lunes, 29 de noviembre de 2021

La trágica vida de Edith Piaf, el pequeño gorrión.

versió catalana | versión española








Lisbeth Delisle

Édith Piaf
(2003) 

Escultura de bronce
Barrio de Gambetta. París. 




Édith Giovanna Gassion, más conocida por su nombre artístico Édith Piaf (1915-1963) fue una de las cantantes francesas más emblemáticas del s. XX. Sus apasionadas canciones (Non, je ne regrette rien, Milord, La vie en rose, Hymne à l'amour, La foule...) permanecen vivas en el recuerdo como un homenaje continuo al "pequeño ruiseñor de París". Piaf consolidó y dio relieve a la llamada "chanson française".

Su vida estuvo marcada por la desdicha desde su más tierna infancia, lo que ejerció una influencia decisiva sobre su estilo interpretativo, lírico y trágicamente desgarrado al mismo tiempo. Su pequeña estatura (1,47 m), su fragilidad y su aspecto desvalido le inspiró su nombre artístico: Piaf («gorrión»).





Era hija de un acróbata contorsionista y de una cantante de cabaret, nació en la calle bajo una farola pues a su madre no le dió tiempo de ir al hospital al encontrarse sola ya que el padre de Edith se encontraba borracho. Su infancia fue muy triste. Sus padres se separaron muy pronto; la madre, Annetta alcoholizada y enferma, dejó la custodia de Edith a su marido (también alcohólico) y a su madre. Su abuela, de origen marroquí, le daba biberones con vino para que se durmiera y no la molestase. En su infancia perdió la vista temporalmente (durante cuatro años) a causa de una queratitis. 

Mas tarde pasó a manos de su abuela paterna que regentaba un burdel y allí se crió hasta que a los 15 años salió a cantar por las calles. Dada su precaria situación económica, Edith tenía que ganarse unas monedas cantando en calles y cafés de París.

La situación empeoró cuando Edith, con 16 años, se quedó embarazada. En 1932 tuvo una hija a la que llamó Marcelle, pero murió a los dos años. La vida de la cantante quedó marcada por esta tragedia. Su hija murió dos años después, víctima de una meningitis. 

Su vida cambió cuando, cantando en la calle, un transeúnte muy elegante se paró a escucharla. Ese hombre resultó ser Louis Leplée, propietario del cabaret Gerny's, uno de los más conocidos de París. Tras una pequeña prueba, Edith fue contratada de inmediato. Su éxito no tardó en llegar y fue conocida como "la Môme" ("la chica") o "el pequeño gorrión". El propio Leplée instruyó a Edith para convertirla en una gran figura del cabaret. Era 1937, y había nacido una nueva estrella: Edith Piaf.




Pero poco después, Leplée fue encontrado muerto de un disparo en el club que regentaba; y las sospechas del asesinato recayeron en la joven cantante. La prensa parisina la acusó y la sociedad burguesa le volvió la espalda. Volvió a mezclarse con lo peor del barrio canalla de Pigalle, cantando en tugurios y llevando una vida desordenada.

Tras la Segunda Guerra Mundial, Piaf fue acusada de traidora y colaboracionista con los invasores nazis. Tuvo que testificar ante un panel de purga, ya que había planes para prohibirle aparecer en transmisiones de radio

La Môme Piaf se convirtió en la musa de poetas e intelectuales del París existencialista y se ganó la admiración incondicional del público. Un letrista conocido como Raymond Asso, que era su amante, la ayudó a sobreponerse. Edith Piaf remontó el vuelo y volvió a los grandes escenarios de Francia, de Europa y de América. Se hizo amiga de la actriz Marlène Dietrich y llegó a ser la gran dama de la canción francesa, ayudando a talentos emergentes como Charles Aznavour, Yves Montand, Gilbert Bécaud y Georges Moustaki. También se relacionó con intelectuales como Jean Cocteau. 

En 1946 viajó a Nueva York, donde conoció al boxeador francés Marcel Cerdan (campeón mundial de peso medio en 1948) de quien se enamoró. Pero Cerdan murió en un accidente de avión en 1949. Édith se sumió en una nueva depresión y buscó refugio nuevamente en el alcohol y en los barbitúricos. En esta época, desgarrada por el dolor, la cantante creó muchos de sus grandes éxitos.



En 1950 alcanzó un gran éxito en el Paris Olympia, un local que estaba bajo amenaza de desaparecer por problemas financieros. Es en ese, su salón de espectáculos favorito, en donde interpreta la canción Non, je ne regrette rien, una canción que se adaptaba perfectamente a la descripción de su personalidad. Su éxito fue tan clamoroso que salvó el Olympia. 

