Páginas

Últimes publicacions

viernes, 18 de febrero de 2022

Theodor Billroth: (II) Vida y obra

versió catalana | versión española








Ferdinand Dorsch 

El cirujano Theodor Billroth 

en su terraza en Sankt GilgenWolfgangsee



(1899) 

Óleo sobre tabla 97 x 88 cm



En un artículo anterior aportamos el cuadro de Seligmann, El Dr. Billroth operando en el Hospital General de Viena, donde comentamos algunos aspectos de las prácticas de cirugía a finales del s. XIX. Pero no podemos pasar por alto que el personaje central de esta obra es el insigne cirujano Theodor Billroth, del que comentaremos hoy algunos aspectos de su vida y obra. 

Theodor Billroth (1829-1894) nació en la isla de Rügen, al norte de Alemania (Prusia). Decidió estudiar Medicina, primero en Göttingen y después en Berlín, donde se graduó de médico en 1852. Su formación basada en la histología y la fisiología experimental se desarrolló junto a Rudolph Wagner y Johannes Müller, y fue asistente del famoso cirujano von Langenbeck en el hospital de la Charité. En 1856 recibió su habilitación docente en la cátedra de anatomía patológica con Rudolph Virchow. 






En 1860 aceptó el cargo de profesor de Cirugía en la Universidad de Zurich, donde alcanzó una gran reputación y publicó su obra “Patología y Terapia quirúrgica general”.

En 1867 fue nombrado profesor de la Clínica Quirúrgica II de la Universidad de Viena, practicando cirugía en el Hospital General de esta ciudad. Hacia 1870, ya había logrado reorganizar el instituto de cirugía. También renovó profundamente las ideas docentes e introdujo la antisepsia y la cirugía científica. Se rodeó de un grupo unido de discípulos proponiendo una formación quirúrgica que debía ser por lo menos de 2-3 años después de terminar los estudios de Medicina. Durante este tiempo los alumnos debían realizar prácticas en animales y cadáveres e incorporarse como asistentes en los equipos quirúrgicos. Así pronto nació una escuela que se difundió por toda Europa.

Nueve de sus principales asistentes pasaron a ocupar importantes cátedras en Europa (formando la “Escuela de Billroth”). Entre sus alumnos destacados, estuvieron von Winiwartes, Mikulicz-Radecki, Murphy y Halsted. Cuando estaba en Zúrich, lo visitó el joven Emil Theodor Kocher, de Berna, quien fue pionero de la cirugía de tiroides y el primer médico en recibir un Premio Nobel.

Theodor Billroth fue un gran docente, clínico, investigador y cirujano, y podemos considerar   que es uno de los mejores ejemplos de la nueva medicina científica. Introdujo los métodos histológicos, bacteriológicos, experimentales y estadísticos en su actividad, interrelacionándolos y contribuyendo a hacer de la cirugía una innegable actividad científica. 

Testimonio de su labor son los numerosos epónimos con lo que recordamos sus aportaciones. Algunos de estos epónimos son anatómicos, como los cordones esplénicos, también llamados cordones de Billroth. Otras veces designan ciertas enfermedades como el meningocele espurio o enfermedad de Billroth. Dio nombre a muchos instrumentos quirúrgicos y a ciertas técnicas, como la sutura en botón, ideada para evitar desgarros de la piel. Un procedimiento de extirpación de lengua ideado por él se conoce como la operación de Billroth. 



Pero tal vez por lo que más se le recuerda es por las intervenciones de extirpación gástrica, conocidas como gastrectomías Billroth I y II. 

La operación de Billroth I es la de elección en la patología no maligna del estómago o en las úlceras duodenales que requieren gastrectomía. Consiste en la extirpación de los dos tercios distales del estómago con nueva anastomosis del remanente de estómago a la primera porción duodenal, como técnica de reconstrucción del tránsito alimentario. 

La operación de Billroth II consiste en la extirpación del 75-80% del estómago distal, con cierre de la primera porción duodenal, que queda como asa ciega (asa aferente) y la reconstrucción del tránsito del alimento, mediante la sutura del remanente de estómago al yeyuno proximal, de forma lateral, creando, a partir de ahí, un asa aferente que recoge el alimento que viene del estómago y lo mezcla con el líquido biliar y el pancreático que viene del duodeno.




