El museo Dupuytren

 versió catalana | versión española

Piezas exhibidas en el Museo Dupuytren Museo Dupuytren-Orfila . París.

El Museo Dupuytren es una colección de objetos y especímenes anatómicos reales y de cera que ilustraban diversas enfermedades y malformaciones. Es propiedad de la Facultad de Medicina de la Universidad Pierre et Marie Curie (UPMC). 

El museo se fundó en 1835, al mismo tiempo que se creó la cátedra de Anatomía Patológica de la Universidad de París. Guillaume Dupuytren (1777-1835) era uno de los cirujanos más prestigiosos de Francia. Se había formado con Corvisart y Boyer en la Charité, con Pinel en la Salpêtrière, y con Cuvier en el Jardin des plantes. Siendo estudiante ganó el puesto de disector anatómico en el que tuvo de ayudantes a Laennec y Bayle (1795). Ocupó también el cargo de cirujano jefe del Hôtel-Dieu. Dupuytren quiso destinar parte de su fortuna personal a crear una cátedra de Anatomía Patológica. Aunque su legado era importante no era suficiente para realizar su proyecto. El decano Orfila le convenció entonces para que financiara un Museo de Anatomía Patológica, comprometiéndose a que el gobierno se haría cargo de la cátedra de Anatomía Patológica, cuya necesidad era manifiesta. El mismo año que murió Dupuytren, su discípulo Jean Cruveilhier (1791-1874) creó la cátedra, y el museo se instalóen el refectorio del Convento des Cordeliers (que había acogido durante la Revolución una sala de reuniones políticas conocida como el Club des Cordeliers). 

Guillaume Dupuytren (1777-1835)

El museo estuvo instalado allí hasta 1937. Gustave Roussy, a la sazón catedrático de Anatomía Patológica viendo que por su precariedad constituía un peligro, decidió almacenarlo en los sótanos, en condiciones deficientes que malograron algunas de las piezas de la colección.  

En 1967 Jacques Delarue (1901-1971) profesor de anatomía patológica y su agregado René Abelanet decidieron reinstalar el museo en la antigua Facultad de Medicina (Campus Jussieu), junto con otras 8 colecciones científicas de la UPMC. 

Cera representando un caso de labio leporino (a la izquierda) y el resultado tras la intervención quirúrgica reparadora (derecha), realizada por Anton Dubois en 1799.

Entre las piezas más destacadas del museo estaban las representaciones en cera de diversas lesiones patológicas. Algunas de ellas fueron encargadas por célebres médicos como  Desault (1738-1795) que fue el maestro de Dupuytren en el Hôtel-Dieu, de Jean-Nicolas Corvisart (1755-1820) y del propio Dupuytren. También cabe mencionar un nevus gigante observado por Jean-Louis Alibert (1766-1837) o algunas piezas representando el resultado de operaciones quirúrgicas como la reparación de un labio leporino realizada por el cirujano Antoine Dubois en 1799. Las ceras más recientes son las proporcionadas por Charcot. Los artistas que realizaron las ceras encontramos nombres célebres de la ceroplastia, desde A.P. Pinson (nacido en 1746) hasta Jules Baretta (1833-1923). Otros ceroplásticos destacados que contribuyeron con sus obras al museo fueron Talrich, Tramond y Jumelin. 

Entre las piezas glicerinadas estaban algunos aneurismas de la aorta, con la firma de René Laennec (1781-1826). La colección del museo también disponía de figuras de cartón-piedra, y tallas de madera, algunas del s. XVIII. 

Izquierda: Fotografía del esqueleto de un paciente con raquitismo, que se cree que era una mujer joven en el momento de su muerte, aquejada de escoliosis toracolumbar 

Derecha: Fotografía de la mano y los tendones de un mecánico de 28 años, arrancados cuando su camisa quedó atrapada en maquinaria pesada, y un dedo gordo del pie amputado con su tendón extensor adherido. 