En 1951, la intérprete francesa tuvo un grave accidente automovilístico con su colaborador, el también cantante Charles Aznavour. Qudó muy maltrecha y durante meses se vió obligada a permanecer en cama. Necesitó morfina para combatir los graves dolores que sufría y se volvió adicta a esta droga. 

En esta época Piaf colaboró con Charles Aznavour en canciones como Jezébel. Aznavour era a la vez su secretario, chófer, confidente y amante. La cantante también mantuvo relaciones sentimentales con Marlon Brando, Yves Montand, Georges Moustaki i Theo Sarapo.

En 1956, Édith Piaf obtuvo un gran triunfo en el Carnegie Hall de Nueva York, un local al que regresó con frecuencia. Este mismo año inició una cura de desintoxicación.




En 1962, Édith Piaf ya estaba muy enferma y precisaba de continuos ingresos hospitalarios. Pero no dejaba su adicción, y tomaba morfina continuamente. Su frágil y diminuta figura (medía 1,47 m.) era cada vez más reducida, a consecuencia de la artrosis, que también le impedía caminar normalmente. Sentada en una silla de ruedas veía pasar el tiempo. 

También padecía insuficiencia hepática, a consecuencia de la cirrosis alcohólica y probablemente de un cáncer de hígado. Murió a consecuencia de una hemorragia por rotura de aneurisma. El arzobispo de París le negó un funeral alegando su condición de divorciada, su vida airada y su desprecio por la hipócrita moral de la sociedad, que tantas veces había denunciado en sus canciones. L'Osservatore Romano, el diario del Vaticano, afirmó que la genial cantante francesa vivía en pecado público. 

El día de su entierro, el bullicioso tráfico de París se detuvo. Una multitud inmensa de admiradores se congregó en un extenso cortejo fúnebre a través de toda la ciudad, para rendirle su último homenaje desde el Boulevard Lannes hasta el cementerio Père-Lachaise.





Edith Piaf: Non, je ne regrette rien




Édith Piaf: La vie en rose




Édith Piaf: La foule




Édith Piaf: Milord




Funeral de Édith Piaf (14 octubre 1963)





___________________________________



La tràgica vida d'Edith Piaf, el petit ocellet







Lisbeth Delisle

Édith Piaf
(2003) 

Escultura de bronze
Barri de Gambetta. París. 





Édith Giovanna Gassion, més coneguda pel seu nom artístic Édith Piaf (1915-1963) va ser una de les cantants franceses més emblemàtiques del s. XX. Les seves apassionades cançons (Non, je ne regrette rien, Milord, La vie en rose, Hymne à l'amour, La foule...) romanen vives en el record com un homenatge continu al “petit rossinyol de París”. Piaf va consolidar i va donar relleu a l'anomenada "chanson française".

La seva vida va estar marcada per la desgràcia des de la seva infància, fet que va exercir una influència decisiva sobre el seu estil interpretatiu, líric i tràgicament esquinçat alhora. La seva petita estatura (1,47 m), la seva fragilitat i el seu aspecte desvalgut li va inspirar el seu nom artístic: Piaf («pardal»).




Era filla d'un acròbata contorsionista i d'una cantant de cabaret. Va néixer al carrer sota un fanal ja que la seva mare no va tenir temps d'anar a l'hospital al trobar-se sola ja que el pare d'Edith estava borratxo. La seva infància va ser molt trista. Els seus pares es van separar molt aviat; la mare, Annetta alcoholitzada i malalta, va deixar la custòdia d'Edith al seu marit (també alcohòlic) i a la seva mare. La seva àvia, d'origen marroquí, li donava biberons amb vi perquè s'adormís i no la molestés. De petita va perdre la vista temporalment (durant quatre anys) a causa d'una queratitis.

Més tard va passar a les mans de la seva àvia paterna que regentava un bordell i allà es va criar fins que als 15 anys va sortir a cantar pels carrers. Donada la seva precària situació econòmica, Edith havia de guanyar-se unes monedes cantant en carrers i cafès de París.

La situació va empitjorar quan Edith, amb 16 anys, es va quedar embarassada. El 1932 va tenir una filla a qui va anomenar Marcelle, però va morir als dos anys. La vida de la cantant va quedar marcada per aquesta tragèdia. La seva filla va morir dos anys després, víctima d’una meningitis.

La seva vida va canviar quan, cantant al carrer, un transeünt molt elegant es va aturar a escoltar-la. Aquest home va resultar ser Louis Leplée, propietari del cabaret Gerny's, un dels més coneguts de París. Després d'una petita prova, Edith va ser contractada immediatament. El seu èxit no va trigar a arribar i va ser coneguda com "la Môme" ("la noia") o "el petit pardal". El mateix Leplée va instruir Edith per convertir-la en una gran figura del cabaret. Era el 1937, i havia nascut una nova estrella: Edith Piaf.




