Dolors Aleu, la primera licenciada en Medicina de Catalunya

 versió catalana | versión española

Dolors Aleu en su despacho  Fotografía en B&N (Archivo Familia Cuyás-Robinson)

Actualmente, la mayoría de estudiantes de Medicina (y de otras profesiones sanitarias) son mujeres. Y su proporción aumenta año tras año. Pero no siempre ha sido así. Hubo un tiempo en el que la práctica de la Medicina estaba ejercida exclusivamente por hombres.

No lo tuvieron fácil las primeras mujeres que se licenciaron en Medicina. De hecho, fueron tres pioneras a las que hay que reconocer un mérito conjunto. La revolución de 1868 (conocida como "La Gloriosa") había permitido el acceso de las mujeres a las carreras científicas. La primera en matricularse en la Facultad como alumna libre (1872), fue Elena Maseras i Ribera (1853-1905), aunque no llegó a ejercer nunca la profesión, porque se dedicó a la Pedagogía. La primera en licenciarse en Medicina fue Dolors Aleu i Riera (1857-1913) y la primera en defender la tesis ante un tribunal y alcanzar el grado de doctora fue Martina Castells i Ballespí (1852-1884), a quien ya hemos dedicado una entrada del blog, y que también ejerció muy poco, ya que murió prematuramente a los 31 años. Dedicaremos el comentario de hoy a Dolors Aleu, que se licenció sólo tres días antes que Martina Castells y que por lo tanto, tiene el honor de ser la primera médica de Catalunya. Hoy, día 7 de abril es el aniversario de su nacimiento, y por lo tanto, un día muy indicado para honrar su memoria.

  

Dolors Aleu Riera
[Aportación de la familia Cuyàs-Robinson a la Galeria de metges catalans]

Dolors Aleu era hija de una familia burguesa de Barcelona. El año 1874 decidió asistir presencialmente a las clases de la Facultad de Medicina, cosa que transgredía todas los criterios sociales, morales e intelectuales de la época, que destinaban a las mujeres solamente a las labores del hogar. Su padre, Joan Aleu, farmacéutico, que llegó a ocupar importantes cargos en la ciudad (fue jefe de la Policia Municipal, teniente de Alcalde de Barcelona y Gobernador General de Catalunya) dispuso que Dolors asistiese a les classes acompañada siempre por dos escoltas, lo que nos da una idea clara de la mentalidad imperante en aquel tiempo. 

Alumna muy brillante, Dolors terminó los estudios de Medicina en Barcelona en 1879. A pesar de todo, no consiguió la autorización para presentarse a las pruebas de licenciatura hasta abril de 1882. 

La oposición del rector de Madrid (el doctorado solamente se  podía hacer en Madrid, en aquel tiempo) hizo que no pudiera leer su tesis doctoral hasta 1882, un año después que Martina Castells. Su tesis, titulada De la necesidad de encaminar por nueva senda la educación higiénico-moral de la mujer, fue dirigida por el Prof. Joan Giné i Partagàs, el mismo profesor que la había animado durante sus estudios para que no abandonara la carrera,  ayudándola a superar los numerosos obstáculos que tuvo que vencer. Cuando finalmente pudo leer la tesis doctoral, se publicó en la revista La Independencia Médica (1883). No era esta la primera publicación de Dolors Aleu. Cuando todavía cursaba cuarto curso de carrera, ya había publicado un librito de 34 páginas titulado Consejos a una madre. Sobre el regimen, limpieza, vestidos, sueño, ejercicio y entretenimiento de los niños.

El anuncio del traslado de la consulta de la Dra. Dolors Aleu que apareció en el diario El Diluvio (8 de noviembre de 1890) 

Consciente de la importancia de inculcar hábitos higiénicos a la población, la Dra. Dolors Aleu, junto con Clotilde Cerdà Bosch (hija de Ildefons Cerdà), fundaron en 1885 la Academia de Bellas Artes y Oficios para la Mujer. Ella misma impartió clases de Higiene Doméstica en esta institución. 