Charles-Nicolas Houel: 

Atlas catalogue des pièces du Musée Dupuytren (1877–1880) 

Si bien las ceras eran las piezas más espectaculares y valiosas del museo, la mayoría de piezas exhibidas en el museo Dupuytren eran los huesos, de las que había miles, entre esqueletos completos, cráneos o fragmentos de otros huesos y articulaciones. El esqueleto completo más antiguo corresponde a un caso de osteomalacia gravídica presentada a la Academia de Cirugía en 1952, y el más moderno, el de una joven negra con pian aportado en 1926. La colección del museo presentaba alteraciones óseas de sífilis, osteomielitis crónica, tuberculosis osteoarticulares, tumores, raquitismo, escoliosis, etc. 

Otras piezas destacadas eran órganos conservados en tarros sumergidos en fijadores especiales, como una importante colección de malformaciones fetales. Algunas piezas tenían un gran valor histórico, como el cerebro de Mr Leborgnel, el paciente que permitió a Paul Broca (1824-1880) describir la afasia y elaborar la doctrina de las localizaciones cerebrales. 

Cerebro que permitió a Paul Broca(1824-1880) describir la afasia,
el área de Broca y elaborar la doctrina de las localizaciones cerebrales

El museo, que permitía la visita a público no especializado, pronto atrajo la morbosidad de algunos. La exhibición pública de partes del cuerpo humano sin preservar suficientemente su dignidad fue objeto de críticas. En 2010, las cabezas de diecinueve guerreros maoríes fueron devueltas de colecciones públicas francesas al Museo Nacional de Nueva Zelanda y, cuatro años más tarde, el cráneo del jefe indígena canaco, Ataï, que encabezó una rebelión en 1878 contra el dominio colonial francés en Nueva Caledonia. Estas devoluciones recuerdan la del bosquimano embalsamado del Museo Darder de Banyoles (Girona), y enterrado como un héroe nacional en Botswana en 2000. 

Finalmente el museo Dupuytren cerró sus puertas en 2016. 

___________________________________

El museu Dupuytren

Peces exhibidas al Museu Dupuytren Museu Dupuytren-Orfila . París.

El Museu Dupuytren és una col·lecció d'objectes i espècimens anatòmics reals i de cera que il·lustraven diverses malalties i malformacions. És propietat de la Facultat de Medicina de la Universitat Pierre et Marie Curie (UPMC). El museu es va fundar el 1835, alhora que es va crear la càtedra d'Anatomia Patològica de la Universitat de París. 

Guillaume Dupuytren (1777-1835) era un dels cirurgians més prestigiosos de França. S'havia format amb Corvisart i Boyer a la Charité, amb Pinell a la Salpêtrière, i amb Cuvier al Jardin des Plantes. Sent estudiant va guanyar el lloc de dissector anatòmic en què va tenir d'ajudants Laennec i Bayle (1795). 

Va ocupar també el càrrec de cirurgià en cap de l'Hôtel-Dieu. Dupuytren va voler destinar part de la seva fortuna personal a crear una càtedra d'anatomia patològica. Encara que el seu llegat era important no n'hi havia prou per a realitzar el seu projecte. El degà Orfila el va convèncer llavors perquè financés un Museu d'Anatomia Patològica, comprometent-se que el govern es faria càrrec de la càtedra d'Anatomia Patològica, la necessitat de la qual era manifesta. El mateix any que va morir Dupuytren, el seu deixeble Jean Cruveilhier (1791-1874) va crear la càtedra, i el museu es va instal·lar al refectori del Convent des Cordeliers (que havia acollit durant la Revolució una sala de reunions polítiques coneguda com el Club des Cordeliers).

Guillaume Dupuytren (1777-1835)

El museu va estar instal·lat allà fins al 1937. Gustave Roussy, aleshores catedràtic d'Anatomia Patològica, veient que per la seva precarietat constituïa un perill, va decidir emmagatzemar-lo als soterranis, en condicions deficients que van malmetre algunes de les peces de la col·lecció.

