- Accés al discurs Recepció del Premi a l'Excel·lència Professional del CoMB (2018)
- Accés al discurs d'ingrès a la RAMC (Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya) (2019)
- Conferència "Història de la Medicina: una visión personal" Universidad de Tucumán (Argentina) 28-05-2021
Discurs d'ingrès a la RAMC (Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya)
Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya
1 d'octubre de 2019
"Un dels primers llibres de
Dermatologia (1760).
El tractat del metge català Tomàs
Carrera"
Excelentíssim
Sr. President,
Molt
Il·lustres Doctors Acadèmics,
Senyores i
senyors, amigues i amics:
Vull
començar expressant el meu agraïment a tots els membres d’aquesta Reial Acadèmia
de Medicina pel gran honor que em dispensen en elegir-me com a membre
corresponent, i especialment al Molt Iltre Dr. Josep M. Mascaró Ballester, que
ha mostrat la seva confiança en la meva persona, que ha tingut la deferència de proposar-me i
de fer un elogiós discurs de recepció, que li agraeixo especialment. Espero
poder estar a l’altura de les vostres expectatives i ser digne d’una entitat
secular que ha sigut sempre el màxim exponent de la tradició científica al
nostre país.
No puc
deixar de confessar la gran emoció que sento de poder adreçar-me a vostés en el
marc d’aquesta històrica sala en la que tants forjadors de la Medicina d’aquest
país ho han fet abans. Com a amant de la història de la nostra professió és una
oportunitat que valoro molt especialment.
Permeteu-me
evocar la figura de qui em va iniciar en la meva especialitat, el Dr. Josep
Cabré i agraïr públicament tots els coneixements que em va transmetre. Sota la
seva direcció em vaig especialitzar en Dermatologia i vaig llegir anys més tard
la meva tesi doctoral. Cabré no només va ser el meu mestre. També va ser el meu
amic, i m’ho va demostrar en tot moment.
Juntament
amb ell vull recordar alguns dels que m’han fet de guia en el camí del
coneixement, començant per Antoni Parera, i Ramon Oteo, en els darrers anys de
batxiller a Reus; als Dr. Foz i Laporte, a la carrera de Medicina a la UAB; i a
Josep Cervelló i Joan Campàs a la d’Humanitats a la UOC. Són els mestres que
més recordo, però no pas els únics. A tots ells, el meu agraïment i
estima.
També vull
recordar la figura del meu pare, que des de molt petit m’inculcà l’interés per
la història, l’art i la cultura, un interés que ha anat creixent amb els anys.
I l’ajuda constant i els ànims de la meva esposa Mercedes Cerdeira, dermatòloga
i autèntica companya de professió i de vida. Gràcies, Merxe. I als meus
fills, que sempre m’han fet sentir el seu escalf. I també a M. Antònia Julià del
TermCat per la seva inestimable col·laboració.
 |
| Discurs de recepció com a nou acadèmic per part del Prof. Josep M. Mascaró Ballester |
Com ha dit
el Dr. Mascaró, he dedicat la meva vida a la pràctica mèdica com a dermatòleg,
prestant també una especial atenció a la història de la meva especialitat, convençut
que la Història ajuda a comprendre millor el desenvolupament de qualsevol
branca de la ciència i la de la Dermatologia en particular.
I és sobre
un dels aspectes històrics d’aquesta especialitat que voldria parlar-vos avui.
Es tracta d’un llibre oblidat, d’un dels primers tractats sobre malalties
cutànies que té per nosaltres l’interés afegit de ser obra d’un metge català:
el tractat de Tomàs Carrera.
Clássicament
es considera que la Dermatologia científica propiament dita sorgeix als anys de
pas del s. XVIII al XIX, quan de forma separada Joseph Jakob Plenck a Viena,
Robert Willan a Londres i Jean-Louis Alibert a París es proposen classificar
les malalties de la pell. Efectivament, una de les característiques del mètode
científic és classificar, sistematitzar, i fins que no es fa, no pot parlar-se
de ciència plena.