Esquema de la operación de Billroth II



Bibliografía


Beger HG. 145 years of Langenbeck’s Archives. Langenbeck’s Archives for Surgery. 2005; 390:75–76.

Bonner TN. American doctors and German universities. 1870–1914. Lincoln: University of Nebraska Press; 1963.

Bonner TN. Becoming a physician: medical education in Britain, France, Germany and the United States, 1750–1945. New York: Oxford University Press; 1995.

Buklijas T. Surgery and national identity in late nineteenth-century Vienna. Stud Hist Philos Biol Biomed Sci. 2007 Dec; 38(4): 756–774.

Kern E. Theodor Billroth 1829–1894: Biographie anhand von Selbstzeugnissen. Munich: U&S; 1994.

Lesky, E. (1966) Billroth als Mensch und Arzt. Dtsch med J,17,739-743.

Lesky, E. (1974) La cirugía austriaca. En: P. Laín Entralgo (1972-1975) Historia universal de la medicina. Salvat, 7 vols. Vol. 6, pp. 276-279.

Sigerist, H.E. (1949) Los grandes médicos. Historia biográfica de la medicina, trad. de F. Arasa y M. Scholz, Barcelona, Ave, pp. 261-264.

Villanueva-Meyer, M. Theodor Billroth (1829-1894) : Pionero de la cirugía científica moderna. Galenus. https://www.galenusrevista.com/?Theodor-Billroth

Zimmermann, L.; Veith, I. (1961) Great ideas in the history of surgery, Baltimore, pp. 488-498.


___________________________________



Theodor Billroth: (II) Vida i obra







Ferdinand Dorsch 

El cirurgià Theodor Billroth 

a la seva terrassa a Sankt GilgenWolfgangsee



(1899) 

Oli sobre tabla 97 x 88 cm



En un article anterior hem comentat el quadre de Seligmann, El Dr. Billroth operant a l'Hospital General de Viena, destacant alguns aspectes de les pràctiques de cirurgia a finals del s. XIX. Però no podem passar per alt que el personatge central d'aquesta obra és l'insigne cirurgià Theodor Billroth, de qui explicarem alguns aspectes de la seva vida i obra.

Theodor Billroth (1829-1894) va néixer a la illa de Rügen, al nord d'Alemanya (Prússia). Va decidir estudiar Medicina, primer a Göttingen i després a Berlín, on es va graduar de metge l’any 1852. La seva formació basada en la histologia i la fisiologia experimental es va desenvolupar al costat de Rudolph Wagner i Johannes Müller, i va ser assistent del famós cirurgià von Langenbeck a l'hospital de la Charité. El 1856 va rebre la seva habilitació docent a la càtedra d'anatomia patològica amb Rudolph Virchow.




El 1860 va acceptar el càrrec de professor de Cirurgia a la Universitat de Zuric, on va aconseguir una gran reputació i va publicar la seva obra “Patologia i Teràpia quirúrgica general”.
El 1867 va ser nomenat professor de la Clínica Quirúrgica II de la Universitat de Viena, practicant cirurgia a l'Hospital General d'aquesta ciutat. Cap al 1870, ja havia aconseguit reorganitzar l'institut de cirurgia, introduint l'antisèpsia i la cirurgia científica. També va renovar profundament les idees docents. Es va envoltar d'un grup unit de deixebles proposant una formació quirúrgica que havia de ser com a mínim 2-3 anys després d'acabar els estudis de Medicina. Durant aquest temps els alumnes havien de fer pràctiques amb animals i cadàvers i incorporar-se com a assistents als equips quirúrgics. Així fou com aviat va néixer una escola que es va difondre per tota Europa.

Nou dels seus principals assistents van passar a ocupar càtedres importants a Europa (formant l'Escola de Billroth). Entre els seus alumnes destacats, hi trobem von Winiwartes, Mikulicz-Radecki, Murphy i Halsted. Quan era a Zuric, el va visitar el jove Emil Theodor Kocher, de Berna, que va ser pioner de la cirurgia de tiroide i el primer metge a rebre un Premi Nobel. 
Theodor Billroth va ser un gran docent, clínic, investigador i cirurgià, i podem considerar que és un dels millors exemples de la nova medicina científica. Va introduir els mètodes histològics, bacteriològics, experimentals i estadístics en la seva activitat, interrelacionant-los i contribuint a fer de la cirurgia una innegable activitat científica.