Dolors Aleu ejerció la Medicina con mucho éxito durante veinticinco años. Su clientela era en su mayoría femenina, y procedía de todas las clases sociales: desde las señoras burguesas de los barrios acomodados de Barcelona, hasta las prostitutas del barrio del Raval. Para atender mejor esta demanda femenina se especializó en Ginecología y Medicina Infantil. Además de su consultorio asistía también a los niños de la Casa de Caridad donde iba frecuentemente de forma altruista. 

La Dra. Dolors Aleu con su marido y sus hijos. 

Dolors Aleu contrajo matrimonio con Camil Cuyàs, un agente de bolsa, con el que tuvo dos hijos. 

Consciente de la frecuencia del contagio de las enfermedades de transmisión sexual entre los jóvenes (en aquellos años la sífilis y la gonorrea hacían estragos) advirtió a sus hijos sobre el "mar de peligros" que podían acecharles, en una carta: 

“Las encontraréis en todas partes y en todas las clases sociales” [incluso en] “las Señoras de importancia en Barcelona (sic)”

Su hijo menor, Camil Cuyàs Aleu (Barcelona, 1884 - 1905), inició los estudios de Medicina, siguiendo la senda de Dolors. Lamentablemente, murió por una tuberculosis pulmonar a los 21 años, unos meses antes que lo hiciera su madre. 

La fama de Dolors Aleu trascendió los límites de la ciudad. La Societé Française d’Hygiene la aceptó entre sus miembros, como miembro asociado extranjero. Fue la primera mujer en formar parte de esta entidad. 

Dolors Aleu ha sido reconocida como pionera de la Medicina. Algunas ciudades catalanas le han dedicado calles y plazas como homenaje a su memoria (Barcelona, Lleida, Terrassa, l’Hospitalet, Palafrugell...). En Barcelona, también la recuerdan los Jardines de Dolors Aleu, en el barrio del Raval donde se ubica el Dispensario de Perecamps, y también se le ha dedicado el Centro Sociosanitario del Putxet - Dolors Aleu.

Las numerosas médicas catalanas tienen pues su precedente y modelo en las tres pioneras Elena Maseras, Martina Castells y sobre todo, en Dolors Aleu. Unas mujeres que lucharon duramente para conseguir ejercer la profesión médica a pesar de todos los obstáculos que tuvieron que vencer.  

---

Dolors Aleu, la primera llicenciada en Medicina de Catalunya

Dolors Aleu al seu despatx  Fotografia en B&N (Arxiu Família Cuyás-Robinson)

Actualment, la majoria d'estudiants de Medicina (i d'altres professions sanitàries) són dones. I el percentatge augmenta any rere any. Però no sempre ha estat així. Hi va haver un temps en que la pràctica de la Medicina estava exercida exclusivament per homes.

No ho van tenir fàcil les primeres dones que van llicenciar-se en Medicina. De fet, van ser tres pioneres a qui cal reconèixer un mèrit conjunt. La primera en matricular-se a la Facultat com a alumne lliure (1872), va ser Elena Maseras i Ribera (1853-1905), però no va exercir mai la Medicina, perquè es va dedicar a la Pedagogia. La primera en llicenciar-se en Medicina fou Dolors Aleu i Riera (1857-1913) i la primera en defensar la tesi davant d'un tribunal i obtenir el grau de doctora va ser Martina Castells i Ballespí (1852-1884), a qui ja l'hem dedicat una entrada del blog, i qui també va exercir molt poc, ja que va morir prematurament als 31 anys. Dedicarem el comentari d'avui a Dolors Aleu, que es va llicenciar només tres dies abans que Martina Castells i que per tant, té l'honor de ser la primera metgessa de Catalunya. Avui, dia 7 d'abril és l'aniversari del seu naixement, i un dia força indicat per fer-ho. 

Dolors Aleu Riera
[Aportació de la Família Cuyás Robinson a la Galeria de metges catalans]

Dolors Aleu era filla d'una família burgesa de Barcelona. L'any 1874 decideix assistir presencialment a les classes de la Facultat de Medicina, cosa que transgredia tots els motlles socials, morals i intel·lectuals de l’època, que reservaven a les dones només les funcions domèstiques. El seu pare, Joan Aleu, farmacèutic, va ocupar importants càrrecs a la ciutat (cap de la Policia Municipal, tinent d'Alcalde de Barcelona i Governador General de Catalunya.) i va fer que la Dolors anés acompanyada de dos escortes a les classes, fet que dóna una idea de la mentalitat d'aquell temps. 

