Páginas

Últimes publicacions

lunes, 4 de julio de 2022

Retratos sin sonrisa

 versió catalana | versión española








Diego Velázquez 

Retrato del papa Inocencio III

(1650)
 
Óleo sobre lienzo 140 x 120 cm
Galleria Doria Pamphilij 
Roma




Una de las cosas que más nos llama la atención en contemplar un retrato antiguo es la ausencia de sonrisa de los retratados. Javier Sanz Serrulla, doctor en Medicina y en Historia ha estudiado este fenómeno. Los personajes de la mayoría de cuadros aparecen serios, distantes, o apenas esbozan una sonrisa forzada, tímida e inacabada. Hay que hacer una búsqueda exhaustiva para encontrar a una persona que sonría francamente, mostrando los dientes. 

Una de las excepciones es el Adán de Durero (1507), expuesto en el Museo del Prado que al sonreír muestra un diastema, una separación de los incisivos superiores que presenta hasta un 20% de la población. 

La sonrisa más famosa es sin duda la de la Gioconda de Leonardo da Vinci (1503-1519). Una sonrisa que ha hecho correr ríos de tinta y ha causado una gran atracción entre los visitantes del Museo del Louvre. Una sonrisa forzada que no es tan ostensible en la réplica del Museo del Prado (1507-1519) y que por ello presenta más naturalidad y menos picardía que la del museo parisiense. 

En cambio, los personajes de clases bajas sonríen de forma más abierta. Es el caso del Bufón Calabacillas (1635-1639). Velázquez lo pinta con la mirada perdida, y una sonrisa alelada y bonachona que deja ver los dientes, no muy bien cuidados. 



Velázquez: El bufón Calabacillas. Museo del Prado. Madrid. 

 

Los personajes de alcurnia, en cambio, presentan un aspecto serio, sin sonrisa que pudiera delatar sus transtornos dentales. Es el caso de la reina Mª Luisa de Parma, esposa de Carlos IV, que aparece siempre, en los retratos de Goya, con la boca cerrada y apretada, mostrando en todo caso una sonrisa forzada. La reina había perdido casi la totalidad de sus dientes y usaba una prótesis de porcelana. Tres sirvientes de palacio cuidaban a diario de la preciada prótesis. La reina comía siempre en solitario, ya que debía sacarse la prótesis para ingerir alimentos y no quería que otras personas pudieran verla mientras lo hacía.  



Francisco de Goya: Retrato de María Luisa de Parma.
Museo Goya (colección Ibercaja)  

Muchos otros retratos de personalidades mantienen la boca cerrada, y la causa bien puede ser el mal estado de sus dientes. Baste recordar el retrato de Georges Washington, que cuando a los 56 años ocupó la presidencia de los EEUU había perdido la casi totalidad de piezas dentarias y solamente conservaba un diente. La caries y su costumbre de abrir nueces con los dientes fueron las causas que le obligaron a usar también una prótesis dental. Washington era un hombre jovial y que reía mucho con sus amistades, pero aparece siempre serio en sus retratos. 



Rembrandt Peale: George Washington (detalle)
National Portrait Gallery. Washington DC. 

Naturalmente este criterio no sirve para los retratos de sacamuelas, que aparecen en el desempeño de sus funciones arrancando muelas de un paciente que forzosamente muestra la boca totalmente abierta. Durante mucho tiempo arrancar muelas era la única solución que podía ofrecerse ante el terrible dolor odontológico. Lo solían hacer los cirujanos de hábito corto, ni habían ido a la Facultad como sí hacían los cirujanos de hábito largo, también llamados latinistas porque hablaban latín y que ejercían una cirugía mayor. 



Theodor Rombouts El charlatán sacamuelas (1627) 
Museo del Prado. Madrid.   


Los cirujanos de hábito corto eran sacamuelas, hacían sangrías y aplicaban sanguijuelas. También afeitaban y cortaban el pelo, por lo que también se les llamaba cirujanos barberos. Ejercían su oficio en plazas y mercados, al aire libre. Yo todavía he visto algunos de estos personajes hace algunos años en algún zoco árabe, que exhibía en una mesita el montón de dientes que había arrancado a sus pacientes, a guisa de currículum, para certificar su experiencia. 



Sacamuelas callejero en la plaza Djemaa el Fna. Marrakech.  


Cuando a partir de ahora vayáis a un museo, podéis entreteneros buscando retratos con sonrisa anteriores al s. XX. Seguramente encontraréis alguno, aunque probablemente os costará. Buena suerte! 