Però prèviament,
durant el s. XVIII apareixen alguns llibres dedicats a la patologia cutània. En
aquestes publicacions ni es fa ni s’intenta una classificació clara. Les
malalties s’estudien en capítols separats, sense un eix vertebrador. Per això hem
de considerar-les proto-dermatològiques, ja que no intenten una real sistematització.
De tota manera, aporten descripcions clíniques i consells terapèutics d’interès,
que ens donen molta informació sobre la patologia i els coneixements mèdics de
l’època.
El llibre
de Tomàs Carrera, del 1760, és una d’aquestes
obres primerenques sobre malalties de la pell. Si he escollit parlar-vos
d’aquest tema és per dues raons:
La primera,
per ser un autor injustament oblidat en tots els textos d’Història de la
Dermatologia. Valgui doncs aquest treball d’ara per reparar aquesta omissió,
agraïnt la seva correcció al dermatòleg francès Jacques Chevalier, que va
dedicar un llibre a l’obra de Carrera el 2003.
La segona
raó és que és un autor català, de Perpinyà, i crec que aquesta Reial Acadèmia
de Catalunya és el lloc més adient per rescatar de l’oblit un dels precursors
de la Dermatologia. Si bé la seva obra va ser redactada en llatí, estic segur
que va ser pensada en la nostra llengua.
Tomàs
Carrera va nèixer el 11 de febrer de 1714 a Perpinyà. Feia mig segle de la
Guerra dels Segadors i del Tractat dels Pirineus (1659) pel que el comtat del
Rosselló i part del de la Cerdanya havien passat a formar part de la corona
francesa. La frontera de facto va corregir la que havia estat vigent des de
l’any 1258.
Carrera
doncs, era un nord-català i administrativament, francès. Per això figura sempre
amb el seu nom transcrit a la francesa com Thomas Carrère. Era habitual. Només
cal recordar com a exemple que el seu conciutadà, el pintor Jacint Rigau quan
es va instal·lar a Paris va ser conegut con Hyacinthe Rigaud i així ha passat a
la Història de l’Art. Però si em permeteu, jo seguiré anomenant-lo Tomàs
Carrera i Amanrich.
Els pares
de Tomàs eren Josep Carrera professor de Medicina a la Universitat de Perpinyà
i Victòria Amanrich, filla del també professor de Medicina d’aquesta
universitat rossellonesa Cyr Amanrich. Era doncs una família amb una gran
tradició mèdica. Dos dels germans de Tomàs i més tard el seu propi fill, Josep
Bartomeu Francesc també van ser metges.
Als 19 anys
es va matricular a la Facultat de Medicina de Montpeller. Probablement allà va
rebre influències de metges interessats en la botànica, per una banda, i en la
classificació de malalties de la pell per l’altra. No podem deixar de citar a
François Boissier de Sauvages, i a Jean Astruc, estudiós de la sífilis i autor
també d’un llibre sobre úlceres i tumors, publicat per aquelles mateixes dates.
Un deixeble d’Astruc seria Anne-Charles Lorry que escriuria anys més tard un
tractat de malalties cutànies.
 |
| Un moment del discurs del Dr. Xavier Sierra i Valentí |
Després de defensar
la seva tesi doctoral a la Facultat de Medicina de Perpinyà va obtenir una
plaça de professor d’aquesta mateixa Universitat, de la que va arribar a ser
Rector. L’any 1757 va ingressar com a membre a la Societé Royale des Sciences de Montpellier. Poc després va ser
nomenat delegat reial al Consell Sobirà del Rosselló i Protometge de la
província.
Tomàs
Carrera va morir a Perpinyà l’any 1764.
Considerarem
ara les seves aportacions. Va escriure diversos treballs sobre botànica mèdica,
un tema de gran interés llavors, i estudis clínics sobre tisi i litiasi renal. També
s’interessà per la hidroteràpia i va ser el primer en estudiar les aigües
minerals del Rosselló.