Alumna brillant, Dolors va acabar els estudis de Medicina a Barcelona el 1879. Tot i així, no va aconsegir l’autorització per presentar-se a les proves de llicenciatura fins a l’abril del 1882. 

L'oposició del rector de Madrid (les tesis només es podien presentar a Madrid, en aquell temps) va fer que no pogués llegir la seva tesi doctoral fins 1882, un any després que Martina Castells. La tesi, titulada De la necesidad de encaminar por nueva senda la educación higiénico-moral de la mujer, va ser dirigida pel Prof. Joan Giné i Partagàs, el mateix professor que la havia encoratjat durant els seus estudis per tal que no abandonés la carrera,  superant els nombrosos obstacles que va haver de vèncer. Quan finalment va poder llegir la tesi doctoral, es va publicar a la revista La Independencia Médica (1883). Però aquesta no era la primera publicació de Dolors Aleu. Quan feia quart curs de carrera, ja havia publicat un llibret de 34 pàgines titulat Consejos a una madre. Sobre el regimen, limpieza, vestidos, sueño, ejercicio y entretenimiento de los niños.

L'anunci del trasllat de la consulta de la Dra. Dolors Aleu al diari
El Diluvio (8 de novembre de 1890) 

Conscient de la importància d'inculcar hàbits higiènics a la població, la Dra. Dolors Aleu, juntament amb Clotilde Cerdà Bosch (filla d'Ildefons Cerdà), funden el 1885 l'Academia de Bellas Artes y Oficios para la Mujer. Ella mateixa imparteix classes d’Higiene Domèstica en aquesta institució. 

Dolors Aleu va exercir de metgessa amb molt d’èxit durant vint-i-cinc anys. La seva clientela era majoritàriament femenina, i procedia de totes les classes socials: des de les senyores burgeses de la part alta de Barcelona, fins les prostitutes del barri del Raval. Per atendre millor aquesta demanda femenina es va especialitzar en Ginecologia i Medicina Infantil. A més del seu consultori atenia també els nens de la Casa de Caritat on hi anava periòdicament de forma altruista. 

La Dra. Dolors Aleu amb el seu marit i els seus fills. 

Dolors Aleu es va casar amb Camil Cuyàs, un agent de borsa, amb qui va tenir dos fills. 

Va advertir els seus fills sobre el "mar de peligros" de les malalties de transmissió sexual, de les que deia: 

“Las encontraréis en todas partes y en todas las clases sociales” [incluso en] “las Señoras de importancia en Barcelona (sic)”

El seu fill menor, Camil Cuyàs Aleu (Barcelona, 1884 - 1905), va iniciar els estudis de Medicina, seguint els passos de Dolors. Dissortadament, va morir per tuberculosi pulmonar als 21 anys, uns mesos abans que la seva mare.

La fama de Dolors Aleu va trascendir els límits de la ciutat. La Societé Française d’Hygiene la va acceptar entre els seus membres, com a membre associat estranger. Va ser la primera dona que va formar part d'aquesta entitat. 

Dolors Aleu ha estat reconeguda com pionera de la Medicina. Algunes ciutats catalanes li han dedicat carrers i places com a homenatge a la seva memòria (Barcelona, Lleida, Terrassa, l’Hospitalet, Palafrugell...). A Barcelona, els Jardins de Dolors Aleu són al barri del Raval on s'ubica el Dispensari de Perecamps, i també se li ha dedicat el Centre Sociosanitari Putget - Dolors Aleu.

Les nombroses metgesses catalanes tenen doncs el seu precedent i model en les tres pioneres Elena Maseras, Martina Castells i sobre tot, Dolors Aleu. Unes dones que van lluitar per aconseguir exercir la professió mèdica malgrat tota l'oposició que van haver de vèncer.  