Però poc després, Leplée va ser trobat mort d'un tret al club que regentava; i les sospites de l'assassinat van recaure en la jove cantant. La premsa parisenca la va acusar i la societat burgesa li va girar l'esquena. Va tornar a barrejar-se amb el pitjor del barri canalla del Pigalle, cantant en tuguris i portant una vida desordenada.

Després de la Segona Guerra Mundial, Piaf va ser acusada de traïdora i col·laboracionista amb els invasors nazis. Va haver de testificar davant d'un panell de purga, ja que hi havia plans per prohibir-li aparèixer en transmissions de ràdio.

La Môme Piaf va esdevenir la musa de poetes i intel·lectuals del París existencialista i es va guanyar l'admiració incondicional del públic. Un lletrista conegut com a Raymond Asso, que era el seu amant, la va ajudar a sobreposar-se. Edith Piaf va remuntar el vol i va tornar als grans escenaris de França, d’Europa i d’Amèrica. Es va fer amiga de l'actriu Marlène Dietrich i va arribar a ser la gran dama de la cançó francesa, ajudant talents emergents com Charles Aznavour, Yves Montand, Gilbert Bécaud i Georges Moustaki. També es va relacionar amb intel·lectuals com Jean Cocteau.
 
El 1946 va viatjar a Nova York, on va conèixer el boxejador francès Marcel Cerdan (campió mundial de pes mitjà el 1948) de qui es va enamorar. Però Cerdan va morir en un accident d'avió el 1949. Édith es va sumir en una nova depressió i va buscar refugi novament en l'alcohol i els barbitúrics. En aquesta època, estripada pel dolor, la cantant va crear molts dels seus grans èxits.


El 1950 va aconseguir un gran èxit al Paris Olympia, un local que estava sota amenaça de desaparèixer per problemes financers. És aquí, el seu saló d'espectacles preferit, on interpreta la cançó Non, je ne regrette rien, una cançó que s'adaptava perfectament a la descripció de la seva personalitat. El seu èxit va ser tan clamorós que va salvar l'Olympia.

El 1951, la intèrpret francesa va tenir un greu accident automobilístic amb el seu col·laborador, el també cantant Charles Aznavour. Va quedar molt malparada i durant mesos es va veure obligada a romandre al llit. Va necessitar morfina per combatre els dolors que patia i es va tornar addicta a aquesta droga.

En aquesta època Piaf va col·laborar amb Charles Aznavour en cançons com Jezébel. Aznavour era alhora el seu secretari, xofer, confident i amant. La cantant també va mantenir relacions sentimentals amb Marlon Brando, Yves Montand, Georges Moustaki i Theo Sarapo.

El 1956, Édith Piaf va triunfar al Carnegie Hall de Nova York, un local al qual va tornar amb freqüència. Aquest mateix any va iniciar una cura de desintoxicació.



El 1962, Édith Piaf ja estava molt malalta i necessitava continus ingressos hospitalaris. Però no deixava la seva addicció i prenia morfina contínuament. La seva fràgil i diminuta figura (media 1,47 m.) era cada cop més reduïda, a conseqüència de l'artrosi, que també li impedia caminar normalment. Asseguda en una cadira de rodes veia passar el temps.

També patia insuficiència hepàtica, a conseqüència de la cirrosi alcohòlica i probablement d’un càncer de fetge. Va morir a conseqüència d'una hemorràgia per trencament d'aneurisme. L'arquebisbe de París li va negar un funeral al·legant la seva condició de divorciada, la seva vida irada i el seu menyspreu per la hipòcrita moral de la societat, que tantes vegades havia denunciat a les seves cançons. L'Osservatore Romano, el diari del Vaticà, va afirmar que la genial cantant francesa vivia en pecat públic.

El dia del seu enterrament, el bulliciós trànsit de París es va aturar. Una multitud immensa d'admiradors es va congregar en un extens seguici fúnebre a través de tota la ciutat, per rendir-li el seu darrer homenatge des del Boulevard Lannes fins al cementiri Père-Lachaise.







Édith Piaf: La vie en rose




Édith Piaf: La foule




Édith Piaf: Milord




Funeral de Édith Piaf (14 octubre 1963)



viernes, 26 de noviembre de 2021

La arteritis temporal de San Bernardo

 versió catalana | versión española







Francisco Ribalta

Cristo abrazando a San Bernardo 

(1625-1627)

Óleo sobre lienzo 158 x 113 cm
Museo del Prado
Madrid


Tal vez es ésta la obra más destacada del pintor catalán establecido en Valencia Francisco Ribalta (1565-1628). La obra muestra ya un marcado acento tenebrista, tal vez influído por la obra de Ribera y Caravaggio. La figura del Cristo está inspirada en la obra Llanto sobre el Cristo muerto, de Sebastiano del Piombo. 

