Una infección de los senos paranasales y del cerebro llamada infección rinocerebral: puede empezar como una infección sinusal (congestión y sangrado nasal) y luego provocar inflamación de los nervios que provienen del cerebro. Las zonas de necrosis pueden ser muy extensas y destructivas, produciendo manchas negras alrededor de la nariz y afectando con frecuencia al ojo (hinchazón y dolor en el ojo, párpados caídos, visión borrosa y finalmente la pérdida del ojo). También puede causar coágulos de sangre, bloqueando los vasos hacia el cerebro. Es más común en diabéticos y en transplantados de riñón. 

Una infección de los pulmones llamada mucormicosis pulmonar: neumonía que empeora rápidamente y que se puede diseminar a la cavidad torácica, el corazón y el cerebro. Puede afectar a personas con cáncer o transplantados de riñón. 

Otras partes del cuerpo: Puede haber afectación de la piel (tras quemaduras o otras lesiones cutáneas, en casos de leucemia, diabetes mal controlada, VIH, o drogadicciones.  

También puede haber afectación del tracto gastrointestinal (en recién nacidos prematuros o con bajo peso). 

La mucormicosis es una enfermedad con alta mortalidad. Entre sobrevivientes del covid-19, la murcormicosis puede dejar secuelas graves como la pérdida de la mandíbula superior y de los ojos.

Se recomienda pues mantener la higiene personal y enfermedades como la diabetes bajo control. En personas que han de manipular tierra, musgo o estiércol, es conveniente usar zapatos, pantalones largos, camisas de manga larga, mascarilla y guantes.  

Esperemos que esta complicación de la covid19 pueda controlarse y evitar su expansión. 

 

---

La mucormicosi, l'anomenat "fong negre"

Espores productores de mucormicosi 

 

Fotografia al microscopi

Arxiu 

La mucormicosis és una micosi de molt baixa incidència. Fins fa poc, era pràcticament desconeguda a Occident. Segons The New York Times només es produeixen 1-2 casos a l'any als EUA i a Europa. Però recentment han aparegut nombrosos casos, especialment a l'Índia, que afectaven als malalts de covid19, aprofitant les seves precàries condicions immunitàries. I s'expandeix ràpidament a altres països (Brasil, Uruguai, Mèxic, Argentina). Com diu la revista  Scientific American es tracta d'una autèntica epidèmia dins la pandèmia.

Els mitjans de comunicació han fet referència a aquesta malaltia, fins ara oblidada, que es caracteritza per produir zones de necrosi. El color negre d'aquestes zones necrosades ha fet volar la imaginació dels periodistes que han encunyat un nou terme: "el fong negre". Una denominació que ningú no havia fet servir fins ara, però que cada cop es repeteix més, ja que evita la difícil pronunciació de mucormicosis i a més confereix un cert dramatisme a aquesta patologia (ja que recorda la llegendària pesta negra).

Però no cal dramatitzar, doncs la situació ja és prou dramàtica en si mateixa. A l'Índia, on habitualment la incidència ja era més alta que a Europa abans de la pandèmia (uns 50 casos/any), enguany ja s'ha arribat a 28.252 casos (entre gener i juny 2021). El 86% dels casos tenen relació amb la covid19; i un 62,3% afecten a malalts diabètics.

Colònia de Mucor sp. a sobre d'un tomàquet. 

Aquesta malaltia ja va ser descrita per Friedrich Küchenmeister el 1855 i pot estar produïda per diverses espècies de fongs sapròfits, especialment de l'ordre Mucorales (Mucor, Rhizopus...), que es troba habitualment al sòl, les plantes, els fems i les fruites i verdures en descomposició. També es pot trobar a l'interior del nas de persones sanes.

La malaltia no es transmet de persona a persona. Les espores són presents a l'aire, a les sales dels hospitals, de manera que és molt difícil d'evitar. Després d’inhalar les espores, aquestes poden arribar a la mucosa nasal o fins i tot als pulmons. En persones sanes, aquest fet no representa cap perill. Però en persones immunodeprimides, les espores poden afectar els teixits dels sinus nasals, colonitzar els ossos de la cara, els ulls, i finalment afectar directament el cervell. Els candidats a patir la infecció són doncs els malalts de sida, limfomes, leucèmies, o els pacients amb covid19 tractats amb altes dosis de corticoides. La coincidència de diabetis (una malaltia d'alta incidència a l'Índia) i el tractament de la covid19 amb corticoides predisposa clarament a patir la infecció.