La dermatomiositis de Maria Callas

versió catalana | versión española

 

Ulisse Sartini Maria Callas  (1991)  Óleo sobre lienzo 72 x 61 cm New Megaron Music Theatre.  Atenas

Anna María Kaikilía Sofía Kalogeropoúlou, más conocida como María Callas (1923-1977), está considerada como la cantante de ópera más eminente de la segunda mitad del s. XX.  El mayor don de Callas se hallaba en su innata musicalidad que le permitía internarse instintivamente en el universo personal de cada compositor. Pero no solo era una gran soprano con dotes vocales inusuales, sino también una gran actriz que supo encarnar sus personajes de un modo único, lo que le mereció el apelativo "la Divina".

Había nacido en Nueva York, hija de emigrantes de origen griego. Además de su éxito profesional, Maria Callas era conocida por su relación con el armador y multimillonario griego Aristóteles Onassis, y ocupaba con frecuencia las portadas de la prensa rosa. Aunque de hecho su relación con Onassis coincidió con el inicio de su decadencia. 

Cuando Maria Callas y Onassis se conocieron, ambos estaban casados: él con Tina Livanos y ella con con Battista Meneghini. Pero esto no impidió que él le enviara constantemente ramos de flores constantemente, y a cualquier lugar donde ella estuviera. Dos años después, su historia de amor tuvo como escenario el yate de Onassis, el Christina, el barco más lujoso de su tiempo, un auténtico palacio flotante y escenario de las legendarias fiestas y de los amores y amoríos del magnate.

Ella necesitaba amor, pero él buscaba prestigio. “No me amaba a mí, sino a lo que yo representaba”, declaró un día.  Onassis era un coleccionista compulsivo de mujeres famosas. Después de mantener la relación tempestuosa durante nueve años, en 1968, "La Divina" descubrió leyendo el periódico que el amor de su vida iba a casarse con Jacqueline Kennedy. La traición de Onassis causó un gran revuelo en la época.

El 16 de Septiembre de 1977, tras el traumático final de su vida amorosa con Onassis, falleció a los 53 años en su apartamento de París. En aquel momento se especuló con un posible suicidio por ingesta de barbitúricos, que tal vez había decidido por su evidente decadencia como cantante y por el estrés que le causó la atormentada ruptura con el armador. 

Maria Callas

Sin embargo ahora Franco Fussi y Nico Paolillo, dos médicos italianos especialistas en foniatría de la Universidad de Bolonia, sostienen que su muerte fue a consecuencia de una dermatomiositis. La enfermedad le habría afectado progresivamente todos los músculos, incluídos los laríngeos, lo que explicaría la degeneración y discontinuidad de su voz en los últimos tiempos de su vida. 

Los investigadores analizaron las grabaciones de la diva realizadas en distintos años, sometiéndolas a análisis espectrográficos. También examinaron los últimos vídeos de María Callas, en los que, según su diagnóstico, ya resulta plenamente visible la debilidad y laxitud de los músculos de la cantante (la caja torácica no se expande cuando toma aire sino que levanta los hombros y hace una fuerte contracción de los músculos deltoides, gestos también incorrectos para el canto). Los médicos presentaron sus conclusiones en una mesa redonda de expertos en la Universidad de Bolonia. 

Uno de los datos a tener presente es que la cantante había sufrido una dramática pérdida de peso en 1954 (más de 25 Kg). En aquel momento se planteó la hipótesis que podía ser a causa de una tenia (Taenia solium). Tal vez la hipótesis de la dermatomiositis también puede ayudar a explicar el incidente de la función de enero de 1958, cuando Callas se detuvo abruptamente durante el primer acto de Norma de Bellini en la Ópera de Roma. El incidente creó un gran revuelo, y Giovanni Gronchi, presidente de la República de Italia, se marchó al terminar el primer acto, y Callas se enfrentó a acerbas críticas que lo achacaron a su divismo. Pero al aplicar análisis espectrográfico a ese metraje de archivo, que se ha restaurado recientemente, los investigadores encontraron una voz cansada, desigual en los distintos registros, sin control. Probablemente pues, no fue el capricho de una diva lo que la hizo detener abruptamente el espectáculo. Callas no se encontraba bien, la traqueítis había comenzado y probablemente sus músculos ya estaban cediendo. La enfermedad marcaba el principio de la decadencia.