El cuadro refiere un milagro de la vida de San Bernardo, el momento en que una efigie de Cristo, a la cual el santo rezaba desconsolado, se desclava de la cruz para abrazar y consolar al monje. Ribalta emplea una paleta de contrastes acusados, en la que la estancia se diluye en la oscuridad mientras que toda la luz resalta la luminosidad sobrenatural del cuerpo de Cristo y la cara transportada de Bernardo.  



Detalle del cuadro: El relieve de la temporal es muy marcado 

Es precisamente en su rostro donde podemos observar un detalle que enseguida nos llama la atención: un vaso sanguíneo muy prominente que cruza la región temporal. 

Esta alteración nos sugiere una arteritis temporal de células gigantes, también conocida como arteritis de Horton. Esta afección se caracteriza por la afectación de arterias de gran y mediano calibre y por la formación de acúmulos de células inflamatorias (granulomas) en los vasos lesionados.

Se trata de una enfermedad que suele afectar a los mayores de 55 años, comprometiendo a una o varias ramas de las arterias carótidas, y muy especialmente a las arterias temporales, produciendo induración y engrosamiento de las mismas. Los síntomas más frecuentes son cefalea, dolor localizado en la zona temporal, astenia y pérdida de visión por afectación de las arterias que irrigan el nervio óptico (neuritis óptica).  

La arteritis de la temporal puede observarse en otras obras de arte, como en la Virgen del canónigo Van der Paele de van Eyck o en el retrato de Francesco Giamberti, de Piero di Cosimo. 


___________________________________



L'arteritis temporal de Sant Bernat






Francesc Ribalta

Crist abraçant Sant Bernat 

(1625-1627)

Oli sobre tela 158 x 113 cm
Museo del Prado
Madrid



Aquesta és potser l'obra més destacada del pintor català establert a València, Francesc Ribalta (1565-1628). L'obra ja mostra un marcat accent tenebrista, potser influït per l'obra de Ribera i Caravaggio. La figura del Crist està inspirada en l'obra Plor sobre el Crist mort, de Sebastiano del Piombo.

El quadre refereix un miracle de la vida de Sant Bernat, el moment en què una imatge de Crist, a la qual el sant resava desconsolat, es desclava de la creu per abraçar i consolar el monjo. Ribalta utilitza una paleta de contrastos acusats, en què l'estança es dilueix en la foscor mentre que tota la llum ressalta la lluminositat sobrenatural del cos de Crist i la cara transportada de Bernat.



Detall del quadre: El relleu de la temporal es molt marcat 


I és precisament a la cara on podem observar un detall que de seguida ens crida l'atenció: un vas sanguini molt prominent que travessa la regió temporal.

Aquesta alteració ens suggereix una arteritis temporal de cèl·lules gegants, també coneguda com a arteritis d'Horton. Aquesta patologia es caracteritza per l'afectació d'artèries de gran i mitjà calibre i per la formació de cúmuls de cèl·lules inflamatòries (granulomes) als vasos lesionats.

Es tracta d'una malaltia que sol afectar els majors de 55 anys, comprometent una o diverses branques de les artèries caròtides, i molt especialment les artèries temporals, produint-ne induració i engrossiment. Els símptomes més freqüents són cefalea, dolor localitzat a la zona temporal, astènia i pèrdua de visió per afectació de les artèries que irriguen el nervi òptic (neuritis òptica).

L'arteritis de la temporal també es pot observar en altres obres d'art, com a la Mare de Déu del canonge Van der Paele de Van Eyck o al retrat de Francesco Giamberti, de Piero di Cosimo.



martes, 23 de noviembre de 2021

Prometeo y la regeneración hepática

versió catalana | versión española






Peter Paul Rubens
Franz Snyders

Prometeo 
(1612) 

Óleo sobre lienzo 243 x 209 cm
Museo de Arte de Philadelphia 



Esta pintura, obra de Rubens y Snyders, es una de las múltiples versiones del mito de Prometeo que encontramos a lo largo de la historia del arte. Relata el episodio mitológico de la condena a la que Zeus sometió a Prometeo, un titán que había creado a los hombres. 

Prometeo se había encariñado con sus indefensas criaturas y estaba preocupado porque estaban perdidos en las noches oscuras y pasaban frío. Decidió así una audaz hazaña. Robó el fuego sagrado de los dioses y lo llevó a los hombres en el interior de una caña. 



Salvator Rosa: El suplicio de Prometeo.(1646-48)
Galeria Nazionale d´Arte Antica Palazzo Corsini. Roma. 