El 1967 Jacques Delarue (1901-1971) professor d'anatomia patològica i el seu agregat René Abelanet van decidir reinstal·lar el museu a l'antiga Facultat de Medicina (Campus Jussieu), juntament amb 8 col·leccions científiques més de la UPMC.

Cera representant un cas de llavi leporí (a l'esquerra) i el resultat després de la intervenció quirúrgica reparadora (dreta), realitzada per Anton Dubois el 1799.

Entre les peces més destacades del museu hi havia les representacions en cera de diverses lesions patològiques. Algunes van ser encarregades per metges cèlebres com Desault (1738-1795), qui va ser el mestre de Dupuytren a l'Hôtel-Dieu, de Jean-Nicolas Corvisart (1755-1820) i del propi Dupuytren.

També cal esmentar un nevus gegant observat per Jean-Louis Alibert (1766-1837) o algunes peces que representen el resultat d'operacions quirúrgiques com la reparació d'un llavi leporí realitzada pel cirurgià Antoine Dubois el 1799. Les ceres més recents són les proporcionades per Charcot. Entre els artistes que van fer les ceres trobem noms cèlebres de la ceroplàstia, des d'A.P. Pinson (nascut el 1746) fins a Jules Baretta (1833-1923). Altres ceroplàstics destacats que van contribuir amb les seves obres al museu van ser Talrich, Tramond i Jumelin.

Entre les peces glicerinades hi havia alguns aneurismes de l'aorta, amb la signatura de René Laennec (1781-1826). La col·lecció del museu també disposava de figures de cartró-pedra, i talles de fusta, algunes del s. XVIII.

Esquerra: Fotografia de l'esquelet d'un pacient amb raquitisme, que es creu que era una dona jove en el moment de la seva mort, afligida d'escoliosi toracolumbar.

Dreta: Fotografia de la mà i els tendons d'un mecànic de 28 anys, arrencats quan la camisa li va quedar atrapada en una maquinària pesada, i un dit gros del peu amputat amb el tendó extensor adherit.

Charles-Nicolas Houel:

Atles catalogue des pièces du Musée Dupuytren (1877–1880)

Si bé les ceres eren les peces més espectaculars i valuoses, la majoria de peces exhibides al museu Dupuytren eren els ossos, n'hi havia milers, entre esquelets complets, cranis o fragments d'altres ossos i articulacions. L'esquelet complet més antic correspon a un cas d'osteomalàcia gravídica presentada a l'Acadèmia de Cirurgia el 1952, i el més modern, el d'una jove negra amb pian aportat el 1926. La col·lecció del museu presentava alteracions òssies de sífilis, osteomielitis crònica, tuberculosis osteoarticulars, tumors, raquitisme, escoliosi, etc. 

Altres peces destacades eren òrgans conservats en pots submergits en fixadors especials, com una important col·lecció de malformacions fetals. Algunes peces tenien un gran valor històric, com ara el cervell de Mr. Leborgnel, el pacient que va permetre a Paul Broca (1824-1880) descriure l'afàsia i elaborar la doctrina de les localitzacions cerebrals.

El museu, que permetia la visita a públic no especialitzat, aviat va atreure la morbositat d'alguns. L'exhibició pública de parts del cos humà sense preservar-ne prou la dignitat va ser objecte de crítiques. El 2010, els caps de dinou guerrers maoris van ser tornats de col·leccions públiques franceses al Museu Nacional de Nova Zelanda i, quatre anys més tard, el crani del cap indígena canac, Ataï, que va encapçalar una rebel·lió el 1878 contra el domini colonial francès a Nova Caledònia. Aquestes devolucions recorden la del boiximà embalsamat del Museu Darder de Banyoles (Girona), i enterrat com un heroi nacional a Botswana el 2000.

Finalment el museu Dupuytren va tancar les portes el 2016.