La dermatomiositis es una enfermedad del tejido conectivo, caracterizada por la inflamación de los músculos y presencia de alteraciones cutáneas, y que evoluciona en brotes inflamatorios. Uno de los síntomas más destacados es la debilidad muscular. Aunque su etiología es desconocida, se trata probablemente de una reacción autoinmune, que a veces se puede desencadenar tras ciertos estímulos como una infección vírica. En más de la mitad de los casos la dermatomiositis es una enfermedad paraneoplásica, asociada con ciertos tipos de cáncer. 

Tras el detallado estudio de estos datos han recuperado el diagnóstico de dermatomiositis, que ya había sido planteado  por el médico Mario Giacovazzo que visitó la cantante en el año 1975, pero que no lo comentó hasta el 2002. Los corticoides e inmunosupresores que suelen usarse en el tratamiento de la dermatomiositis pueden provocar a la larga una insuficiencia cardíaca, que es la causa de muerte que figura en su certificado de defunción. Cuando murió se creyó que el informe oficial de muerte por paro cardíaco era un intento de encubrir su pretendido suicidio, pero ahora, a la vista de estos datos podría ser la consecuencia final de la enfermedad muscular.

Maria Callas: Casta Diva (Norma de Bellini)

Maria Callas: Madam Butterfly Puccini

 

---

La dermatomiositis de Maria Callas

Ulisse Sartini Maria Callas  (1991)  Oli sobre tela 72 x 61 cm New Megaron Music Theatre.  Atenes

Ulisse Sartini

Maria Callas 

(1991) 

Oli sobre tela 72 x 61 cm

New Megaron Music Theatre. 

Atenes

Anna Maria Kaikilía Sofia Kalogeropoúlou, més coneguda com María Callas (1923-1977), és considerada la cantant d'òpera més eminent de la segona meitat de segle XX. El gran do de Callas es trobava en la seva innata musicalitat que li permetia endinsar-se instintivament en l'univers personal de cada compositor. Però no només era una gran soprano amb dots vocals inusuals, sinó també una gran actriu que va saber encarnar els seus personatges d'una manera única, el que li va merèixer l'apel·latiu de "la Divina".

Havia nascut a Nova York, filla d'emigrants d'origen grec. A més del seu èxit professional, Maria Callas era coneguda per la seva relació amb l'armador i multimilionari grec Aristòtil Onassis, i ocupava amb freqüència les portades de la premsa rosa. Encara que de fet la seva relació amb Onassis va coincidir amb l'inici de la seva decadència.

Quan Maria Callas i Onassis es van conèixer, tots dos estaven casats: ell amb Tina Livanos i ella amb amb Battista Meneghini. Però això no va impedir que ell li enviés constantment rams de flors a qualsevol lloc on ella fos. Dos anys després, la seva història d'amor va tenir com a escenari el iot d'Onassis, el Christina, el vaixell més luxós del seu temps, un autèntic palau flotant i escenari de les festes llegendàries i dels amors i galantejos del magnat.

Ella necessitava amor, però ell buscava prestigi. "No m'estimava a mi, sinó al que jo representava", va declarar un dia. Onassis era un col·leccionista compulsiu de dones famoses. Després de mantenir la relació tempestuosa durant nou anys, el 1968 "La Divina" va descobrir llegint el diari que l'amor de la seva vida anava a casar-se amb Jacqueline Kennedy. La traïció d'Onassis va causar un gran enrenou en aquella època. 

El 16 de setembre de 1977, després del final traumàtic de la seva vida amorosa amb Onassis, Callas va morir als 53 anys al seu apartament de París. En aquell moment es va especular amb un possible suïcidi per ingesta de barbitúrics, que potser havia decidit per la seva evident decadència com a cantant i per l'estrès que li va causar la turmentada ruptura amb l'armador. 

Maria Callas

No obstant això, ara Franco Fussi i Nico Paolillo, dos metges italians especialistes en foniatria de la Universitat de Bolonya, sostenen que la seva mort va ser a conseqüència d'una dermatomiositis. La malaltia li hauria afectat progressivament tots els músculs, inclosos els laringis, fet que explicaria la degeneració i discontinuïtat de la seva veu en els últims temps de la seva vida.