Cuando Zeus se dio cuenta de la profanación de Prometeo montó en cólera, y lo encadenó a una roca en un remoto lugar. Cada día un águila acudía a devorarle el hígado con terribles picotazos. Pero el hígado del desdichado Prometeo se regeneraba por la noche, y el águila regresaba al día siguiente, con lo que el doloroso y cruento castigo se eternizaba.

El terrible castigo de Prometeo no es el único que encontramos en la mitología. El lujurioso Ticio fue condenado también a un castigo similar, por haber intentado violar a la virginal Artemisa (Odisea, IX, 576-581).



Ribera: Ticio (1632). Museo del Prado. Madrid.


En estos mitos nos llama la atención tanto el cruel tormento, como el hecho de imaginar la regeneración del hígado para así perpetuar el castigo. Sin embargo, el hígado es una víscera que puede, efectivamente, regenerarse. 

Hace unos años, un estudio realizado en la Universidad de Stanford dirigido por el Prof. Steven Artandi, reveló que la regeneración hepática es posible gracias a la expresión de un enzima, la telomerasa. 

La telomerasa se convierte así en la responsable de la "eterna juventud" del hígado. La telomerasa es un complejo proteico que "remata" los extremos de los cromosomas después de la replicación del ADN. Sin su actividad, las tapas cromosómicas protectoras llamadas telómeros se acortarían gradualmente con cada división celular. La mayoría de las células adultas tienen poca o ninguna actividad de telomerasa y el acortamiento progresivo de sus telómeros sirve como una especie de reloj molecular que limita el periodo de vida de las células. 



Theodor Rombouts: Prometeo. Real Museo de Bellas Artes. Bruselas. 

Las células madre hepáticas que expresan altos niveles de telomerasa, una proteína a menudo asociada con la resistencia al envejecimiento, actúan en ratones para regenerar el órgano durante el recambio celular normal o daño tisular.

El hígado es único entre los órganos en su capacidad para regenerarse completamente desde tan solo el 25 por ciento de su masa original. Esto puede suceder por ejemplo, cuando el hígado está dañado por alguna enfermedad. El alcoholismo crónico o la infección de hepatitis pueden causar ciclos de daño y renovación que provocan cicatrices irreversibles que afectan a la función del órgano. Pero se sabe relativamente poco sobre cómo se regenera el órgano, o qué células podrían ser responsables de los cánceres.




Francisco de Goya: Prometeo. Museo del Prado, Madrid. 


El nuevo reto de la Medicina es la Medicina regenerativa, la inducción de nuevos órganos y tejidos, que podría convertirse en el equivalente de la era de los antibióticos del siglo XX. El desarrollo de este potencial va a requerir el esfuerzo interdisciplinar de médicos, biólogos, químicos, físicos y expertos en áreas tan dispares como las ciencias de la información, los biomateriales y la ingeniería. Entre los abordajes principales que deben considerarse se debe incluir el transplante exógeno de células, la implantación de tejidos bioartificiales y, quizás, el más deseable de todos ellos, la regeneración endógena in vivo, bien a partir de células y tejidos sanos preexistentes en el individuo, o bien mediante la inducción de los mismos a través de compuestos químicos. 

Tal vez este es el camino que nos enseña Prometeo. Después de proporcionar fuego a los hombres, su tormento parece insinuarnos que la investigación sobre la regeneración de tejidos puede abrir una nueva etapa para la Medicina de nuestro tiempo. 





Pintor de Arcesilao: Cerámica de figuras negras procedente de Cerveteri (556-565 aC) 

Museo Gregoriano Etrusco. Roma


 

Bibliografía

Artandi, S. E. (2006). Telomeres, telomerase, and human disease. New England Journal of Medicine, 355(12), 1195-1197.

Grimal P. Diccionario de mitología griega y romana. Paidós 1981. 

Izpisúa JC. El secreto de Prometeo. El Cultural. 25 de febrero 2011. https://elcultural.com/El-secreto-de-Prometeo



___________________________________




Prometeu i la regeneració hepàtica





Peter Paul Rubens
Franz Snyders

Prometeu 
(1612) 

Oli sobre tela 243 x 209 cm
Museu d' Art de Philadelphia 



Aquesta pintura, obra de Rubens i Snyders, és una de les múltiples versions del mite de Prometeu que trobem al llarg de la història de l'art. Relata l'episodi mitològic de la condemna a la que Zeus va sotmetre a Prometeu, un tità que havia creat als homes.

Prometeu s'havia encapritxat amb les seves criatures indefenses i estava preocupat perquè estaven perduts en les nits fosques que passaven fred. Va decidir així una audaç gesta. Va robar el foc sagrat dels déus i el va portar als homes a l'interior d'una canya.