Un cas de mucormicosi i el fong responsable (Wikipedia) 

La mucormicosi pot causar:

Una infecció dels sins paranasals i del cervell anomenada infecció rinocerebral: pot començar com una infecció sinusal (congestió i sagnat nasal) i després provocar inflamació dels nervis que provenen del cervell. Les zones de necrosi poden ser molt extenses i destructives, produint taques negres al voltant del nas i afectant amb freqüència a l'ull (inflor i dolor a l'ull, parpelles caigudes, visió borrosa i finalment la pèrdua de l'ull). També pot causar coàguls de sang, bloquejant els vasos cap al cervell. És més comú en diabètics i en trasplantats de ronyó.

Una infecció dels pulmons anomenada mucormicosi pulmonar: pneumònia que empitjora ràpidament i que es pot disseminar a la cavitat toràcica, el cor i el cervell. Pot afectar a persones amb càncer o trasplantats de ronyó.

Altres parts del cos: Pot afectar la pell (després de cremades o altres lesions cutànies, en casos de leucèmia, diabetis mal controlada, VIH, o drogaddiccions).

També pot haver-hi afectació del tracte gastrointestinal (en nadons prematurs o amb baix pes).

La mucormicosi és una malaltia amb alta mortalitat. Entre els supervivents de la covid-19, la mucormicosi pot deixar seqüeles greus com la pèrdua de la mandíbula superior i dels ulls.

Es recomana doncs mantenir la higiene personal i malalties com la diabetis sota control. En persones que han de manipular terra, molsa o fem, és convenient utilitzar sabates, pantalons llargs, camises de màniga llarga, mascareta i guants.

Esperem que aquesta complicació de la covid19 es pugui controlar i evitar-ne la seva expansió.

Las alucinaciones de Juana de Arco

 versió catalana | versión española

 

Eugène Thirion  Juana de Arco recibiendo el mensaje  del arcángel Miguel.  (1876)   Óleo sobre lienzo 225 x 163 cm Iglesia de Notre Dame. Chatou.

Juana de Arco (1412-1431) fue una joven campesina que es considerada una heroína patriótica en Francia y que fue canonizada como santa por el papa Benedicto XV en 1920. 

Juana afirmaba haber oído voces sobrenaturales del Arcángel San Miguel, protector del reino de Francia. Al arcángel pronto se unieron otras apariciones: Santa Margarita y de Santa Catalina de Alejandría, que le dieron instrucciones para que ayudara a Carlos VII y liberara a Francia de la dominación inglesa en el período final de la Guerra de los Cien Años (1337-1453). Según Juana, las apariciones de los santos eran tan reales que no sólo los podía ver y tocar, sino que afirmaba que "Santa Margarita y santa Catalina olían muy bien". 

Vestida con ropas masculinas (tal y como le habían indicado las voces) se presentó a la corte francesa de Chinon y convenció al delfín Carlos (que todavía no era rey) de que ella era la enviada por el Cielo para ayudarle a reconquistar Francia. Se equipó con una armadura blanca y ondeando un estandarte, tal como se representa habitualmente, se puso al frente de las tropas y obligó a los ingleses a levantar el sitio de Orleans, derrotando al general británico Talbot en Patay. Fue allí donde se ganó una gran fama porque el asedio fue levantado solo nueve días después, y a partir de entonces se le conoció con el sobrenombre de "La Doncella de Orleans". Tras otras victorias militares, Carlos VII fue coronado rey de Francia en Reims, lo que elevó la moral de las tropas francesas y permitió su victoria final.

Juana fue capturada el 23 de mayo de 1430 en Compiègne por los nobles borgoñones, aliados de los ingleses, que l a entregaron a los ocupantes. Los ingleses le imputaron diversos cargos, entre ellos el de brujería por haber oído voces extrañas, que podían interpretarse como diabólicas. Procesada por el obispo Pierre Cauchon, fue declarada culpable. Fue ejecutada el 30 de mayo de 1431 en la plaza del Mercado Viejo de Ruan, y quemada viva en la hoguera, como se hacía con las acusadas de brujería, cuando tenía unos 19 años de edad.

Pedro Américo: Juana de Arco escuchando por primera vez la voz (1884).

 

Es frecuente en las iglesias francesas encontrar imágenes de Juana de Arco vistiendo la armadura que llevó en el sitio de Orléans, ya que fue beatificada en 1909 por el papa Pío X y canonizada en 1920 por Benedicto XV. Actualmente se la considera la patrona de Francia. Seguramente su presencia en los altares y la veneración que le dispensan los católicos de aquel país se debe más a su simbolismo patriótico que a sus virtudes cristianas, entre las que al parecer no se contaba la mansedumbre, el pacifismo ni el mandamiento de "No matarás". En la guerra como en la guerra.  

Podemos analizar desapasionadamente la historia de Juana, ya que se conservan los detallados documentos del proceso de 1431, donde Juana describe con gran precisión sus alucinaciones, que ella hace remontar a cuando tenía 13 años de edad. 