En són testimoni de la seva tasca els nombrosos epònims amb què recordem les seves aportacions. Alguns d'aquests epònims són anatòmics, com els cordons esplènics, també anomenats cordons de Billroth. Altres vegades designen certes malalties com el meningocele espuri o malaltia de Billroth. Va donar nom a molts instruments quirúrgics i a determinades tècniques, com la sutura en botó, ideada per evitar esquinços de la pell. Un procediment d'extirpació de llengua ideat per ell es coneix com l'operació de Billroth.


Però potser pel que més se'l recorda és per les intervencions d'extirpació gàstrica, conegudes com a gastrectomies Billroth I i II.

L'operació de Billroth I és la d'elecció a la patologia no maligna de l'estómac o a les úlceres duodenals que requereixen gastrectomia. Consisteix en l'extirpació dels dos terços distals de l'estómac amb nova anastomosi del romanent d'estómac a la primera porció duodenal, com a tècnica de reconstrucció del trànsit alimentari.

L'operació de Billroth II consisteix en l'extirpació del 75-80% de l'estómac distal, amb tancament de la primera porció duodenal, que queda com a nansa cega (ansa aferent) i la reconstrucció del trànsit de l'aliment, mitjançant la sutura del romanent d'estómac al jejú proximal, de forma lateral, creant, a partir d'aquí, una nansa aferent que recull l'aliment que ve de l'estómac i el barreja amb el líquid biliar i el pancreàtic que ve del duodè.



Esquema de l'operació de Billroth II




Bibliografia


Beger HG. 145 years of Langenbeck’s Archives. Langenbeck’s Archives for Surgery. 2005; 390:75–76.

Bonner TN. American doctors and German universities. 1870–1914. Lincoln: University of Nebraska Press; 1963.

Bonner TN. Becoming a physician: medical education in Britain, France, Germany and the United States, 1750–1945. New York: Oxford University Press; 1995.

Buklijas T. Surgery and national identity in late nineteenth-century Vienna. Stud Hist Philos Biol Biomed Sci. 2007 Dec; 38(4): 756–774.

Kern E. Theodor Billroth 1829–1894: Biographie anhand von Selbstzeugnissen. Munich: U&S; 1994.

Lesky, E. (1966) Billroth als Mensch und Arzt. Dtsch med J,17,739-743.

Lesky, E. (1974) La cirugía austriaca. En: P. Laín Entralgo (1972-1975) Historia universal de la medicina. Salvat, 7 vols. Vol. 6, pp. 276-279.

Sigerist, H.E. (1949) Los grandes médicos. Historia biográfica de la medicina, trad. de F. Arasa y M. Scholz, Barcelona, Ave, pp. 261-264.

Villanueva-Meyer, M. Theodor Billroth (1829-1894) : Pionero de la cirugía científica moderna. Galenus. https://www.galenusrevista.com/?Theodor-Billroth

Zimmermann, L.; Veith, I. (1961) Great ideas in the history of surgery, Baltimore, pp. 488-498.

miércoles, 16 de febrero de 2022

Theodor Billroth: (I) La operación

versió catalana | versión española








Adalbert Franz Seligmann 

El Dr. Billroth operando 
en el Hospital General de Viena 

(1888-1890) 

Óleo sobre lienzo 114 x 87 cm
Österreichische Galerie Belvedere. 
Viena



Recuerdo que cuando estuve delante de esta pintura, en el museo de Viena, sentí una gran emoción. No solo por la obra en sí, un buen ejemplo de arte de finales del s. XIX, sino porque representaba al famoso cirujano Theodor Billroth (1829-1894), una de las grandes figuras de la cirugía científica, operando en un anfiteatro, ante un nutrido grupo de alumnos y se efectuaban con una evidente finalidad didáctica. 