Els investigadors van analitzar els enregistraments de la diva realitzats en diferents anys, sotmetent-los a una anàlisi espectrogràfica. També van examinar els últims vídeos de Maria Callas, en què, segons el seu diagnòstic, ja resulta plenament visible la debilitat i laxitud dels músculs de la cantant (la caixa toràcica no s'expandeix quan agafa aire sinó que aixeca les espatlles i fa una forta contracció dels músculs deltoides, gestos que són incorrectes per al cant). Els metges van presentar les seves conclusions en una taula rodona d'experts a la Universitat de Bolonya.

Una de les dades a tenir present és que la cantant havia patit una dramàtica pèrdua de pes el 1954 (més de 25 kg). En aquell moment es va fer còrrer que podia ser a causa d'una tènia (Taenia solium). Potser la hipòtesi de la dermatomiositis també pot ajudar a explicar l'incident de la funció de gener de 1958, quan Callas es va aturar abruptament durant el primer acte de Norma de Bellini a l'Òpera de Roma. L'incident va generar un gran enrenou. Giovanni Gronchi, president de la República d'Itàlia, va marxar a l'acabar el primer acte. Callas es va haver d'enfrontar a dures crítiques, que van atribuir el cas al seu divisme. Però a l'aplicar l'anàlisi espectrogràfica a aquest metratge d'arxiu, que s'ha restaurat recentment, els investigadors trobaren una veu cansada, desigual en els diferents registres, sense control. Probablement doncs, no va ser el caprici d'una diva el que la va fer interrompre l'espectacle abruptament. Callas no es trobava bé, la traqueïtis havia començat i probablement els seus músculs ja estaven cedint. La malaltia marcava el principi de la decadència.

La dermatomiositis és una malaltia del teixit connectiu, caracteritzada per la inflamació dels músculs i la presència d'alteracions cutànies, i que evoluciona en brots inflamatoris. Un dels símptomes més destacats és la debilitat muscular. Encara que la seva etiologia és desconeguda, probablement es tracta d'una reacció autoimmune, que de vegades es pot desencadenar després de certs estímuls com una infecció vírica. En més de la meitat dels casos la dermatomiositis és una malaltia paraneoplàsica, associada amb certs tipus de càncer.

 

Després de l’estudi detallat d'aquestes dades, s'ha recuperat el diagnòstic de dermatomiositis, que ja havia estat plantejat pel metge Mario Giacovazzo que havia visitar la cantant l'any 1975, però qui no va dir res fins el 2002. Els corticoides i immunosupressors que solen usar-se en el tractament de la dermatomiositis poden provocar a la llarga una insuficiència cardíaca, que és la causa de mort que figura en el seu certificat de defunció. Quan va morir es va creure que l'informe oficial de mort per aturada cardíaca era un intent d'encobrir un pretès suïcidi, però ara, a la vista d'aquestes dades podria més aviat ser la conseqüència final de la malaltia muscular.

Maria Callas: Casta Diva (Norma de Bellini)

Maria Callas: Madam Butterfly Puccini

Exposición "Epidemias y pandemias"

 versió catalana | versión española

Exposición temporal Epidemias y pandemias. El enemigo invisible   Museu d'Història de la Medicina de Catalunya (MHMC) Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya (MNACTEC) Terrassa

Con piezas del patrimonio del Museu de la Història de la Medicina de Catalunya (MHMC) se ha organizado la exposición "Epidèmies i pandèmies" con la colaboración del Museu de la Ciència i la Tècnica (MNACTEC). La exposición se ha instalado en la magnífica nave industrial modernista de esta última institución, en Terrassa, cuya sede está en la antigua fábrica Aymerich, Amat y Jover, obra del arquitecto modernista Lluís Muncunill (1868-1931). 

El tema no puede ser más actual. Inmersos en una pandemia de alcance todavía imprevisible, considerar las consecuencias sanitarias, sociales, económicas y demográficas de las epidemias es de gran interés. 