Museo Historia de la Medicina de Cataluña

 versió catalana | versión española

Ramon Casas  Cartel  (Prueba de impremta)  (1922) Litografia sobre papel 106,3 x 55 cm (MHMC expuesto en la  Facultad de Medicina de la UVic-CC)

Hace poco se inauguró una parte del Museu d'Història de la Medicina de Catalunya (MHMC) en la Facultad de Medicina de la Universidad de Vic (UVic-CC). 

El acto estuvo presidido por la M.H. Anna Erra, presidenta del Parlament de Catalunya; Excm. Sr. Albert Castells, Alcalde de Vic; Dr. Josep Arimany, Presidente de la Fundació Estudis Superiors en Ciencies de la Salut (FESS); Dr. Jaume Padrós, Presidente del Colegio de Médicos de Barcelona y per mí mismo, Dr. Xavier Sierra en calidad de Presidente de la Fundación del MHMC. También asistieron el Dr. Bruguera, mi predecesor en la presidencia del MHMC y el Sr. Jaume Perarnau, director del MNACTEC, así como otras autoridades académicas.

La presidencia del acto. De derecha a izquierda, Dr. Padrós, presidente del COMB; Dr. Arimany, presidente de la FESS; M.H. Anna Erra, presidenta del Parlament de Catalunya, Excm. Sr. Albert Castells, alcalde de Vic y Dr. Xavier Sierra, presidente del patronato del MHMC. 

 

Indudablemente, esta inauguración constituyó un gran día para el MHMC y para la Facultad de Medicina de la UVic, pero también fue un gran día para mí, ya que era el comienzo de la realización de un sueño. Y esto no suele pasar todos los días.  

Cuando se me hizo el honor de nombrarme Presidente del Patronato del MHMC, me encontré con una colección museística que yacía en almacenes. Parte de esta colección estaba todavía pendiente de clasificación y excepto alguna pieza que se exponía en algunas exposiciones temporales no era habitualmente accessible al público. 

En un momento de mi discurso durante el acto inaugural.

Explicando algunas vitrinas con piezas anatómicas del s. XIX al público asistente. 

Siempre he estado convencido que los museos tienen por principal finalidad la didáctica, es decir exhibir sus fondos y enseñar a la población a través de los objetos la trayectoria del pasado, del cúmulo de vicisitudes que se han tenido que pasar hasta llegar a nuestros días, y por esta razón comencé a forjar un sueño: acercar el museo al territorio, abriendo varias subsedes: Vic, Sant Feliu de Guíxols, Reus, tal vez Terrassa (en el mismo MNACTEC) y finalmente Barcelona. 

He de agradecer al Rector de la Uvic-CC, Dr. Baños, al Dr Arimany, la Dra Marina Geli, a Anna Riba y muy especialmente al constante entusiasmo y efectividad de Laia Nogué, así como a todos los representantes del profesorado su magnífica acogida a mi propuesta desde el primer momento y que en definitiva ahora ha hecho realidad el principio del mi sueño. 

Y que sitio mejor que una Facultad de Medicina para exhibir un museo de Historia de la Medicina?. Porque un museo no solo conserva las reliquias del pasado, sino que es testimonio del largo y a veces penoso camino que se ha tenido que recorrer para llegar al presente. La medicina actual (y la del immediato futuro, que forjarán los que ahora son estudiantes  de esta facultad) progresa de forma exponencial, pero esto no hubiera sido posible sin el largo camino que nos ha llevado hasta aquí, sin el esforzado trabajo de muchas generaciones y del que es testimonio esta exposición.  

El escudo heráldico en piedra de Pere Virgili,
preside la entrada de la Facultad de Medicina de UVic

Shakespeare, en su obra La tempestad, escribía: El pasado es solamente el prólogo. Y así deseo yo que sea así en esta Facultad de Medicina. Un prólogo de un pasado para poder redactar mejor el libro actual y de futuro que escriben y escribirán sin duda las nuevas promociones médicas. Mirar el pasado es como mirar nuestra trayectoria vital. Recordar aquel niño que ya no somos, pero que ha sido imprescindible para construir la persona que somos ahora. De la misma manera pasa con un museo de Historia de la Medicina, una mirada necesaria para -mientras contemplamos el pasado- comprendemos mejor la actualidad de la medicina i de las ciencias de la salud. Y también para comprender plenamente una parte importante de Cataluña, ya que nuestra historia médica, sanitaria y de investigación ha contribuido a construir, como si fueran las piezas de un rompecabezas, nuestro país, del que nos podemos sentir orgullosos. 