El Dr. Theodor Billroth se reconoce fácilmente por su poblada barba blanca. Está disertando al tiempo que realiza la intervención. Alrededor suyo, un grupo de siete cirujanos y anestesistas le están ayudando, mientras le escuchan con admiración. Todos llevan batas blancas, pero el profesor se ha colocado también un delantal amarillo. 



El Dr. Billroth, comentando la intervención (detalle)

Tras él se sitúa una vitrina con el material quirúrgico disponible. Algunos colaboradores sostienen en sus manos algunos instrumentos. Sobre un carro de curas podemos ver una caja de apósitos, una jofaina con un líquido rosado, probablemente el antiséptico con el que se habían desinfectado las manos los asistentes. También vemos lo que parece ser una sonda, junto con un par de instrumentos. El material usado es bastante escueto.    

Algo más atrás del grupo operatorio y la vitrina de instrumentos, unos cincuenta discípulos se disponen en las gradas. Van vestidos con ropa de calle y observan con atención. Algunos parecen tomar apuntes de las explicaciones del profesor. Toda la escena está iluminada por un gran ventanal, ya que este tipo de operaciones se realizaba con luz natural.  

Enseguida nos llaman la atención las notables diferencias de la escena con una operación quirúrgica actual. La ausencia de guantes quirúrgicos, gorros y mascarillas; la inexistencia de personal femenino (ni doctoras ni enfermeras); y sobre todo la falta de condiciones de asepsia y de iluminación adecuadas... También nos extraña que no hay ningún foco para iluminar la intervención y el hecho de realizarse ante un público numeroso, sin separación física alguna.  

Sin embargo estas eran las condiciones habituales a finales del s. XIX, como podemos ver en las pinturas de Thomas Eakins (La clínica Gross, 1875; La clínica Agnew, 1889) o la de Henri Gervex (El Dr. Péan operando en el Hospital de Saint Louis). Pero hay que destacar que en la pintura de Seligmann se incorporan algunos progresos: la anestesia (ya introducida en 1848) y el uso de batas, a pesar de que se trata de batas blancas en lugar de las de color que podemos ver actualmente en los quirófanos.   

La pintura tiene el interés añadido de estar protagonizada por el Dr. Billroth (1829-1894), una de las grandes figuras de la medicina, de la que trataremos en otro artículo del blog. 



___________________________________



Theodor Billroth. (I) L'operació






Adalbert Franz Seligmann 

El Dr. Billroth operant 
a l'Hospital General de Viena 

(1888-1890) 

Oli sobre tela 114 x 87 cm
Österreichische Galerie Belvedere. 
Viena

Recordo que quan vaig estar davant d'aquesta pintura, al museu de Viena, vaig sentir una gran emoció. No només per l'obra en si mateixa, un bon exemple d'art de finals del s. XIX, sinó perquè representava el famós cirurgià Theodor Billroth (1829-1894), una de les grans figures de la cirurgia científica, operant en un amfiteatre davant d'un nodrit grup d'alumnes, amb una finalitat didàctica evident.

El Dr. Theodor Billroth es reconeix fàcilment per la seva poblada barba blanca. Està dissertant alhora que realitza la intervenció. Al seu voltant, un grup de set cirurgians i anestesistes l’ajuden mentre l'escolten amb admiració. Tots porten bates blanques, però el professor també s'ha col·locat a sobre un davantal groc.



El Dr. Billroth, comentant la intervenció (detall)


Darrere seu hi ha una vitrina amb el material quirúrgic disponible. Alguns col·laboradors sostenen a les mans alguns instruments. Sobre un carro de cures podem veure una capsa d'apòsits, un rentamans amb un líquid rosat, probablement l'antisèptic amb què s'havien desinfectat les mans els assistents. També veiem quelcom que sembla una sonda, juntament amb un parell d'instruments. El material usat és força escàs.

Una mica més enrere del grup operatori i la vitrina d'instruments, una cinquantena de deixebles es disposen a les grades. Van vestits amb roba de carrer i observen amb atenció. Alguns semblen prendre apunts de les explicacions del professor. Tota l'escena està il·luminada per un gran finestral, ja que aquest tipus d'operacions quirúrgiques es feien amb llum natural.