Salvator Rosa: El suplici de Prometeu.(1646-48)
Galeria Nazionale d´Arte Antica. Palazzo Corsini. Roma. 


Quan Zeus es va adonar de la profanació de Prometeu va muntar en còlera, i el va encadenar a una roca en un lloc remot. Cada dia una àguila li anava a devorar el fetge amb terribles cops de bec. Però el fetge del pobre Prometeu es regenerava a la nit, i l'àguila tornava l'endemà, amb el que el dolorós i cruent càstig s'eternitzava.

El terrible càstig de Prometeu no és l'únic que trobem a la mitologia. El luxuriós Tici també va ser condemnat a un càstig similar, per haver intentat violar la virginal Artemisa (Odissea, IX, 576-581).



Ribera: Tici (1632). Museoo del Prado. Madrid.


En tots aquests mites ens crida l'atenció tant el cruel turment, com el fet d'imaginar la regeneració del fetge per perpetuar així el càstig. No obstant això, el fetge és una víscera que pot, efectivament, regenerar-se.

Fa uns anys, un estudi realitzat a la Universitat de Stanford dirigit pel Prof. Steven Artandi, va revelar que la regeneració hepàtica és possible gràcies a l'expressió d'un enzim, la telomerasa.

La telomerasa es converteix així en la responsable de "l’eterna joventut" del fetge. La telomerasa és un complex proteic que "remata" els extrems dels cromosomes després de la replicació de l'ADN. Sense la seva activitat, les tapes cromosòmiques protectores anomenades telòmers s'escurçarien gradualment amb cada divisió cel·lular. La majoria de les cèl·lules adultes tenen poca o cap activitat de telomerasa i l'escurçament progressiu dels seus telòmers serveix com una mena de rellotge molecular que limita el període de vida de les cèl·lules.



Theodor Rombouts: Prometeu. Reial Museu de Belles Arts. Brusel·les. 


Les cèl·lules mare hepàtiques que expressen alts nivells de telomerasa, una proteïna sovint associada amb la resistència a l'envelliment, actuen en ratolins per regenerar l'òrgan durant el recanvi cel·lular normal o dany tissular.

El fetge és únic entre els òrgans en la seva capacitat per regenerar-se completament a partir de només el 25 per cent de la seva massa original. Això pot succeir per exemple, quan el fetge està danyat per alguna malaltia. L'alcoholisme crònic o la infecció d'hepatitis poden causar cicles de dany i renovació que provoquen cicatrius irreversibles que afecten la funció de l'òrgan. Però no sabem encara gaire detalls sobre com es regenera l'òrgan, o quines cèl·lules podrien ser responsables dels càncers.



Francisco de Goya: Prometeu. Museo del Prado, Madrid. 


El nou repte de la medicina és la Medicina regenerativa, la inducció de nous òrgans i teixits, que podria convertir-se en l'equivalent de l'era dels antibiòtics del segle XX. El desenvolupament d'aquest potencial requerirà l'esforç interdisciplinari de metges, biòlegs, químics, físics i experts en àrees tan dispars com la ciència de la informació, els biomaterials i l'enginyeria. Entre les qüestions principals que caldrà considerar destaca el trasplantament exogen de cèl·lules, la implantació de teixits bioartificials i, potser, el més interessant de tot, la regeneració endògena in vivo, bé a partir de cèl·lules i teixits sans preexistents en l'individu, o bé mitjançant la inducció dels mateixos a través de compostos químics.

Potser aquest és el camí que ens ensenya Prometeu. Després de proporcionar foc als homes, el seu turment sembla insinuar que la investigació sobre la regeneració de teixits pot obrir una nova etapa per a la Medicina del nostre temps.




Pintor d'Arcesilau: Ceràmica de figures negres procedent de
Cerveteri (556-565 aC).  Museu Gregorià Etrusc. Roma


 

Bibliografía

Artandi, S. E. (2006). Telomeres, telomerase, and human disease. New England Journal of Medicine, 355(12), 1195-1197.

Grimal P. Diccionario de mitología griega y romana. Paidós 1981. 

Izpisúa JC. El secreto de Prometeo. El Cultural. 25 de febrero 2011. https://elcultural.com/El-secreto-de-Prometeo

lunes, 22 de noviembre de 2021

Los besos en Roma y el herpes labial

versió catalana | versión española







Pareja besándose
(Eros y Psique)

(320-360 d.C.) 