___________________________________



Retrats sense somriure







Diego Velázquez 

Retrat del papa Inocenci III

(1650)
 
Oli sobre tela 140 x 120 cm
Galleria Doria Pamphilij 
Roma



Una de les coses que més ens crida l'atenció al contemplar un retrat antic és l'absència de somriure de les persones retratades. Javier Sanz Serrulla, doctor en Medicina i en Història, ha estudiat aquest fenomen. Els personatges de la majoria de quadres apareixen seriosos, distants, o amb prou feines esbossen un somriure tímid i inacabat. Cal fer una cerca exhaustiva per trobar una persona que somrigui francament, mostrant les dents.

Una de les excepcions és l'Adán de Durero (1507), exposat al Museu del Prado, que al somriure mostra un diastema, una separació dels incisius superiors que presenta fins a un 20% de la població.

El somriure més famós és sens dubte el de la Gioconda de Leonardo da Vinci (1503-1519). Una somriure que ha fet córrer rius de tinta i ha causat una gran atracció entre els visitants del Museu del Louvre. Un somriure forçat que no és tan ostensible a la rèplica del Museu del Prado (1507-1519) i que per això presenta més naturalitat i menys picardia que la del museu parisenc.

En canvi, els personatges de classes baixes somriuen de manera més oberta. És el cas del Bufó Calabacillas (1635-1639). Velázquez el pinta amb la mirada perduda, i un somriure alienat i bonàs que deixa veure les dents, no gaire ben cuidades.



Velázquez: El bufó Calabacillas. Museo del Prado. Madrid. 


Els personatges de llinatge, en canvi, presenten un aspecte seriós, sense un somriure que pogués delatar els seus trastorns dentals. És el cas de la reina M. Lluïsa de Parma, esposa de Carles IV, qui apareix sempre, als retrats de Goya, amb la boca tancada. La reina havia perdut gairebé la totalitat de les seves dents i feia servir una pròtesi de porcellana. Tres servents de palau cuidaven diàriament de la preuada pròtesi. La reina menjava sempre en solitari, ja que s'havia de treure la pròtesi per ingerir aliments i no volia que altres persones la poguessin veure mentre ho feia.



Francisco de Goya: Retrat de Maria Lluisa de Parma.
Museu Goya (col·lecció Ibercaja)  


Molts altres retrats de personalitats mantenen la boca tancada, i la causa podria ser el mal estat de les dents. Només cal recordar el retrat de Georges Washington, que quan als 56 anys va ocupar la presidència dels EUA havia perdut gairebé la totalitat de peces dentàries i només conservava una dent. La càries i el costum d'obrir nous amb les dents van ser les causes que el van obligar a fer servir també una pròtesi dental. Washington era un home jovial i que reia molt amb les seves amistats, però als seus retrats apareix sempre seriós.



Rembrandt Peale: George Washington (detall)
National Portrait Gallery. Washington DC. 

Naturalment aquest criteri no serveix per als retrats d'arrencaqueixals, que apareixen en ple exercici de les seves funcions arrencant els queixals d'un pacient que forçosament mostra la boca totalment oberta. Durant molt de temps arrencar queixals era l'única solució que podia oferir-se davant el terrible dolor odontològic. Solien fer-ho els cirurgians d'hàbit curt, que no havien anat a la Facultat, com sí que ho feien els cirurgians d'hàbit llarg, també anomenats llatinistes perquè parlaven en llatí i que exercien una cirurgia major. 



Theodor Rombouts. L'arrencaqueixals (1627) 
Museo del Prado. Madrid.   


Els cirurgians d'hàbit curt eren arrancaqueixals, feien sagnies i aplicaven sangoneres. També afaitaven i tallaven els cabells, per la qual cosa també se'ls anomenava cirurgians barbers. Exercien el seu ofici a places i mercats, a l'aire lliure. Jo encara he vist alguns d'aquests personatges fa uns anys en algun mercat àrab, exhibint a una tauleta les dents que havia arrencat als seus pacients, com si fos un currículum, per certificar la seva experiència.



Arrencaqueixals de carrer a la plaça Djemaa el Fna. Marrakech.  

Quan a partir d'ara aneu a un museu, podeu entretenir-vos buscant retrats amb somriure anteriors al s. XX. Segurament en trobareu algun, encara que probablement us costarà. Bona sort!