Si nos olvidamos de la poco verosímil explicación sobrenatural, las alucinaciones de la doncella de Orléans podrían corresponder a ciertos cuadros psiquiátricos. 

Ingres: Juana de Arco en la coronación de Carlos VII
en la catedral de Reims (1854). Musée du Louvre. París. 

En primer lugar, a la esquizofrenia, enfermedad frecuentemente asociada a alucinaciones de los cinco sentidos e ideas delirantes. Sin embago, los esquizofrénicos son generalmente retraídos, con un discurso impreciso que no se corresponde a la actitud mostrada por Juana, y con delirios mucho menos estructurados que los que describía la joven, de los que da gran número de detalles: 

"Algunos [ángeles] tenían alas y había algunos de ellos que llevaban coronas y otros no".  

Además, las visiones de Juana parecen tranquilizantes y hermosas, mientras que las alucinaciones de los esquizofrénicos son en general inquietantes y negativas.  

Una segunda hipótesis sería la epilepsia parcial, una forma de epilepsia localizada solamente en el lóbulo temporal. En algunos epilépticos, las crisis pueden desencadenarse como experiencias místicas sin signo motor alguno. Dostoievski, por ejemplo sufría una epilepsia parcial que se manifestaba con crisis de hiperreligiosidad y éxtasis, que podríamos comparar con las de Juana de Arco. 

Otros psiquiatras creen que Juana de Arco sufría un transtorno bipolar. La desinhibición, los actos impulsivos, fugas y megalomanía que podemos intuir en la muchacha se pueden interpretar como fases maníacas, características de esta enfermedad. Por otra parte, un 40% de los casos de transtorno bipolar también sufren alucinaciones. 

Hermann Stillke. Juana de Arco en la pira. 
Parte derecha del tríptico Vida de Santa Juana de Arco (1843).
Museo de l'Hermitage. San Petersburgo. 

Pero, ¿debemos ver entonces a Juana forzosamente como una enferma mental, como sospechan todas estas hipótesis? ¿No cabe la posibilidad de estar ante una persona sana? Ciertamente, no todas las alucinaciones deben considerarse patológicas. Según un estudio publicado en 2015 en la revista JAMA Psychiatry, una persona de cada 20 puede tener alucinaciones, sin presentar ningún otro síntoma. Esto es especialmente frecuente en los momentos entre la vigilia y el sueño, y no es motivo suficiente para considerarlas alteraciones patológicas. Están inducidas por los trastornos del sueño, el estrés, o el efecto de ciertas sustancias. 

Cabe plantear una última explicación. Juana de Arco podría haber sido una fabuladora. En un ambiente profundamente cristiano, donde las visiones de los santos gozaban de gran prestigio y veneración, Juana, en plena adolescencia, pudo haberse inventado todo el relato para hacerse la interesante. Una posibilidad no desdeñable, si tenemos en cuenta que según una leyenda muy popular en la época, una joven virgen liberaría el reino de Francia. 

 

---

Les al·lucinacions de Joana d'Arc

 

Eugène Thirion  Joana d'Arc rebent el missatge  de l'arcàngel Miquel.  (1876)   Oli sobre tela 225 x 163 cm Esglèsia de Notre Dame. Chatou.

Eugène Thirion 

Joana d'Arc rebent el missatge 

de l'arcàngel Miquel. 

(1876)

 

Oli sobre tela 225 x 163 cm

Esglèsia de Notre Dame. Chatou. 

Joana d'Arc (1412-1431) va ser una jove camperola que és considerada una heroïna patriòtica a França i que el 1920 va ser canonitzada com a santa pel papa Benet XV.

Joana d’Arc afirmava haver sentit veus sobrenaturals de l'Arcàngel Sant Miquel, protector del regne de França. A més de les aparicions de l’arcàngel, aviat en va tenir altres: les de Santa Margarida i Santa Caterina d'Alexandria, que li van donar instruccions perquè ajudés a Carles VII i alliberés França de la dominació anglesa durant el període final de la Guerra dels Cent Anys (1337-1453 ). Segons Joana, les aparicions dels sants eren tan reals que no només els podia veure i tocar, sinó que afirmava que "Santa Margarida i Santa Caterina feien molt bona olor".

Vestida amb robes masculines (tal com li havien indicat les veus) es va presentar a la cort francesa de Chinon i va convèncer al delfí Carles (qui encara no era rei) que ella era l'enviada del Cel per ajudar-lo a reconquerir França. Es va equipar amb una armadura blanca i onejant un estendard, tal com es representa habitualment, es va posar al front de les tropes i va obligar als anglesos a aixecar Orleans, derrotant al general britànic Talbot a Patay. Aquí va ser on Joana es va guanyar una gran fama perquè el setge va ser aixecat només nou dies després, i a partir de llavors se la va conèixer amb el sobrenom de "La Donzella d'Orleans". Després d'altres victòries militars, Carles VII va ser coronat rei de França a Reims, fet que va aixecar la moral de les tropes franceses i va permetre la seva victòria final.