Mosaico de la Villa del Casale
(opus tessellatum) 
Piazza Armerina
Sicilia


Ver a una pareja besándose en el Imperio Romano era algo casi imposible. Los besos, aún los de los esposos eran algo privado y reservado a la estricta intimidad. La pudicitia, el pudor impedía mostrar estas manifestaciones de afecto y pasión. Otra cosa eran los besos de saludo, de despedida, de amistad o de felicitación. Pero eso ya es harina de otro costal. 

Naturalmente, aunque restringidos al ámbito privado, existían los besos de amor. Los romanos distinguían tres tipos de besos: 

  • Osculum. Es el beso con los labios cerrados, no pasional. Su nombre deriva de os, boca, y es un diminutivo, tal vez alusivo a como se han de fruncir los labios para besar. Se usaba para designar los besos castos, i eran los rituales, los que se daban por ejemplo en las ceremonias (en la boda, por ejemplo). Era el único beso que una mujer podía dar en público, y de hecho constituía una obligación: cada día la mujer debía besar así a su marido y a todos los miembros de la familia. Era el ius osculi, del que hablaremos más tarde. 
  • Savium. Es el beso pasional, erótico, el beso de los enamorados o "el beso con lengua". Su nombre deriva de suavis: dulce, suave. También podía usarse el diminutivo saviolum, como encontramos en algún pasaje de Catulo. 
  • Basium. Es una forma tardía que apareció a principios del s. I d.C. coexistiendo con la palabra savium, (y por tanto era inicialmente un beso erótico) pero que fue adoptando el carácter de beso afectuoso, el que se da a la pareja o a los hijos. 
La forma que pasó a las lenguas romances fue precisamente esta última basium (beso) y también el verbo basiare (besar), que los romanos usaban para designar indistintamente todos los tipos de besos. 





Besar al marido por ley: Ius Osculi

Entre los romanos la mujer estaba obligada legalmente a besar al marido en la boca todos los días. Y no sólo a él, sino a todos los familiares (los suyos y los de su esposo) hasta los primos de segundo grado cuando los veía por primera vez. La ley que regulaba esta obligación era el ius osculi (derecho de beso). 

Esta costumbre es muy antigua y se remonta a los orígenes de Roma, practicándose también en plena época imperial. Si nos sorprende esta extraña ley, más nos sorprenderá la finalidad de esta obligación del beso conyugal cotidiano: se debía a la necesidad de comprobar si la esposa había bebido vino! Es decir, el beso en la boca a la esposa era una especie de control de alcoholemia. 

Durante una gran parte de la historia de Roma las esposas tenían vedado beber vino, hasta el punto que el marido tenía el derecho de matarlas si transgredían esta prohibición, en el caso que lo hubieran hecho a escondidas.  

Evidentemente, la prohibición solo valía para las mujeres consideradas honestae, es decir respetables. Un mundo aparte eran las llamadas probrosae, las “desgraciadas”, un término que engloba todas las ocupaciones que los romanos no consideraban respetables en una buena mujer: prostitutas, bailarinas, actrices, cantantes o camareras, entre otras.

En la época imperial la prohibición de que las mujeres bebieran vino había caído en desuso, pero en algunos casos todavía se recurría a castigos de la esposa bebedora, sin ningún juicio previo, como encerrarla en una habitación, o incluso se podía aportar como un motivo de repudio. El historiador Valerio Máximo (s. I d.C.) refiere el caso de Egnacio Mecenio que asesinó a su esposa a palos por haberla encontrado bebida. 

Sorprende la desproporción de un castigo por algo que nos cuesta de ver como una falta, y en caso que así se considere es algo realmente leve. La razón es que se equiparaba el hecho de beber vino al adulterio. Una mujer que bebía podía perder el control y cometer adulterio. Es decir, el beso en la boca a la esposa era el control de la fidelidad. Además se consideraba que si una mujer embarazada bebía vino, podía llegar a abortar, algo muy mal visto en Roma, especialmente en los tiempos de Augusto.



Busto del emperador Tiberio. Museo del Ara Pacis. Roma. 


Y para esto había el doble control de los besos de los familiares del marido que ratificaban o desmentían la posible acusación del esposo. Se podía así también salvar el honor familiar en el caso de que la sospecha fuera infundada. 

Pero el ius osculi tenía además un inconveniente, ya que podía contagiar algunas enfermedades. Especialmente el herpes labial. Los constantes besos cotidianos a toda la familia favorecieron la difusión de esta enfermedad vírica. En la época del emperador Tiberio (14-37 d.C.) tuvo lugar una considerable epidemia de herpes labial. Para poner coto a esta enfermedad, el emperador llegó a prohibir el ius osculi, y a partir de entonces decayó esta costumbre. 



Herpes simple labial





___________________________________



Els petons a Roma i l'herpes labial







Parella besant-se
(Eros i Psique)

(320-360 d.C.) 