Quant fa al
llibre que ens ocupa, el seu títol és Tractatus
duo patologici, nempé de morbis puerorum et de morbis cutaneis: és a dir,
malalties de nens i de la pell. Com he dit, és una obra quasi desconeguda pels
dermatòlegs i que ha estat ignorada fins ara. I en canvi és un dels primers
llibres de malalties cutànies, publicat a Amsterdam el 1760 a l’imprenta dels Fratrum de Tournes. A sota del títol
figura la frase Auctore medico
Monspesilensi in Praxi Felicissimo, deixant clar que és obra d’un metge de
Montpeller.
 |
| Primera pàgina del manuscrit de Tomàs Carrera Amanrich (1748) |
Degut a
aquesta signatura una mica críptica, alguns autors han posat en dubte l’autoria
de Carrera. Però el Dr. Jean Chevalier de Lyon poseeix un manuscrit on figura
clarament la signatura de Carrera Amanrich med. davant i darrere de l’obra, i
la data de 1748, el que fa remuntar el tractat a 12 anys abans. El manuscrit de
Chevalier es correspon exactament amb la impressió de 1760, demostrant que el
llibre és obra de Tomàs Carrera, ja que signa amb els cognoms patern i matern, segons
el costum català.
El llibre
comença distingint les malalties exclusives de la pell i les que afecten al
mateix temps la pell i els òrgans interns. L’autor indica que es limitarà a
comentar les que són més freqüents o més greus.
Dedica un
extens capítol primer al flegmó, intentant explicar la seva fisiopatologia.
- Dins dels flegmons, l’autor considera diversos processos: Un
d’ells és el furoncle, del que diu que cal afavorir la supuració i ajudar al
drenatge, bé amb cirurgia o aplicant diverses fòrmules. Alguns components són
curiosos: llimacs, figues seques o pega de vaixell. Avui sabem que en la
composició de la bava dels caragols i llimacs hi ha alantoïna i àcid glicòlic,
que poden dissoldre parcialment la capa còrnia. Aquesta propietat fa que s’usi
actualment en la composició d’alguns cosmètics. Els quitrans dels vaixells han
estat emprats també com a reductors fins fa algunes dècades. Cal ser prudent en
aplicar aquestes substàncies, per tal d’evitar irritacions.
- Una altra patologia englobada dins dels flegmons o
inflamacions és el panadís o voltadits. S’alerta de les complicacions, que poden
ser greus. Si no n’hi ha prou amb tractaments tòpics, cal la cirurgia per
drenar el pus, seguit de cataplasmes amb opi per calmar el dolor.
- Sempre dins dels flegmons, s’hi considera el carboncle,
que devia ser freqüent a l’època. Naturalment encara no coneix l’agent causal,
però destaca el paper que tenen els animals morts per carboncle en la seva
transmissió, i proposa la cauterització de la lesió amb ferro roent.
- De l’abscès diu que
pot fistulitzar. Recomana explorar les fístules amb una sonda, per veure el seu
recorregut, i seccionar les parts corrompudes (necròtiques), seguit d’aplicació
de pedra càustica o infernal (el nom que es donava llavors al nitrat de plata).
Si amb això no n’hi ha prou, cal recòrrer al cauteri i administrar narcòtics
per mitigar el dolor.
Per acabar
el capítol, dedica un parell d’articles finals a les complicacions més temudes:
la gangrena i esfacel. De l’esfacel en dona també el nom grec, necrosis, molt
més proper a la nomenclatura actual.
El segon
capítol, tracta de l’erisipela. Descriu l’envermelliment intens, el dolor i la febre,
destacant la tendència a escampar-se a les zones veïnes, sense supurar mai. Adverteix
de la seva gravetat, i de que pot arribar a un desenllaç mortal.