La sede del MNACTEC, en la antigua fábrica Aymerich, Amat y Jover
de Terrassa, obra del arquitecto modernista Lluís Muncunill (1868-1931). 

La exposición, probablemente la más documentada y extensa de Catalunya sobre el tema, define conceptos como enfermedad, salud, brote, epidemia y pandemia. A continuación revisa lo que han sido las epidemias y pandemias más destacadas en los últimos cinco siglos, demostrando que estos episodios no han sido algo inusual, sino que han sido continuados y repetidos (peste, cólera, viruela, tifus, gripe española...), refiriéndose sobre todo a las epidemias que han afectado a Catalunya.  

Gradeta de tubos de ensayo en el espacio dedicado al laboratorio de investigación

Es frecuente que las epidemias se desencadenen por contacto con otras especies animales. Siempre que se presentan crean alarma en la población y estimulan a los científicos a investigar buscando vacunas o remedios que frenen la propagación de la enfermedad, o por lo menos reduzcan la mortalidad. 

La exposición también recuerda la obra de los científicos e investigadores catalanes en la historia de las vacunas, entre los que sobresale Jaume Ferran i Clúa (1851-1929) que descubrió la vacuna contra el cólera (1885); el alicantino Xavier Balmis (1753-1819) y el catalán Josep Salvany (1778-1810), que llevaron la vacuna de la viruela a América; Francesc Piguillem i Verdacer (1770-1826) que organizó la primera campaña de vacunación en Catalunya (1800); Martí Carbonell i Juanico (1907-1981) que introdujo las vacunas trivalentes para niños de menos de dos años, y muchos otros.   

A dalt, el carro-estufa de desinfecció de roba i objectes, a l'exposició. A baix,
un carro similar a la plaça del Padró de Barcelona, desinfectant l'aigua de
consum durant l'epidèmia de tifus (1914). (ANC/fons Brangulí fotògrafs).  

La exposición aporta un espacio que recrea un laboratorio de investigación microbiológica, con microscopios y objetos de laboratorio usados en la lucha contra este "enemigo invisible" que tan mortífero puede llegar a ser. Algunos de los objetos pertenecieron al Dr. Jaume Ferran, así como algunos de los cuadernos donde él dibujaba y tomaba apuntes de lo que veía al microscopio. 

La exposición continua en un espacio donde se muestran tres grandes objetos que llaman mucho la atención. Uno de ellos  es un carro-estufa de desinfección de principios del s. XX para esterilizar ropa y objetos y que contribuyó a frenar la propagación de epidemias en aquel tiempo. Otro objeto de gran tamaño es un pulmón de acero usado hacia 1930 en hospitales para enfermos de poliomielitis. El tercero es un respirador para pacientes con graves dificultades respiratorias. 

También se dedica un espacio didáctico para los visitantes más jóvenes, para explicar con modelos los agentes infecciosos, virus y bacterias. La presencia de diversas pantallas interactivas a lo largo del recorrido permite obtener información sobre las principales epidemias. 

Por último se dedica una sección a las vacunas, a las campañas de vacunación y también a los movimientos antivacunas y a la resistencia a vacunarse. Una resistencia que ya apareció desde un principio, cuando se denostaba la vacuna de Jenner atribuyéndole supuestos y fantasiosos efectos secundarios. 

En conjunto la exposición aporta una equilibrada y completa visión sobre lo que han supuesto las epidemias, sus consecuencias y la lucha de la Medicina para frenarlas. Si podéis, no dejéis de visitarla. Podéis hacerlo hasta el 31 de diciembre de 2021. 

Museu de la Tècnica i la Ciència de Terrassa:

Exposició Epidèmies i Pandèmies: 

---

 

Exposició temporal Epidèmies i pandèmies. L'enemic invisible   Museu d'Història de la Medicina de Catalunya (MHMC) Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya (MNACTEC) Terrassa

Amb peces del patrimoni del Museu de la Història de la Medicina de Catalunya (MHMC) s'ha organitzat l'exposició "Epidèmies i pandèmies. L'enemic invisible." amb la col·laboració del Museu de la Ciència i la Tècnica (MNACTEC). L'exposició s'ha instal·lat a la seu d'aquesta darrera institució, a Terrassa, la magnífica nau industrial de l'antiga fábrica Aymerich, Amat y Jover, obra de l'arquitecte modernista Lluís Muncunill (1868-1931). 