Al lado del retrato del Dr. Jaume Ferran (Pintura a l'óleo)

Comentando algunas piezas del MHMC tras la inauguración. 

___________________________________

Museu d'Història de la Medicina de Catalunya a la Facultat de Medicina de la UVic

Ramon Casas  Cartell  (Prova d'impremta)  (1922) Litografia sobre paper 106,3 x 55 cm (MHMC exposat a la  Facultat de Medicina de la UVic-CC)

Fa poc es va inaugurar una part del Museu d'Historia de la Medicina de Catalunya (MHMC) a la Facultat de Medicina de la Universitat de Vic (UVic-CC). L'acte va estar presidit per la M. Avui és, sens dubte, un gran dia pel MHMC i per la Universitat de Vic-CC que comencen un camí conjunt.  L'acte va estar presidit per la M.H. Anna Erra, presidenta del Parlament de Catalunya; Excm. Sr. Albert Castells, Alcalde de Vic; Dr. Josep Arimany, President de la Fundació Estudis Superiors en Ciencies de la Salut (FESS); Dr. Jaume Padrós, President del Col·legi de Metges de Barcelona i per mi mateix, Dr. Xavier Sierra en qualitat de President de la Fundació del MHMC. També van assistir el Dr. Bruguera, el meu antecessor en la presidència del MHMC i el Sr. Jaume Perarnau, director del MNACTEC i diverses autoritats acadèmiques. 

   

La presidència del acte. De dreta a esquerra, Dr. Padrós, president del COMB; Dr. Arimany, president de la FESS; M.H. Anna Erra, presidenta del Parlament de Catalunya, Excm. Sr.  Albert Castells, alcalde de Vic i Dr. Xavier Sierra, president del patronat del MHMC. 

Indubtablement, el dia d'aquesta inauguració va ser un gran dia pel MHMC i per la Facultat de Medicina de la UVic, però també va ser un gran dia per a mi, ja que era el començament de la realització d’un somni. I això no sol passar tots els dies. 

Quan se’m va fer l’honor de nomenar-me President del Patronat del MHMC, em vaig trobar amb una col·lecció museística que jeia en magatzems. Part d’aquesta col·lecció estava encara pendent de classificació i excepte alguna peça exposta en exposicions temporals no era habitualment accessible al públic. 

En un moment del meu discurs durant la'acte inaugural.

Explicant algunes vitrines amb peces anatòmiques del s. XIX al públic assistent. 

Convençut que els museus tenen per principal finalitat la didàctica, és a dir exhibir el seu fons i ensenyar a la població a través dels objectes la trajectòria del passat, del cúmul de circumstàncies que s’han hagut de recòrrer per arribar fins als nostres dies, vaig començar a forjar un somni: acostar el museu al territori obrint diverses subseus: Vic, Sant Feliu de Guíxols, Reus, potser Terrassa (al mateix MNACTEC) i Barcelona. 

He d’agrair al Rector de la Uvic, Dr. Baños, al Dr Arimany, la Dra Marina Geli, a l’Anna Riba i molt especialment al constant entusiasme de la Laia Nogué i a tots els representants del professorat la seva magnífica acollida a la meva proposta des del primer moment i que en definitiva ara ha fet realitat el començament del meu somni. 