Joana va ser capturada el 23 de maig de 1430 a Compiègne pels nobles borgonyons, aliats dels anglesos, que la van lliurar als ocupants. Els anglesos li van imputar diversos càrrecs, entre ells el de bruixeria per haver sentit veus estranyes, que podien interpretar-se com a diabòliques. Processada pel bisbe Pierre Cauchon, va ser declarada culpable. Va ser executada el 30 de maig de 1431 a la plaça del Mercat Vell de Ruan, i cremada viva a la foguera, com es feia amb les acusades de bruixeria, quan tenia uns 19 anys d'edat.

Pedro Américo: Joana d'Arc escoltant per primera vegada la veu (1884).

A les esglésies franceses és freqüent trobar imatges de Joana d'Arc vestint l'armadura que va portar a Orleans, ja que va ser beatificada el 1909 pel papa Pius X i canonitzada el 1920 per Benet XV. Actualment se la considera la patrona de França. Segurament la seva presència als altars i la veneració que li professen els catòlics d'aquell país es més deguda al seu simbolisme patriòtic que a les seves virtuts cristianes, entre les que sembla que no comptava la mansuetud, el pacifisme ni el manament de "No mataràs". A la guerra, com a la guerra.

Podem analitzar desapassionadament la història de Joana d’Arc, ja que es conserven els documents del procés de 1431 en detall, on Joana descriu amb tot detall les seves al·lucinacions, que van començar quan tenia 13 anys d'edat.

Si ens oblidem de l’explicació sobrenatural, les al·lucinacions de la donzella d’Orleans podrien correspondre a certs quadres psiquiàtrics.

Ingres: Joana d'Arc, present a la coronació de Carlos VII
a la catedral de Reims (1854). Musée du Louvre. París. 

En primer lloc, a l'esquizofrènia, una malaltia freqüentment associada a al·lucinacions dels cinc sentits i idees delirants. Generalment però, els esquizofrènics són retrets, amb un discurs imprecís que no es correspon a l'actitud mostrada per Joana d’Arc, i amb deliris molt menys estructurats que els que descrivia la jove, dels que en dóna gran nombre de detalls:

"Alguns [àngels] tenien ales i n’hi havia alguns que portaven corona i d’altres no".

A més, les visions de Joana semblen tranquil·litzants i belles, mentre que les al·lucinacions dels esquizofrènics són, en general, inquietants i negatives.

Una segona hipòtesi seria l'epilèpsia parcial, una forma d'epilèpsia localitzada només en el lòbul temporal. En alguns epilèptics, les crisis poden desencadenar-se com experiències místiques sense cap signe motor. Dostoievski, per exemple patia una epilèpsia parcial que es manifestava amb crisis d’hiperreligiositat i èxtasi, que podríem comparar amb les de Joana d'Arc.

Altres psiquiatres creuen que Joana d'Arc patia un trastorn bipolar. La desinhibició, els actes impulsius, fuites i megalomania que podem intuir en la noia es poden interpretar com fases maníaques, característiques d'aquesta malaltia. D'altra banda, un 40% dels casos de trastorn bipolar també pateixen al·lucinacions.

Hermann Stillke. Joana d'Arc a la foguera. 
Part dreta del tríptic Vida de Santa Joana d'Arc (1843).
Museu de l'Hermitage. Sant Petersburg. 

Llavors, segons aquestes hipòtesis, hem de veure forçosament a Joana d’Arc com una malalta mental? Hi ha la possibilitat que estiguem parlant d’una persona sana? Certament, no totes les al·lucinacions s'han de considerar patològiques. Segons un estudi publicat el 2015 a la revista  JAMA Psychiatry, una persona de cada 20 pot tenir al·lucinacions, sense presentar cap altre símptoma. Això és especialment freqüent en els moments  en els moments entre la vigília i el son, i no és un motiu suficient per considerar-les alteracions patològiques. Estan induïdes pels trastorns de la son, l'estrès, o l'efecte de certes substàncies.

Cal plantejar una última explicació. Joana d'Arc podria haver estat una fabuladora. En un ambient profundament cristià, on les visions dels sants gaudien de gran prestigi i veneració, Joana, en plena adolescència, podia haver-se inventat tot el relat per fer-se la interessant. Una possibilitat no menyspreable, si tenim en compte que segons una llegenda molt popular a l'època, una jove verge alliberaria el regne de França.