De seguida ens criden l'atenció les diferències notables de l'escena amb una operació quirúrgica actual. L'absència de guants quirúrgics, gorres i màscares; la inexistència de personal femení (ni metgesses ni infermeres); i sobretot la manca de condicions d'asèpsia i d'il·luminació adequades... També ens sorprèn que no hi ha cap focus per il·luminar la intervenció i el fet de realitzar-se davant d'un públic nombrós, sense cap mena de separació física.

Malgrat tot, aquestes eren les condicions habituals a finals del s. XIX, com podem veure a les pintures de Thomas Eakins (La clínica Gross, 1875; La clínica Agnew, 1889) o la de Henri Gervex (El Dr. Péan operant a l'Hospital de Saint-Louis). Però cal destacar que a la pintura de Seligmann s'incorporen alguns progressos: l'anestèsia (ja introduïda el 1848) i l'ús de bates, tot i que són bates blanques en lloc de les de color que podem veure actualment als quiròfans.

La pintura té l'interès afegit d'estar protagonitzada pel Dr. Billroth (1829-1894), una de les grans figures de la medicina, que tractarem en un altre article del bloc.


lunes, 14 de febrero de 2022

Los enanos de Zuloaga

 versió catalana | versión española






Ignacio Zuloaga

La enana doña Mercedes 

(1899) 

Óleo sobre lienzo 130 x 95
Musée d'Orsay. París.  



Las pinturas de enanos acondroplásicos y otras alteraciones fueron una temática frecuente en las cortes barrocas. Recordemos que Velázquez dejó numerosas obras que testimonian la función de bufones que algunos de estos personajes tuvieron en el entorno de los monarcas hispánicos de Casa de Austria. Siglos más tarde, Ignacio Zuloaga, retomó este tema, demostrando que no rehuía la representación de lo patológico. Tal vez el más famoso de ellos fue Gregorio el Botero, que llevó al salón de la Société Nationale des Beaux-Arts en 1908, el mismo año en que realizó también Gregorio en Sepúlveda (Pedraza, Museo Zuloaga). Zuloaga representó en este enano la encarnación de la España de 1898, la profunda crisis social y económica de un país que había perdido sus colonias tras haber intentado de forma vergonzosa gran cantidad de maniobras infamantes. José Gutiérrez Solana definió a Gregorio como  

"un monstruo de pesadilla, contrahecho, ridículo, espantable, con sus manos torcidas, manos de manco"



Zuloaga: Gregorio el Botero


Zuloaga: Gregorio en Sepúlveda (1908)

No fue este el único enano que representó Zuloaga. En la obra que encabeza este artículo representó a una  acondroplásica, la señorita Mercedes Bouey.  Pintó este cuadro en en el salón de Le Couénicla casa con jardín que Marie-Louise Thierrée, segunda esposa y viuda de Albert Dethomas, poseía en la localidad de Saint-Médard-en-Jalles, cerca de Burdeos. En esta casa,  pasó el pintor el verano de 1899 con su mujer, Valentine Dethomas, pocos meses después de su boda, celebrada el 18 de mayo de ese año. La casa no existe ya en la actualidad. 

La enana doña Mercedes, no está exenta de reminiscencias históricas. Su aspecto, su mirada fija en el espectador, su vestido azul bordado, nos recuerda bastante la Maribárbola de Las Meninas de Velázquez

El salón muestra un ambiente antiguo, decorado con muebles franceses de color oscuro. A diferencia de los artistas del Siglo de Oro que representaban los bufones al mismo nivel que el artista, Zuloaga utiliza un punto de vista más alto, que acentúa la deformidad de la figura, baja y gruesa. La enana muestra su cabeza a un nivel más bajo del nivel de los muebles del fondo. 





El recurso de la bola de cristal aumenta la impresión óptica de volumen de la enana. La esfera produce una distorsión muy expresiva de las partes reflejadas en ella del cuerpo de la figura, y permite la incorporación del resto de la estancia en el reflejo. En éste puede verse al propio artista que. sentado ante el caballete, recibe la luz de su lado izquierdo a través del gran ventanal del fondo, probablemente uno de los que daban a la fachada principal de la casa, orientada al jardín. 