Les
cremades es classifiquen, com ara, en tres graus. Proposa l’ús d’emol·lients com
l’oli d’oliva i l’oli d’ametlles dolces.
El capítol
VIII es dedica al càncer. En distingeix diversos tipus. Destaca la seva duresa,
l’evolució i el creixement. S’entreveu la descripció de carcinomes
basocel·lulars ulcerats, dels que detalla les telangiectàsies perifèriques. Alerta
de la seva gravetat:
“El càncer que ataca a la cara – diu- és més greu que els altres. És debades que
hi apliquem qualsevol remei; s’estèn cap a les parts veïnes, els ulls, el
paladar, la gola; porta un nom detestable: Noli me tangere”.
L’autor
proposa tractar de seguida el càncer quan és petit amb cauterització.
Dels
quistos epidermoïdes destaca que estan tancats per una membrana, indicant que
cal extirpar-la completament per resoldre la malaltia del tot.
Dedica un altre
capítol a la sarna, que devia sovintejar bastant. Diu que és “una malaltia tenaç, penosa, deshonrosa i
vergonyant pel malalt”. L’agent causal no es coneixerà fins gairebé 70 anys
més tard (Renucci a l’Hospital de Saint Louis), però l’autor crida l’atenció
sobre el probable contagi en posar-se la roba d’un sarnós, en eixugar-se les
mans amb un drap que hagi usat prèviament un malalt de sarna, o si es dorm al
mateix llit que ell. Desaconsella els tractaments de mercuri preconitzats per
alguns metges, pels seus nombrosos efectes secundaris. Recomana tractar-la amb
aplicació d’ungüents de sofre i dieta de llet de burra.
Amb el nom
de Lepra dels Grecs, hi reconeixem la psoriasi, de la que descriu les lesions
descamatives sobre una base vermellosa que afecta sobre tot braços i cames,
formant plaques. La distingeix de la lepra dels àrabs o elefantiasi, que és la
lepra propiament dita o malaltia de Hansen.
Les tinyes
són tractades en un altre apartat, dedicant especial atenció al favus o tinya
fàvica, d’alta incidència en el seu temps i que descriu amb tot detall.
Recordem que entre 1807 i 1828 més de 25.000 casos de tinyes del cap (una gran
part d’elles, favus) van ser diagnosticades només a la ciutat de París. Com
altres autors de l’època, per tractar les tinyes proposa una depilació de la
zona amb ungüents a base de quitrans.
De la pediculosi,
es coneixia bé la causa, ben visible, i també els mecanismes de contagi: “així un home que porti polls pot encomanar a
qui vagi al llit amb ell”, diu. Recomana rentats higiènics, ús de
llemeneres i canviar-se de roba sovint. Diu que “hi ha polls que es familiaritzen amb els monjos, perquè mai es canvien
de roba i no porten camisa”. Els tracta amb fòrmules tòpiques amb sofre i
petites dosis de mercuri per via oral.
La descripció
clínica de l’intertrigen dels infants és molt acurada, destacant el paper que
hi juguen els acúmuls d’orina, suor i femta. Aconsella canviar els bolquers
sovint i apunta com a causa la negligència en fer-ho. Per suavitzar la zona
proposa una fòrmula d’oli i aigua de la font a parts iguals.