I quin lloc millor que una Facultat de Medicina per exhibir un museu d'Història de la Medicina?. Perquè un museu no només conserva les relíquies del passat, sinó que és testimoni del llarg i de vegades penós camí que s’ha hagut de recòrrer per arribar al present. La medicina actual (i la del immediat futur, que forjaran els que ara són estudiants d’aquesta facultat) progressa de forma exponencial, però no hagués estat possible sense el llarg camí que ens ha portat fins aquí, sense el treball de moltes generacions, i del que és testimoni aquesta exposició.  

Escut heràldic en pedra de Pere Virgili,
a l'entrada de la Facultat de Medicina de UVic

Shakespeare, en la seva obra La tempestat, va escriure: El passat és només el pròleg. I així desitjo que sigui a Facultat de Medicina. Un pròleg d'un passat per poder redactar millor el llibre actual i de futur que escriuen i escriuran sens dubte les noves promocions mèdiques. Mirar el passat és com mirar la nostra trajectòria vital. Recordar aquell infant que ja no som, però que ha estat imprescindible per bastir la persona que som ara. De la mateixa manera passa amb un museu d’història de la Medicina, una mirada necessària per -tot mirant el passat- comprendre millor l’actualitat de la medicina i de les ciències de la salut. I també per comprendre plenament una part important de Catalunya, ja que la nostra història médica, sanitària i d’investigació ha contribuït a construir  com si fos un trencaclosques, el nostre país, del que ens podem sentir orgullosos. 

Después de la inauguración se realitzó una visita guiada explicando las piezas expuestas al nuevo museo.

 

Al costat del retrat del Dr. Jaume Ferran (Pintura a l'oli)

Comentant algunes de las peces del MHMC deprés de la inauguració. 

Un retrato de Sorolla, con rosácea

versió catalana | versión española

Joaquín Sorolla  Retrato de Nemesio Camino Zubalzu (1901) Óleo sobre lienzo Colección particular  (Exposición temporal "Sorolla en negro".  Bancaja. Valencia)

Sorolla es conocido por ser "el pintor de la luz". La mayoría de sus cuadros captan maravillosamente la luz del sol, en las playas y paisajes de su Valencia natal. El sol que lo inunda todo y que baña las casas blancas, el agua del mar. los cuerpos desnudos de los niños bañándose. Los colores radiantes, lucen más intensos al ser iluminados por el sol. Nadie como él captó la deslumbrante luz de las tierras valencianas. 

Sin embargo, también hay un Sorolla que pintó en negro. Su paleta de oscuros se expresa sobre todo en retratos de personajes vestidos en su mayor parte con indumentaria oscura, al uso de la época. 

Estas obras de Sorolla son menos conocidas, ya que muchas forman parte de colecciones particulares y Fundaciones. Ahora se han reunido en una exposición, "Sorolla en negro" en la Fundación Bancaja de Valencia. 

El uso del color negro ha sido muy tradicional en la pintura española del barroco, y también en el dramático simbolismo de las pìnturas negras de Goya. El profundo conocimiento que tenía Sorolla de la obra de Velázquez, el Greco o Goya le permite jugar magistralmente con una gama de negros y grises con los aparte del uso generalizado en el sobrio vestuario elegante de su tiempo, le permite añadir expresividad, y subrayar estados anímicos de los personajes representados. 

Un buen amigo, el dermatólogo valenciano Juan José Vilata, habitual seguidor de este blog, me comenta uno de los cuadros, el que encabeza este artículo. Se trata de un retrato de Nemesio Camilo Zubalzu, que aparece sentado y mirando al espectador. Va totalmente vestido con una levita negra, que contrasta con la nívea blancura de los puños y cuello de la camisa que asoman bajo ella. En la mano izquierda sostiene unos guantes de piel de color gris, en un elegante contraste cromático. El fondo, también oscuro, completa la escena.

Pero el oscuro cromatismo en esta austera gama negro-gris-blanco subraya la coloreada cara del personaje. La piel de la nariz y las mejillas es de un llamativo color rojo. 

Detalle del retrato de Nemesio Camilo Zubalzu, de Sorolla.