Zuloaga evoca así los precedentes pictóricos de los reflejos en espejos y superficies convexas (Van Eyck y otros artistas del Renacimiento flamenco, y ciertas pinturas holandesas del siglo XVII), en las que los espejos convexos reflejan también al artista que pinta ante su caballete



La cara de doña Mercedes presenta abundantes nevus pigmentarios.

Desde el punto de vista médico, aparte de la acondroplasia, bien evidente, con la macrocefalia y la nariz en silla de montar característica, la enana doña Mercedes presenta sobre su piel diversos nevus pigmentarios, bien delimitados. Tres de ellos en la frente   


___________________________________



Els nans de Zuloaga






Ignacio Zuloaga

La nana donya Mercedes 

(1899) 

Oli sobre tela 130 x 95 cm
Musée d'Orsay. París.  




Les pintures de nans acondroplàsics i altres alteracions van ser una temàtica freqüent a les corts barroques. Recordem que Velázquez va deixar nombroses obres que testimonien la funció que alguns d'aquests personatges van tenir com a bufons a l'entorn dels monarques hispànics de la Casa d'Àustria. Segles més tard, Ignacio Zuloaga, va reprendre aquest tema, demostrant que no defugia la representació de patologies. Potser el més famós de tots va ser Gregorio el Botero, que va portar al saló de la Société Nationale des Beaux-Arts el 1908, el mateix any en què també va realitzar Gregorio a Sepúlveda (Pedraza, Museu Zuloaga). Zuloaga va representar en aquest nan l'encarnació de l'Espanya de 1898, la profunda crisi social i econòmica d'un país que havia perdut les colònies després d'haver intentat de manera vergonyosa gran quantitat de maniobres infamants. José Gutiérrez Solana va definir a Gregorio com 

"un monstre de malson, contrafet, ridícul, espantós, amb les mans tortes, mans de manc"



Zuloaga: Gregorio el Botero


Zuloaga: Gregorio en Sepúlveda (1908)

 

Però aquest no va ser l'únic nan que va representar Zuloaga. A l'obra que encapçala aquest article va representar una acondroplàsica, la senyoreta Mercedes Bouey. Va pintar aquest quadre al saló de Le Couénic, la casa amb jardí que Marie-Louise Thierrée, segona esposa i vídua d'Albert Dethomas, posseïa a la localitat de Saint-Médard-en-Jalles, a prop de Bordeus. En aquesta casa, el pintor va passar l'estiu del 1899 amb la seva dona, Valentine Dethomas, pocs mesos després del seu casament, celebrat el 18 de maig d'aquell any. Actualment la casa ja no existeix.

La nana Doña Mercedes no està exempta de reminiscències històriques. El seu aspecte, la seva mirada fixa a l'espectador, el vestit blau brodat, ens recorda força la Maribàrbola de Las Meninas de Velázquez.

El saló mostra un ambient antic, decorat amb mobles francesos de color fosc. A diferència dels artistes del Segle d'Or que representaven els bufons al mateix nivell que l'artista, Zuloaga utilitza un punt de vista més alt que accentua la deformitat de la figura, baixa i gruixuda. La nana té el cap a un nivell més baix del nivell dels mobles del fons.



El recurs de la bola de vidre augmenta la impressió òptica del volum de la nana. L'esfera produeix una distorsió molt expressiva de les parts on s’hi reflecteixen el cos de la figura, i permet la incorporació de la resta de l’estança al reflex. En ell s’hi pot veure el mateix artista que, assegut davant del cavallet, rep la llum del seu costat esquerre a través del gran finestral del fons, probablement un dels que donaven a la façana principal de la casa, orientada al jardí.

Zuloaga evoca així els precedents pictòrics dels reflexos en miralls i superfícies convexes (Van Eyck i altres artistes del Renaixement flamenc, i algunes pintures holandeses del segle XVII), en què els miralls convexos també reflecteixen l'artista que pinta davant del seu cavallet.



La cara de doña Mercedes presenta abundantes nevus pigmentarios.


Des del punt de vista mèdic, a banda de l'acondroplàsia, ben evident, amb la macrocefàlia i el nas en sella de muntar característics, la nana Doña Mercedes presenta diversos nevus pigmentaris a la pell, ben delimitats, tres d’ells al front.