Mosaic de la Villa del Casale
(opus tessellatum) 
Piazza Armerina
Sicilia




Veure una parella besant-se a l'Imperi Romà era gairebé impossible. Els petons, fins i tot els dels esposos, eren una cosa privada i reservada a l'estricta intimitat. La pudicitia, el pudor, impedia mostrar aquestes manifestacions d'afecte i passió. Una altra cosa eren els petons de salutació, de comiat, d'amistat o de felicitació. Però aquests eren una altra cosa.

Naturalment, si bé eren restringits a l'àmbit privat, hi havia petons d'amor. 

Els romans distingien tres tipus de petons:

• Osculum. És el petó fet amb els llavis tancats, no passional. El seu nom deriva d’os, boca, i és un diminutiu, potser al·lusiu a com s'han d’arrufar els llavis per besar. S'usava per designar els petons castos, i eren els rituals, els que es donaven a les cerimònies (al casament, per exemple). Era l'únic petó que una dona podia fer en públic, i de fet constituïa una obligació: cada dia la dona havia de besar així el seu marit i a tots els membres de la família. Era el ius osculi, del que parlarem més endavant.

• Savium. És el petó passional, eròtic, el petó dels enamorats o "el petó amb llengua". El seu nom deriva de suavis: dolç, suau. També es podia fer servir el diminutiu saviolum, tal com trobem en algun passatge de Catul.

• Basium. És una forma tardana que va aparèixer a principis del s. I dC. coexistint amb la paraula savium, (i per tant era inicialment un petó eròtic) però que va anar adoptant el caràcter de petó afectuós, el que es fa a la parella o als fills.

La forma que va passar a les llengües romàniques va ser precisament aquesta última: basium (petó) i també el verb basiare (besar), que els romans utilitzaven per anomenar indistintament tots els tipus de petons.


Besar el marit per llei: Ius Osculi

Entre els romans la dona estava obligada legalment a besar el marit a la boca cada dia. I no només a ell, sinó a tots els familiars (els seus i els del seu marit) fins als cosins de segon grau quan els veia per primer cop. La llei que regulava aquesta obligació era el ius osculi (dret de petó).

Aquest costum és molt antic i es remunta als orígens de Roma, practicant-se també en plena època imperial. Si ja ens sorprèn aquesta llei estranya, més ens sorprendrà la finalitat d'aquesta obligació del petó conjugal quotidià: es devia a la necessitat de comprovar si l'esposa havia begut vi! És a dir, el petó a la boca a la dona era una mena de control d'alcoholèmia.

Durant una gran part de la història de Roma les esposes tenien vedat beure vi, fins al punt que el marit tenia el dret de matar-les si transgredien aquesta prohibició, en cas que ho haguessin fet d'amagat.

Evidentment, la prohibició només valia per a les dones considerades honestae, és a dir, respectables. Un món a part eren les anomenades probrosae, les “desgraciades”, un terme que engloba totes les ocupacions que els romans no consideraven respectables en una dona com cal: prostitutes, ballarines, actrius, cantants o cambreres, entre d'altres.

A l'època imperial la prohibició que les dones beguessin vi havia caigut en desús, però en alguns casos encara es recorria a càstigs de la dona bevedora, sense cap judici previ, com tancar-la en una habitació, o fins i tot es podia aportar com un motiu de repudi.

L'historiador Valeri Máxim (s. I dC) ens relata un cas extrem: el d'Egnacio Mecenio que va assassinar la seva dona a garrotades per haver-la trobat beguda.

Sorprèn la desproporció d'un càstig per una cosa que se’ns fa difícil veure com una falta, i en cas que així es consideri és quelcom realment lleu. La raó és que s'equiparava el fet de beure vi a l'adulteri. Una dona que bevia podia perdre el control i cometre adulteri. És a dir, el petó a la boca a la dona era el control de la fidelitat. A més, es considerava que si una dona embarassada bevia vi, podia arribar a avortar.


Bust de l'emperador Tiberi. Museu de l'Ara Pacis. Roma. 


I per això hi havia el doble control dels petons dels familiars del marit que ratificaven o desmentien la possible acusació de l'espòs. Es podia així salvar l'honor familiar en el cas que la sospita fos infundada.

Però el ius osculi tenia a més un inconvenient, ja que podia contagiar algunes malalties. Especialment l'herpes labial. Els petons quotidians constants a tota la família van afavorir la difusió d'aquesta malaltia vírica. A l'època de l'emperador Tiberi (14-37 dC) va tenir lloc una considerable epidèmia d'herpes labial. Per posar límit a aquesta malaltia, l'emperador va arribar a prohibir el ius osculi, i a partir d’aquell moment va decaure aquest costum.



Herpes simple labial