Tanto el Dr. Vilata como yo, con nuestra visión de dermatólogos no dudamos ni un momento que Nemesio Camilo Zubalzu padecía una importante rosácea que motivaba este eritema. 

La rosácea es una enfermedad inflamatoria crónica que afecta principalmente a la cara, especialmente nariz y zonas malares. Suele afectar a personas en la edad media de la vida y se caracteriza principalmente por el enrojecimiento de las mejillas y la nariz, la presencia de vasos sanguíneos visibles en la cara, el cuello y la frente. en fases más avanzadas puede dar lugar a la aparición de pápulas y pústulas e incluso puede llegar a producir un rinofima, enfermedad producida por una hiperplasia de glándulas sebáceas que puede causar un aumento del volumen nasal. 

Desde aquí agradezco al Dr. Vilata su aportación a nuestro blog. 

___________________________________

Un retrat de Sorolla, amb rosàcia

Joaquim Sorolla  Retrato de Nemesio Camino Zubalzu (1901) Oli sobre tela Col·lecció particular  (Exposició temporal "Sorolla en negro".  Bancaja. Valencia)

Joaquim Sorolla és conegut com “el pintor de la llum”. La majoria dels seus quadres capten meravellosament la llum del sol, a les platges i paisatges de la seva València natal. El sol ho inunda tot i banya les cases blanques, l'aigua del mar, els cossos nus dels nens banyant-se. Els colors radiants llueixen més intensos en ser il·luminats pel sol. Ningú com ell va captar la llum enlluernadora de les terres valencianes.

Tot i això, també hi ha un Sorolla que va pintar en negre. La seva paleta de colors foscos s'expressa sobretot en retrats de personatges vestits majoritàriament amb indumentària fosca, a l'ús de l'època.

Aquestes obres de Sorolla són menys conegudes, ja que moltes formen part de col·leccions particulars i fundacions. Ara s'han reunit en una exposició, "Sorolla en negre"; a la Fundació Bancaixa de València.

L'ús del color negre ha estat molt tradicional a la pintura espanyola del barroc, i també al simbolisme dramàtic de les pintures negres de Goya. El coneixement profund que tenia Sorolla de l'obra de Velázquez, el Greco o Goya li permet jugar magistralment amb una gamma de negres i grisos a banda de l'ús generalitzat del vestuari sobri i elegant del seu temps, que li permet afegir expressivitat i subratllar estats anímics dels personatges representats.

Un bon amic, el dermatòleg valencià Juan José Vilata, habitual seguidor d'aquest bloc, em comenta un dels quadres, el que encapçala aquest article. És un retrat de Nemesio Camilo Zubalzu, qui apareix assegut i mirant a l'espectador. Va totalment vestit amb una levita negra, que contrasta amb la

blancor dels punys i del coll de la camisa que sobresurten. A la mà esquerra sosté uns guants de pell de color gris, en un elegant contrast cromàtic. El fons, també fosc, completa l’escena. 

Però el cromatisme fosc d’aquesta austera gamma negre-gris-blanc subratlla l'acolorida cara del personatge. La pell del nas i les galtes és d'un color vermell intens.

Detall del retrat de Nemesio Camilo Zubalzu, de Sorolla.

Tant el Dr. Vilata com jo mateix, amb la nostra visió de dermatòlegs no vam dubtar que Nemesio Camilo Zubalzu sofria una important rosàcia que causava aquest eritema.

La rosàcia és una malaltia inflamatòria crònica que afecta principalment la cara, especialment nas i zones malars. Sol afectar persones a l'edat mitjana de la vida i es caracteritza principalment per l'envermelliment de les galtes i el nas.

La presència de vasos sanguinis visibles a la cara, el coll i el front en fases més avançades pot donar lloc a l’aparició de pàpules i pústules, i fins i tot pot arribar a produir un rinofima, malaltia produïda per una hiperplàsia de glàndules sebàcies que pot causar un augment del volum nasal.

Des d'aquí agraeixo al Dr. Vilata la seva aportació al nostre bloc.