L’autor
descriu les aftes dels nens com plaques blanquinoses orals. Hi podem entreveure
el muguet, una malaltia que devia ser freqüent i motiu de preocupació, ja que
en 1786 la Societé Royale de Médecine de París
va dotar un premi pel millor estudi sobre el muguet. Actualment sabem que està
produït per Candida albicans i que es
pot veure a la boca de lactants i immunodeprimits, però tot això no es coneixia
encara al s. XVIII. No va ser fins a 1840 quan es va descobrir l’agent que
causava la que avui anomenem candidosi oral i que durant molt de temps va ser
confosa amb les aftes. El mateix David Gruby, en descriure el fong microscòpic
causal el va anomenar aphtophytes
(derivat d’ ἄφθαι, cremada i de φυτόν, planta). Carrera proposa tractar-lo amb gargarismes
de cocció d’ordi, mel rosada i xarop de móres. Ens ha sorprès un altre remei, a
base de corall vermell triturat. Curiosament, durant l’Edat Mitjana el corall
es feia servir com a amulet per a prevenir malalties infantils. Els nens amb
penjolls de corall poden veure’s en moltes pintures dels s. XIV al XVI, i el
seu poder es cita al Lapidari d’Alfons X el Savi. Se li atribuïa poder
protector als parts i per preservar els nens de malalties. Ens ha interessant
l’ús d’aquest component, que malgrat no tenir cap base terapèutica real,
testimonia la fama preventiva del corall basada en les creences tradicionals.
Comparant-lo
amb altres textos coetanis, cal reconèixer que el llibre del rossellonès potser
no és tan complet com el de Daniel Turner, publicat a Londres unes dècades
abans (1714). Turner no era metge, sinò cirurgià, que aleshores no s’acceptaven
entre els metges. Per això no va escriure en llatí, sinò en un anglès planer i
entenidor, i la seva visió està més basada en la pròpia experiència que en cites
erudites, el que fa que sigui un llibre pràctic i modern. Pot ser que Carrera conegués
aquesta obra, que va ser traduïda al francès en 1743.
Però en
canvi el llibre del català fa uns interessants intents d’explicacions
fisiopatològiques. Tot i que sovint es basen en la teoria humoral, l’oficial de
l’època, també aporten en molts casos la seva observació personal.
Tenen gran
interès les fòrmules magistrals que ens presenten una àmplia visió de la
farmacopea del seu temps. Malgrat el seu pintoresquisme hem trobat algun indici
de possible actuació real de certs components. Fidel a l’escola de Montpeller,
que excel·lí per l’ús terapèutic de les plantes, el perpinyanès demostra amples
coneixements botànics i de fitoteràpia. Com altres autors proto-dermatològics, Carrera no al.ludeix a cap lesió elemental ni fa cap mena d’intent classificatori. L’ordre de les malalties comentades és força arbitrari. Ara bé, en comentar cadascuna de les malalties segueix un rigorós ordre: definició, causes, símptomes, diagnòstic, pronòstic i tractament. Aquesta sistemàtica, didàctica i propera als moderns textos anticipa ja el mètode científic.
L’obra que
ens ocupa, com les altres obres similars del s. XVIII situa les malalties de la
pell entre les afeccions bàsicament quirúrgiques. I prepara l’adveniment de la
Dermatologia científica que eclosionarà a finals d’aquest segle, influint
especialment a l’obra d’Alibert.
En
definitiva, creiem que és un deure de justícia reivindicar el tractat de Tomàs
Carrera com una precoç aportació a la Dermatologia, feta a mitjans del s. XVIII
per un metge català que no ha de caure en l’oblit.
Vull acabar
evocant la primera vegada que vaig tenir l’oportunitat de parlar en aquesta
casa de la mà del que fou el meu mestre Josep Cabré. Recordo que era 1975 i en
aquella ocasió jo havia preparat les meves ponències en castellà i les vaig
acabar improvisant en català. Ara sento com si es tanqués un cercle. Avui,
novament aquí, agraeixo al Dr. Mascaró que em presenti com a Acadèmic
Corresponent d’aquesta il.lustre institució. Cabré i Mascaró no només van ser
grans amics. També van arribar a la màxima jerarquia dermatològica que molt pocs
han assolit: membres del Comité Internacional de Dermatologia. Em pertoca ara a
mi complir les seves esperances i demostrar la meva fidelitat a la ciència, a
la història i al país.
Moltes gràcies.