El tema no pot ser més actual. Estem immersos en una pandèmia d'abast encara imprevisible, i considerar les conseqüències sanitàries, socials, econòmiques i demogràfiques de les epidèmies és de gran interés. 

La seu del MNACTEC, a l'antiga fàbrica Aymerich, Amat y Jover de Terrassa,
obra del arquitecte modernista Lluís Muncunill (1868-1931). 

L'exposició, probablement la més documentada i extensa que s'ha fet a Catalunya sobre aquest tema, defineix conceptes com malaltia, salut, brot, epidèmia i pandèmia. A continuació revisa el que han estat les epidèmies i pandèmies més destacades en els darrers cinc segles, demostrant que aquests episodis no han estat excepcionals, sinó continuats i repetits (pesta, còlera, verola, tifus, grip espanyola...). L'exposició dedica una especial atenció a les epidèmies que han afectat a Catalunya.  

Conjunt de tubs d'assaig, a l'espai que evoca el laboratori d'investigació de l'exposició.

És freqüent que les epidèmies es desencadenin per contacte amb altres espècies. Sempre que es presenten creen alarma entre la població i estimulen la recerca de vaccins o remeis que puguin frenar la propagació de la malaltia, o si més no, que redueixin la mortalitat. 

L'exposició també recorda l'obra dels científics i investigadors catalans destacats a la història de les vacunes, entre els que destaca Jaume Ferran i Clúa (1851-1929) descobridor de la vacuna contra el còlera (1885); l'alacantí Xavier Balmis (1753-1819) i el català Josep Salvany (1778-1810), que van portar  el vaccí de la verola a América; o Francesc Piguillem i Verdacer (1770-1826) que va organizar la primera campanya de vacunació a Catalunya (1800); Martí Carbonell i Juanico (1907-1981) que va introduïr les vacunes trivalents per nens de menys de dos anys i molts d'altres.  

A dalt, el carro-estufa de desinfecció de roba i objectes, a l'exposició. A baix,
un carro similar a la plaça del Padró de Barcelona, desinfectant l'aigua de
consum durant l'epidèmia de tifus (1914). (ANC/fons Brangulí fotògrafs).   

L'exposició aporta un espai que ens transporta a un  laboratori d'investigació microbiològica, amb microscopis i objectes de laboratori usats a la lluita contra aquest "enemic invisible" que tan mortífer pot arribar a ser. Alguns dels objectes pertanyien al Dr. Jaume Ferran, com per exemple alguns dels quaderns on ell dibuixava i prenia apunts de les seves observacions al microscopi. 

La mostra continua en un espai on s'exhibeixen tres grans objectes que criden molt l'atenció. Un d'ells és un carro-estufa de desinfecció de principis del s. XX per a esterilitzar roba i objectes, que va contribuïr a frenar la propagació d'epidèmies en aquell temps. Un altre objecte de gran tamany és un pulmó d'acer usat cap al 1930 als hospitals per tractar malalts de poliomielitis. El tercer és un respirador per pacients amb greus dificultats respiratòries.

 

També es dedica un espai didàctic pels visitants més joves, on s'expliquen amb models tridimensionals els tipus d'agents infecciosos, virus i bacteris. La presència de diverses pantalles interactives en diversos punts del recorregut permet obtenir informació sobre les principals epidèmies. 

Per acabar hi ha una secció dedicada als vaccins, a las campanyes de vacunació i també als moviments antivacunes i a la resistència a vacunar-se. Una resistència que ja va aparèixer des d'un principi, quan es criticava el vaccí de Jenner acusant-lo d'imaginaris i fantasiosos efectes secundaris. 

En conjunt l'exposició aporta una equilibrada i completa visió sobre el que han estat les epidèmies, les seves conseqüències i la lluita de la Medicina per a aturar-les. Si podeu, no deixeu de visitar-la. Estarà oberta fins el 31 de desembre de 2021. 

Museu de la Tècnica i la Ciència de Terrassa:

Exposició Epidèmies i Pandèmies: