Un íbero orejudo

versió catalana | versión española

El orejudo  (Cabeza masculina)  (300-50 aC) Figura de terracota ibera. Procedente del Tossal de Manises Museu Arqueològic d'Alacant

Acabo de visitar la exposición "El enigma íbero" en el Museu de Arqueología de Catalunya. Se trata de una exposición magnífica, con piezas muy bien seleccionadas, una interesante y didáctica exposición, con explicaciones concisas y claras. Destacan también los audiovisuales, atractivos y didácticos, que nos acercan no sólo a qué aspecto tenían los individuos de este pueblo prerromano, sino como molían el grano, como forjaban una espada o como moldeaban y decoraban las abundantes piezas de cerámica que usaban en su vida cotidiana. Reconozco que ha sido un verdadero placer este recorrido por el mundo de los pobladores de la parte oriental de la península, a veces desconocido o tratado  superficialmente. 

Entre las numerosas piezas que se exponen, me ha llamado la atención una de ellas, conocida entre los arqueólogos como "el orejudo". Se trata de una figurilla cerámica que representa una cabeza masculina, probablemente un retrato de un personaje real. La estatuilla presenta los rasgos que caracterizan al arte ibérico: ojos grandes y almendrados, simplicidad de formas, y una vaga impresión orientalizante. 

Pero lo que llama la atención de este personaje son sus orejas, grandes, incluso desproporcionadas y asimétricas. Mientras la izquierda permanece pegada a la cabeza, la derecha sobresale más adoptando una forma que actualmente llamaríamos "oreja en soplillo", y que constituye uno de los motivos más frecuentes de acudir a las consultas de cirugía plástica para su posible corrección quirúrgica. Naturalmente, en el mundo ibérico, estas anomalías no eran motivo de reparación alguna.  

Observando con más atención la cabeza de terracota, podemos observar una ligera asimetría facial.  La boca cae un poco hacia la izquierda y la mejilla de este lado aparece algo más inflada. El aspecto puede recordar una parálisis facial, en la que puede haber afectación de alguna rama del nervio trigémino. A veces esta patología puede observarse como secuela de un traumatismo o de un herpes zóster, aunque muchas veces es un trastorno idiopático, favorecido por el aire frío (parálisis "a frigore"). 

Aunque naturalmente todo esto son meras asociaciones de ideas. Lo más probable es que el artista que la hizo no prestó demasiada atención a conservar una estricta simetría facial. Y es que en esto de los diagnósticos retrospectivos nunca tenemos seguridad absoluta, y muchas veces los presuntos diagnósticos son más evocaciones imaginarias fruto de la asociación de ideas de los casos clínicos que hemos visto en la consulta que diagnósticos de certeza con base fundamentada. No podemos hacer ya una historia clínica, ni explorar adecuadamente al presunto paciente. Lamentablemente, el orejudo hace ya más de 22 siglos que dejó de existir.  

 

  

---

 

Un iber orellut

L'orellut  (Cap masculí)  (300-50 aC) Figura de terracota ibera. Procedent del Tossal de Manises Museu Arqueològic d'Alacant

Fa un temps vaig visitar l'exposició "L'enigma iber" al Museu d'Arqueologia de Catalunya (MAC). Era una exposició magnífica, amb peces molt ben seleccionades, una interessant i didàctica exposició, amb explicacions concises i clares. Destacaven també els audiovisuals, atractius i didàctics, que permeten apropar-se no només a l’aspecte que tenien els individus d'aquest poble pre-romà, sinó també conèixer com molien el gra, com forjaven una espasa o com modelaven i decoraven les abundants peces de ceràmica que feien servir en la seva vida quotidiana. Reconec que va ser un veritable plaer aquest recorregut pel món dels pobladors de la part oriental de la península, de vegades desconegut o tractat superficialment.

Entre les nombroses peces que s'exposaven, una d’elles em va cridar especialment l'atenció. És la coneguda entre els arqueòlegs com "L’orellut". Es tracta d'una figureta ceràmica que representa un cap masculí, probablement un retrat d'un personatge real.

L'estatueta presenta els trets que caracteritzen l'art ibèric: ulls grans i ametllats, simplicitat de formes, i una vaga impressió orientalitzant.

Però el que crida especialment l'atenció d'aquest personatge són les seves orelles, grans, fins i tot desproporcionades i asimètriques. Mentre l'esquerra roman enganxada al cap, la dreta sobresurt més, adoptant una forma que actualment anomenaríem "orella en nansa", i que constitueix actualment un dels motius més freqüents d'acudir a les consultes de cirurgia plàstica per a la seva possible correcció quirúrgica. Naturalment, en el món ibèric, aquestes anomalies no eren un motiu de reparació de cap mena. 

Observant amb més atenció el cap de terracota, podem observar una lleugera asimetria facial. La boca cau una mica cap a l'esquerra i la galta d'aquest costat es veu una mica més inflada. L'aspecte pot recordar una paràlisi facial, en la qual podria haver-hi una afectació d'alguna branca del nervi trigemin. De vegades aquesta patologia pot observar-se com a seqüela d'un traumatisme o d'un herpes zòster, encara que moltes vegades és un trastorn idiopàtic, afavorit per l'aire fred (paràlisi "a frigore").

Naturalment tot això són meres associacions d'idees. El més probable és que l'artista que la va fer no va prestar massa atenció a conservar una estricta simetria facial. I és que en això dels diagnòstics retrospectius mai tenim seguretat absoluta, i moltes vegades els presumptes diagnòstics són més evocacions imaginàries fruit de l'associació d'idees dels casos clínics que hem vist a la consulta que de diagnòstics de certesa amb base fonamentada. Com que no podem fer una història clínica, ni explorar adequadament el presumpte pacient ens quedem sempre amb el dubte, amb la sospita. Lamentablement, no posdem preguntar res al pacient, ja que l’orellut fa més de 22 segles que va deixar d'existir.