Resum del Discurs: Rev. R. Acad. Med. Catalunya, 2020; 35: 97-99
 |
| Entrega del diploma i insígnies com a nou Acadèmic de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya |
Discurs
d’agraïment pel Premi Excel·lència Professional. 03.12.18
Xavier Sierra Valentí
M’ha tocat a mi expressar el sentir de
tots els que avui tenim el gaudi de assolir aquesta preciada distinció. Provaré
de fer de la meva veu la veu de tots, ja que els que ens apleguem aquí procedim
de diversos àmbits de la Medicina, que és com una orquestra, on tothom toca el
seu instrument en una única simfonia.
El Premi que se’ns atorga avui és sens
dubte una distinció de gran valor. No és un premi amb dotació econòmica, no és
un premi material, pero la seva importància simbòlica i moral és altíssima. És
el reconeixement a una trajectòria professional, a una feina ben feta, valorada
pels propis companys. No és un premi que es concedeixi per mèrits acadèmics, o pel
curriculum científic. Certament, entre nosaltres n’hi ha que també tenen una
brillant carrera acadèmica. Però aquest premi es concedeix exclusivament per
fer de metge. Pel exercici de la nostra professió. Moltes gràcies al CoMB per una distinció que
ens enorgulleix i que ens compromet a fer encara millor la feina de cada dia.
Volem recordar que aquí no estem tots els
que som. Si bé els jurats del premi han cregut que nosaltres som representatius
de la professió, n’estic segur que n’hi ha molts altres companys anònims que mereixen
el mateix honor.
Tampoc ens volem oblidar de tots aquells
que pateixen la injusta situació que malauradament viu l’Assistència Primària, i
la Sanitat concertada i que ha desembocat en les tensions viscudes la darrera
setmana. Esperem que s’arribi a solucions perdurables i justes. Els metges no
som ni sants ni herois: només uns professionals que cal valorar i que volem
poder treballar bé i amb dignitat.
Tots, els que estem aquí i els que no, tenim
un denominador comú: Som metges.
Ser metge és un vell ofici, que lluita
per preservar un dels béns més importants: la salut dels seus semblants. En
llatí, medicus, vol dir “el que cuida de l’altre”. És a dir, el
metge és un home que es preocupa pel que els passa als altres homes, que cuida
als altres. Veure’s reflectit en el malalt, patir amb ell, caminar al seu
costat. Claude Bernard deia que la funció del metge era: De vegades guarir,
millorar sovint, consolar sempre. Aquesta és la nostra funció: No tant
ocupar-nos de les malalties, sinò dels malalts. De l’angoixa que sent la
persona quan percep que alguna cosa del seu cos no va bé, quan el preocupa el
dolor, o encara pitjor, el possible final de la seva vida. Un altre gran metge,
William Osler, considerava que el bon metge sap com tractar la malaltia, però
el metge òptim és el que sap com tractar al malalt.
Sovint s’oblida que la Medicina ha contribuït
de forma humil i anònima a escriure grans pàgines de la Història de
l’Humanitat. Moltes vegades s’explica la història basant-se en batalles,
conquestes o en afers econòmics. No neguem la seva importància, però hem de
recordar que la història no hagués sigut la mateixa sense les vacunes, sense
els antibiòtics, sense l’anestèsia o els progressos actuals de la cirurgia o de
la immunologia.
Però, com recordava Shakespeare, "el passat
és només el pròleg". Si bé la nostra professió ha tingut un passat gloriós del
que sentir-nos molt cofois, cal que sapiguem encarar un futur que arriba a una
velocitat vertiginosa. Tots ens veiem obligats a una evolució imparable per fer
no poden oblidar la gestió informàtica, la recerca, els progressos tècnics i
diagnòstics. El metge actual, ha de saber usar la tecnologia sense deixar que
ens separi del principal dels nostres objectius: del malalt que tenim al
davant. I també hem d’adaptar-nos a una societat en vies de transformació:
l’envelliment de la població, les migracions, el medi ambient… La Medicina
exigeix un esforç constant, per comprendre millor el món i els que l’habiten.
No hay comentarios:
Publicar un comentario